“L’accident que vaig patir defineix el repte de la meva existència”
L’Albert Guàrdia Ferrer (Barcelona, 1985) és pioner de la paraescalada al nostre país. Als seus 36 anys, és campió de Catalunya, d’Espanya i del món i somia a participar, algun dia, en uns jocs paralímpics. I això que aquesta disciplina no serà olímpica abans del 2028. Un accident de moto, amb 29 anys, li va canviar la vida. O potser no. Encara que li falti una cama, és un cul inquiet, ja sigui escalant per una paret o fent i desfent qualsevol entrellat, com quan exerceix de soldador, la seva feina. I és que l’Albert no és producte de les seves circumstàncies, sinó de les seves decisions. Criat a Alella (Maresme), actualment viu a Manresa i és soci del Club d’Escalada i Competició CCT21.
L’any 2016 a París vas ser campió del món de paraescalada en la categoria AL-2 (amputats d’una cama) i tercer al 2018 i al 2019. El campionat no es va poder disputar l’any passat per la pandèmia i es fa aquest setembre a Moscú. Com l’afrontes?
Hi vaig amb moltes ganes, estic en forma, però tampoc li dono gaires voltes. Tinc el nivell com per tornar a guanyar, però també depèn molt dels contrincants. Hem tingut una temporada estranya per culpa del coronavirus. Hi aniré amb la il·lusió màxima, però amb el cap al seu lloc, conscient que serà una competició diferent.
Quin rol està jugant la pandèmia en la teva preparació?
Ara ho porto molt millor, però ha estat un maldecap. A causa de la nostra mobilitat més reduïda ens han facilitat els desplaçaments, però m’ha costat una mica adaptar-me a la situació.
Escaladors com Urko Carmona i Iván Germán (que també formen part de l’equip espanyol) seran els màxims rivals en la lluita per al títol?
En realitat, tinc un problema… L’Urko i l’Iván són amics meus i me’ls estimo molt. Alhora, formen part de la motivació que em condueix a competir encara més fort i a entrenar més dur. Els vaig conèixer en un moment molt determinat de la meva vida i molts cops he pensat que, si no els hagués conegut, no hauria tingut els meus bons resultats. Ells i un parell de francesos seran els rivals més durs.
Tornem al 2016: pavelló de París-Bercy, més de 5.000 persones a les grades. I tu, en la teva primera participació en un campionat del món -i quan només portaves un any en la paraescalada-, puges al lloc més alt del podi.
Va ser molt i molt especial. I ho vaig poder compartir amb l’Iván Germán, que va obtenir la medalla de bronze. Vaig entrenar molt dur els mesos previs a aquella cita i la recompensa va valdre tot l’esforç. Tant de bo pugui repetir-ho.
Tens una visió particular de la competició. Relata’ns-la.
Està clar que a tothom li agrada guanyar. I si pots quedar primer, doncs millor que ser segon. Però, a banda d’això, em prenc el món de la competició també com un esdeveniment on retrobo amics i puc compartir experiències amb tots ells. És més un compartir que un competir i la part lúdica, almenys per a mi, té molt pes en aquesta relació.
Aquest proper Campionat del Món de Paraescalada arriba en el teu moment més madur com a esportista?
A nivell tècnic i de recursos psicològics soc molt millor que quan vaig guanyar el campionat a París. A nivell físic potser també, encara que és difícil mesurar-me i comparar-me. Tanmateix, crec que tots els meus rivals també estan més forts. A més, en tota prova d’aquest tipus sempre hi ha un petit component de l’atzar, que tu tinguis el dia i els teus rivals no estiguin tan bé.
El 2014, amb 29 anys, un accident de moto et va canviar l’existència perquè et van haver d’amputar una cama. T’importa recordar aquell moment?
No m’importa gens. Forma part de la meva vida. L’accident i el que va comportar defineix també qui soc avui en dia. I el repte de la meva existència. No és agradable haver-ho patit, però la vida m’hi va portar i no em queda cap altra solució que acceptar-ho. Penso que he aconseguit trobar aficions i poder ser feliç amb qui soc i amb el que faig.
Què diria l’Albert Guàrdia actual a l’Albert Guàrdia de 29 anys a qui els metges li van dir que havien d’amputar-li una cama?
