«Quan obres una via d’escalada, tens una sensació de plenitud absoluta»
Amb en Jordi Marmolejo hi podries parlar durant hores. No només perquè sigui un conversador àgil i incansable, sinó perquè els seus coneixements sobre la muntanya són tan amplis com les vistes que s’albiren des d’un cim. És escalador. També alpinista. I un gran divulgador de la natura. Ja sigui en les guies i articles d’escalada publicats o en la seva funció d’agent rural. «Qui ha escoltat alguna vegada la veu de les muntanyes, no podrà oblidar-la mai», resa un proverbi tibetà. Com a membre del Centre Excursionista de Lleida (i de la seva junta directiva), en Jordi segueix el lema fil per randa. Presa a presa. Fita a fita. Via a via. Vida a vida, que seria el mateix. Perquè la diferència entre una via i la vida és només una lletra. Insignificant, al cap i a la fi.
Ets un dels escaladors catalans que ha obert més vies, sumant les d’escalada esportiva i les vies llargues. Seria exagerat dir que poden ser prop de mil?
He tocat tants pals que hi ha de tot. No les tinc apuntades, però si no són un miler, deuen acostar-s’hi. Hi ha gent com el “Luichy” que n’ha equipat més. Però els darrers anys m’he dedicat més a arreglar i restaurar vies ja obertes que no a obrir-ne de noves. És el que faig ara per exemple a la zona de Valldellou, a Osca.
Què se sent en obrir una via?
Tens una sensació de plenitud absoluta. Hi ha cert misticisme. Estàs passant per un lloc verge, per on no hi ha anat mai ningú. Has de decidir la direcció. Si vas una mica cap a la dreta, cap a l’esquerra, si vas a buscar aquella fissura… (de forma inconscient, dibuixa un recorregut imaginari amb els ulls). Ets tu qui obres el camí i això t’omple molt. Molt més que si repeteixes una via ja oberta. Equipar en escalada esportiva també és interessant, però és una sensació diferent, com si creessis una línia concreta a la muntanya.
Ara mateix tens 56 anys. Quin és el secret per seguir escalant?
El secret és que t’agradi. En una època vaig deixar d’escalar perquè no en tenia ganes. Estava més baix d’ànims i no em venia de gust. Però, tret d’alguna etapa molt concreta, sempre he fet alguna cosa relacionada amb la muntanya i l’escalada, perquè m’ho passo bé. Crec que el secret per no deixar-ho és sempre tenir algun petit repte, o gran, que et faci mantenir viva la flama.
Georges Livanos va deixar una reflexió interessant en aquest sentit: «Allò essencial no és escalar ràpid, sinó poder fer-ho durant molt temps». Però la muntanya entén d’edats?
Quan et vas fent gran, perds força, però guanyes experiència. Quan ets jove, tens molta força, però et manca la veu de l’experiència. Crec que és una gran forma de resumir el que pot ser l’escalada i el pas del temps. La vida, en qualsevol cas. Per això, amb els anys, ets capaç de gaudir d’experiències amb les quals abans no fruïes tant. Tens una mirada més àmplia i l’essència es manté intacta. Pots fer muntanya tota la vida, no en tinc cap dubte.
Has publicat guies d’escalada del Prepirineu lleidatà. En el món digital actual, els escaladors segueixen acudint a aquest tipus de llibres?
Això està clar que ha canviat (ens respon, sorneguer). Ara mateix, a les zones d’escalada la majoria d’escaladors i escaladores consulten el mòbil. La gent jove es descarrega les ressenyes i també els resulta més econòmic que comprar una guia. Encara hi ha qui prefereix el paper, però és una minoria. En la meva època, t’apuntaves les ressenyes com podies en un paper i feies un dibuix de la via per després consultar-lo in situ. Ara bé, les guies continuen sent útils en zones poc conegudes, amb informació que no és a Internet.
Sempre has tingut la inquietud de divulgar. Quina és la millor forma d’acostar l’escalada al públic en general?
És molt important donar a conèixer les vies d’escalada d’un indret concret. No només per fomentar l’escalada entre un públic més ampli, sinó també perquè és un patrimoni que cal difondre. Avui hi ha molta informació, però al mateix temps molta desinformació. M’explico: potser en una zona obren una via creient que no n’hi havia cap d’oberta, quan no és així. Si no recopilem tota la informació de la muntanya i la popularitzem com cal, el que estarem fent és carregar-nos el nostre entorn.
Les vies que equipes generalment no són d’un grau alt, però precisament aquestes afavoreixen més concurrència…
M’agrada equipar vies i normalment no són del màxim nivell, ni molt menys. Però aquestes vies, encara que sembli contradictori, són les que porten més feina. Sempre hi ha algun matoll, alguna fissura que et fa la guitza. No són tan llises, però m’agraden les línies naturals de la roca, menys rebuscades. A més, em fa feliç veure com molta gent de la meva edat, o bé escaladors novells, s’ho passen bé en aquest tipus de vies.
