Mireia Miró

Francis Bacon sempre va defensar que “l’ocasió cal crear-la”. La creació d’una oportunitat, per tant, implica una voluntat, una acció, la mateixa que sempre ha demostrat la Mireia Miró. Des de les primeres incursions amb els seus pares per les muntanyes del Pallars, no ha parat de moure’s per aquest medi i de mudar-se la pell (de foca) fins a esdevenir la primera campiona del món d’esquí de muntanya de casa nostra (2011). Fou una precursora. De la mà de Kilian Jornet va obrir la traça d’aquest esport que, dos anys més tard, li mostraria la cara menys agradable. Amb tot, ella va aprofitar aquesta ocasió per crear un nou punt d’atenció en la seva vida. I, com diu el seu admirat doctor Joe Dispenza, “allà on poses l’atenció, poses la teva energia”. Renovada.

Criada a Barcelona, sembla mentida que la muntanya hagi estat sempre el centre de la teva vida.

Tot i viure a Barcelona, els meus pares sempre em van portar a la muntanya, sobretot al Pallars. Podríem dir que, sense ser-ne conscient, el camí estava bastant dibuixat. Vaig començar a fer esquí de muntanya als 12 anys amb els grups d’iniciació de la UEC de Gràcia, però també vaig provar la BTT, l’espeleologia o l’escalada. Ens van formar en diferents esports des d’un punt de vista lúdic. Era jove, molt enèrgica i amb ganes de provar-ho tot. Però la gran transformació va venir quan em vaig apuntar al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de la FEEC. Hi havia tres centres de tecnificació als quals podia apuntar-me: escalada esportiva, alpinisme i esquí de muntanya. Vaig mirar el web de la FEEC i les proves se celebraven al desembre. Per a l’alpinisme havia de ser major d’edat i no ho era, així que em vaig decantar per l’esquí de muntanya.

En els teus inicis, no gaudies gaire amb aquesta especialitat. Has arribat a dir que era un “esport dinosaure”.

Sí, anava amb un material molt pesat, amb moltes coses a la motxilla. Em costava molt pujar i de baixada queia gairebé a cada gir. Tot va canviar quan vaig començar a competir. El material era molt més lleuger i també canviava la perspectiva amb la qual t’acostaves a la muntanya. A les primeres curses, quan vaig començar a competir amb noies dels països alpins, ho vaig passar força malament. Però, amb els anys, em vaig posar les piles i vaig arribar a ser competitiva; tant pujant com baixant, una conjunció que sempre és complexa.

Què recordes de la teva primera competició, la cronoescalada de Cerler, l’any 2006?

El que recordo, sobretot, és que va ser molt llarga. Se’m va fer eterna. Era una pujada de 1.200 m de desnivell positiu amb una baixada entremig amb les pells. També recordo que feia molt bon dia. Tanmateix, a nivell d’emocions i sensacions personals meves, faig memòria i no et sabria dir què vaig sentir.

De ben jove vas començar a competir tot l’any: esquí de muntanya a l’hivern i curses de muntanya a l’estiu. Quins records guardes d’aquella època?

Va ser una època molt, molt maca, d’expansió, de formació. Vaig fer el meu descobriment real del món de l’esport, acompanyat de la descoberta de mi mateixa. Es van ajuntar molts factors que van confluir en una generació d’esportistes que vam poder començar a viure d’aquest esport millor que les generacions precedents.

Fins i tot vas viure durant tres anys a Font Romeu (dels 17 als 20 anys) per poder entrenar al costat del Kilian Jornet i el Marc Pinsach. I després vas fer les maletes cap als Alps. Sense tot això hauries assolit el mateix nivell esportiu?

Jo crec que no. El gran impulsor de tot aquest moviment va ser el Kilian. Ell tenia una idea molt clara i la resta ens vam sumar en aquest carro, per dir-ho d’alguna manera. Així va ser com vam poder competir amb esportistes criats als Alps i ocupar posicions capdavanteres en el món de l’alta competició.

Abans comentaves que el camí de l’esquí de muntanya estava traçat de forma natural, però en el cas de les curses per muntanya, no havies corregut prèviament. Per què vas començar a fer-ho?