(Respon amb una mirada decidida) Li diria que la vida continua. El que em va passar a mi és el que pot passar a una persona que veu truncada la seva relació de parella d’una forma inesperada. No deixa de ser un dol i l’has de passar de la millor forma possible. Les teves circumstàncies canvien i les teves necessitats també. Però segueixes sent la mateixa persona. Per tant, “ànims i segur que te’n sortiràs”.
Metafòricament, la Frida Kahlo va dir aquella frase tan coneguda: “Peus, per què us vull si tinc ales per volar?” Haver perdut una cama t’ha fet més fort físicament i mentalment?
La veritat és que no. El que ha fet és canviar-me algunes rutines. Però tinc aficions molt similars i faig pràcticament la mateixa vida que abans de l’accident. Estic convocat a un mundial de paraescalada perquè m’avorreixo i m’agrada escalar. Vaig trobar una bona distracció i motivació per seguir escalant. Però, sincerament, no crec que sigui aquí perquè em falta una cama.
Fins a quin punt l’escalada t’ha ensenyat a superar barreres?
M’ha ajudat moltíssim. Els moments de dol són complexos i necessites una via d’escapament, unes distraccions i motivacions. I, en el meu cas, em vaig abocar de ple a l’escalada. A més, aquest esport t’aporta uns recursos físics que et beneficien després en la vida diària. L’escalada m’obliga a estar físicament més fort i amb un rang de moviments més ampli. Tot plegat fa que el dia a dia, fora d’una paret, em sigui més senzill.
T’agrada que es vengui la teva vida com una superació constant o com una paret que cal escalar?
No gaire (reconeix, pensatiu). Em considero, per damunt de tot, una persona i no pas un discapacitat que se supera constantment. El meu dia a dia és com el de qualsevol altra persona perquè tinc la sort de poder ser molt autònom. M’he esforçat molt amb l’escalada i tinc mèrit només per aquest fet, per esforçar-me, no tant perquè em falti una cama. Em supero a mi mateix, però com intenta fer la majoria d’individus del planeta.
La teva afició per l’escalada prové de molts anys abans de l’accident…
Devia tenir 19 o 20 anys i estudiava Física a la universitat. Sempre havia volgut escalar, però no sabia ni el que era. Vaig anar a un rocòdrom que hi havia a prop de la facultat i em va fascinar. Vaig entrar en la dinàmica d’aquest esport, involucrant gent del meu entorn perquè també escalessin i, de cop i volta, em vaig adonar que era una passada, el millor esport del món!
Un esport que s’ha estrenat aquest estiu als jocs olímpics, però que no hi ha entrat com a categoria paralímpica. Us heu sentit oblidats?
La Federació Internacional d’Escalada ens va tenir molt en compte per poder entrar com a disciplina olímpica. Per al Comitè Olímpic és molt important que en una disciplina esportiva concreta també hi hagi esport adaptat. Però, un cop ja es va haver aprovat que l’escalada seria als jocs de Tòquio, ens van deixar una mica de banda, sí que és veritat.
Tant és així que, com a molt d’hora, la paraescalada no serà olímpica fins a Los Angeles, l’any 2028.
Espero que així sigui i que tingui una gran repercussió. També desitjo que la Federació Internacional ens tingui més en compte i que les competicions siguin més decents que les que fem avui en dia.
Falten encara set anys, però et planteges arribar a aquesta cita?
Ja m’agradaria, però soc molt de viure el dia a dia (somriu d’orella a orella). Queda massa temps com per pensar-hi. Ves a saber què estaré fent o quines opcions reals hi tindré. Si fos demà mateix, hi aniria amb els ulls tancats.
Si haguessis de “vendre” l’escalada a algú, què li diries?
Li diria que l’escalada és un esport molt xulo. Hi ha escalada per a tothom, per a gent de 120 quilos, per a persones de 90 anys o per a persones a qui els falta un braç o les dues cames. És només una qüestió física que tothom pot afrontar. També hi afegiria un element motivador, ja que et planteja interrogants físics i mentals de com has de posar el cos o el centre de gravetat per superar un pas concret. Fins i tot inclou elements psicològics: “Aquest pas em fa por, però vull seguir per superar el temor”. A més, si escales en roca, pots combinar l’escalada i els viatges.