Hi ha certa inconsciència a l’hora de començar a escalar?
Alguns dels escaladors que s’inicien tenen tendència a fer burrades. Veuen vídeos espectaculars per Youtube i ja volen escalar un 9a. I la gent jove, amb la inconsciència que tots hem tingut en aquesta edat, hi va de cap. Però després s’adonen que, a l’hora de la veritat, no és tan fàcil, quan la ruta no està equipada amb les assegurances gaire properes. Això de vegades genera que s’equipin sectors molt difícils i se’n deixin de banda altres de més assequibles. Per això m’agrada especialment equipar vies més fàcils.
Però, tornant a la teva pregunta, abans era pitjor. Segurament fèiem més bestieses perquè teníem poc material i hi havia poca informació. Començaves a escalar com podies. Ara, en canvi, és molt més fàcil començar, en tots els aspectes. Teòricament, doncs, avui en dia hauria de ser més segur. Però per l’enorme quantitat d’informació i per determinats models, no acaba sent sempre així.
Fa més de 40 anys que escales, des dels 16. Com recordes aquelles primeres experiències?
No hi havia rocòdroms i vaig començar a escalar amb un amic, el Jordi Guiu, a les muralles de la Seu Vella de Lleida. Érem molt pocs, quatre gats. Ens coneixíem tots, ho passàvem d’allò més bé. Entrenàvem i passàvem l’estona, com una colla d’amics. Era tot un món. Poc després vam començar a escalar en roca i quan un va tenir el primer cotxe, ja vam recórrer totes les zones de Lleida. Escalàvem tot el que podíem i com podíem.
Amb quina zona et quedaries del Pirineu o del Prepirineu?
(Dubta molt abans de respondre) He anat per tot arreu, però et diria Sant Llorenç de Montgai, que és on vaig començar. Era l’escola dels escaladors de Lleida per excel·lència perquè hi podíem pujar amb tren.
L’any 2006, per commemorar el centenari del Centre Excursionista de Lleida, vas fer la teva única incursió en el món dels vuitmils i vas assolir els 8.035 metres del Gasherbrum II.
En guardo molt bon record. L’expedició va anar molt bé. Estava formada pel Juanjo Garra (era el cap de l’expedició), el Feliu Izard, l’Agustí Ardiaca (n’era el metge), el Jordi Gázquez, el Jordi Jové, el Josep Anton Muñoz, el Manolo Domingo, l’Anton Tarragona i jo. Quatre de nosaltres vam fer cim, sense cap contratemps.
No et vas encomanar de la febre dels vuitmils…
M’agradaria tornar-hi (se li eixampla el somriure). El tema dels vuitmils bàsicament és una qüestió de temps, mínim un mes i mig, i de diners. Fan falta les dues coses. Si no fos així, segur que n’hauria fet més. Fer els catorze… no m’ho plantejo, ni tampoc és una qüestió que em motivi. Però espero poder tornar algun dia a fer un vuitmil. També és cert que, en els últims anys, aquest tipus de muntanyes s’ha comercialitzat en excés, i veig molt més factible anar a muntanyes més baixes.
Amb el G-II al sac, quin dels tretze vuitmils restants escolliries?
M’agradaria anar al Dhaulagiri, que és l’última muntanya on va poder anar el Juanjo Garra. I encara no hi ha pujat ningú de Lleida. A més, no està tan massificat com altres vuitmils. Seria un bonic homenatge al Juanjo, una persona que tenia una gran determinació a assolir grans muntanyes.
La mort del Juanjo es va produir el maig del 2013 prop del cim del Dhaulagiri, quan era el director tècnic de la FEEC. És difícil acceptar que la mort és part intrínseca de l’aventura?
Costa d’acceptar especialment quan qui perd la vida és un amic, com en el cas del Juanjo. Però la mort forma part de la vida. A la muntanya o a qualsevol altre lloc. Sincerament, quan m’acosto a la muntanya no penso en aquesta possibilitat, si bé sempre intento triar la via més segura possible. Pots morir de formes molt diferents, al medi natural o en el dia a dia. És més important viure fent allò que estimes que no martiritzar-te. L’alpinisme, a priori, no és una disciplina competitiva, però sí que té perills inherents que formen part de l’aventura.
Però els rècords i les lluites contra el crono han arribat a l’alpinisme i el fan més competitiu.
