“Volia deixar l’esport d’alt nivell abans que ell em deixés a mi”
L’esportista catalana Clàudia Galicia ha anunciat recentment que penja els esquís de muntanya i la BTT de competició. L’osonenca, de trenta-quatre anys, ho fa després de les seves màximes victòries: en esquí de muntanya, la copa del món de l’any 2019, i en bicicleta de muntanya, el seu tercer triomf a la Titan Desert del 2020.
“Si no escales la muntanya, no podràs gaudir mai del paisatge”. La Clàudia Galicia ha portat fins a l’extrem aquesta frase de l’escriptor i polític xilè Pablo Neruda. Ja sigui amb una bicicleta o amb esquís. La muntanya sempre ha estat el denominador comú d’una dualitat sense precedents que va començar per atzar. Un sorteig la va portar a l’esport d’elit, l’any 2013, a la Titan Desert. I va guanyar. Bé, millor dit, va començar a guanyar en un camí curt i molt intens de set anys. La culminació va ser la copa del món d’esquí de muntanya del 2019, any en què també es va proclamar campiona del món en la modalitat esprint. Sobre els esquís ha aconseguit una vintena de podis de la copa del món i quatre medalles en proves europees. En BTT, un subcampionat d’Europa i tres victòries a la famosa cursa Titan Desert; i si sumem els dos esports, ha obtingut més de quinze campionats d’Espanya. Ara la Clàudia penja les botes. I aparca la bicicleta. És el moment de bastir la seva nova vida i dedicar-se a la seva professió: aparelladora. De fonaments, evidentment, no li’n manquen. I és que cada edifici ha de contribuir a fer una nova ciutat; un escenari, per cert, on no la trobaríem mai.
Per què deixes l’esport d’alt nivell amb 34 anys i, sobretot, veient que podries seguir guanyant?
En realitat, són diverses raons (respon amb un somriure de felicitat). La primera és que, després d’aquests set anys, el cos em demana viure més intensament altres etapes de la meva vida, tant a nivell personal com professional. I, per altra banda, aquests darrers mesos m’ha costat una mica més sortir a entrenar. Sempre havia dit que em volia acomiadar en el moment més dolç del món de l’esport i no pas que fos a la inversa, que l’esport m’acomiadés a mi. Crec que ha arribat aquest moment concret, el moment clau, en què el meu cos em demanava un canvi.
El teu lema sempre ha estat “si faig això, és per gaudir-ho”. Has deixat de gaudir-ho i per això plegues?
En realitat no. Precisament, el fet de gaudir-ho ha estat una de les raons que ha motivat el moment de la meva retirada. No he deixat mai de gaudir-ho, però si hagués seguit entrenant, el més probable és que hagués acabat perdent la motivació. I he volgut evitar, de totes totes, aquest moment. Tenia molt clar que no volia avorrir ni la muntanya ni l’esport, i vull seguir delectant-me amb les dues coses, per tant l’única opció possible era deixar-ho.
L’any que hem deixat enrere, tan atípic, ha pesat en la teva decisió?
No gaire. A principis del 2020, abans de l’inici de la pandèmia, pràcticament ja havia pres la decisió. De fet, encara que sembli una contradicció, ha estat a la inversa. El fet d’haver pogut competir menys aquest any, sense poder acabar la temporada, em feia dubtar de si havia de continuar una temporada més o no. Però crec que m’hauria equivocat.
Com vas portar esportivament el 2020 sense gairebé competir?
La veritat és que no ha estat un any fàcil de gestionar a nivell esportiu. Sí que és cert que, a començaments d’any i abans del confinament, vaig poder competir una mica amb la bici. I, just la setmana abans del confinament, em vaig trencar un dit i vaig haver de passar pel quiròfan. Per tant, vaig haver d’estar tres mesos aturada, però aquest temps va coincidir amb el confinament i tot va quedar una mica camuflat. Ara bé, la incertesa de no saber si hi havia curses no ha estat fàcil de gestionar. I encara menys per arribar-hi en el punt de forma adequat.
