“Em sento molt afortunada de poder continuar corrent”
És metòdica, humil, constant, valenta i sincera. Molt. De tot. I més. L’escriptor polonès Ryszard Kapuscinski va escriure que “per ser bon periodista cal ser, en primer lloc, bona persona”. Canvieu periodista per corredora i ja tindreu complet el perfil de Teresa Forn, la veterana atleta manresana que l’any 2003 va guanyar la Copa del Món de Curses per Muntanya. Conversant amb aquesta adolescent –tal i com la veu el seu marit–, t’adones que la il·lusió és la benzina que mou la seva vida. La Teresa aboca coratge i energia en tot el que fa, ja sigui corrent, dirigint una classe amb les seves alumnes o bé escoltant música, el refugi que li ha permès tolerar millor la situació pandèmica actual. Comença la nostra ultra particular amb una de les pioneres de les curses per muntanya al nostre país.
ESCALFAMENT
“Es tracta de coincidir amb gent que et faci veure coses que tu no veus, que t’ensenyin a mirar amb uns altres ulls”, Mario Benedetti
Quan vas començar a fer muntanya?
Cap als setze anys, gràcies a una amiga. Vaig fer les primeres sortides amb el Centre Excursionista Montserrat, que l’any que ve celebrarà el seu centenari. La primera excursió que recordo va ser al Cadí. Al centre excursionista vaig conèixer més gent i amb quatre amigues més, amb només divuit anys, ja havíem fet un quatremil, el Mont Blanc du Tacul. En guardo un record molt especial.
També feies esquí de muntanya, un esport que aleshores, a principis dels vuitanta, practicava poca gent al nostre país.
L’esquí de muntanya sempre m’ha agradat. Però amb els qui anava, entre ells ja el meu home (Miquel Coll), no els tirava tant. Preferien fer esquí alpí i a mi no em quedava més remei que seguir-los. Però un dia, esquiant, vaig agafar una conjuntivitis molt forta i em van ingressar. No m’hi veia un pijo (diu, espontàniament) i a les monges de la Clínica de Manresa els vaig dir: “Jo, per pista, no torno a esquiar”. Els esquís de muntanya sí que me’ls vaig continuar posant. Fins i tot vaig quedar campiona d’Espanya veterana de cronoescalada. L’ascens, perfecte, però el problema va ser el descens. Em va haver de rescatar la mare del Kilian Jornet, la Núria Burgada, perquè vaig agafar por a la baixada!
Vas acabar canviant els esquís per les sabatilles de córrer i ja portes 35 anys corrent. Et molesta que et demanin per què corres?
Sincerament, m’és ben indiferent. Corro perquè m’agrada molt. És una cosa que faig per a mi mateixa, perquè m’omple, i em sento molt afortunada de poder continuar fent-ho. Cada dia que vaig a córrer ho faig amb il·lusió, no per obligació. I si no em trobo bé, doncs no hi vaig. Em sento molt sortosa que les muntanyes encara m’hi vulguin.
Vas començar a córrer sobre asfalt. Tens una marca en marató de 2.55 h i vas arribar a fer un top-5 al campionat d’Espanya. Per què vas fer el salt a la muntanya?
Sempre em van tirar més les curses que tenien certa muntanya. Parlo de la Cursa de l’Alba, la Pujada a Guanta o la Cursa del Farell. N’hi havia poques i sovint anava a córrer a la Catalunya del Nord, on sí que celebraven curses per muntanya com la Ronda de Carançà. Em vaig fixar com corrien les franceses i, a més, m’hi vaig trobar gent com el Quico Soler o l’Esteve Canal.
Parla’ns de les primeres maratons de muntanya com la de l’Aneto o la de Sant Llorenç Savall…
La primera edició de la Marató de l’Aneto, organitzada pels germans Bohigas, es va fer l’any 1997. Però no hi vaig poder participar perquè just aquell cap de setmana tenia una cursa del campionat de Catalunya en ruta. No poder anar a l’Aneto em va despertar un cuc interior. Jo volia córrer una marató de muntanya i vaig fer-ho realitat a Sant Llorenç Savall, el mateix 1997. Sempre dic que allà és on realment vaig començar a córrer per la muntanya. Vaig aconseguir guanyar aquella carrera nou cops en deu anys. L’any que no la vaig poder córrer va ser perquè m’havia trencat la tíbia. Sempre ha estat una cursa especial per a mi, on m’hi han tractat de luxe.
Després va ser l’hora del Challenge du Montcalm i posteriorment de la Ronda dels Cims, a Andorra (170 km), la cursa que et va demostrar que també podies ser competitiva en llargues distàncies.
Estàs enumerant les meves competicions preferides… A mi em dius la paraula Andorra i soc com els gossos que els ensenyes la corretja i ja són a la porta per sortir a passejar. És un país amb un entorn privilegiat.
Fent camí, vas arribar a l’elit de les curses per muntanya. L’any 2001, campiona d’Espanya i subcampiona d’Europa.
COMPETICIÓ
“La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”, Mahatma Gandhi
T’agrada pensar que ets una de les pioneres de les curses per muntanya al nostre país?
