Josep Maria Sala Albareda

Josep Maria Sala i Albareda se’ns presenta amb una vitalitat envejable a prop de fer els vuitanta anys. La mateixa vitalitat que li permet continuar gaudint de la muntanya, trepitjant-la o lliscant-hi amb els esquís. Molta activitat a la muntanya, però també des d’entitats excursionistes: va ser un dels promotors dels ral·lis d’esquí d’alta muntanya, president del CE de Catalunya i impulsor de Mountain Wilderness de Catalunya. Amb aquesta entrevista ens apropem un cop més a un tros de la història de l’excursionisme.

La trajectòria d’en Josep Maria és prou dilatada i atractiva. Són gairebé 70 anys de pràctica muntanyenca, iniciada a més a més en una època on les condicions i les dificultats requerien majors esforços per dedicar-se a l’excursionisme. Però, com diu ell, “la muntanya, o la sents, o deixa-la córrer”. I ell la sent. Apassionat per l’esquí, als anys 50 va realitzar algunes primeres ascensions hivernals -al Gran Bachimala i a l’Eriste- així com la primera travessa amb esquís del Pirineu pel vessant sud.

-Sembla que l’edat no li és cap impediment per continuar fent muntanya.

-Faig excursions en la mesura de les meves possibilitats. Encara practico l’esquí de muntanya i a l’estiu fins i tot alguna sortida als Alps, però sense buscar gaire altitud. Crec que no em puc queixar.

-Ha canviat molt la muntanya d’avui amb la dels seus inicis?

-Vivim una època en què ens ho donen tot molt mastegat i no es valoren prou les possibilitats que es tenen avui. En els nostres temps només el fet de sortir ja era una gran fita.

-Com s’inicia en l’excursionisme?

-Em ve de família: el meu pare ja era muntanyenc, soci del CE Montseny, precursor de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Recordo que la primera sortida que vaig fer amb ell va ser al Tagamanent. Acabada la guerra, els dos érem socis de la UEC. Avui, quan veig els seus directius, els dic mig en broma que jo ja era soci de la UEC quan molts d’ells encara havien de néixer. Després vaig fer-me del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) per cert romanticisme: havia sentit parlar tant de Lluís Estasen o de Jaume Oliveras, i havia llegit tantes ressenyes seves, que em va cridar l’atenció el CEC i me’n vaig fer soci, sense conèixer ningú.

-I com arriba a la pràctica de l’esquí de muntanya?

-A mi sempre m’ha agradat la muntanya i, mentre pugui, en continuaré fent. Però l’esquí em va atreure des d’un principi perquè em vaig adonar que em donava possibilitats enormes per continuar fent muntanya a l’hivern. I si en alguna cosa he fet algun mèrit, suposo que ha estat en el món de l’esquí. Quan jo vaig començar a practicar-lo, hi havia una diferència d’edat considerable amb els veterans del Centre que també el practicaven, com el mateix Estasen. Per aquesta raó jo convidava perquè m’acompanyessin aquells que en volien aprendre.

-Us vau iniciar en l’excursionisme en una època molt exigent: el material no era el d’avui, l’accés a la muntanya era més complicat i, en general, la seva pràctica més dura. Què tenia la muntanya per atreure-us tant?

-Jo sempre dic el mateix: la muntanya, o la sents, o deixa-la córrer. I quan em pregunten què m’agrada de la muntanya, jo els dic que és el mateix que aquell a qui li agrada la música, per exemple. Encara que la muntanya té uns components que altres aficions no tenen, com l’esportiu o l’espiritual, de goig, de contemplació, que per mi encara és més important. En canvi, jo la competició a la muntanya no l’he entesa mai. L’accepto, però no combrego amb aquestes idees. A veure qui arriba primer… Per mi és negar l’esperit de la muntanya. Només ho accepto de tant en tant com a manifestació de fortalesa física, però ho trobo molt pobre com a única finalitat.

-No és una contradicció tenint en compte que va ser un dels promotors dels ral·lis d’esquí d’alta muntanya?

-La idea dels ral·lis era molt diferent de l’actual tot i els ingredients de competitivitat que també tenia. Però mentre avui guanya aquell qui ho fa en menys temps, nosaltres donàvem més importància a saber interpretar el mapa. Només marcàvem un temps que s’havia de complir, però no hi comptava el cronòmetre final. Sovint em pregunto què té a veure amb la muntanya això que et marquin el traçat amb banderoles, o que et vigilin fins i tot amb un helicòpter. Abans, els que només anaven al ral·li per córrer volia dir que no havien entès el seu esperit. Ara bé, els temps han anat evolucionant, el ral·li continua viu, hi ha gent nova que el porta i mai m’hi posaré en contra.

