David Macià

L’any del centenari de la FEEC és també el del debut de l’escalada esportiva als jocs olímpics. L’entrenador de l’únic escalador espanyol que hi participarà, l’extremeny Alberto Ginés, és el català David Macià. Pare dels precoços Lluc i Lau Macià, membres del Centre de Tecnificació d’Escalada Esportiva de Catalunya, el prestigiós entrenador té una àmplia visió de l’escalada esportiva des dels orígens d’aquest esport a Catalunya els anys vuitanta.

David, així com els teus fills han seguit l’afició a l’escalada, tu t’hi vas iniciar també per influència familiar?

No tinc cap antecedent familiar que hagués fet muntanya, ni escalada, ni tan sols esport en general. Quan era petit, amb 9 o 10 anys, vaig llegir un llibre de Bruce Lee i em va agafar per sortir a córrer pel carrer abans d’anar al col·legi. Vaig demanar un xandall a casa i no sabien què era. Pensaven que es tractava d’un pijama.

Vas viure el naixement de l’escalada esportiva a Catalunya. Com recordes aquella època?

En tinc molts bons records. Recordo les primeres competicions, com la Barnaroca a Barcelona. Recordo també l’ambient que es va generar al voltant del totxo del MacCana i la convenció que van organitzar els de Sant Benet, on van venir els francesos. El suís Martin Scheel, que va plantar la tenda al peu del MacCana, va aconseguir la primera ascensió del Vuelo a ciegas (8b) l’any 1985. Jo, quan passava per allà, deia: “Ostres, aquest tio està provant la via!”. Recordo l’època del Prisionero (8b+), també a Montserrat, del Josep Batlle (el Rubio), del Salva González, etc. A més, van ser els anys del Màster Internacional de Montblanc – la Riba, on anàvem a veure tots els estrangers com Ron Kauk, Stefan Glowacz o Patrick Edlinger. Va ser una època molt maca, en què es van desenvolupar grans escoles d’escalada com Montserrat, Siurana, la Riba o la Mussara.

Vas participar en aquelles primeres competicions?

Sí, però primer vaig competir en atletisme amb el Futbol Club Barcelona i també en natació. Després, quan va sorgir l’escalada esportiva de competició a la segona meitat dels anys 80, la vaig provar. Recordo la competició de Bombers al Palau d’Esports de Barcelona (1989), les Vila-Indoor de Vilafranca o la prova de les Corts el 1991. Vaig participar en competicions estatals com la de la Corunya i Oviedo i fins i tot un any vaig guanyar la copa catalana. Va ser un any en què la copa va tenir una sola prova i es va fer a Boí, sobre roca natural, l’any 91 o 92. Vaig estar competint fins al 2014 a Andorra, en la categoria absoluta i en veterans.

Haver competit ajuda a entrenar escaladors?

Sí, però penso que no és condició indispensable ja que conec uns quants entrenadors que no han competit mai i són molt bons. A mi sí que m’ha ajudat a posar-me a la pell de l’esportista quan surt a competir i s’enfronta a la via. Puc entendre què li passa pel cap en aquells moments de tanta tensió que jo també he viscut.

Què suposa per a tu haver entrenat escaladors de la talla de Ramon Julián o Edu Marín?

Suposa un abans i un després en la meva trajectòria com a entrenador. Vaig aprendre moltes coses, amb ells i amb altres grans escaladors que he entrenat com la meva cunyada Berta Martín, el Víctor Esteller o el Gerard Rull. Fer pujar escaladors joves, que no coneixia ningú, fer-los campions i intentar inculcar-los valors que els servissin per a tota la vida va ser una experiència increïble. Només canviaria una cosa: la càrrega excessiva d’hores d’entrenament, que fa augmentar molt el risc de patir lesions, fatiga i desmotivació. Amb l’Alberto Ginés i amb els meus fills Lluc i Lau ja no he fet servir més aquells plans d’entrenament. Ara entrenem un màxim de tres hores al dia amb una intensitat alta i la intensitat màxima la limitem a moments molt puntuals.