Aviam… Sí, sí que m’agrada i me’n sento orgullosa. Però això no és prioritari, és quelcom per a mi, personal. El meu ego me l’alimenta molt la meva feina i les curses només són una satisfacció íntima.
Formant part de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya, l’any 2003 vas guanyar la copa del món. Tot s’havia de decidir a l’última prova, la de Malàisia.
No va ser la meva millor cursa, vaig haver de parar-me moltes vegades. Els meus amics encara riuen… Parlaré sense embuts: tenia cagarrines i vaig haver d’aturar-me diverses vegades a fer de ventre. A més, tenia un altre problema afegit: a Malàisia, quan hi he competit, no ha vingut mai el meu home. A totes les proves sempre hi vaig amb ell. Potser no m’ajuda en res en concret, però sé que el tinc allà, al meu costat.
Què vas sentir en saber que eres campiona del món?
Sincerament, fins que no vaig arribar a l’aeroport de Barcelona i vaig veure el meu home i la meva germana no vaig ser conscient del que suposava ser campiona del món. Llavors em vaig emocionar i em va sortir tota la tensió acumulada. Estava preparada, en bona forma, i havia de passar alguna desgràcia per no ser campiona. Anava tercera i fins i tot pensava a atrapar la segona classificada. Però van aparèixer els dolors estomacals i vaig acabar setena… I això que vaig parar també set vegades o més per adobar tota aquella selva que envolta el mont Kinabalu.
L’any 2005, per equips, també vas guanyar la copa del món amb la selecció catalana, una selecció que va aconseguir set títols mundials consecutius (del 2005 al 2011). Tot era molt primigeni, però creus que s’ha perdut aquell esperit d’amateurisme romàntic?
Tinc una visió molt romàntica de la muntanya. Quan hi vaig, la respecto molt, fins i tot un pèl massa, ja que m’ofenen coses que no m’haurien d’ofendre. Avui hi ha molta més gent que competeix a la muntanya. Massa vegades només van a guanyar, a fer podis… sense cap mena d’il·lusió. No gaudeixen de la muntanya com ho vam fer nosaltres.
Sense gent com tu mateixa, el Quico Soler o l’Agustí Roc i després la fornada del Kilian, etc., la selecció catalana hauria tingut el mateix recorregut?
Hauria despuntat igualment. L’únic que vam fer és avançar l’aparició d’aquesta fornada, que madurés abans, ja que a l’estranger feia anys que tenien atletes destacats.
La selecció catalana, impulsada per la FEEC des del 1998, va ser tot un referent a principis del segle XXI. Què representava córrer amb la samarreta del teu país?
Era un orgull molt i molt gran. Sempre deixàvem clar que competíem per Catalunya i els ensenyàvem la nostra samarreta dient: “Mira qué dice aquí, mira lo que pone!”. Vaig aconseguir que en llocs com Itàlia o França diguessin “Teresa Forn, la corredora catalana…”
L’esport de competició és addictiu?
I tant. Algú, ara no recordo qui, em va dir fa temps: el dopatge més gran que hi ha és penjar-se el dorsal. I sempre he cregut que és així.
Surts a córrer un mínim de cinc dies per setmana i ja fa una dècada que t’entrenes a tu mateixa. Sempre has dit que has agafat el millor dels tres entrenadors que has tingut en la teva trajectòria.
Soc monitora nacional d’atletisme, però he agafat de cadascun d’ells una part dels seus grans coneixements. De l’Amand Redondo en vaig extreure la varietat. És quan corria per asfalt. Posteriorment, del Joan Ramon Tarragó (expreparador físic del Bàsquet Manresa i del Joventut de Badalona) vaig aprendre tots els fonaments de la preparació física. I el darrer, el Carlos Martínez Contreras, em va ajudar molt en l’aspecte psicològic.
Herman Hesse exposa les dues ànimes que envolten el seu personatge Harry Haller a El llop estepari. Quan corres, també hi ha aquesta lluita interna entre debilitat i fortalesa?
La veritat és que no he treballat mai l’aspecte mental. He tingut molta sort, ja que el meu cos sempre m’ha respectat. M’he trencat molts ossos, però la part muscular la tinc forta i m’aguanta.
Has hagut d’abandonar en moltes curses?
Sortosament, no. T’explicaré un cas paradigmàtic. En una edició de la Ronda dels Cims d’Andorra estava corrent molt bé, però vaig decidir plegar al Pas de la Casa. Em quedaven 20 o 30 quilòmetres. No tenia cap problema físic, però no volia córrer més. Estava faltant al respecte a la muntanya. Corria per inèrcia, sense gaudir, i notava que la muntanya no m’hi volia. És curiós perquè és l’abandonament del qual em sento més orgullosa. També vaig haver d’abandonar a la Cavalls del Vent del 2012, una edició molt dura per la pluja i el fred. Corria molt bé fins que, en un moment determinat, anava de canto. Vaig pensar: “Ai, què passa Mari Tere?” No veia res de res, no tenia forces ni per treure’m la roba… A més, la doctora va veure l’inhalador que portava a la motxilla i va posar el crit al cel. Soc broncoasmàtica, una dolença que m’ha sortit de gran i m’ha cardat enlaire alguna cursa. Quan el pneumòleg me la va detectar, no li vaig dir que corria tan intensament. Amb l’edat que tenia, es devia pensar que sortia a trotar mitja horeta. Però després em va haver de fer tota una planificació de com havia d’actuar en cada cas.