Està clar que s’ha perdut l’esperit més verge i hippie de l’alpinisme. L’alpinisme ha canviat, però jo em considero un romàntic i m’agrada més el que es feia abans. Però els temps canvien i respecto les opcions divergents. A mi m’interessa més la dificultat tècnica d’una ascensió que no pas un rècord o si una persona és la primera o la segona a aconseguir una fita concreta.
Doncs parlem de parets difícils: què vas sentir en escalar el Capitán, a Yosemite?
És un lloc mític, la Meca per als amants de l’escalada. Però és curiós perquè hi vaig anar no fa pas gaires anys, al 2016. Hi hauria d’haver anat abans perquè ja anava una mica justet (ens comenta tot rient). És un lloc molt especial, però s’ha massificat i s’ha convertit en un indret excessivament turístic. Ha perdut part del misticisme que tenia. I em va cridar especialment l’atenció en aquest sentit, ja que solc escalar en llocs on no hi ha gairebé ningú. Yosemite no deixa de ser el parc nacional més visitat del món.
Tria una paret d’arreu del món, encara que no l’hagis escalada…
N’hi ha tantes… Bé, em quedo amb el Golden Pilar de l’Spantik, al Karakoram. És un desig, un somni. Veurem si es fa realitat. I si me’n deixes dir un altre, seria el Cerro Torre.
On has estat més feliç: en grans expedicions a l’estranger o escalant a prop de casa?
Tant en un lloc com en un altre. He estat igual de feliç a Camarasa que escalant una gran muntanya com el Huaguruncho, als Andes peruans.
Has vist mai perillar la teva vida?
Sí, alguna vegada. Però també a la carretera, no només a la muntanya. Recordo una caiguda de pedres escalant a Chamonix. Em va passar just pel costat un bloc enorme, de la mida d’un cotxe.
Has vist el documental Free Solo, on Alex Honnold escala sense corda El Capitán?
Sí, el vaig veure fa un parell d’anys a l’avió, quan tornava d’una expedició al Perú. Em va agradar molt. Però, contràriament al que es diu moltes vegades, crec que no és cap bogeria. Alex Honnold és un escalador boníssim, amb un talent excepcional. Darrere de tot plegat hi ha molta feina. Pensa que quan nosaltres vam anar a Yosemite, ell ja estava treballant la via per agafar la confiança suficient com per fer-la sencera sense corda. Honnold porta tota la vida escalant a Yosemite i potser molta gent no sap la feina que ha fet. De bogeria, cap ni una.
Honnold defineix la seva obra a El Capitán com una «recerca de la llibertat».
És el mateix que ha passat amb la pandèmia del coronavirus. Tothom busca més independència i llibertat. Ho he notat sobretot en la meva feina d’agent rural (la du a terme a la comarca de les Garrigues). Després de tantes limitacions de mobilitat, molta gent s’ha llançat de cap a la natura. Espais on abans no hi havia ningú, ara també s’han massificat. Segurament, la COVID-19 no ha fet més que aguditzar la tendència social de necessitat de natura i d’espais oberts. És una conseqüència de com vivim, de les rutines i de l’estrès diari amb el qual han de conviure moltes persones.
Amb tantes restriccions, la muntanya ha perdut part de l’encant salvatge i verge que tenia fa dècades?
Està clar que ha canviat. He vist aquesta transformació al Pirineu i al Prepirineu els darrers trenta anys. La muntanya salvatge, sense cartells a cada racó… tenia un atractiu especial. Però la visió depèn molt del punt de vista personal. Depèn de com t’ho prenguis. L’aventura la pots seguir trobant en molts llocs. Només cal saber buscar-los.
Com ha canviat la perspectiva de les entitats excursionistes de l’impacte que la seva activitat té en el medi natural?
Encara ens queda molt camí per recórrer. Penso que no tenim prou consciència, i jo m’hi incloc, de l’impacte que generem sobre la muntanya. Però de Terra només n’hi ha una. Cada sector mira pel seu propi interès, però és primordial una visió més global. Es parla molt més de preservar el medi natural, però no tinc clar que es faci el que és necessari per dur-ho a terme com cal.
Sempre has fomentat l’escalada, però com a agent rural també has de desequipar vies obertes sense autorització en espais protegits. Entres en un conflicte personal i laboral?
(Riu abans de respondre) En algunes ocasions, sí. Puc estar a les dues bandes, tinc una perspectiva més àmplia. De fet, he hagut de desequipar, fins i tot, alguna via que jo havia obert. Com a agents rurals, seguim les ordres dels tècnics per preservar una flora o una fauna determinades. Allò important és que hi hagi un raonament darrere. També és cert que, avui en dia, amb els trepants hi ha moltes vies d’escalada. Abans, en canvi, havies de picar a mà per posar l’ancoratge i costava molt més. Posaves menys assegurances i, és clar, equipaves menys vies.
