“Al Marroc retrobo l’ambient senzill que vaig viure als anys setanta recorrent els refugis del Pirineu”
En ple segle XXI, en què la digitalització ha impactat a les nostres vides i termes com GPS, track i Wikilock ja s’han integrat a l’argot excursionista, és estimulant apropar-nos a personatges com en Manel Broch, un muntanyenc de llarga trajectòria tant en la pràctica de l’esquí de muntanya com en el de la bicicleta. Amb setanta-cinc anys, encara es manté plenament actiu i en els seus viatges a cop de pedal reivindica a més a més l’ús dels mapes per sobre de la tecnologia digital.
Manel Broch ha recorregut el Pirineu lliscant sobre la neu des de la dècada dels setanta i ha estat instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya de la FEEC. També destaca pel seu afany divulgador: és coautor d’un manual d’esquí de muntanya que s’ha convertit en tot un clàssic, però també de guies de referència en esquí i d’una guia de rutes amb bicicleta pel Marroc, publicada recentment. No només ha trepitjat el Pirineu. Ha participat en activitats de muntanya als Alps, Andes, Himàlaia, Afganistan o Kenya; i amb la bicicleta, que és la seva altra gran passió, continua recorrent països com el Marroc, Algèria, el Senegal o el Kirguizistan entre d’altres.
Quins són els teus inicis en el món de la muntanya?
Jo vinc d’una família que no tenia cap mena de tradició muntanyenca. Però amb vint-i-pocs anys, a principis dels setanta, vaig aterrar al Centre Excursionista de Badalona (CEB) amb el meu Renault 6 perquè volia fer un curs d’esquí alpí. Gràcies a disposar de cotxe, podíem anar més enllà de Montserrat o el Pedraforca, i recordo omplir el cotxe amb els companys i recórrer el Pirineu. Tots anàvem amb certa obsessió de col·leccionar tresmils. Era un Pirineu poc massificat i amb molt pocs refugis guardats.
Com es produeix el teu salt a l’esquí de muntanya?
Tenia un company que havia fet la mili a Candanchú i volia provar l’esquí de muntanya. Ell és qui em va convèncer de fer el salt de l’esquí alpí a l’esquí de muntanya. Vaig acabar fent un curs a la Unió Excursionista de Catalunya, on vaig conèixer gent com el Josep Lluís Bellés (Peque), Alfred Martínez (Maño), Marcel Urigüen, Salvador Viola, Arnau Blanc o Ricard Gòdia. En Ricard, juntament amb l’Antoni Villena i en Ferran Casanellas, havia fet la primera travessa integral del Pirineu amb esquís l’any 1973. Tots ells es van convertir en els meus referents i finalment l’esquí de muntanya em va atrapar. Com que al CEB hi havia pocs companys que fessin esquí de muntanya, em vaig apropar al Centre Excursionista de Catalunya (CEC), on vaig conèixer gent com l’Enric Font, que el 1982 va morir intentant el Manaslu.
Alguna sortida et va marcar especialment?
Quan em vaig enganxar a l’esquí de muntanya, de seguida em vaig fixar objectius més ambiciosos i amb tres companys del CEB vam intentar l’alta ruta Chamonix-Zermatt, un itinerari espectacular que per culpa del mal temps no vam acabar. Aquesta experiència em va demostrar que era massa ambiciosa per a mi i em vaig concentrar en l’exploració sistemàtica del Pirineu. Vaig idear altes rutes pirenaiques seguint itineraris lògics que enllacessin refugis i sense haver de baixar a cap població. Així, el 1982, quan encara no existia la travessa Carros de Foc, nosaltres ja la vam fer amb esquís per Setmana Santa. No vam trobar-hi ningú, la majoria de refugis no estaven guardats i fins i tot prèviament vam haver d’establir algun dipòsit per fer-la plenament autònoms. El 1984 vam fer la ruta Posets-Aneto, vam continuar un any després amb el Balaitús, més tard el Vignemale i posteriorment algun intent al Néouvielle.
Com et converteixes en instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i què et va suposar?
Actualment, crec que la formació excursionista ha canviat molt i t’exigeixen massa titulacions. En aquells temps la formació sorgia del voluntariat i de l’experiència que tenies. Acabaves entrant a l’ECAM per col·leguisme, perquè companys teus eren instructors. Però també perquè em vaig proposar aconseguir el nivell exigit. Exercint d’instructor també em vaig adonar que ensenyant és quan s’aprèn més. A mi m’agrada la idea que la inspiració t’ha d’agafar treballant i intento tenir un arxiu ben catalogat de totes les sortides que faig. Quan vaig entrar a l’ECAM juntament amb en Xavier Martínez, vaig comprar un primer ordinador, un Amstrad, per posar en ordre tota la informació que s’havia recopilat en els cursos d’esquí i poder-la entregar bé als alumnes. Casualment, aquells anys, en Jaume Bonaventura, editor de Pleniluni, es va presentar a la Federació amb la intenció de publicar manuals de muntanya i es va trobar amb la tasca que havíem fet en Xavier i jo. Aquella feina es va convertir en el manual Muntanya amb esquís, publicat el 1987. Tot i que era signat per nosaltres dos, vam incloure-hi textos de companys experts en diferents disciplines lligades a l’esquí de muntanya.
Amb quina filosofia vau treballar el vostre manual?
Els temps han canviat molt. Quan nosaltres vam començar a fer esquí de muntanya, anàvem amb fixacions de cable i amb pells de foca que no eren adhesives. El nostre manual plantejava l’esquí com un mitjà per fer travesses i ascensions en condicions hivernals. Avui el material ha evolucionat tant que ha portat l’esquí de muntanya a centrar-se primordialment en el descens. Després vam començar amb les guies d’itineraris. Quan em vaig apropar al CEC buscant companys per fer esquí de muntanya, vaig formar tàndem amb en Xavier Gregori, que era el director de publicacions del CEC. En aquella època hi havia poc material publicat i només trobaves les guies de l’Agustí Jolis i la Maria Antònia Simó, publicades pel CEC. Per aquesta raó en Xavier i jo vam decidir treballar guies del Pirineu amb itineraris d’esquí, que acabarien publicant el CEC i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, inspirats en el mateix estil de les guies d’en Jolis. També ens vam inspirar en les mítiques «Fitxa esquí» que van començar a autoeditar el 1979 en Josep Maria Sala, l’Enric Font i el mateix Xavier Gregori davant la manca de publicacions sobre l’esquí de muntanya, una activitat en franca expansió durant aquells anys.
…