Vas ser campiona del món d’esquí de muntanya l’any 2019, però el campionat del món del 2020 ja no es va poder celebrar. Per tant, et retires sent campiona del món. Això no ho pot dir gaire gent…
(Somriu obertament) Quan vaig prendre la determinació de deixar-ho, la veritat, no vaig donar gaire importància a això. Però a mesura que passen els dies potser sí que té un pes simbòlic que m’agrada. També me’n vaig sent la campiona d’Espanya de bicicleta de muntanya. És bonic poder retirar-se amb aquests títols al sarró.
La Titan Desert de l’any passat sí que es va poder fer i la vas guanyar, igual que les edicions del 2013 i 2014.
La Titan Desert sempre ha estat molt especial per a mi. És la cursa que em va donar l’oportunitat de poder entrar en aquest món que ha estat la meva realitat els últims set anys. És la que em va permetre donar-me a conèixer i aconseguir la confiança d’una sèrie de patrocinadors. En certa manera, ha estat la cirereta, una forma de tancar el cercle a la competició on va començar tot (ens explica, amb un deix d’orgull barrejat amb nostàlgia). Ha sortit tot de la millor manera possible i de la Titan sempre tindré un record especial, sobretot de l’equip amb qui vaig compartir la primera edició.
La pregunta “i ara què” fa por?
No. El fet d’haver començat la meva etapa esportiva d’elit amb 27 anys va fer que jo ja tingués una vida personal i professional bastant encarrilada. Treballava d’autònoma com a aparelladora i ja tenia la meva vida molt organitzada. Per tant, no deixa de ser una mica tornar a ser la Clàudia d’abans. Ja estic centrada al 100% en la meva feina d’aparelladora i puc tornar a gaudir de la meva gent i de la vida social, que durant aquests anys havia hagut de mantenir força al marge.
Dels 27 als 34 anys. Un viatge curt, però intens, en l’esport d’elit compaginant la BTT i l’esquí de muntanya. El temps ha passat tan ràpid com sembla quan repassem el teu palmarès?
Ha estat molt intens. Són set anys que han passat volant. No se m’ha fet llarg. De fet, ho vius tot tan ràpid que ara, una vegada retirada, començo a gaudir de tot el que he aconseguit. M’adono de tot el que he fet. Però durant aquests set anys no en vaig ser pràcticament conscient, tot i ser una etapa tan intensa i enriquidora.
Què és el més difícil d’afrontar del moment de la retirada, quan apareix en el teu pensament per primer cop?
Tens sentiments oposats. En realitat, no és un dia concret que hi penses. Ara bé, li vas donant voltes fins a arribar al punt final. Per una banda em sabia molt greu, perquè m’encanta la muntanya i m’encanta competir. Soc feliç competint. Competiria sempre. Però el que et suposa competir al més alt nivell és molt i molt exigent i ja no em compensa. No ha estat una decisió fàcil perquè una de les meves aficions és posar-me un dorsal, però la balança es va acabar decantant cap a la retirada. El meu cos em demanava una altra etapa.
No sé si ets dels qui viatgen al passat per analitzar què haurien fet de diferent a la seva vida. Si et deixessin tornar al 2013, ho faries tot igual, començant per enviar aquella inscripció a la Titan Desert?
Sí, sense dubte, la tornaria a enviar. El sacrifici ha valgut molt la pena, no me’n penedeixo gens. Me n’enduc un gran aprenentatge, tant a nivell personal com esportiu. Només canviaria algunes coses dels primers anys, quan tenia menys experiència i volia arribar a tot arreu. Vaig competir massa, deia a tot que sí, i potser és el que ara faria de forma distinta.