Com a membre de la junta directiva del Centre Excursionista de Lleida, també has viscut aquesta dualitat. Com ho heu fet per posar-vos al dia com a institució?
El boulder ha ajudat molt a dinamitzar el CEL, que, com la majoria de centres excursionistes, s’havia quedat una mica obsolet. Un centre excursionista per si mateix no atreu la gent jove, però la sala de boulder sí. És una forma que s’integrin al club a partir dels seus interessos. Realment no és fàcil que els joves s’acostin als centres perquè, en el seu dia, aquests no van saber adaptar-se als canvis de la societat. Els joves volen cites concretes. Una trobada, una cursa; i s’hi apunten tot d’una. Que s’identifiquin amb una cosa més romàntica, com encara s’entenen molts centres excursionistes, costa molt més. Però penso que hem de trobar la manera perquè s’acostin i ens diguin cap on volen anar, què volen que fem per a ells. Els interessa molt l’escalada esportiva (hi ha més adeptes que mai) i el trail running. S’haurien de renovar més els centres i facilitar-hi la integració dels joves. Això sí, tenint sempre en compte que un club ha de ser un reflex fidel de la societat, amb gent de totes les edats. Perquè, com et deia, la muntanya no n’entén, d’edats.
JORDI MARMOLEJO ANGRILL
Lleida, 1965
-Escalador i alpinista
-Tècnic superior d’esport d’alta muntanya i guia UIAGM
-Membre de la junta directiva del Centre Excursionista de Lleida
-Enginyer tècnic forestal
-Agent rural i membre del Grup de Suport de Muntanya del Cos d’Agents Rurals
-Autor, juntament amb Joan Escuer, de dues guies d’escalada: Escaladas en la Noguera (Prames, 1997) i Guia d’escalades al Montroig (GTA, 2014).
ASCENSIONS DESTACADES:
PREPIRINEU I ZONES PROPERES
-Equipament de nombrosos sectors d’escalada esportiva
-Obertura de vies llargues en indrets com Camarasa, Sant Llorenç de Montgai, Mont-roig, Montsec, el Doll, Santa Anna, Canelles, Valldellou, roca Narieda, el Coscollet, Collegats, Abella de la Conca i el Turbó, amb escaladors com Joan Caubet, Antoni Pifarré, Pep Godoy, David Garcia, Manel Solís, Xavier Teixidó, Edu Plana o Pau Segura.
PIRINEU
-Repeticions al Midi d’Ossau, Vinhamala, Gavarnia, Ansabère, etc.
-Obertures hivernals a les valls de Boí, Barravés, Benasc, Lliterola i als massissos de Vallhivierna i Peña Telera, amb escaladors com Conrad López, Javi Sáez, Guillem Ullastre i Dani Ascaso.
-Travessa del Pirineu (del Cantàbric a la Mediterrània) en solitari en 35 dies de l’any 1997.
ALPS
-Repeticions com la Directa americana i el Pilar Bonatti del Dru, Aiguille Verte i Aiguille Noire de Peuterey (Mont Blanc), trilogia dels Écrins (pilar S de la Barre i cares N de la Meije i Ailefroide) o l’esperó N del Monte Agner (Dolomites), entre d’altres.
ATLES
-Obertura de la canal Inshallah (950 m, 85º), al pic Igger n’Abdelli (3.815 m), amb Pako Sánchez l’any 2019.
YOSEMITE
-Repetició de la via The Nose al Capitán (entre altres vies de la vall), amb Pol Figueras l’any 2016.
ANDES
Obertura de vies:
–Tancash (500 m, VI/4 M5) a la cara NW del Huaguruncho (5.748 m), a la serralada Central peruana, amb Oriol Baró, Xavi Farré i Albert Bargués l’any 2003.
–Kallawayas (500 m, 75º) a l’Akamani Sud (5.300 m), a la serralada Apolobamba (Bolívia), amb Sergi Ricart l’any 2004.
–Boira (600 m, 80º) al Kotani Est (5.370 m), a Apolobamba, amb Sergi Ricart el 2004.
–Pisco sour (800 m, MD+) a la cara S del Sacsarayoc (5.960 m), a la serralada Vilcabamba (Perú), amb Oriol Baró l’any 2019.
–La flaca (400 m, MD) a la cara S del Sorinami (5.450 m), a la serralada Vilcanota (Perú), amb Oriol Baró i Jorge Sirvas el 2019.
KARAKORAM
-Ascensió al Gasherbrum II (8.035 m) amb Juanjo Garra, Manel Domingo i Jordi Gázquez en una expedició del Centre Excursionista de Lleida l’any 2006, coincidint amb el centenari de l’entitat.