“En el món de la muntanya hi ha massa diferències entre dones i homes”
L’alpinista catalana Míriam Marco és la primera dona que ha culminat a Espanya el llarg procés per ser guia d’alta muntanya. Tot en ella emana muntanya i natura: els seus estudis d’Enginyeria Tècnica Forestal i la feina anterior de professora d’esquí; les seves ascensions i escalades actuals; la roca, la neu i el gel, les amistats, la vall de Benasc on viu… Ara ja pot transmetre el seu ampli bagatge, per tot el món i en tots els terrenys.
Nascuda a Barcelona, identificada amb el Pirineu i vivint des de fa anys a la vall de Benasc. La trajectòria de Míriam Marco és un reflex del viatge constant en què s’ha convertit la seva vida. Sense proposar-s’ho, ha esdevingut la primera guia de muntanya que ha obtingut a l’Estat espanyol la màxima titulació, l’emparada per la Unió Internacional d’Associacions de Guies de Muntanya (UIAGM). En els darrers cinc anys, ha superat les diferents proves dels tres nivells que avalen la seva solvència en l’escalada en roca, en gel, l’esquí i l’alpinisme. Tot s’ho ha guanyat a pols. Passa a passa. Traça a traça. Ningú no li ha regalat res. Bé, amb una sola excepció: els seus pares. A ells els deu l’estima per l’alta muntanya i la recerca d’una llibertat que és el motor que mou la seva cordada personal. La millor forma d’assolir el cim d’aquest repte íntim, allunyat del focus mediàtic, ens porta a recordar una frase del gran George Mallory: “Per què pujar muntanyes? Doncs, simplement, perquè són allà”.
Ets la primera dona que s’ha tret a l’Estat espanyol la màxima titulació de guia reconeguda internacionalment. És una primera pedra o un indicador de la feina que queda per fer?
En realitat, penso que no és una bona notícia. M’hauria agradat tenir més companyes i que la situació estigués més normalitzada. En el món de la muntanya encara hi ha massa diferències entre dones i homes. Estic contenta de ser la primera dona, però també m’hauria agradat que no fos una situació estranya.
Una dona enmig de 147 homes amb aquesta titulació. Per què no hi ha més dones que hagin seguit la traça?
La veritat és que no ho sé… Un motiu podria ser que és una professió bastant nova. A Espanya hi porta uns vint anys. Malauradament, no és una sortida professional que les dones hàgim pogut tenir com a referència. A més, als llocs de poder del món de la muntanya encara hi ha moltes diferències. Com passa a la societat. La dona pot ser esportista, i molt bona, però els llocs de lideratge els continuen ocupant homes majoritàriament.
T’has trobat mai algun client recelós pel fet que ets dona?
No. En canvi, en algunes situacions m’ha passat just al contrari: m’han escollit per ser dona. Tanmateix, d’entrada alguns se sorprenen perquè esperen trobar un home i no una dona. Potser dubten més de les meves capacitats i haig de demostrar una mica més que els homes. Però de cara al client no, ha estat tot al contrari. I és que hi ha clients que busquen un altre tipus de guia, més enllà del prototip que pugui existir.
Què ofereixes fora d’aquest prototip?
(Pensa i somriu abans de respondre) Doncs no ho sé. Soc una guia a la meva manera, tal i com soc com a persona. Crec que tots exercim la feina basant-nos en la nostra forma de ser. Sempre he pensat que cada client troba el seu tipus de guia segons les seves necessitats i inquietuds.
En l’entorn de la muntanya, doncs, falta la visió integradora de la dona que hi ha en llocs com França?
Sense dubte. A França ens porten bastant avantatge en aquest aspecte. Tenen menys dones guia que homes guia, però ser dona i guia no és una cosa excepcional. A més, estan fent tot el possible perquè hi hagi més dones com a alumnes i com a professores. Sense anar més lluny, a la darrera promoció es van treure el títol nou dones d’un total de quaranta guies. Continua sent un percentatge baix, però mirant-ho amb perspectiva històrica, és molt positiu.
“L’alpinisme no és ni europeu ni masculí, senzillament és una opció”, va escriure Reinhold Messner a On top. Mujeres en la cima. Coneixes alguna altra dona que estigui seguint la teva mateixa corda?
