“Els lligams emocionals que s’estableixen a la muntanya són molt forts”
La muntanya no es “juga” en una instal·lació esportiva tancada, sinó en estadis il·limitats en l’espai i el temps. D’això en té una llarga experiència la M. Carme Magdalena, que fa quasi quaranta anys va ser una peça clau del trencaclosques del Kangtega’84: la segona ascensió d’aquest sismil nepalès i la primera femenina mundial. Al cap de dos anys realitzava amb la navarresa Míriam García la primera ascensió femenina europea a les vies The Nose (El Capitán) i Regular (Half Dome) de Yosemite. Però no en tenia prou i fins i tot obtenia victòries d’escalada esportiva en els inicis d’aquestes competicions a Catalunya. Als 64 anys, la Coco -com la coneixen els seus amics- continua escalant en una altra etapa intensa de la seva trajectòria, brillant i longeva com poques en la història de l’alpinisme femení català.
Vas ser una de les integrants de la primera expedició femenina de Catalunya i l’Estat a l’Himàlaia, l’any 1984, on vau assolir el cim del Kangtega (6.779 m).
Va ser una gran experiència, la recordo amb molta alegria. I pensar que vam ser les primeres, obrint traça, és per sentir-nos-en realment orgulloses. Ara ens trobem un cop l’any per recordar i celebrar aquella gran fita.
Quasi totes vau fer cim: la Carme Melis, la Mònica Verge, la Piti Capella, la Meri Puig i tu mateixa (la sisena integrant, la metgessa Lídia Riera, es va quedar al campament base). Era una muntanya difícil?
Vist en perspectiva, sí que tenia dificultats, ja que la glacera era molt oberta. Vam haver de fer un campament avançat… i arribaves a una paret on havies de fer un ràpel pendular i fraccionat. Fent el ràpel, se’m va arrancar el pitó del fraccionament i vaig fer un mal pèndol. Per un moment vaig pensar que m’hi quedava, amb 28 anys…, però sortosament l’altre pitó va aguantar. Vaig rebre un cop fort al genoll, però vaig poder continuar. També calia anar amb molt de compte a l’aresta. Evidentment, no estem parlant d’un vuitmil, però era una muntanya prou complicada. Recordo que el descens es va fer molt llarg i dur. Quan puges una muntanya d’aquest tipus, la il·lusió et fa tirar sempre endavant. Però quan ja tens l’objectiu a la butxaca, el pes del cansament és més evident.
Totes dones i totes molt joves. Com es va formar l’expedició?
Ja feia temps que hi donàvem voltes amb la Meri i la Mònica. Escalàvem juntes sovint i teníem ganes de fer una expedició plegades, només de dones. Escalar en pla femení. I aquella idea va anar germinant amb les ganes de totes. El que va costar va ser aconseguir finançament, tot i que pensàvem que posar en valor que era la primera expedició femenina podia ser un bon missatge. Moltes empreses ens deien: “Una expedició de dones? Això no ens interessa i, a més, com ens podeu assegurar que fareu cim?” No ho veien gens clar pel simple fet que érem dones. També va coincidir en el temps amb l’expedició a l’Everest finançada per la Caixa l’any 1985, encapçalada pel Conrad Blanch. I ens deien que en el cas dels homes sí que ho veien clar, però no en el nostre.
D’entre els més de 40.000 cims de tot l’Himàlaia, per què vau escollir el Kangtega?
Anar a l’Himàlaia era una progressió com a escaladores. Ja coneixíem els Alps i l’Himàlaia ens atreia amb molta força. Molts amics ja hi havien estat. El Lluís Belvis, que era el cònsol honorari del Nepal a Barcelona, ens va recomanar el Kangtega. Volíem un cim que no s’hagués assolit gaires vegades i, de fet, només hi havia constància d’una ascensió anterior, l’any 1963. És una muntanya que es troba a la glacera del Khumbu (de camí a l’Everest) i, per tant, té un accés còmode al campament base. Kangtega significa cadira de neu. És un cim bonic i estètic, al costat del Thamserku, amb unes vistes espectaculars.
Abans d’aquella cita, només tu havies superat els sis mil metres, ja que havies fet cim a l’Aconcagua, el 1983. Us mancava experiència?
