«La massificació és més problemàtica a la pica d’Estats que a l’Everest»
«Kilian, el rei jove» era el títol de l’entrevista que l’any 2008 va publicar Vèrtex en el seu número 217. A l’edat de vint anys, Kilian Jornet ja era campió del món de curses per muntanya, anava en camí de ser-ho també d’esquí de muntanya i qui hauria dit llavors que tot això ho acabaria aplicant al gran alpinisme. Catorze anys després d’aquella entrevista, l’esportista de muntanya més famós del món viu a Noruega amb la seva família, adaptat al tsunami mediàtic que l’acompanya des de fa temps.
Kilian Jornet ha esdevingut un dels grans referents de l’esport de muntanya, no només a casa nostra, sinó arreu del món. Malgrat combinar des d’adolescent l’esquí de muntanya amb les curses a peu, ha estat el seu domini aclaparador a totes les distàncies de l’anomenat trailrunning el que l’ha catapultat internacionalment. Sempre inquiet, estudiós i polivalent, en els darrers anys li ha afegit la faceta d’alpinista i ha buscat l’estil ràpid i lleuger dels seus grans referents. Tot plegat, embolcallat per uns valors compromesos amb el medi ambient i amb les causes socials que canalitza a través de la Kilian Jornet Foundation. A partir d’una trucada de Skype repassem la trajectòria vital d’aquell adolescent amb cresta i amb la samarreta de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya de la FEEC. Aquell Kilian que ara, anys després, ens atén des de la seva casa de Noruega mentre dona el biberó a la seva segona filla.
El 27 d’octubre passat vas fer 34 anys… Com estàs? Comences a ser un veterà, eh?
(Riu) Sí, sí, ja queda poc. Ja s’apropa… Estic bé! Gaudint, fent coses que m’agraden. I a nivell de forma, doncs crec que entrenant-me cada cop més bé i això fa que pugui rendir millor.
Ara competeixes menys. Això fa que sembli que no estiguis en tan bona forma i potser sigui al contrari, oi?
Sí, totalment. Quan competeixes molt, el que fas és competir-descansar-competir-descansar i mantens el nivell. En canvi, si competeixes poc però t’entrenes cada dia, pots afegir més quilòmetres, més hores i fer un entrenament més específic. Ho veig en circuits que faig habitualment i que enguany estic acabant en un minut menys. Això és perquè els viatges i el desgast de la competició fan que no rendeixis tant. Són dues maneres de veure-ho i les dues molen molt. Està molt bé fer curses cada cap de setmana i quan ets jove n’aprens molt, però això altre, a nivell de rendiment, és molt interessant.
Què recordes dels teus inicis a les curses per muntanya amb la FEEC, quan només tenies 16 o 17 anys?
El meu inici a l’esport va ser amb el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya. Sense la Maite Hernández, l’Alfons Valls, el Jordi Canals, tota aquesta gent, jo no estaria aquí ni de conya. Tenir un equip de gent que et cuida a nivell tècnic, de preparació física, de creixement com a persona… és bàsic. Aleshores encara no existia el centre de tecnificació de curses, però tota aquesta feina de la FEEC en esquí de muntanya ha estat clau en la meva carrera. Jo i molts més n’estem molt agraïts.
Les curses per muntanya han avançat molt en aquests quinze anys. Quins diries que han estat els canvis principals?
A les primeres curses on anava érem quatre frikies. Érem sempre els mateixos, quaranta o cinquanta corredors com a molt i amb un ambient familiar. El gran canvi és que s’han popularitzat i hi ha més corredors. Hi ha una part bona, que és que molta més gent ho gaudeix i evidentment més gent pot viure’n professionalment. Però ha canviat l’ambient perquè abans érem una família i ara, en canvi, són microfamílies.
En el tracte i la remuneració als corredors, encara és un esport molt amateur. Vas intentar liderar un canvi i promoure un sindicat d’atletes…
La veritat és que això és una mica frustrant perquè ho vaig intentar al 2011, ho vaig intentar al 2020… i no ha estat possible. Hi ha gent que en viu molt bé, gent que en viu al límit i gent que no en viu. Això, tant en atletes com en professionals que hi ha al voltant. Hi ha d’haver una certa unió per treballar junts, aconsellar-nos… I és una llàstima que el curt termini, o de vegades l’interès personal, tinguin més força que el treball col·lectiu.
…