No conec ningú. Però el fet que hi hagi dones per davant sempre ajuda a obrir el camí. Tant de bo el meu exemple pugui servir com a referència. Quan hi ha més dones que han seguit una direcció, tu pots escollir-la com a opció. Obrir traça sempre és més difícil que seguir-ne una d’oberta. Hi ha dones alpinistes del nostre país que han assolit grans fites, com Edurne Pasaban, Josune Bereziartu, Sílvia Vidal o Araceli Segarra.
Com t’ho has fet per compaginar les tres efes: formació, família i feina, durant els més de cinc anys que ha durat tot el procés formatiu de guia d’alta muntanya?
No soc mare i, en aquest sentit, m’ha estat més fàcil. En alguns casos que conec i que sí que tenien fills, havien de fer un esforç increïble per seguir tot el procés de formació. Vulguem o no, la conciliació familiar no acaba de ser una realitat a la nostra societat. Ser mare implica encara més que ser pare; fent una generalització, evidentment.
Quins avantatges t’ofereix el títol de la Unió Internacional d’Associacions de Guies de Muntanya?
El gran avantatge és que se m’obre un ventall molt ampli, ja que puc treballar a tot el món. És el que realment em motiva d’aquesta feina: viatjar pel món i conèixer gent. Poder guiar per tot Europa, als Andes…, sense limitació d’altituds ni dificultats.
Vas estudiar Enginyeria Tècnica Forestal a Lleida. Fins a quin punt aquests coneixements t’ajuden com a guia de muntanya?
En el fons, no gaire. Però el fet de tenir una carrera crec que sempre és important, encara que no exerceixis. Estudiar, formar-se, és fonamental a la vida. Els coneixements de botànica, zoologia o geologia no han tingut gaire a veure amb la meva formació com a guia de muntanya. No obstant això, ja m’agradaria que en aquesta formació es donés més importància al coneixement del medi, un món que m’apassiona. Se li pot treure molt més profit quan ets a la muntanya.
El primer cop que vas pujar a l’Aneto amb la teva família ho vas fer precisament amb un guia de muntanya…
Sí, sempre ens vam acostar a la muntanya de la mà d’experts. Ja sigui de professors d’esquí o de guies de muntanya. Sempre amb gent professional que ens va ajudar.
Fins a quin punt els teus pares et van inculcar l’estima per l’alta muntanya?
Vaig néixer a Barcelona, al barri de Sant Andreu, però no recordo moments al meu barri. Cada cap de setmana marxàvem al Pirineu, a casa de la meva tieta, o a Blanes. La muntanya sempre va ser part de la nostra vida. He seguit aquest camí com una evolució natural, perquè és el que havia fet des de ben petita (admet amb un somriure d’orella a orella).
Falta consciència dels perills que presenta el medi natural?
No. Crec que cada cop som més conscients dels riscos que s’assumeixen a la muntanya. Potser a vegades es té una visió massa temorosa de la muntanya. No dic que aquesta no sigui necessària, però els mitjans de comunicació sempre destaquen allò negatiu més que no pas les bones notícies. Crec que els aficionats a la muntanya cada vegada són més conscients dels riscos i també del fet que anar de la mà d’un professional ajuda i t’ho passes més bé. Gràcies a un guia pots gestionar millor els riscos, que tot i minimitzar-los, sempre existeixen.
El maig del 2015 vas patir un accident d’escalada al congost de Ventamillo, on et va caure una roca al cap. Vas patir dues aturades cardiorespiratòries abans d’entrar al quiròfan i vas estar en coma induït. Vas agafar por?
Em fa por que caiguin pedres (i somriu, obertament, per posar humor a un episodi complex). En realitat, qui ho ha patit més és la meva família i les persones que m’envolten, ja que jo no tinc cap record de l’accident. Estava assegurant al peu de via, la pedra va caure des de la cordada del costat i em va deixar inconscient. Quan vaig sortir del coma, tot va ser molt positiu. Tanmateix, sí que m’ha canviat la visió en alguns punts concrets. No m’agrada anar a llocs gaire exposats a la caiguda de pedres. Però el meu plantejament va ser continuar amb la meva vida i vaig seguir escalant, esquiant i també amb tot el procés de formació a la muntanya.