No, estàvem preparades i convençudíssimes del que anàvem a fer a l’Himàlaia. No pots estar mai 100% segur de res, però teníem les qualitats tècniques, el coneixement i la preparació per assolir l’objectiu. Que algun dels integrants no arribi a dalt de tot forma part de la incertesa de qualsevol expedició. A més, portàvem un bon equip i vam agafar uns xerpes excel·lents perquè ens ajudessin.
A la teva ascensió d’un any abans a l’Aconcagua vas viure un episodi desagradable. Explica’ns la teva peripècia al cim més alt del món fora d’Àsia.
En aquella ocasió potser sí que ens va faltar una mica d’experiència. Hi vaig anar amb el meu marit, el Francesc Eguia, i dos companys, el César i el Nico. Vam arribar al campament base molt ràpid i no vam fer l’aclimatació necessària. En menys d’una setmana vam passar de Barcelona al cim de l’Aconcagua. I baixant, el Nico va patir un edema cerebral. Em vaig quedar amb ell al refugi Independencia, per sobre dels 6.000 metres. El Francesc i el César van baixar de nit al refugi Berlín perquè a Independencia no hi havia lloc per a tots quatre. I jo vaig agafar un edema pulmonar. L’endemà, el Francesc va tornar a pujar per ajudar-me a baixar pel meu propi peu, però molt lentament. Dos alpinistes italians van baixar el Nico. Quan vaig arribar al campament base, estava tota inflada. Una metgessa em va injectar un diürètic per evacuar tots els líquids i em vaig anar recuperant. Va ser un bon ensurt.
Com vas iniciar-te en el muntanyisme en una època en què les dones eren una rara avis en un món d’homes?
Amb el Francesc i uns amics que ja sortien a la muntanya, al Cadí, vaig tenir les primeres experiències escalant. Em vaig enganxar de seguida. Devia tenir uns divuit anys quan vaig començar. Recordo, per exemple, fer l’Ordiguer i diferents canals de la paret nord del Cadí. A finals dels anys 70 i principis dels 80 era molt estrany que una dona fes de primera o que escalés amb una altra dona. En aquest sentit vaig tenir sort. El Francesc sempre em va donar tot el suport possible perquè ho fes així i em sentís lliure d’escalar com volgués.
T’agrada pensar que vas ser de les que vau posar les primeres pedres perquè la muntanya també parlés en femení?
Anteriorment ja hi havia hagut dones escaladores com la Maria Antònia Simó, però sí que m’agrada molt pensar que he ajudat al fet que la dona tingui un paper important a la muntanya. Estem parlant d’una altra època, però hi havia una forta subjugació de la dona. Per exemple, vaig entrar a treballar en un banc i em van dir que no podria anar a escalar perquè em faria malbé les ungles. Mirat en perspectiva fa riure, però era la realitat que ens va tocar viure. Jo pensava: “Això no pot ser”. I, d’alguna manera, em vaig rebel·lar contra tot això per demostrar que una dona pràcticament podia fer el mateix que un home. Volia que ens tractessin com a iguals. Ara, quan vaig a escalar, em sento orgullosa de veure moltes cordades només de dones.
L’edat és un impediment per escalar?
(Somriu abans de respondre) L’edat és un mer número. Jo cada setmana surto a escalar amb el Francesc. Amb el confinament ha estat més complicat, ja que som de la comarca del Barcelonès. Però en circumstàncies normals sempre sortim un parell de cops per setmana i, quan podem, ens escapem a Taüll. Moltes vegades, quan anem a escalar una via amb el Francesc, ens miren de forma estranya al principi. Es pensen que una via determinada és fàcil pel simple fet que la podem escalar nosaltres dos, que ja som grans. Però després, quan s’hi posen, s’adonen que no és tan fàcil. I per dins riem una mica. Dins les nostres possibilitats, encara escalem prou bé.
Vas començar escalant amb bota rígida i vas passar als peus de gat amb l’arribada de l’escalada esportiva, als anys 80. Com recordes aquest canvi de l’escalada clàssica a l’esportiva?
