“L’escalada és una mena d’entrenament per a la meva feina d’actriu”
Sílvia Bel (Molins de Rei, 1970) és actriu i, sobretot, una persona activa. Un activisme que practica a nivell polític, social i també esportiu. És escaladora. Un esport que té molt més en comú del que sembla amb el món artístic. Afronta l’existència des del moviment que dona tenir iniciativa. Perseguint el seu somni, va entrar a l’Institut del Teatre amb 21 anys. Va emigrar a Madrid on va fer diverses pel·lícules amb un bon resultat a les taquilles. De tornada en aquest particular pont aeri cultural, el gran públic la va descobrir amb l’obra La Xarxa, dirigida per Josep Maria Mestres a l’Espai Brossa el 2005. La Colometa la va fer encara més popular dos anys després. Era com tancar un cercle personal. I és que la Sílvia va viure a la plaça del Diamant durant una època de la seva vida. Parla sempre sense embuts. Clar i català. Com la mateixa Rodoreda, el que considera vital “de la nostra cultura són els fonaments”. És a dir, la llengua i, sobretot, la gent.
D’on et ve la dèria per la muntanya?
Vaig començar de ben jove en un grup escolta del meu poble, a Molins de Rei. Vaig anar tota la vida a un cau, cosa que va marcar la meva vida. Em va fer la persona que soc i allà vaig aprendre a viure l’aventura, a estimar la natura i a apreciar la llibertat, a més de valors de grup. Sortíem del ciment i tocàvem l’aire lliure. Va ser una època molt feliç. I uns anys després vaig arribar a ser monitora.
Dels diferents esports de muntanya que has practicat, amb quin et quedaries?
M’agrada moltíssim l’escalada. Vaig començar a escalar amb poc més de 20 anys. En els meus inicis vaig tenir un accident que em va marcar. Però anys després vaig decidir que ho podia afrontar d’una manera més responsable i he continuat escalant. És un esport que reuneix diverses facetes que, fins i tot a nivell professional, m’ajuden molt. Has de mantenir la calma i estar molt concentrat. I això fa que aprenguis a controlar les teves pors, la ment. Ve a ser com quan ets damunt l’escenari, estar enfilat en una roca, concentrat amb el que estàs fent. És una mena d’entrenament per a la meva feina com a actriu. Per altra banda, és un esport que requereix certes habilitats de col·locar el cos per poder equilibrar-se, de repartir bé el pes perquè l’esforç sigui mínim. I a la vegada ser capaç de mantenir el cap fred. La combinació de tots aquests factors el fan un esport molt complet. També m’agrada molt l’esquí de muntanya, però en aquest cas he de tenir més dies perquè he d’anar més lluny de casa. Quan els tinc, aprofito per anar-hi amb la meva furgoneta camperitzada, que és la meva amiga. La tracto gairebé com una persona…
Ets una enamorada de la vall de Boí. D’on et ve aquesta estima tan especial?
En l’època del cau que et comentava, crec que quan estava a pioners, vam fer una travessa caminant de Salardú a Boí. Era agost, però es va posar a nevar. I ens vam quedar dos o tres dies dins les tendes de campanya, menjant el que teníem a les motxilles, atrapats per la tempesta de neu. Molts anys després, amb la Núria Picas, vam passar unes festes de Nadal a la vall. Durant aquella estada vaig conèixer també el Sergi Ricart. I, aleshores, no només em vaig enamorar de la vall, sinó també de la gent que hi vivia. Hi mantinc un lligam molt estret perquè hi ha molta gent amb qui puc compartir un munt de coses. Sempre que puc hi vaig, menys del que realment m’agradaria.
Fins a quin punt l’alpinista i guia de muntanya Sergi Ricart i la Núria Picas han ajudat a multiplicar la teva estima per la muntanya i per les activitats que s’hi poden practicar?
