Escalador
M’he marcat molts objectius de vies d’escalada, però no he sigut mai col·leccionista.
Deia l’historiador Thomas Carlyle: “Qui no sigui capaç de guardar per a ell mateix els propis pensaments serà incapaç de fer grans coses, perquè el silenci és l’element necessari per aconseguir-les”. Miquel Puigdomènech és un home silenciós i discret de qui molts escaladors han sentit parlar en algun moment, però que pocs coneixen realment. Allunyat de les estridències, ha passat la major part de la seva vida en el món vertical de l’escalada, ja sigui per amor o per necessitat; una necessitat que té a veure, tal com explica ell mateix, amb el desig de llibertat i superació. D’aquesta activitat n’ha fet una manera de viure tant en el seu temps lliure com professionalment, ja que és bomber del GRAE especialitzat en rescats de muntanya.
Hem quedat amb el Miquel a casa seva, el poble de Montseny, on va créixer i on passa la major part del temps; un lloc on endevino que se sent a gust i relaxat. Pel seu tarannà reservat, diria que hem triat el millor lloc per establir-hi una conversa distesa. M’ofereix un cafè i quan me’l serveix puc intuir, veient les seves mans, que són les mans d’algú que ha tornat de moltes batalles, segurament en solitari i contra ell mateix posant al límit la seva força i resistència; però també batalles contra les roques de més d’un continent. Conversant-hi, percebo que és un home a qui no li agrada gaire parlar d’ell mateix i encara menys donar-se cap mena d’importància per les fites assolides. De fet, no ha estat fàcil convèncer-lo per fer aquesta entrevista. Però és lúcid en les seves reflexions, generós i apassionat; d’un tarannà que traspua calma, noblesa i serenitat. Al llarg de la seva trajectòria ha practicat diferents disciplines dins el món de la muntanya: escalada en gel, alpinisme, esquí de muntanya, descens de barrancs, muntanyisme, escalada de grans parets, esportiva, equipament de vies; depenent de la motivació del moment. Però l’activitat amb la qual s’ha sentit sempre més a gust ha estat l’escalada en roca, en totes les seves modalitats: tant artificial com en lliure, en vies llargues o en vies d’esportiva. És potser dels únics escaladors en l’àmbit estatal que ha assolit un nivell tan alt en aquestes dues especialitats. La seva polivalència li ha permès arribar a ser pioner en l’escalada artificial de grans parets obrint vies d’A5 en solitari, i al mateix temps encadenar vies assajades de 8b+ i de 8a a vista.
Com van ser els teus inicis en el món de la muntanya i l’escalada?
Quan era petit, els meus pares em van apuntar a l’agrupament escolta de la Garriga i al cap d’uns anys, aconsellat pels caps d’aquell moment, alguns vam passar al Centre Excursionista i vam començar a fer sortides més tècniques. Teníem la sort de viure a prop d’escoles d’escalada. Jo no podia saber en aquells moments fins a quin punt el Paco Mora i el Francis Becerra, dos dels caps que van ser els primers a iniciar-me en tot aquest món, acabarien influint en la meva vida. He de dir que els estic sincerament agraït.
Els que ara comencen a escalar, creus que han viscut uns inicis semblants als de la teva època?
Quan jo vaig començar a escalar, la progressió fins arribar a fer coses de més nivell en roca era molt diferent al que fa ara la gent que comença. Nosaltres fèiem molta muntanya: cims, canals, gel, artificial, ràpels…. L’escalada era una necessitat tècnica per assolir cims perquè l’objectiu final estava lligat a l’alpinisme, i això requeria tècnicament un pas més. Per entrenar-nos posàvem quatre preses en algun mur vertical o fèiem travessies per la paret d’alguna façana i traccions als marcs de les portes (riu). Ara els joves que comencen en poc temps ja fan molta dificultat. S’inicien en grans rocòdroms on tenen de tot i aquesta especialització comporta sovint certes contradiccions. El que per una banda poden ser avantatges a l’hora de fer marques més bones, per una altra implica un desconeixement preocupant del medi natural i dels seus perills inherents i també poca consciència del lloc on es practica. Quan sortim del rocòdrom, hi ha una realitat que s’ha de respectar. Empatia amb els pagesos que fa molts anys que són al territori, fauna, flora, i fins i tot respecte entre els mateixos escaladors.