Recordo una reunió en què ens vam trobar escaladors clàssics i escaladors esportius. Va haver-hi força controvèrsia per la forma diferent d’entendre l’escalada; de si calia tornar a equipar les vies antigues i com fer-ho, amb els mètodes nous o els antics. Al final, tothom va baixar una mica del burro. Les dues modalitats podien conviure, tal i com s’ha demostrat. Jo continuo pensant que les vies velles s’han de posar al dia i tornar a equipar. El material i la tècnica evolucionen i s’ha d’acceptar que es pot millorar. Passar dels burins als parabolts és incrementar la seguretat. Abans escalàvem amb burins i plaquetes i no teníem por. Però el material es deteriora amb el pas del temps i cal posar-ne de nou. En moltes de les vies que he obert amb el Francesc a la vall de Boí, si hi podíem posar un friend o un tascó, no hi posàvem res de res. Si algú vol fer una via sense posar-hi res, és respectable, com també ho és que algú en vulgui fer una de totalment equipada.
L’any 1989 vas guanyar una de les primeres competicions fetes a Catalunya en rocòdrom i vas pujar al podi amb la teva filla Rut. Recordes aquell episodi?
Va ser un moment realment especial. Vaig demostrar que una dona pot tenir fills i continuar escalant sense problemes. La maternitat no ha de deixar la dona postrada a casa seva, cuidant dels seus. Això que avui en dia gairebé ningú posa en qüestió, fa més de quaranta anys era molt difícil d’assumir. Quan anàvem a escalar, també ens endúiem les nostres filles, la Rut i la Laura. La gent ens deia: “Què feu? Us matareu fent això, i a sobre amb les filles…” Però nosaltres els responíem que ho fèiem amb tota la seguretat del món. Sempre hem cuidat molt el material de muntanya. Quan l’arnès es fa malbé, el canvio… I si un dia vull fer esquí de muntanya i hi ha perill 4 d’allaus, doncs no hi vaig. La seguretat sempre ha estat una prioritat, per damunt de tot, en la nostra visió d’acostar-nos al medi natural. I des del primer moment hi hem integrat les nostres dues filles.
També vas viure la introducció de l’escalada de cascades de gel a Catalunya, a principis dels anys 90.
En vaig fer al principi. Però la vaig deixar una mica de banda perquè passava molt fred. Ara, fa uns dos anys, m’hi vaig tornar a aficionar. El material ha evolucionat molt i ara és molt menys dur sortir a escalar en gel. Hem anat a fer diverses cascades. I a Taüll, amb l’amic Oriol Baró, hem sortit sovint.
Des de la veu que dona l’experiència, com han canviat l’alpinisme i l’escalada durant aquest gairebé mig segle des que vas començar?
Sort que l’edat era un número (i torna a riure, amb nosaltres, mostrant la seva bonhomia altre cop). L’alpinisme ha canviat molt, ja que el material ha evolucionat molt, i això també ha fet avançar la tècnica. Els piolets o grampons que trobem avui en dia no tenen res a veure amb els que hi havia quan vaig començar. Això permet pujar molt el nivell de l’alpinisme. Quant a l’escalada, passa una mica el mateix. A més, l’entrenament ja no és el mateix. Avui en dia la dedicació específica és possible.
En el fons, esportivament has estat un cul inquiet.
Podríem dir que sí. Vaig provar la bicicleta de muntanya, però vaig veure que no era el meu fort quan els meus amics em deixaven fàcilment enrere. També m’agrada molt la bicicleta de carretera. I també vaig practicar el patinatge sobre gel amb la meva filla Laura. Fins i tot hem provat els esports nàutics. Amb el Francesc hem fet windsurf i volem provar el wind foil, que és la nostra nova assignatura pendent. Al final t’adones de la futilitat del temps. És qüestió d’escollir, ja que no pots arribar a tot arreu.
Tempus fugit. Mirant enrere en aquesta roda del temps, tornaries a practicar les mateixes disciplines?
Tornaria a fer exactament el mateix. Només amb una excepció: m’hauria agradat poder dedicar-me més a l’escalada en gel, fer més canals. També vaig tenir l’oportunitat d’anar a una expedició a l’Everest amb la Meri Puig, l’any 1988. Però vaig declinar l’oferta perquè la meva filla gran, la Rut, només tenia dos anys. La perspectiva de perdre’m sis mesos de la seva vida em va fer tirar enrere. És clar que m’hauria agradat anar a l’Everest, però no em compensava. M’hauria perdut moments únics i irrepetibles. La família és el més important. Estic molt contenta, fins i tot amb la mirada correctora que dona el pas del temps, d’haver pres aquella decisió.