És molt xulo fer activitats de muntanya amb persones que dominen el medi. Aprens un munt de coses i comparteixes moments únics en un entorn privilegiat. També he de dir que aprofito gairebé tots els dissabtes per anar a escalar amb el meu bon amic Marc. I quan em surten compromisos professionals en dissabte, els he de valorar molt bé per no deixar-lo a l’estacada.
Què és més difícil, escalar una paret de roca o anar lligant una feina amb una altra en el món artístic?
Tot té la seva complicació. L’ofici d’actriu i el fet d’escalar tenen moltes coses en comú. Quan comences, per exemple, no saps mai fins on podràs arribar. Però sempre tens la il·lusió d’arribar al cim i veure el paisatge d’allà estant. És com quan fas un muntatge de teatre i dibuixes un futur que no saps com s’esdevindrà. Aquesta incertesa és una sensació que m’agrada. Et dona un punt d’imprevisibilitat que fa que t’avorreixis poc. Ara bé, al medi natural, si t’hi aventures sense tenir experiència, estàs corrent un risc innecessari. No és el meu cas, tot i que jo també he estat jove i he fet tonteries. Però a mesura que et fas gran, aprens que no pots frivolitzar amb aquesta qüestió. A la muntanya només pots anar-hi d’una manera: preparat. Has de saber on vas, has d’haver consultat la previsió meteorològica i has de saber si estàs capacitat per fer una ruta concreta.
Tens algun tipus de conversa amb la muntanya? Li parles?
En realitat, m’agrada el silenci que m’ofereix la muntanya, perquè vivim en un món massa sorollós. Un dels aspectes que més admiro de la natura, precisament, és el seu silenci. Els sons que emet la natura són terapèutics, al meu entendre, perquè et connecten amb la teva essència. De tant en tant, necessito evadir-me i anar-me’n a llocs silenciosos. Anar a la muntanya és com anar a teràpia. Quan torno de fer una activitat a l’aire lliure, em sento més viva, amb més força, més capaç de tot. La muntanya m’omple el dipòsit de benzina.
Diuen que la muntanya és llesta, que sap llegir les nostres febleses i que l’hem d’encarar amb la màxima sinceritat.
Totalment. Has de saber llegir els senyals que et dona. És com el mar. Vaig navegar molt temps amb el meu amic Lluís Llach i ell em va ensenyar a estimar la navegació. Fruit de la nostra amistat, vaig decidir anar un pèl més enllà i treure’m el títol de patrona de vaixell. Els mariners i els alpinistes tenen vides paral·leles, moltes coses en comú. El mar, com la muntanya, és una bèstia mansa que de cop i volta es pot tornar molt ferotge.
“La muntanya no és com els humans, és sincera”, deia Walter Bonatti. Hi ha alguna situació natural que temis especialment?
El temps. Em fan por les allaus, les tempestes, el vent… Tant a la muntanya com al mar. Em fa por el canvi brusc de la situació meteorològica. Sempre hem de tenir respecte per la natura, perquè és del tot imprevisible.
Quan llegeixes un text, has dit més d’una vegada, “alguna cosa d’aquest sempre queda dins teu”. Et passa el mateix amb les ascensions que fas?
Tinc més memòria pels textos i pels personatges que per les vies d’escalada que he fet. Com que acostumo a anar-hi amb gent que en sap molt, em refio dels seus coneixements i no retinc tot el que podria retenir. Com que no tinc tota la responsabilitat, en gaudeixo d’una forma més relaxada. Ara bé, l’experiència viscuda en un moment concret no l’oblido i és un aliment per al retorn del dia a dia a la ciutat.