Havies participat als campionats d’Espanya d’esquí alpí fins que tenies 14 anys, però la resta de la teva vida en l’esport d’elit ha estat tardana…
Això m’ha ajudat, ja que tenia la carrera universitària enllestida i l’experiència laboral ja formada. Malgrat això, sí que he tingut un gran hàndicap en comparació amb altres esportistes que portaven molts més anys d’activitat, i de més joves. I sobretot, en aquests esports tan tècnics, potser sí que vaig notar una manca de formació específica en els primers anys. Hi he hagut de dedicar moltes hores, molt sacrifici, per intentar arribar al màxim nivell sense tenir una base sòlida, a diferència d’altres rivals. He anat construint aquesta estructura a poc a poc, però jo no n’he estat conscient. Tot ha estat molt progressiu.
Fent servir conceptes de la teva professió, quin és l’element d’aquesta estructura de la teva forma de ser que penses que més t’ha ajudat a solidificar-ne els fonaments?
Primer de tot, el fet de gaudir-ho. Soc feliç fent això. També el fet de ser competitiva. T’ha d’agradar competir per dedicar-te a aquest món. Vaig decidir viure aquest moment i ningú no em va obligar a fer-ho ni em va pressionar. Això sí, el suport de patrocinadors, amics i família ho va fer més fàcil.
Fins a quin punt les experiències acumulades en aquests set anys t’ajudaran a reprendre la teva professió a jornada completa?
Per sort, durant la meva vida esportiva no he desconnectat del tot de la meva feina. Vaig decidir treballar menys hores i apostar per la meva vida esportiva, però no vaig desconnectar mai del tot. Els meus pares van incidir molt en aquest fet i van estar encertats. Gràcies a això encaro el moment actual sense estar desfasada o allunyada de la realitat laboral amb la qual em trobaré ara. Ja fa uns dies que treballo més de 8-10 hores al dia. Ja torno a ser la Clàudia Galicia que va amunt i avall, en aquest cas amb el casc d’obra sempre sota el braç.
Kilian Jornet sempre ha dit que “vivim d’emocions, no pas de currículum”. En el teu cas, et quedaries amb alguns dels triomfs assolits o bé amb la imatge genèrica d’una existència esportiva plena?
Estic plenament d’acord amb aquesta frase del gran Kilian. De fet, si ara hi penso, estic segur que no recordaria pas tots els triomfs del meu palmarès. Recordo instants, moments concrets, i prefereixo quedar-me amb això. Evidentment, és bonic tenir resultats, però aquests s’esborren amb el pas del temps. Les vivències, els valors apresos i els moments compartits, en canvi, persisteixen. De fet, gairebé recordo més les derrotes que no pas els èxits assolits.
Què sents quan perds?
Uf… Molts sentiments diferents: tristesa, ràbia, impotència… Però soc conscient que per arribar a guanyar una vegada, almenys en el meu cas, he hagut de perdre abans en moltes ocasions. Sempre he mirat de gestionar les derrotes de la millor manera possible, extraient-ne conclusions per seguir creixent i aprenent per no tornar a perdre.
Tornant a aquella màquina del temps de la qual parlàvem abans, hi ha alguna derrota del passat que t’agradaria canviar?
Potser sí en el cas de la bicicleta de muntanya, l’any passat. Crec que el 2020 va ser el meu millor any en aquest esport. Una setmana abans de la Titan, arribava al campionat del món (disputat a la localitat turca de Sakarya, a finals d’octubre) en el millor moment esportiu de la meva vida. Estava com mai. Estava lluitant per les cinc primeres places i vaig tenir una mala passada. Si tingués aquesta vareta màgica, potser sí que m’agradaria bescanviar aquell moment per fer un podi o un top 5 al mundial (al final, la Clàudia va concloure la prova en la dinovena posició).
És indivisible la Clàudia Galicia biker de la Clàudia Galicia esquiadora de muntanya?
En certa manera, sí. No deixa de ser la mateixa persona. He gaudit molt dels dos esports. Els dos es desenvolupen a la muntanya i aquest és el secret que els hagi viscut tan intensament.
Walter Bonatti no s’escapava a la muntanya defugint ningú, sinó que hi anava per trobar-se amb ell mateix. En el teu cas, què cerques a la muntanya que et genera aquesta atracció?