Quins avantatges i inconvenients té ser l’entrenador dels teus fills?

Gaudir de la seva companyia compartint la mateixa passió és el gran avantatge. És molt gratificant veure’ls créixer com a persones i com a esportistes. Com a pare, compartir viatges, escoles d’escalada, competicions i hores d’entrenament amb els meus fills és una de les millors coses que m’ha passat mai. Com a inconvenients, no tinc gaire cosa a dir més enllà de l’intercanvi normal d’opinions en els entrenaments o competicions.

Vas insistir gaire perquè s’aficionessin a escalar o va sortir d’ells?

En Lau, que és el petit, ho va tenir clar sempre. Havia fet natació i no li agradava gaire. Quan va començar a escalar, de vegades en posar-li l’arnès de pit, el casc i tot plegat, el noi ni s’aixecava de terra. En canvi, quan li posàvem només un matalàs, vèiem que volava. En Lluc va fer dos anys de futbol. Vam estar anant als partits cada cap de setmana i no em va agradar gens. Als nens cada vegada els va anar agradant més l’escalada, tant en roca com en competició. A més, obtenen bons resultats. A nivell estatal van força bé. Fora d’Espanya en Lau encara està per destapar i el Lluc ha entrat a finals a Europa. En sub-16, el 2019 es va classificar el desè del món en dificultat i sisè d’Europa en bloc.

Quins beneficis té la competició per als més joves?

Competir en escalada pot comportar una bona educació per a la vida perquè t’ajuda a gestionar situacions estressants. Els valors de la competició també ensenyen que el més important no només és guanyar. Actituds com donar el màxim d’un mateix, respectar els companys, gestionar bé les victòries i les derrotes també ens ensenyen molt.

Quan vas començar a dedicar-te professionalment a l’esport?

En començar la carrera d’Educació Física. Ara bé, als 15 anys ja entrenava gent en atletisme. Al meu poble, Torrelles de Llobregat, posava cartells a les botigues per anunciar classes d’atletisme i entrenava els joves per a les curses escolars. Primer van ser atletes, després ciclistes i, per últim, escaladors. Entre 1991 i 1996 compaginava ciclistes i escaladors i finalment m’he dedicat exclusivament a l’entrenament d’escalada.

Quins són els errors més freqüents en l’entrenament d’escalada?

No ho sé. Jo puc parlar del que he après. En l’època de l’Edu i el Ramon feia servir grans volums d’entrenament. Després vaig pensar que es podia entrenar d’una altra manera i ja no faig servir grans càrregues. Intento assolir múltiples períodes de forma perquè l’esportista estigui motivat i pugui rendir al cent per cent gran part de la temporada.

Com a professor d’educació física, has aconseguit que alguns joves s’interessin per l’escalada?

He estat professor d’educació física en instituts de secundària i de cicles formatius més de 26 anys. Entre els alumnes de Conducció d’Activitats Fisicoesportives en el Medi Natural han sortit escaladors i escaladores i gent de muntanya que s’hi han acabat dedicant professionalment. Em sento molt orgullós d’haver estat la porta d’entrada a l’escalada o la muntanya per a persones que en principi no hi tenien cap relació.

Després d’un any i escaig en el càrrec, què suposa per a tu ser el seleccionador estatal d’escalada esportiva?

Des del gener del 2019 hi he estat a mitja jornada i des del setembre a jornada completa, gràcies a una excedència del Departament d’Ensenyament. Ha estat com si fes un màster en alt rendiment esportiu de competició. He vist gairebé totes les competicions internacionals i la classificació per als jocs olímpics. També m’ha anat molt bé poder focalitzar els recursos allà on jo creia que era important. Ens falten moltes instal·lacions, sobretot de dificultat i de velocitat. En bloc no estem tan malament. Per treballar l’alt rendiment cal una instal·lació pròpia on no hi hagi clients interferint. És com si un nedador es trobés en una piscina sense cap carrer per a ell i hagués de preparar uns jocs olímpics esquivant la gent. Així és com estem ara. Esperem que la perspectiva canviï aviat.