-En quins alpinistes s’ha emmirallat?

-He llegit molta literatura de muntanya i sempre he admirat molt els escaladors anglesos del segle XIX, els pioners, així com els pirineistes francesos del XIX i XX. També he admirat la generació representada per l’Estasen. Llegir les seves ressenyes em servia per marcar-me objectius que jo també algun dia faria. Però sempre he interpretat la muntanya com una activitat molt personal. Molt més que la gesta física, jo valoro l’esperit amb què es feia, com el de la innovació, un esperit que avui tinc la sensació que s’està perdent. Un exemple: vas a l’Aneto i et trobes el cim ple; però te’n vas al Tempestats i no hi trobes ningú. S’han de fer els 3.000 dels Pirineus? N’hi ha que són molts macos, però també hi ha 2.000 que encara ho són més i ningú hi va.

-Aquest esperit és el que li va permetre realitzar a mitjans dels anys 50 les primeres hivernals al Gran Bachimala i a l’Eriste?

-En cap cas buscàvem aquestes primeres i ens assabentàvem més tard que les nostres ascensions s’havien convertit en primeres hivernals. A mi sempre m’ha agradat molt més mirar els mapes i descobrir zones desconegudes. Aleshores començaves a cercar informació, referències, i no trobaves ningú que hi hagués anat. Això t’animava a dir-te: “vinga, anem-hi”.

“Prenem tantes mesures de precaució que estem anul·lant la personalitat del muntanyisme”

-Quines eren les majors dificultats que us trobàveu en aquella època en plantejar una ascensió hivernal? Suposo que no patíeu per la manca de neu com passa enguany.

-Una temporada com la d’aquest any amb tan poca neu no la recordo, però hi ha hagut anys de tot. Aquest és un altre aspecte que també s’ha perdut. Quan nosaltres ens vam proposar la travessa del Pirineu, l’únic problema que ens vam plantejar va ser localitzar refugis que ens servissin de suport. Però saber si hi hauria neu, quin temps faria, si tindríem anticicló… Ni remota idea! Hi anaves i t’espavilaves amb el que et trobaves. Això era un valor afegit, un ingredient per a l’aventura. Prenem tantes mesures de precaució que estem anul·lant la personalitat del muntanyisme, aquesta cosa de jugar-te-la i superar-ho. És com en l’aspecte físic: ara es fan coses de més nivell, però amb el material que hi ha avui també ha canviat l’esperit de resistència. Nosaltres havíem fet molts bivacs a pèl.

-I d’aquesta primera travessa amb esquís del Pirineu, quins records guarda?

-Ho vam fer en cinc etapes durant cinc setmanes santes i en guardo un record fantàstic. M’agradaria saber si algú mai més ha repetit amb esquís una part del trajecte: la travessa de Bujaruelo pujant cap a sota els Gabieto, passant per sota de la punta de l’Escuzana, entrar cap a Salarons i direcció l’antic refugi de Góriz. Així actuàvem aquells temps: miraves el mapa -que tampoc eren els mapes d’ara- i et donava la sensació que s’hi podia passar. I ho provaves. A través d’aquelles cingleres, amb l’aigua que et queia al damunt i creuant un couloir dretíssim. Encara que anàvem encordats, érem molt inconscients, lliscant sobre una neu tova amb gel a sota. Si algú queia, tots ens precipitàvem avall. Per sort no va passar res. Va ser preciós: un bivac als plans de Millaris sota una tempesta impressionant i arribar al refugi de Góriz ben xops.

-Com a coneixedor del Pirineu, té algun racó preferit?

-Em costa molt escollir-ne algun en concret, però si hagués d’assenyalar-ne algun pel seu conjunt, diria el Pallars. Però després saltes cap al Pirineu d’Osca i et trobes l’espectacularitat del paisatge calcari. O entres en el Pirineu francès, que és tan diferent! La veritat és que m’agrada tot el Pirineu.

-Entre el 1984 i el 1992 va ser president del CEC. Què destacaria d’aquesta etapa de responsabilitat directiva?

-El que jo no aconsello és voler ser president d’una entitat per lluïment propi. Jo vaig ser president perquè creia que en aquell moment em tocava i tenia idees que em semblaven que podien ajudar l’entitat. L’única cosa que no vaig deixar acabada va ser el problema del refugi de la Renclusa, però vam eixugar el deute i vam refer l’ambient social després d’una època de certes tensions. I el mèrit que m’atribueixo és el d’haver-me rodejat de bons col·laboradors que em van ajudar a fer les coses. Si ho has de fer sol, t’acabes convertint en un dictador. Per això hi ha les juntes, per discutir les coses.