Quan parles de perills inherents al medi natural, tu com a membre del GRAE t’has trobat darrerament més casos en aquest sentit?
La cultura del rocòdrom i la informació per internet han posat a l’abast de molta gent iniciar-se en l’escalada sense uns coneixements bàsics i això provoca de vegades ensurts que es podrien haver evitat. En terreny muntanyós les coses es poden complicar quan menys t’ho esperes. Però, a part d’això, tots sabem que després de la pandèmia moltes persones s’han sentit cridades a fer més activitats a la natura fora de les grans aglomeracions de les ciutats. No tothom sap a què s’exposa quan, després d’equipar-se amb calçat i motxilla o una súper BTT en un centre comercial, surt a fer activitat. Al GRAE ens trobem que cada vegada hi ha més gent per la muntanya, i això comporta més volum de serveis.
Sabem que et vas dedicar molt de temps a l’escalada artificial. Com va anar això?
Això de l’escalada artificial va anar venint a poc a poc. Ja havia fet alguna vieta on s’havia de pitonar alguns claus i algun tascó o friend per progressar i de mica en mica vaig començar a fer vies de més dificultat. A mesura que ho practicava, m’anava seduint més. Aleshores, molt motivat i amb poca experiència, vaig decidir fer alguna paret en solitari. L’Anglada-Cerdà de l’Aeri i la via Anna Amigó de Diables van ser de les primeres. Després amb en Jordi Batllori vaig passar uns quants anys fent gairebé totes les vies d’artificial de Vilanova de Meià.
Hi ha escaladors a qui no us agrada gaire parlar de xifres, però tu en un mateix dia has arribat a fer A5 i 8a.
Uf, fa anys d’això (riu). Amb en Jordi Batllori vam acabar fent la via Deseos de placer a la roca dels Arcs. El primer llarg d’A5 ens el vam sortejar i li va tocar a ell; com que jo em vaig quedar amb les ganes d’anar de primer al llarg difícil, al cap d’uns dies el vaig poder repetir de primer amb en Carles Pelejero assegurant-me. Després a la tarda vam anar a fer esportiva sota el Pilar del Segre i allà vaig encadenar aquell 8a. Jo què sé, era jove i estava molt motivat (riu). Amb els anys i amb altres companys van anar sorgint més projectes.
Entre aquests companys hi deu haver la Sílvia Vidal i el Pep Masip, amb qui vas fer l’ascensió a l’Amin Brakk…
El Pep i la Sílvia ja havien estat al Pakistan i s’havien fixat en la paret que l’any 1999 escalaríem tots tres. Li vam posar el nom de Sol solet, una via de 1.650 metres que vam escalar en 32 dies de permanència a la paret. Va ser una experiència brutal. La Sílvia i el Pep ja havien fet molt de bigwall i estaven molt compenetrats a l’hora d’organitzar i decidir estratègies: logística, patrocinadors, etc. Això va ser una de les claus de l’èxit. Les altres van ser per una banda la perseverança i per l’altra la paciència d’anar avançant amb la calma que la mateixa escalada comporta, i sobretot el correcte racionament d’aliments que vam fer durant el mal temps. Aquesta previsió que la Sílvia tenia en tot el tema del menjar va ser decisiva… Et cruspies una avellana i te l’eliminava de la llista (riu). Era una manera molt efectiva de controlar els dies que encara podies seguir a la paret; però, és clar, al Pep i a mi ens venien ganes de fotre la llista daltabaix (riu). Mai més he tornat a viure una moguda tan gran com aquella.
Vols dir que haver passat tanta gana et va fer desistir d’aquest tipus d’escalada?
No del tot. Al cap d’un temps, com a ascensió d’envergadura, vaig anar amb en Jordi Capdevila a Yosemite a fer la via Reticent wall en nou dies de paret. Però, això sí, aquesta vegada vam menjar més. Recordo les dues llonganisses de Berga que ens cruspíem per postres i encara em ve salivera (riu).
…
Llegeix l’entrevista sencera a la revista Vèrtex 312.