Geògraf, guia de natura i escriptor
Les comarques no són estàtiques, per això defenso la creació del Montserratí.
Hi ha muntanyencs per als qui la muntanya és molt més que un simple terreny de joc. El jove geògraf Joan Soler Gironès n’ha fet el seu terreny d’estudi i és autor de llibres que fusionen l’excursionisme amb la reflexió sobre el territori, el paisatge i el patrimoni. A més, aquest guia intèrpret de natura és membre de la junta directiva d’una entitat excursionista, el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, i centra els seus treballs en l’entorn del massís de Montserrat. Soler Gironès ens parla de la contribució que l’excursionisme pot fer en una societat que tendeix a emmirallar-se en allò llunyà i oblidar l’entorn proper.
Hi ha qui diu que estudiar Geografia no porta enlloc. Doncs al Joan Soler Gironès (Olesa de Montserrat, 1992) l’ha portat a ser escriptor i guia de natura, a més de geògraf. Són les tres potes d’un animal, àvid de coneixement, que tresca per tots els camins que envolten el patrimoni del massís de Montserrat; uns camins que, en aquest cas, no són inescrutables. «L’univers és infinit, pertot acaba i comença», va escriure Verdaguer en el seu poema «Plus Ultra». En aquesta immensitat, el nostre entrevistat prefereix quedar-se amb el que té més a la vora. Perquè si no estimes el teu territori, no el valoraràs. «La immensitat és oberta, i a on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen». Estudiar aquests mons, comprendre com la població, la fauna o l’economia es relacionen en un territori concret és el motor, ecològic, que guia el seu camí.
T’agrada que et defineixin com un muntanyenc científic?
No sé si seria una definició adequada. No soc un muntanyenc que practiqui l’alpinisme o l’escalada, sinó l’excursionisme i, de vegades, la bicicleta. Prefereixo definir-me com a geògraf, el que vaig estudiar; i dins d’aquesta ciència social, soc un inquiet del patrimoni, tant natural com cultural. Aquí podríem trobar l’interès científic que tant va marcar els pioners de l’excursionisme català i els inicis de les entitats excursionistes.
Com es concreta aquesta inquietud?
Com a geògraf, m’inquieta tot el que passa en el nostre territori. Faig estudis sobre la fauna, la flora, la transhumància, la pedra seca, el paisatge, el patrimoni; una recerca que s’acaba plasmant en llibres. Aquí trobaríem la meva tercera pota, la d’escriptor, una vocació que va aparèixer accidentalment, però que s’ha convertit en una necessitat.
Factors com el canvi climàtic fan que avui es tingui més en compte aquest vessant científic relacionat amb la muntanya?
A nivell global, el canvi climàtic ha incrementat la sensibilització sobre la nostra petjada en l’entorn; i localment queda clar que també ens importa, tot i que potser se’n parla menys. La pandèmia ha fet que la gent sigui més conscient d’on viu. Ens hem adonat que no cal viatjar fins a l’altra punta del món per veure una espècie concreta quan potser la que tenim al costat de casa és igual o, fins i tot, més singular. Ha crescut el sentiment de pertinença a un lloc, a banda de començar-lo a valorar més profundament. Arran de la pandèmia, per exemple, va augmentar la venda del meu primer llibre, una guia d’Olesa d’àmbit estrictament local; i això que s’havia publicat feia una dècada. Ara reflexionem més sobre on vivim, què podem fer al nostre voltant… Però un cop ja hem sortit de la pandèmia, hem tornat als vells costums. Això sí, algun pòsit d’aquesta curiositat per conèixer i descobrir encara es manté latent.
Com va néixer aquesta vocació per tot el que t’envolta?
La vocació per la geografia, per la muntanya i pels paisatges és innata. Des que vaig tenir ús de raó, ja m’agradava. La portava a dins. Tot va començar quan anava d’excursió amb els meus pares per algun indret de Catalunya. Sentia curiositat per interpretar els mapes i em preguntava el perquè de les coses que passaven en un territori: per què la fauna, la flora i el clima varien segons el lloc on som o per què, segons el territori, en un lloc determinat hi ha ciutats o pobles.
Cal més reflexió entorn del territori?
Ens queda molt camí per recórrer (respon sense embuts). Em preocupa que la societat actual i la que puja hi reflexioni tan poc. Hi ha manca d’estima pel territori i, si no l’estimes, no el valoraràs. Podem veure a la televisió un paisatge idíl·lic, preciós… i ens atreu més això, desconegut i llunyà, que no el que tenim a tocar de casa. Això es deu, com et deia, a aquesta manca d’estima pel territori.
Qui ha d’impulsar aquesta reflexió: les administracions, les entitats excursionistes?
La resolució dels problemes comença en una escala local. Els canvis globals comencen per petits canvis a nivell local. Per exemple, arran d’una desgràcia natural com un incendi forestal, ens sensibilitzem pel territori, però ho hauríem de fer abans. Potser aquest bosc s’ha cremat perquè hi havia una mala gestió darrere. Les administracions hi tenen un paper fonamental, però també el món educatiu, que hauria de vetllar per ensenyar valors vinculats al patrimoni i explicar què no fem bé i com podem canviar-ho. Cal cuidar el territori amb petites accions de recollida de residus, de sensibilització… Tot això sumarà i ajudarà a nivell macro. Generar estima cap a tot el que ens envolta crea consciència de preservació. En aquest sentit, les entitats excursionistes fan força treball de pedagogia. Donen a conèixer la natura i això fomenta la cohesió social, la inclusió i l’accessibilitat. Però cal fer-ho amb més ganes i intensitat. L’any 2015, per exemple, l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat, l’Associació Rodamunt i el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà vam aconseguir que una persona amb diversitat funcional, la Montserrat Caba, assolís el cim de Sant Jeroni de Montserrat. Gràcies a la cadira adaptada Joëlette vam poder fer realitat el seu somni. Vam posar un altaveu a la inclusió. Casos com aquest són els que han de guiar la feina de les entitats.
Com a membre de la junta directiva del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, quin grau de salut té avui el moviment excursionista català?
Inclusió, cohesió social, interès pel patrimoni… Cal seguir-hi treballant. I els joves hem d’ajudar a incloure’ls en la tasca diària de les entitats excursionistes. És evident que cal saba nova, però sense obviar l’experiència dels veterans. Es necessita una barreja de joventut i experiència per continuar endavant. Jo, amb vint anys, ja proposava activitats, quan gent de la meva edat aprofitava el temps per fer altres coses. M’he sentit una mica rara avis. El jovent, en general, és partidari de la participació en una activitat concreta i no tant d’agafar el rol organitzador. Falta jovent a l’hora de pensar i dur a la pràctica nous projectes. Però, al mateix temps, és important que la joventut aprengui de la gent que té més bagatge. En disciplines com l’escalada hi ha molts joves, però en l’excursionisme el perfil d’edat és més alt. L’aposta per altres activitats d’oci i la implantació de les noves tecnologies podrien explicar aquest distanciament juvenil cap a l’excursionisme i el senderisme cultural. Cal captar l’interès dels joves per altres activitats de muntanya amb una visió més transversal a nivell generacional.
…