Com va ser el procés de tornada a la normalitat?
Vaig haver d’aprendre de nou a caminar, a parlar… Bé, més que aprendre podríem dir que va ser un procés d’obrir calaixos i recuperar coses de dins de cada un d’ells, però que no recordava.
Què és el que et crida més l’atenció de l’alta muntanya?
Em criden els reptes personals, els paisatges extensos i increïbles, gaudir de l’escalada… i, sobretot, arribar a casa cansada. M’agrada la sensació d’arribar feta pols després d’haver assolit un objectiu que m’hagi marcat. Arribar als cims sempre és preciós.
Tens una visió molt intimista de la muntanya, molt allunyada del focus mediàtic. No busques grans reptes, sinó un plaer més personal.
Sí. De fet, crec que tot plegat va amb la personalitat de cadascú. Soc una persona tímida i no m’agrada gaire la popularitat. Això també es tradueix en la meva visió de la muntanya. M’agrada fer el que faig perquè m’ho passo bé. I quan deixi de gaudir-ne, doncs ho deixaré. Això és el que em mou a actuar, el gaudi personal. Ambiciono la meva llibertat, a tots nivells. La llibertat és el que busco a la muntanya i és el que busco amb aquesta opció personal que he escollit.
Amb la crisi sanitària, les persones busquen més distància i llibertat, factors que els pot oferir la muntanya sense reserves. Ha incrementat la teva feina?
Sincerament, per ara, no he notat res. Crec que la gent va molt al dia, sense tenir gaire clar què fer. No s’aventura a prendre decisions, ja que hi ha molta incertesa. Fer plans ara no és fàcil. Tant de bo això serveixi perquè molta gent descobreixi el nostre Pirineu, que potser a vegades no se’l valora tal i com es mereix.
Abans del confinament pel coronavirus tenies un parell de reptes personals en ment: escalar a Grenlàndia i travessar el Karakoram amb esquís.
Doncs tot plegat, ara mateix, se n’ha anat en orris, com tants projectes de tanta gent. A l’agost hauria hagut d’anar a Grenlàndia amb unes amigues escaladores. I el projecte del Karakoram era per a la propera primavera, però també està en l’aire. La cancel·lació del projecte de Grenlàndia sí que m’ha sabut greu. M’ha fet molta ràbia, encara estic emprenyada perquè em feia molta il·lusió. La pandèmia, doncs, ens farà gaudir encara més del Pirineu.
El febrer i el març passats vas estar a l’Antàrtida, a l’illa Livingston, treballant a la base espanyola que hi ha. Com va ser l’experiència?
Increïble i genial. No cada dia pots treballar per al Consell Superior d’Investigacions Científiques i ajudar a recollir dades sobre les glaceres de l’Antàrtida. Amb aquesta expedició, m’he adonat que m’encanten els paisatges de grans extensions blanques. M’omplen molt els ulls. L’experiència amb els companys, amb els científics… ha estat molt plena.
Si haguessis d’organitzar una expedició a l’Himàlaia, preferiries fer-ho amb un grup únicament femení?
(S’ho pensa un moment) No, la veritat és que no. M’agrada anar d’expedició tant amb homes com amb dones. Però la realitat és que tinc més amigues dones, amb les quals comparteixo més temps de la meva vida. Viatjar amb dones, una expedició mixta o bé una expedició només amb homes no té res a veure. No és que només vulgui fer expedicions femenines, ni molt menys, però en aquestes ocasions m’ho passo molt bé.
Maternitat i muntanya és un binomi que encara genera certa controvèrsia. No es té en compte quan un home se’n va d’expedició i, en canvi, en el cas d’una dona es veu com si faltés a la seva responsabilitat familiar.
Vivim en un món patriarcal on la dona continua sent mare i llestos. Com et deia abans, cal avançar molt en la conciliació familiar. Espero que, a poc a poc, ho puguem anar fent perquè es vegi amb normalitat total que una dona, com en el cas d’un home, marxi unes setmanes d’expedició.