-Com veu avui el futur de les entitats excursionistes?

-Jo diria que abans la gent tenia més entusiasme. Sé que tot i les facilitats, avui també tot és més complicat. Nosaltres no teníem tanta oferta per distreure’ns, en canvi ara n’hi ha tanta, que el que no tenim són hores. Però sí que falta més generositat. Ara bé, tampoc sóc dels pessimistes ni dels que pensen que l’excursionisme es mor.

“Crec que, si les entitats volen subsistir, s’hauran de professionalitzar”

-Però per on passa el futur de les entitats?

-Aquest és un punt del que se’n pot parlar moltíssim. Crec que si les entitats volen continuar subsistint, s’hauran de professionalitzar una mica. Moltes activitats de muntanya són esports d’aventura i en aquest sentit hi ha moltes empreses que ofereixen aquestes activitats. Però el que no poden oferir aquestes empreses és l’entorn social, l’espai per compartir que ofereixen les entitats. També les sortides que s’organitzen s’hauran de professionalitzar, amb gent formada, però que també sàpiguen transmetre passió per l’excursionisme.

-I com a promotor i exvicepresident de Mountain Wilderness de Catalunya, quin balanç faria dels prop de 15 anys de funcionament d’aquesta entitat?

-Cal dir que l’ànima de Mountain Wilderness de Catalunya va ser en Jordi Pons, que ens va demanar suport a uns quants per tirar-ho endavant donada l’evident degradació que patien les nostres muntanyes. I si hagués de fer alguna crítica, seria que s’ha d’incidir en coses més senzilles, les que són més a l’abast de tothom. A vegades queda més espectacular organitzar una concentració a la vall Fosca per protestar contra una estació d’esquí, que fer una acció durant tot l’any perquè, per exemple, la gent s’emporti cap a casa les seves deixalles. Tinc la sensació que no es fa prou bé aquesta conscienciació de l’excursionista per mantenir netes les muntanyes.

-Pot ser aquesta sensibilització per la preservació del medi ambient un nou front dins de les entitats?

-Crec que sí, amb una tasca de formació, de conscienciació, de respecte cap a la muntanya. Davant la pressió d’una immobiliària avalada per lleis estatals potser no puc fer res, però conscienciar que tu no tiris un paper sí que ho puc fer. Això les empreses d’aventura tampoc ho faran. És un dels aspectes per potenciar dins de les entitats i que a la vegada pot ajudar a potenciar el paper de les entitats excursionistes.

-Abans ha esmentat el problema de la Renclusa. Quin és el problema que us vau trobar amb aquest refugi i com es va acabar resolent?

-La Renclusa era un refugi propietat del CEC, però situat en territori aragonès. S’havia fet vell i calia renovar-lo. Però quan vaig entrar com a president del CEC, ja s’havia fet un projecte que es va aturar tot i haver demanat permisos. Feia poc que el CEC ja havia inaugurat el refugi d’Amitges, ens havíem quedat endeutats i jo no volia deixar darrere meu un deute encara més gran. Entre altres coses vam fer gestions amb la Generalitat, però aquesta no podia fer res perquè la Renclusa pertanyia a una altra comunitat. Aleshores va sortir el Plan Nacional de Refugios que deia que les ajudes havien de venir a través de les respectives federacions de muntanya. Jo entenc que els aragonesos tinguessin molt zel en aquesta situació: que el refugi més emblemàtic del Pirineu fos propietat del CEC. Una altra qüestió per resoldre era la propietat del terreny i si la seva concessió era in aeternum. Vam fer dirimir l’opinió entre dos catedràtics, un de Barcelona i un de Saragossa. Per fi vam arribar a un acord: el Centre cedia una part de la propietat si teníem accés a les ajudes per fer una Renclusa nova. Aquesta decisió me l’han criticada molt, però jo era partidari de tenir un refugi al servei del muntanyenc i no mantenir l’orgull de dir que la Renclusa era nostre, però que se’ns ensorrés perquè no teníem diners per remodelar-lo. Vam arribar a aquesta fórmula tripartida: el Centre cedia el 50 per cent de la concessió sobre el terreny de la Renclusa a la Federación Aragonesa de Montaña (FAM), amb la condició que automàticament es renovés per 50 anys més la seva propietat al CEC. Ara la propietat de la Renclusa recau en el CEC, la FAM i l’ajuntament de Benasc.

