Obrint traça des d’allà on tot comença
Una abraçada sota aquelles llàgrimes just després de creuar la meta d’un Mundial de casa. Un dia per recordar d’un gener fred abans de la pandèmia a Lausana i milers de quilòmetres recorreguts amb els seus Dynafit seguint la traça que des de ben petita els seus pares, la Susanna i el Jordi, li van anar dibuixant. Maria Costa amaga un somriure per fer més dolça la muntanya abans de començar a tancar fort les dents. Sempre sota una mirada seriosa i fixa abans de qualsevol competició, ha assumit que allò del partit a partit com a filosofia acostuma a portar a l’èxit. Extravertida, propera, sempre disposada a col·laborar i amb aquell esperit competitiu que només tenen els grans. Fruit d’una generació que es reivindica a l’ombra dels millors noms de l’esquí de muntanya del país i olímpica quan aquest esport no havia posat les anelles senceres al seu camí. Conscient que avui s’ha de gaudir del triomf i que cada derrota només t’ha d’ajudar a créixer, aquesta bagenca de cor, berguedana de formació i catalana del nord d’adopció momentània, continua aprenent allà on els seus referents van començar a escriure les grans pàgines de l’esquí de muntanya català. Metòdica, mediàtica, compromesa i amb aquella joventut que la fa estar sempre pendent d’un Instagram treballat i detallista, aquesta motomami de l’esquí de muntanya ha esdevingut amb només vint anys un bon mirall per a un planter de joves esquiadores de muntanya que pugen empenyent amb força des de l’escola infinita de talents, allà on tot comença, el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya.
Com comença la teva relació amb la muntanya i amb l’esquí de muntanya?
De ben petita, els meus pares tenien una casa a la Cerdanya i els agradava molt fer muntanya. Amb l’esquí de muntanya vaig tenir el problema que no tenia esquís de la meva talla. El primer cop que em vaig poder posar uns esquís, tenia onze anys i des d’aquell primer dia fins ara.
Com és que vas començar a competir?
Va ser tot molt ràpid. Un any després de posar-me els esquís em van apuntar a l’escola dels Mountain Runners del Berguedà (MRB) perquè conegués més nens i nenes de la meva edat que els agradava també l’esquí de muntanya. Vaig començar a entrenar amb ells i gairebé s’han convertit en una nova família.
La família dels Mountain Runners?
Sí (riu), vam començar junts de ben petits i deu anys després seguim pràcticament junts. Amb l’Ot Ferrer, l’Ares Torra, l’Enric Baños, el Tomeu Comellas hem crescut junts als MRB i al Centre de Tecnificació. A més a més, amb la majoria compartim experiència aquí a Font-romeu i la veritat és que s’agraeix tenir gent tan propera a prop quan no ets a casa.
Fa anys que ja ets aquí a Font-romeu. Et va costar gaire amb quinze anys marxar de casa?
Marxar em va treure de cop la família, els amics del poble i el ballet que feia allà a Santpedor. Dels amics, tard o d’hora cadascú fa el seu camí. A mi em va tocar fer-ho aviat, però en algun moment tothom acaba agafant un camí diferent. La meva mare al principi pujava cada setmana a veure’m. Sempre trobava una excusa i a mi m’anava molt bé. He de dir que el sacrifici val la pena. Si vols aconseguir tenir uns privilegis, has de fer uns sacrificis. No pot ser que el teu objectiu sigui rendir al màxim i això no et demani cap esforç.
I l’idioma?
T’adaptes ràpid al francès. No és tan diferent. Al principi feia els exàmens amb un diccionari de traduccions. El primer examen em pensava que anava sobrada, però calia redactar i vaig patir molt. Els professors s’adapten també al teu nivell als primers cursos i m’han ajudat molt. Poder estar aquí dalt m’aporta una tranquil·litat molt gran de poder compaginar els estudis amb els entrenaments. Tot el temps que et sobra és per descansar. Abans des de casa, Santpedor, tenia més d’una hora per arribar a la neu.
Parlar de Maria Costa és anar fins a Lausana aquell gener del 2020 i els jocs olímpics de la joventut. Quin record et queda d’allò?
En tinc molt bon record. Quan ho veus amb perspectiva, treus importància al que has aconseguit. En aquell moment va semblar el gran èxit de la meva vida. Amb el temps i anar avançant com a esportista, allò va perdent importància. He de reconèixer que va ser un gran salt a la meva carrera esportiva i em va donar molta confiança. El fet de ser allà i veure que pots competir entre els millors i guanyar et dona aquell punt més que potser necessites per entendre on et trobes. Va ser tot molt bonic i poder-ho aconseguir amb l’Ot, en Marc i l’Ares ho va fer més especial.
…