Què suposa per a tu la muntanya?
(Reflexiona un instant) La muntanya és fonamental en la meva vida. Em dona visió, perspectiva, em permet respirar. Potser és difícil d’entendre des de fora. Visc a la ciutat, però necessito sortir a la muntanya i sentir-la prop meu. Per sort, vivim a tocar de Collserola i puc sentir aquesta llibertat dia a dia. I encara més quan som a Taüll.
Falta més consciència a l’hora d’acostar-nos al medi natural?
Per una part, crec que sí. Ja sigui per falta de previsió, per inconsciència o desconeixement, molts dels accidents que es produeixen són evitables. Escalant ho he viscut. Fins i tot, hem hagut de marxar d’alguna paret en veure com actuaven altres escaladors, eixelebradament. Veuen un tutorial d’escalada al Youtube i es pensen que ja en saben. Després arriben a una paret i no saben ni fer-se el nus, o munten una corda damunt de l’altra a la reunió i estan cremant la corda pujant un escalador per cada costat.
És allò de “les muntanyes saben com han d’afrontar l’arrogància”, que va escriure el mític Hermann Buhl. Aquesta seria la part negativa, però no penses que la tendència és acostar-se a la muntanya d’una forma més respectuosa amb el medi ambient?
Sortosament, sí. Hi ha més consciència global. Si volem seguir gaudint de la natura, l’hem de cuidar, més que mai. Aquest respecte cap al medi ambient és cada cop més evident. No fa pas tants anys hi havia conductes incíviques com tirar burilles o plàstics. Avui en dia, és impensable. Hem de cuidar la natura. És un bé que hem de preservar perquè en depèn el nostre futur com a civilització.
UNA ESTRELLA QUE ES VA APAGAR ABANS D’HORA
Amb la Míriam García Pascual, l’any 1986 vas formar la primera cordada femenina europea a escalar les vies The Nose (El Capitán) i Regular (Half Dome), a Yosemite.
Va ser un episodi molt agradable, uns dies excepcionals. A la Míriam la vaig conèixer al boulder del Parc Güell. Era navarresa, però vivia a Barcelona, i vam fer amistat molt ràpidament. Jo buscava objectius nous i així va ser com es va forjar aquella expedició a Yosemite. Ella també era molt amiga del Juan Tomás i vam planificar aquell viatge tots quatre, amb el Francesc.
La Míriam va deixar escrit que “estaba muy poco acostumbrada a perder”. Quin record guardes d’ella?
Era molt agradable, molt simpàtica. A la Míriam no li agradava gens el gel ni la neu. No s’havia posat mai uns grampons, però gràcies a nosaltres ho va provar. Després de néixer la meva primera filla també es va adonar que tenir parella i ser mare no implicava haver de deixar d’escalar. Recordo que era una qüestió a la qual ella donava moltes voltes perquè no volia perdre la llibertat ni la independència que li donava la muntanya. Però va morir massa jove. Amb tota la por que li havia fet sempre la neu, va morir a causa d’aquesta…
Una allau al Meru Peak la va fer desaparèixer amb només 27 anys.
La seva mort em va deixar molt tocada. Érem molt amigues. I va morir precisament a causa del que li feia més por. Una vida truncada massa d’hora. L’he tinguda molt present durant la meva vida a la muntanya i m’hauria agradat compartir molts més moments amb ella.
El seu amic Juanjo San Sebastián va dir d’ella que “era una niña gordita y torpe que nadie se explica cómo llegó a escalar, pues lo hizo muy bien”.
No tenia gaire imatge d’escaladora, però era de Navarra. Era fortachona (i esclata a riure). Una persona del nord, amb tot el seu caràcter. A vegades també tenia els seus moments difícils, però era molt simpàtica. Podíem tenir discrepàncies en algun moment, perquè jo també tinc el meu caràcter.
Com es gestionen els moments difícils a l’alta muntanya quan una decisió pot ser la diferència entre viure o morir?
Els lligams emocionals que s’estableixen a la muntanya són molt forts. És curiós perquè, quan baixes de la muntanya, només et queden els bons moments i no recordes les discussions. Això em passava amb la Míriam, però també amb totes les persones amb les quals he compartit expedicions.