T’has sentit mai com una Colometa de la vida? (La Sílvia Bel es va fer molt popular després d’interpretar aquest personatge a La Plaça del Diamant, adaptada per Benet i Jornet, una obra que es va estrenar el 2007 al TNC)
De vegades sí i de vegades no. La Colometa és un personatge molt resignat. Jo tinc més de lluitadora que de resignada. Amb això no vull dir que la Colometa no fos lluitadora, perquè si no ho hagués estat no hauria sobreviscut. És l’única que se’n surt i que acaba amb vida de tot aquell drama de la guerra. Ara que ho dius, potser jo hauria estat més la Julieta (amiga de la Natàlia-Colometa).
“La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols”. És així com comença La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.Fins a quin punt la teva feina, d’interpretar papers com el de la Colometa, et permet desenvolupar la part esportiva que portes dins?
Tinc la sort de dedicar-me a un ofici que no m’obliga a tenir uns horaris fixos i això em permet fer altres coses sempre que m’ho pugui combinar. És la dualitat entre la por i el plaer per la imprevisibilitat. Un cop més, casen ofici i natura.
Ser un cul inquiet et va portar a estudiar una altra carrera, Humanitats.
Quan estudiava batxillerat, la filosofia era una assignatura que ja m’apassionava moltíssim. Jo tenia molt clar que volia ser actriu, però no tant que pogués aconseguir-ho. L’alternativa de la filosofia sempre va ser-hi present. Uns anys després d’acabar la carrera d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre, em vaig posar a estudiar Humanitats. Els clàssics, la literatura, llegir són coses que sempre m’han apassionat.
Els agrupaments escoltes, a Catalunya, sempre han estat molt lligats a les reivindicacions de país, de llibertat. Què en penses?
Estimant el territori, estimant la llengua i estimant la llibertat et vas fent gran. Tot plegat t’ajuda a saber d’on vens, quins són els teus orígens i les teves arrels. T’ajuda a ubicar-te al món. Per tant, entenc que una cosa va implícita en l’altra.
Et fa por parlar de política? No hauria de ser el mateix que parlar de l’amor, de l’amistat, de la natura…?
Sincerament, no ho sé. Quan m’han preguntat, sempre he dit el que penso, intentant que la meva opinió no es llegeixi com una agressió als qui no pensen com jo. Si a la vida anhelem autogestionar-nos i prendre les nostres decisions, quin problema hi ha a desitjar-ho també per al nostre país? Allò que persegueixo a nivell personal, ho voldria també a nivell col·lectiu.
Creus en una Catalunya independent? Creus que serà possible?
La veritat és que no en tinc ni idea. No em dedico a la política, no m’apassiona gens. M’agrada molt més l’associacionisme, les persones col·laborant entre elles. Partir d’allò petit i autèntic per anar creixent enfora, tant en l’art com en altres facetes de la vida. Ho he viscut a Molins de Rei, on hi ha molta inquietud cultural i associacionisme per fer millorar les coses. M’interessa molt més això que no pas els partits polítics.
Què va suposar per a tu l’1 d’octubre del 2017?
L’empoderament d’un poble. I sentir la il·lusió que tot és possible quan la gent va en una mateixa direcció.
Llum i Llibertat. Així es va titular una de les accions més visibles del segon aniversari de l’1 d’octubre. Aquell dia vas escalar el Cavall Bernat amb la Núria Picas. Va ser una de les 131 agulles de Montserrat il·luminades en un homenatge als 131 presidents de la Generalitat. Com recordes l’experiència?
En tinc un record preciós. Vaig tenir la sort que la Núria em va demanar fer cordada amb ella. Vaig dir que sí de seguida. Primer de tot, perquè hi anava amb ella, una persona que mereix tota la meva confiança a nivell esportiu i tota la meva estima. I, en segon lloc, perquè poder pujar el Cavall Bernat un dia tan mític com el de Llum i Llibertat va ser una aventura d’aquelles que no s’obliden. Vam pujar a la tarda i vam baixar cap a les tres de la matinada, en plena nit. Quan vam arribar a baix, vaig pensar que ens havíem salvat (riu).
La transparència ideològica que mostres creus que t’ha tancat alguna porta a nivell professional?