Quin tipus de vies és el que et va millor?
La meva forma d’escalar és molt dinàmica. Em solen anar bé vies amb passos molt físics, però que també siguin dinàmiques i amb coordinació. Les vies tècniques em costen més. Tiro molt de força de braços, però soc completament depenent de la cama que tinc. Si la pogués utilitzar millor, doncs encara podria escalar millor.
Els paraescaladors us heu de queixar sovint que les vies no estan equipades tenint en compte la vostra discapacitat.
Sí, perquè estan pensades per a una persona que tingui els dos braços i les dues cames. És important com estan col·locades les preses i com està pensada la via. Et posaré un exemple concret. Als amputats de mà se’ls sol donar bé la tècnica de peus i als amputats de cama, la força de mans. Però hi ha vies tècniques que a mi se’m donen millor que a un amputat de mà i vies físiques que són més fàcils per a un amputat de mà. Doncs en una competició, molts cops, la via que hem de fer és la mateixa. No és fàcil equipar vies per a paraescalada. Són moltes categories diferents i cal tenir presents molts aspectes divergents. Per això Urko Carmona i Simone Salvagnin van presentar a la Federació Internacional un document amb les directrius per equipar les vies de paraescalada.
Coneixies l’especialitat de la paraescalada abans de patir l’accident?
La veritat és que no m’hi havia fixat gaire. La vaig conèixer un cop vaig sortir de l’hospital i vaig flipar amb l’Urko Carmona, el més mediàtic dels paraescaladors. Ell escalava molt més fort i, fins i tot, amb graus més alts que jo abans de l’accident, i mira que jo era un fanàtic de l’escalada! Em vaig adonar que podria escalar sense problemes en les noves condicions que em va donar la vida.
L’ALBERT, GUÀRDIA DE LA SEVA PRÒPIA VIDA (les preses més personals)
Quin és l’atribut que destacaries més de la teva persona?
Soc un cul inquiet. No només perquè no paro de fer coses, sinó perquè soc una mica investigador. M’agrada treure conclusions de petits fets. Tal i com m’agrada resoldre els problemes que em planteja l’escalada, també vull fer-ho amb les petites coses de la vida. Em fascinen els trencaclosques que planteja l’existència.
Amputat o discapacitat?
Entenc que hi pugui haver un problema semàntic amb aquesta qüestió. No m’hi sento gens reflectit. Simplement, soc l’Albert i em falta una cama. Em pots dir discapacitat o persona amb discapacitat, que potser és més correcte, però em diguis com em diguis continuo sent la mateixa persona, l’Albert. I hi ha altres amics que són l’Urko, l’Iván o el Javi.
Ídol dins el món de la paraescalada?
L’Iván Germán, sense cap mena de dubte. És una persona que treballa més de 40 hores a la setmana i té dues criatures petites. I malgrat això, escalant, pot estar sempre entre els millors del món. Ell sí que aconsegueix ser un superhome.
I fora de les parets?
No idolatro gaire la gent. Si et refereixes a grans persones o famosos, com que no els conec, no els jutjo. Em queden lluny.
La millor via per escalar?
(Riu abans de dir-nos quina) Em poses entre l’espasa i la paret… Soc molt happy en aquest sentit. Però et diria la via Mas-Brullet de Montserrat. És una via xula, simpàtica, que no és excessivament difícil, però sí molt motivadora.
Escalada esportiva, via llarga, rocòdrom… Amb què et quedes?
Uf, m’agrada tot. Potser em quedaria amb la via llarga malgrat que és el que menys faig. La via llarga és el súmmum, no només per la part física, sinó també a nivell mental i de logística. La roca m’encanta. A part del repte físic i tècnic, aporta una estètica i una connexió amb el medi natural que no et dona el rocòdrom.
Has vist el documental Free Solo d’Alex Honnold escalant sense corda El Capitán?
La veritat és que no. No soc gaire de veure vídeos d’escalada. M’ho passo molt millor practicant-la in situ.
Un mantra per a la vida?
Em plau pensar que el temps és important i aprofitar els petits moments és fonamental.
És allò del tempus fugit. I amb aquest temps que s’escola, quants dies a la setmana entrenes?
Normalment uns cinc dies, unes 2-3 hores per sessió.