REFREDAMENT (O NO)
“Casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà”, Agatha Christie
Hi ha una carrera que encara tens marcada en vermell al teu calendari particular…
Sí, el Tor des Géants. L’any passat m’havia tocat dorsal en el sorteig, però al final no m’hi vaig apuntar. La meva neboda, com a regal dels 60 anys, volia acompanyar-m’hi, però justament el primer dia de competició era el meu primer dia laboral. I tinc clar que les meves alumnes estan per damunt de les curses (la Teresa és professora de gimnàstica dolça i manteniment per a gent gran a Manresa). El Tor des Géants em fa una il·lusió tremenda, encara tinc temps d’anar-hi.
Amb més de 60 anys, segueixes corrent ultres amb la mateixa gresca que tenies quan vas començar.
Sincerament, com et deia abans, sempre corro per gust. Per mi posar-me un dorsal és la millor motivació. Porto 35 anys corrent i no he notat cap canvi. Sí que veig que la gent corre més que jo, però tinc la mateixa percepció de mi mateixa corrent que la que tenia abans. És que jo tinc un problema: encara no sé que tinc 61 anys. La trista realitat se m’apareix quan miro els temps que faig ara i els que feia fa 20 o 30 anys… També he de dir que ja no corro tantes carreres com abans, en què potser corria cada cap de setmana. Ara escullo molt bé les competicions que faig. On em tracten bé, sempre m’hi tornen a veure.
“No és el pas del temps qui ens porta a créixer, són els seus cops”, que canta Txarango a “Mil ocells”. Sempre has tingut molt clara la teva piràmide de prioritats: el teu home, la teva feina i les curses.
Sé que soc gran, però no me’n considero pas. De fet, el meu home diu que està amb una adolescent… Aquesta piràmide sempre l’he tinguda molt clara. Soc molt feliç vivint l’època actual amb aquest ordre.
Falten més dones que segueixin les teves passes i a la teva edat duguin una activitat esportiva tan intensa. A què creus que és degut?
Ara seré políticament incorrecta: si no hi ha més dones de la meva edat que corrin és perquè a la muntanya se’ns maltracta a base de bé. A mi perquè m’és ben igual. Moltes vegades em situen en les classificacions amb les dones de 40 anys, quan hi ha més de 20 anys de diferència. En lloc de fomentar la participació en aquestes franges d’edat, sembla que ens menystinguin i que creguin que no som capaces de fer-ho.
Hi ha persones que diuen que han envellit més de cinc anys en només un any de pandèmia. Com t’ha afectat personalment?
La pandèmia m’ha afectat molt, tot i que no puc queixar-me perquè he continuat treballant com sempre. I és que les meves alumnes (les que he tingut, les que tinc i les que tindré) segueixen sent la meva benzina; una energia per a tot en la vida, no només en la meva tasca professional. Quant al córrer, al principi anava amunt i avall pujant i baixant escales, fins que vam decidir comprar una cinta de córrer que ho va fer tot molt més fàcil. També posar el Clapés a la tarda (Versió RAC1) i escoltar música al matí m’han ajudat a portar-ho prou bé.
FLAIX…
TERESA FORN MUNNÉ
Manresa, 1959
Atleta i muntanyenca
Tècnica esportiva de base. Imparteix gimnàstica de manteniment i classes de marxa nòrdica per l’Ajuntament de Manresa.
Resident a Manresa i sòcia del Club Esportiu Cerdanya Pirineus
PALMARÈS MÉS DESTACAT
CURSES PER MUNTANYA
Guanyadora de la Copa del Món 2003
Subcampiona d’Europa 2001
Campiona d’Espanya 2001, 2002 i 2005
Campiona d’Espanya veterana 2009 (de cursa en línia i de quilòmetre vertical)
Guanyadora de la categoria de parelles femenines (amb Mònica Ardid) de l’Ultratrail Aneto 2008
Guanyadora de la cursa Espai Kilian 2012
Campiona veterana de l’Ultratrail Coll de Nargó 2014
Campiona màster de l’Ultratrail Serra de Tramuntana 2015
Campiona d’Espanya d’Ultratrails veterana B 2016 i 2018
Campiona màster de la cursa Trencacims 2017
Quarta posició a la classificació general femenina de l’Ultratrail Canfranc-Canfranc 2020 (100 km)
Campiona màster 60 de la mitja marató Trencacims 2021
RAQUETES DE NEU
Campiona d’Espanya 2014 (categoria absoluta femenina). En aquesta modalitat de cursa hivernal ha quedat tercera d’Europa veterana, campiona de Catalunya (absoluta) i guanyadora de la Copa Catalana (absoluta).
ESQUÍ DE MUNTANYA
Campiona d’Espanya veterana de cronoescalada 2005