-Quina opinió li mereix la seva remodelació actual?

-Jo no hauria fet la remodelació així perquè forma part d’aquesta mena d’amanerament de la muntanya. Un refugi ha de ser digne, còmode, amb serveis, però que a cada habitació hi hagi lavabo i dutxa com s’ha fet ara… Durant la inauguració em comentaven que és el millor refugi del Pirineu, que ni als Alps n’hi ha cap de semblant. És veritat, fa molt goig, però ha costat un ronyó.

-Darrerament també hi ha hagut polèmiques sobre la gestió d’algun refugi. Com veu la situació?

-Això dels refugis és molt discutible. Per mi el model de gestió que vam instaurar des del CEC és el millor. Abans acabava sent una feina de fiscalització: els beneficis es repartien una part per al guarda i una altra per a l’entitat, però si et volien enganyar t’ho podien fer. Nosaltres ens ho vam plantejar d’una altra manera: en el refugi hi ha d’haver un guarda que sigui responsable, però que es guanyi la vida amb la seva feina i, com més se la guanyi, millor. Des d’aleshores els guardes del CEC són els mateixos i no n’ha canviat cap; són treballadors autònoms que paguen un arrendament. Si no es guanyessin el que paguen, ja ho negociaríem, però fins ara està funcionant.

-Parlant de refugis, què pensa de la demolició del refugi de la Molina, l’estructura del qual s’ha vist malmesa per unes obres properes?

-És la conseqüència de l’afany desmesurat per edificar en llocs on no es pot construir. Aquí hi haurà un plet llarguíssim. Però als muntanyencs veterans ens sap molt greu perquè és un dels refugis del qual guardem molts records. A més, representa la pedra fundacional de la Molina.

-Lligat amb aquesta problemàtica, vostè que ha conegut un Pirineu menys urbanitzat, com veu el creixement urbanístic que està patint la muntanya?

-Fa mal. Jo tinc una casa a la Cerdanya i, com jo, tu també tens tot el dret a tenir-ne una. Ara el que em sap greu és l’especulació i veure cases d’alt standing tancades durant un 90 per cent de l’any. El seu propietari només ha vingut a embrutar el paisatge, però no a gaudir-ne.

-I de les limitacions que imposa l’Administració a certes activitats lligades a la muntanya?

-Jo sempre dic una cosa: no hi ha res pitjor que un tipus saberut. I això en temes ecològics passa. Com deia el doctor Margalef: “Jo no sóc ecologista, jo sóc ecòleg”, perquè hi ha una diferència fonamental. L’ecòleg és conscient dels problemes i pensa en solucions; l’ecologista només posa traves a tot el que es planteja. I a l’Administració a vegades ens trobem amb gent que ho vol prohibir tot.

-Però algun límit s’ha de posar a la gran popularització que ha viscut l’excursionisme?

-Per això ho entenc i accepto certes limitacions. Quan nosaltres sortíem, plantaves una tenda, però ara hi ha el perill que se’n plantin 50 i malmetin el terreny. Actualment, quan surts veus petjades de raquetes, d’esquís, grampons, gent que passa caminant, gent que passa corrent. Ja no tens la sensació que potser no hi ha passat ningú. La massificació forçosament suposa una pèrdua de llibertat personal i hi ha mesures que s’han de prendre.

-Finalment, el muntanyisme pot continuar sent una font de valors?

-Jo sempre he entès l’esforç i la companyonia com a primers valors de la muntanya. Però quan després sents aquestes coses que passen a l’Everest, que els mateixos alpinistes no s’ajuden quan algú està malferit, penses que això no té res a veure amb el muntanyisme. Això ja és una altra cosa.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
JOSEP MARIA SALA I ALBAREDA
(Barcelona, 1927)

Agent comercial

Soci del CEC, la UEC i el Club Alpí de Tarbes.

President del CEC entre 1984 i 1992.

Membre fundador de Mountain Wilderness de Catalunya

1955-60: completa la 1a travessa amb esquís dels Pirineus pel vessant sud.

1954: 1a ascensió hivernal nacional al Gran Bachimala.

1959: 1a ascensió hivernal al pic d’Eriste.

1959: organitza el 1r ral·li d’esquí d’alta muntanya amb Miquel Albert.

Ha col·laborat en l’elaboració de guies i articles.

A part del Pirineu, ha recorregut tot l’arc alpí, de la Mediterrània fins a Àustria i Eslovènia. Ha realitzat ascensions als Estats Units i trekkings al Nepal i al Perú.