Hi ha moltes veus crítiques amb la modalitat combinada de dificultat, bloc i velocitat als jocs olímpics del 2020. Si se certifiqués el canvi a París 2024 (on es combinaria dificultat i bloc i la velocitat quedaria a part), seria una fórmula més justa per considerar l’escalador més complet i polivalent?

Personalment prefereixo la fórmula que sembla que s’implantarà a París. Ara bé, a Tòquio hi ha unes altres regles del joc. Hi entres o no hi entres. Aquí no tenim tradició en la modalitat de velocitat, però hi ha països com Veneçuela, Polònia, Rússia o Indonèsia que sí que en tenen. L’única cosa que hem de fer és adaptar-nos i així ho hem fet i ho farem.

Com valores la classificació d’Alberto Ginés per als jocs olímpics?

La valoro amb una gran satisfacció perquè ha estat la culminació d’un procés duríssim de tres anys amb l’Alberto i els seus pares. La família no s’ho acabava de creure, però jo veia que el noi tenia opcions i vaig reforçar el bloc i la velocitat, que no els tenia tan forts com la dificultat. Només vint escaladors de tot el món podien entrar als jocs olímpics i ell n’ha estat un. Vista la falta de recursos i instal·lacions que tenim i vista la complexa combinació de les tres modalitats d’escalada, ha estat un èxit enorme. Per mi la feina ja està feta, però queden els jocs olímpics i allà ho donarem tot.

Però dels 40 escaladors (20 homes i 20 dones) que participaran a l’olimpíada encara en falten 12 (6 homes i 6 dones) per decidir. Algun català o algun espanyol podria tenir-hi opcions?

No es pot descartar res, però ho veig molt difícil. Falten sis places per assignar, tant en homes com en dones: una per a cada un dels cinc continents i una darrera plaça que podria ser una wild card assignada per l’organització a esportistes concrets. Entre els europeus, el guanyador i la guanyadora del campionat d’Europa de finals de març a Moscú entraran també als jocs olímpics. És una opció que no podem desaprofitar. Per tant, convocaré els membres de la selecció que podran anar al campionat d’Europa segons el seu rendiment. Podria haver-hi catalans i catalanes a la llista.

Si tinguessis un xec en blanc, quina seria l’estructura per a la qual firmaries per treballar?

Si disposés de recursos il·limitats, faria una estructura semblant a la del Japó, amb una àmplia base de competidors i una gran difusió de l’escalada de competició.

Després dels jocs olímpics, quin pla de treball et planteges amb la selecció?

Per als jocs olímpics del 2024 i sobretot del 2028 espero tenir temps per treballar un bon projecte olímpic. Hem d’aconseguir infraestructures adequades i detectar els joves que poden despuntar. Per això soc seleccionador juvenil, a part d’absolut. Aquest gran projecte necessitarà personal que s’hi afegeixi. Ara estem treballant molt bé amb l’equip del CAR de Sant Cugat. També hem creat la selecció espanyola de velocitat i hem donat molta rellevància a l’assistència, el control i la formació per part d’un equip de fisioterapeutes a les diferents seleccions espanyoles. Si hi afegim més instal·lacions específiques d’alt rendiment i ampliem la base de competidors i competidores, podrem afrontar propers jocs olímpics amb més opcions. El que és clar és que consolidar l’escalada de competició al nostre país implica molta gent. Tots (patrocinadors, federacions, àrbitres, equipadors, entrenadors, competidors) hem de fer-hi aportacions positives. L’escalada ja és popular i ho serà molt més amb els jocs olímpics. Estic convençut que després de Tòquio 2020 hi haurà un punt d’inflexió.