La muntanya no deixa de ser un sentiment que m’aporta felicitat, plenitud. Altra gent busca la calma amb el ioga o el mindfulness, pràctiques que puc haver fet servir mentre era esportista d’alt nivell. Però ara, més que mai, la muntanya m’omple i m’aporta una llibertat total. Espero poder fer-ho durant molts anys.
Tens la sensació d’haver estat una dona pionera? Mai ningú havia fet triplet al campionat d’Espanya d’esquí de muntanya, en què vas guanyar les curses individual, esprint i vertical l’any 2029.
La veritat és que no la tinc. No tinc tampoc la sensació de ser un referent dins el món de l’esport femení. Tanmateix, quan m’ho diuen ho agraeixo, sobretot si he pogut transmetre els valors que se m’atribueixen. M’ha sortit tot de forma natural, sense buscar res. Si he pogut transmetre valors en l’esport, doncs benvinguts siguin. Sobretot que, si comences tard, també pots assolir grans objectius; i que tot plegat es pot compaginar amb la tasca professional.
Ets de les persones que guarden qualsevol retall o arxiu de les notícies publicades sobre tu en una mena de síndrome de Diògenes esportiu?
Si et soc sincera, guardo molt bé les fotografies de les curses. Ho tinc molt ben arxivat. Però no tinc pràcticament res més, ni notícies ni dorsals. Amb prou feines guardo quatre medalles i quatre copes al garatge dels meus pares. Però ho he gestionat així sempre. No m’ha agradat mai veure’m ni llegir-me i quan estàs competint necessites desconnectar. Ara que he conclòs la meva vida esportiva, potser sí que m’agradaria tenir-ho. El meu avi, en pau descansi, sí que guardava algunes notícies i també la meva mare, almenys d’aquests últims anys.
No pateixis, Clàudia, t’enviarem el Vèrtex on es publicarà aquesta entrevista perquè puguis tenir-lo de record. I ara acabem amb un qüestionari més personal.
Una modalitat?
La cursa individual d’esquí de muntanya
Una carrera?
La Titan Desert
Per dormir, un bon llit o una haima al desert?
Un bon llit
Un lloc on no et trobaríem mai?
Vivint en una ciutat
Un lloc on perdre’t?
La Cerdanya
Si punxes una roda al mig del desert, què fas?
Intento trucar al RACC.
Dunes o muntanyes amb neu?
Muntanyes amb neu, sense dubtar-ho.
Esquiadora, ciclista, arquitecta? (només pots escollir-ne una)
Aparelladora
Un adjectiu que et defineix?
Alegre
Una prova pendent?
La Cape Epic, una cursa de BTT a Sud-àfrica.
Una victòria recordada?
El campionat del món d’esquí de muntanya del 2019
Una derrota sonada?
El campionat del món de bicicleta de muntanya del 2020 que t’he comentat abans.
Una bona sortida de sol: dalt d’una muntanya nevada o al mig del desert?
Dalt d’una muntanya nevada
Un llibre o una pel·lícula?
Un llibre
FLAIX…
CLÀUDIA GALICIA COTRINA
Torelló, 1986
-Esquiadora i ciclista de muntanya
-Aparelladora
-Resident a Vilafranca del Penedès i sòcia del Club Cerdanya Skimo Team
PALMARÈS MÉS DESTACAT
Esquí de muntanya
-Guanyadora de la copa del món 2019
-Guanyadora de la modalitat esprint del campionat del món 2017 i 2019
-Segona de la classificació general del campionat del món 2019
-Vint podis de la copa del món
-Segona de la classificació general del campionat d’Europa 2018
-Nombroses victòries als campionats d’Espanya, com el triplet (individual, esprint i vertical) de l’any 2019.
Bicicleta de muntanya
-Subcampiona d’Europa XCM (Cross Country Marathon) 2017
-Campiona d’Espanya XCO (Rally) 2018 i 2019
-Campiona d’Espanya XCM 2019
-5 victòries a la Rioja Bike Race (2014, 2015, 2016, 2017 i 2018)
-3 victòries a la Titan Desert (2013, 2014 i 2020)