“Soc molt competitiva, però sempre contra mi mateixa”
Encara hi ha al món, per sort, moltes ànimes entregades que, després de la jubilació, no abandonen sinó que alimenten encara més el seu esperit de transmetre els grans ideals al seu entorn. És el cas de la Núria Burgada, una mestra que des de ben jove va marxar de la ciutat, una amant incondicional de la muntanya, la mare del Kilian Jornet. Des de la Fundació que porta el nom del seu fill, i amb el suport de la FEEC, la Núria dirigeix l’acció educativa d’una organització que vol conscienciar de la petjada que deixem sobre la muntanya, dels efectes flagrants i les solucions possibles.
Núria Burgada Burón (Cerdanyola del Vallès, 1960). Nascuda a la ciutat, en va marxar en un acte instintiu. Va ser fidel a la necessitat interior de viure a prop de la muntanya. Siddhartha (en honor a la novel·la de Hermann Hesse) avançada al seu temps. Mestra rural durant més de quaranta anys. Es va jubilar durant la pandèmia, encara que “una mestra no es jubila mai d’educar”, reconeix. La cara és el mirall de l’ànima. En el cas de la Núria, aquest espill transmet una tranquil·litat que desdibuixa aquesta entrevista per modelar-la en una conversa fluïda. Pausada. Harmònica. Amb confidències. I amb un dels seus fills molt present en tot moment. Ella també ha hagut d’aprendre a ser la mare del Kilian Jornet. L’admira més pels seus valors que per les seves gestes esportives. Paladeja el present amb calma, aplicant l’aforisme del seu admirat Mahatma Gandhi: “Viu com si haguessis de morir demà, aprèn com si haguessis de viure per sempre”.
Quedem per fer aquesta entrevista just ara que has tornat de fer la teva excursió diària. Què t’aporta aquest contacte amb la natura?
Una pau interior immensa. A més, em dona molta humilitat i energia. M’adono com en som de petits en aquest món immens que ens envolta.
Com va sorgir aquesta estima per la muntanya?
De ben petita vaig entrar al Centre Excursionista de Cerdanyola. Vaig anar descobrint la muntanya i cada vegada volia saber-ne més. Suposo que la muntanya em va anar perfilant en qui soc avui en dia. Els meus pares ja anaven a la muntanya, els agradava més que la platja, però no amb la mateixa intensitat que a mi. No els agradava gaire caminar, però sí que els omplia el fet de ser a la natura.
Durant unes festes de Nadal, quan només tenies 22 anys, vas decidir deixar-ho tot i respondre a aquesta crida.
Feia temps que hi donava voltes: deixar-ho tot i anar a viure al Pirineu. Dit i fet. Va ser un acte impulsiu. Vaig marxar de la gran ciutat perquè m’hi sentia angoixada. I això que no era, ni de bon tros, el que és ara. Vaig venir a la Cerdanya perquè la natura m’omplia molt i vaig establir-me aquí dalt (parlem per videoconferència; ella, a Montellà, i jo, a Barcelona). Poc després ja vaig conèixer l’Eduard i vaig anar a viure al refugi de Cap del Rec (a Lles de Cerdanya), del qual ell n’era el guarda. Jo vaig continuar exercint la meva feina com a mestra, en aquest cas a Montellà.
Però l’escola de Lles va ser la teva primera destinació com a mestra. Què és el que més et va sorprendre en arribar-hi?
Doncs que la majoria de nens i nenes volien marxar. Volien anar a la gran ciutat i en canvi jo n’havia fugit. No ho comprenia. Des d’aleshores, la meva gran obsessió ha estat fer-los estimar el lloc on eren; fer-los veure la importància de tot el que tenien; potenciar el que portaven dins i acompanyar-los perquè fossin uns adults responsables i amb valors. Quan miro enrere, m’alegra veure que molts dels qui van marxar han acabat tornant.
Poc després, com ens comentaves, ja vas anar a l’escola Ridolaina de Montellà. Hi has treballat com a mestra rural durant més de trenta anys, fins que et vas jubilar durant la pandèmia. Es pot jubilar algú de la tasca d’educar?
No, una mestra no es jubila mai. Jo continuo anant cada dos o tres dies a l’escola. La tasca educativa no s’abandona mai del tot i sempre pots seguir aportant. L’escola rural fa comunitat i és el nexe d’unió d’infants i famílies. Segueixo formant part d’aquesta comunitat i m’agrada ser-ne part activa.
“La mestra és una brúixola que activa la curiositat dels alumnes”, has dit més d’una vegada. Però ha perdut el nord aquesta brúixola?
El que ha perdut el nord és el sistema educatiu català. A banda dels coneixements, l’escola ha de treballar tota la part emocional, cognitiva i relacional, i massa sovint això s’ha deixat de banda. Hem de treballar l’autoestima, la vivència, la psicomotricitat i la consciència del propi cos. No entenc que la majoria de nens i nenes es passin tot el dia asseguts en una aula sense tenir gairebé contacte amb l’exterior. A les escoles rurals ens ha sigut més fàcil posar-ho en pràctica. Sobretot a les primeres edats, l’aprenentatge s’ha de fer emocionant-se, amb els sentits, impregnant-se de natura. De totes maneres, tot educa i tots eduquem, no només els centres educatius. L’escola no pot arreglar el que no s’educa a casa.
…
Llegeix l’entrevista sencera a la revista Vèrtex 308.