“Durant l’intent hivernal al K2, la por va créixer més que la fe”
No són pocs els casos d’alpinistes joves que han vist truncada la seva carrera meteòrica per una mort massa prematura. La sud-tirolesa Tamara Lunger sempre ha sobreviscut, però les patacades que li han etzibat els vuitmils l’han portada a replantejar-s’ho gairebé tot. Ens en va parlar durant la seva visita a Catalunya, el novembre passat a la Fira de la Muntanya de Vic.
Tamara Lunger (Bolzano, 1986) és una de les alpinistes més fortes del panorama actual. Amb només 23 anys, va convertir-se en la dona més jove a assolir el cim del Lhotse. Quatre anys més tard, i en aquest cas sense l’ajuda d’oxigen artificial, va culminar el K2. L’any 2016 va tenir reconeixement internacional després de l’expedició hivernal al Nanga Parbat en què Simone Moro, Alex Txikon i Ali Sadpara van fer cim. Es va tractar de la primera ascensió mundial d’aquesta muntanya a l’estació freda. Lunger va haver de renunciar a tan sols setanta metres de desnivell del cim per salvar la seva vida. Després de molts èxits alpinístics, l’any 2021 la seva vida va canviar dràsticament a causa de la mort de cinc companys durant la fatídica expedició hivernal al K2: el català Sergi Mingote, el xilè Juan Pablo Mohr, el pakistanès Ali Sadpara, l’islandès John Snorri i el búlgar Atanas Skatov. A partir de llavors, Tamara Lunger afirma estar buscant la pau interior i repensant els seus valors, fins ara molt lligats als vuitmils hivernals, on diu poder trobar-se a si mateixa. Ara per ara té moltes idees al cap, entre projectes socials i escalades. Són aventures que, com diu ella, aviven un foc interior i, com els qui l’envolten poden veure, il·luminen un somriure permanent al seu rostre.
Ets del Tirol del Sud, molt a prop de les Dolomites. Suposo que has nascut per ser alpinista.
(Riu) No sé si vaig néixer per ser alpinista, però vaig créixer en un poble proper a Bolzano on no hi ha cap botiga, benzinera, caixer automàtic… No hi ha res de res. Però el que sí que sempre vam tenir era molta natura, així que jo passava tot l’any jugant a l’aire lliure. Més tard, quan jo tenia dotze anys, els meus pares van fer-se càrrec d’un refugi i allà dalt em vaig enamorar de les muntanyes. Cada dia hi havia estímuls nous, unes vistes diferents de les Dolomites, i jo estava encantada. Recordo que, quan tancàvem el refugi al novembre, jo plorava perquè volia quedar-m’hi. Va ser l’inici d’un nou amor. A més, el meu pare participava en competicions de BTT i d’esquí de muntanya. Érem tres germanes i quasi cada dissabte acompanyàvem el meu pare a alguna competició. M’encantava estar amb gent esportista. Jo era una gran fan del meu pare i sabia que algun dia també em guanyaria la vida practicant algun esport.
Així que vas començar a esquiar…
On visc, els nens solen començar a esquiar quan tenen uns tres anys, però nosaltres no teníem gaires diners i les meves germanes i jo fèiem servir uns esquís de fons que teníem. Als catorze anys vaig dir al meu pare que volia fer esquí de muntanya i em va donar uns esquís de quasi dos metres. Vam anar a la muntanya i jo ja volia fer la meva traça, volia que fos difícil. Em va encantar la pujada, però a la baixada em vaig passar més temps sobre la neu que sobre els esquís (riu). Després d’aquest dia vaig dir-me: “Guau, aquest és el meu esport. És difícil, puc patir i és molt divertit”.
Per què t’agrada patir?
Crec que vaig néixer amb aquest amor pel patiment, tot i que ara és una mica diferent. Abans sempre volia patir, no era una nena equilibrada. Volia estar forta i m’encantava patir. Només així podia anar a dormir feliç. No sabia relaxar-me i ser amable amb el meu cos. Vaig seguir així durant molts anys i no m’escoltava mai a mi mateixa.
Què és el que et va fer decidir deixar de competir en esquí de muntanya i fer alpinisme?
Aquesta era una idea que tenia des d’adolescent. Per mi l’alpinisme era l’Olimp dels esports de muntanya perquè és molt variat. Has de ser un esportista molt complet. No es tracta només de l’entrenament físic, sinó també mental, estratègic, etc. També necessites sort. Es tracta de tenir bons fonaments, que per mi sempre han consistit a creure en Déu.
Com vas aconseguir els diners per al teu primer vuitmil? Va ser difícil trobar patrocinadors?
Jo volia aconseguir-ho sense un grup comercial, així que havia de conèixer la persona adequada. Era cosa del destí. Llavors vaig conèixer el Simone Moro i em va prometre acompanyar-me. Sempre em deia: “M’ensumo que ets una noia amb talent”, així que em va ajudar amb tot, inclús amb els patrocinis de The North Face i La Sportiva. És clar que els patrocinadors no em van aportar diners de manera immediata, però sí que em van ajudar amb el material, que és molt car. I quan vaig anar a l’Himàlaia els vaig demostrar que m’ho prenia seriosament i així tot va començar a rodar.
Tens una forta connexió amb el Simone Moro, però ha estat així sempre amb tots els teus companys d’expedició?
Una relació així és molt més que una companyonia, perquè estem junts dia i nit i les vivències són molt intenses. Vius moments que no viuràs mai a casa perquè de vegades es tracta de vida o mort. Has de ser capaç de tenir una connexió amb els teus companys d’expedició sense necessitat de gaires paraules. Hem d’estar a la mateixa ona energèticament.
Com és ser una dona alpinista? Trobes gaires dones que s’hi dediquin?
Per mi ser dona no ha estat mai una limitació. Quan vaig començar a practicar esport sempre volia ser forta i valenta. No em vaig posar mai cap limitació pel fet de ser dona. Jo sabia que podia fer les mateixes coses que un home, així que em van acceptar com un d’ells. Moltes dones em pregunten això, però crec que es tracta de la mentalitat de les dones. Quan tens confiança en tu, ningú et veurà cap limitació. Però si veus alguna limitació en tu mateixa, els altres també la veuran.
No creus que encara hi ha molts masclismes en aquest àmbit?
Jo venia de les competicions d’esquí de muntanya, així que estava molt ben entrenada i adaptada a les altituds. Quan vaig fer el K2 el 2014, ho portàvem tot nosaltres, no teníem xerpes d’altura. A partir d’aquesta expedició vaig saber que aquest era el meu estil i que nosaltres érem com els xerpes. Aquests deien que jo devia ser una mena d’home-dona, perquè no era possible que una dona fos tan forta. No vaig defugir mai la feina, la càrrega o la responsabilitat.
…
Llegeix l’entrevista sencera a la Revista Vèrtex 305