Acabem amb un qüestionari més personal:
Ets sòcia d’alguna entitat? M’han fet sòcia honorífica del recentment creat Grupo de Montañeros de Benasque. M’ha fet molta il·lusió que la vall on visc m’hagi reconegut així. També m’han fet sòcia de les Montañeras Adebán, que és el primer club de muntanya de l’Aragó liderat únicament per dones.
Millor experiència a la muntanya? (S’ho pensa uns cinc segons) Els companys, sempre.
Millor companya de cordada? Vanessa Addison (integrant de l’Equip Espanyol Femení d’Alpinisme, morta el 2010 per una allau a Cavallers)
Muntanya s’escriu amb article femení… T’agrada com a possible títol d’un llibre de la teva vida? La meva vida va més enllà de la muntanya (i esclafeix a riure).
Un llibre de muntanya? Bájame una estrella, de Míriam García Pascual.
Una especialitat? L’alpinisme, perquè inclou totes les disciplines.
Quin és el valor més important que ha de transmetre un guia o una guia de muntanya? Respecte, al medi i als altres.
Un bon lloc on amagar-se del món? Villanova, el poble de la vall de Benasc on visc.
La frase de Chantal Maudit “Persegueixo la meva felicitat i la muntanya respon a la meva cerca” et representa? M’agrada molt. Tots busquem això. La muntanya m’ho ha donat tot, encara que també m’ho ha tret tot. És un reflex de com pot ser la vida.
MÍRIAM MARCO SÁNCHEZ
Barcelona, 1980
-Alpinista i guia de muntanya UIAGM
-Trajectòria acadèmica i professional anterior: Enginyeria Tècnica Forestal, professora d’esquí, tècnica de rescats industrials i bombera forestal.
-Ha format part del Grup de Tecnificació d’Alpinisme d’Aragó (de la FAM), de l’Equip Espanyol d’Alpinisme i de l’Equip Espanyol Femení d’Alpinisme (de la FEDME).
ASCENSIONS DESTACADES
-Puscanturpa Nord (5.430 m), a la serralada Huayhuash peruana. Via Italiana (MD, 6b) a la cara nord, amb Alberto Posada l’any 2005.
-La Esfinge (5.325 m), a la Cordillera Blanca peruana. Via Riddle (750 m; 5.10+, A3), amb Alberto Posada el 2005.
-Grandes Jorasses (4.208 m), al massís del Mont Blanc. Via Linceul (800 m; MD+, 80º), amb Aitor Abendaño i Martín Moriyón, de l’Equip Espanyol d’Alpinisme, el 2006.
-Mont Blanc du Tacul (4.248 m). Via Supercouloir (800 m; ED-, IV/5+), amb Jon Dieguez el 2007.
-Washington Column, a la vall de Yosemite. Via The prow (450 m; 5.8, C2), amb Jon Dieguez el 2007.
-Picu Urriellu (2.519 m), als Picos de Europa. Via Pilar del Cantábrico (500 m; 6b+, A2), amb Rubén Pérez el 2008.
-Sebas Tower (5.860 m), a la serralada del Karakoram. Obertura de la via Cumbres monzónicas (900 m; 75º, IVº), amb Simón Elías i membres de l’Equip Espanyol Femení d’Alpinisme, el 2011.
-Turbó (2.492 m), al Prepirineu aragonès. Obertura de la via La reina del sur (150 m, 7b/7c), amb Pol Ordeix el 2014.
-Pico do Maior, a Salinas (Brasil). Via Face Ieste (700 m; A1/VI+, D3), amb Rafa Godino el 2017.
-Manglik Sar (6.050 m), al Karakoram. Ascensió amb les pakistaneses Amina, Sudiqa i Marion el 2018.
DESCENSOS D’ESQUÍ DESTACATS
-Couloir du Capucin (5.1 D), al massís del Mont Blanc, amb Simón Elías el 2008.
-Couloir des Cosmiques i Glacier Rond (4.2 D), a l’Aiguille du Midi (Mont Blanc), amb Rafa Godino i Curro González el 2016.
-Whistler, al Canadà, el 2003.
-Volcans de Xile el 2017.
-Fiords de Noruega el 2019.