El seu llibre Bájame una estrella ha tingut un gran èxit entre els amants de la muntanya. Quan el llegeixes la veus a ella reflectida?
Si et soc sincera, no. M’agrada el llibre. Però la imatge que tinc d’ella és diferent. Va més enllà del que s’hi reflecteix. El text és molt bonic, però crec que ella desprenia encara més força i energia. Li quedava molt per dir, no ho va dir tot amb aquest llibre.
No se’ns acut una frase millor, de la mateixa Míriam, per tancar aquesta xerrada amb la Coco: “Vivir como quiero vivir me interesa mucho más que ser feliz”.
CARME MAGDALENA VÀZQUEZ
Barcelona, 1956
-Muntanyenca. Practicant d’escalada en roca (via llarga i esportiva), escalada en gel, alpinisme, esquí de muntanya, esquí alpí i descens de barrancs.
-Resident a Barcelona, estiuejant a Taüll i sòcia del Centre Excursionista de l’Alta Ribagorça.
Principals activitats realitzades:
ALPINISME
-Kangtega (6.779 m), a l’Himàlaia del Nepal; amb Carme Melis, Piti Capella, Meri Puig, Mònica Verge i Lídia Riera, l’any 1984. Segona ascensió absoluta divulgada i primera femenina mundial.
-Aconcagua (6.959 m), als Andes argentins, l’any 1983.
-Alps: amb Cesc Eguia, Tour Ronde (cara nord), Aiguille du Midi per la via Rébuffat, Aiguille de Blaitière, Envers des Aiguilles, Piz Badile per la via Cassin, Monte Agner per l’Spigolo Norte, etc. Amb Míriam García, Le marchand de sable (Envers des Aiguilles) entre altres vies del massís del Mont Blanc.
-Escalada en gel als Pirineus i als Alps.
ESCALADA EN ROCA (VIA LLARGA)
-Vies The Nose (El Capitán) i Regular (Half Dome) a Yosemite, amb Míriam García l’any 1986. Primera ascensió femenina europea.
-Vies East Butress, Serenity Crack i Green Dragon, entre altres rutes de Yosemite, amb C. Eguia l’any 1986.
-Anys vuitanta: via de l’Estimball, al Pedraforca, amb Meri Puig. Escalades a Montserrat, Terradets, Riglos i Picos de Europa amb Meri Puig, Mònica Verge i Anna Masip.
-Vies en lliure a Ordesa l’any 1986: Brujas franco-española al Tozal del Mallo amb Juan Carlos Aldeguer i Rabadá-Navarro al Gallinero amb C. Eguia.
-Via Destellos en lliure a Terradets, amb C. Eguia l’any 1989.
-Obertures a Cavallers (vall de Boí), amb C. Eguia: Milikituli (7a), Temps de plaer (260 m, 7a), La suegra y el kamali (220 m, 6c+/Ae), Rut8 (220 m, 6c), Ribagorza sex (270 m, 6b), Xaomin (140 m, 6b), Orient exprés (210 m, 6a+), Formigaz (135 m, V+), etc.
ESCALADA ESPORTIVA
-Campiona de l’Indoor d’Escalada 1989 al Palau d’Esports de Barcelona, una de les primeres competicions fetes en rocòdrom a Catalunya.
-Campiona de la Copa Catalana d’Escalada Esportiva 1991, que va constar d’una única prova (en roca) a Cavallers, a la vall de Boí.
-Obertura de diferents sectors com el de la Colònia Puig, a Montserrat, amb C. Eguia.
ESQUÍ DE MUNTANYA
-Travesses pels Pirineus i els Alps amb ascensions com el Grand Combin (4.314 m), Gran Paradiso (4.061 m), Gran Zebru (3.851 m), Grosvenediger (3.666 m), Piz Buin (3.312 m), Stelvio, Écrins, Alps Marítims, etc.
-Travessa Carros de Foc amb esquís en 48 hores (cotxe-cotxe), amb Paco Román i Manolo Franco, l’any 2002.
DESCENS DE BARRANCS
-Barrancs a la serra de Guara, França, País Basc i Pirineus (Llec i gorges del Freser a l’hivern).