Penso que no. Expressar les idees lliurement, sense que això suposi cap hàndicap a nivell professional, és el que penso que hauria de ser.
Aquell clixé de vida nocturna i poc saludable que s’havia penjat a molts artistes ha quedat en l’oblit?
Jo no sé el clixé…, però una persona que es dediqui a l’ofici d’artista ha d’estar molt en forma. Has de memoritzar un text, has de ser capaç de sortir cada nit a l’escenari i has d’estar bé. T’has de cuidar. És com fer una petita marató cada nit. La meva experiència, i la de molts companys, és que no et pots permetre certes coses. És com els alpinistes. Poden anar una nit de farra, però si l’endemà han de pujar una muntanya, potser tot això els passarà factura.
Més d’una vegada has afirmat que notes el pas del temps i això t’entristeix. La natura et permet contrarestar aquesta tristesa?
Et respondré amb un homenatge al Jordi Pons. Quan veig que un home com ell, amb 89 anys, és capaç de mantenir la il·lusió, amb aquesta ment tan lúcida, de continuar fent activitat a la muntanya amb la mateixa força, no puc sentir res més que admiració eterna. En Jordi ha sabut trobar una manera nova de continuar fent muntanya. Amb ell et preguntes què és el pas del temps. Ens dona una lliçó amb la seva força, vitalitat, lucidesa, intel·ligència… Jo, sincerament, em trec el barret. Ens vam conèixer el dia que vam escalar el Cavall Bernat i des d’aleshores que em té el cor robat.
Una figura, la del Jordi Pons, que esdevé un autèntic heroi per a la Sílvia Bel. La resta dels herois, diu, encara no han sortit mai dels llibres. Personatges com Doña Úrsula de Cien años de soledad, la balena de Moby Dick, la Teresa de Mirall trencat o el personatge de La vieja sirena, per citar només alguns herois del món de la literatura.
SER O NO SER, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ
Estàs federada?
Sí (de fet, la Sílvia forma part del vídeo promocional de la FEEC per fomentar que la gent es federi).
Qui és més infidel: l’alta muntanya o la ciutat?
Jo diria que la ciutat. Sempre et fa el salt amb els turistes.
La muntanya més emocional que has assolit?
Potser el Cavall Bernat, la nit de Llum i Llibertat, tot i que tampoc t’ho sabria dir. He pujat moltes muntanyes, però no pas l’Everest… ni falta que em fa. Tan amunt, tan amunt tampoc se m’hi ha perdut res.
Un país pot viure sense natura?
Un país, no ho sé. Però crec que les persones, almenys jo, no. Necessito la natura per ser feliç.
I sense cultura?
Tampoc. La cultura ens fa crítics, ens dona eines per tenir criteri i qüestionar-nos les coses.
Cinema, teatre o televisió?
La combinació de les tres coses és perfecta. En cada projecte i en cada repte professional que assumeixo hi poso una part de mi mateixa. M’hi aboco amb tota la meva ànima.
Madrid o Barcelona per actuar?
Allà on em cridin aniré feliç de poder exercir el meu ofici. Un ofici que, a part del meu petit país, també és la meva pàtria.
Quin és el personatge que més t’ha marcat?
No ho sé, n’he fet molts. Potser la Colometa.
Montserrat Carulla o Rosa Maria Sardà?
He après moltíssim de les actrius que jo admirava fins i tot abans de dedicar-me a aquest ofici. Eren i són el meu referent. Tant la Montserrat Carulla com la Rosa Maria Sardà, com totes les altres actrius que ja no són entre nosaltres. Les enyoraré sempre damunt de l’escenari.
En què estàs treballant ara mateix?
A la sèrie del migdia de TV3 Com si fos ahir. En un projecte de teatre que estrenarem la temporada que ve i en bolos diversos que vaig fent quan em contracten. Sempre feliç de portar la música i la poesia arreu.