Córrer és una activitat fonamental per als esquiadors de muntanya a l’estiu. El Kilian em va comentar que m’aniria molt bé fer-ho. De fet, una de les meves primeres participacions en una cursa per muntanya va ser gràcies a la Naila Jornet, la germana del Kilian. Ens trobàvem a les Dolomites i la Naila tenia un dorsal per córrer i me’l va cedir una hora abans de començar la carrera perquè no es trobava bé. No la vaig guanyar, crec que vaig quedar setena o vuitena. Sort que no vaig guanyar. No sabia ningú qui era jo aleshores, però està clar que no és una pràctica que s’hagi de fer en cap cursa.

T’esperaves assolir el nivell que vas aconseguir, per exemple, amb el segon lloc de la Copa del Món de Curses per Muntanya l’any 2009, només superada per la italiana Emmanuela Brizio?

No, ni molt menys. Quan comences, et veus tan petita i els altres corredors són tan grans que no t’esperes assolir fites com aquestes. Fins que no hi ets, no t’ho acabes de creure.

Parlant de victòries, una de les fites que més sobresurt del teu palmarès són els tres triomfs a la Pierra Menta (2011, 2013 i 2015). La majoria d’esquiadors de muntanya la qualifiquen com la millor competició del món en aquesta especialitat. Què suposa això per a tu?

Sincerament, amb el temps i la perspectiva (ens reconeix que ara porta més d’un any i mig d’inactivitat), no sabria dir-te què representen per a mi avui aquestes victòries. Formen part d’una altra etapa de la meva vida i ara estic molt més centrada en altres qüestions. No obstant això, aquells tres triomfs van ser molt especials. La Pierra Menta és una cursa molt dura: quatre etapes de patiment en què entren en joc molts factors com la forma física, el material o la teva companya. Per tant, he de valorar també la significació que tenen aquestes victòries.

L’alpinista francesa Chantal Maudit deia que seguia un camí a la recerca de la felicitat i que anava a la muntanya perquè aquesta responia a la seva cerca. En aquest procés, hi ha alguna muntanya que hagi estat infranquejable en la teva vida?

Suposo que, en el fons, tots tenim alguna muntanya que veiem com a infranquejable i que suposa un repte a l’hora de llevar-nos cada matí. Tot allò que hem qualificat d’infranquejable en algun moment de la nostra vida també ha estat font de motivació i de superació.

Una muntanya que vas travessar de cap a cap va ser la del Campionat del Món, que el vas guanyar l’any 2011. Aquell any va ser el millor de la teva vida, esportivament parlant, o l’inici del teu divorci amb l’esport d’alt nivell?

Les dues coses. Esportivament, va ser el millor any de la meva carrera perquè vaig guanyar la Copa del Món, el Mundial i la Pierra Menta. Però en acabar em vaig sentir molt buida. Em qüestionava tota l’estona: “I ara què?”. Vaig guanyar en un sol any el que m’havia plantejat guanyar en tres o quatre anys. Va anar tot molt ràpid i, després de les victòries, vaig tenir uns mesos realment difícils. Crec que aquells mesos complicats no els vaig acabar de superar perquè aleshores va començar el meu divorci amb l’esport d’alt nivell. L’any 2013 ja estava molt saturada, molt cremada, i se m’hi van afegir diferents lesions. No sabia cap on anar i al final vaig deixar de competir. La competició, per a la qual ho havia donat tot, no sumava positivament a la meva vida, se m’estava fent una muntanya massa grossa. Els triomfs et donen la satisfacció d’haver assolit l’objectiu per al qual has treballat durant tant de temps, però és important tenir una previsió més enllà de la victòria. Per exemple, continuar corrent curses i estar al capdavant. No has de tenir una sola percepció, sinó que has de seguir mirant endavant, cap a noves fites.

Els darrers temps s’ha popularitzat la paraula resiliència. És la Mireia Miró resilient?

No ho sé. Crec que tots, en algun moment de la vida, ens veiem obligats a ser resilients. Adaptar-nos a les adversitats ens permet ser feliços en el nostre dia a dia i no enfonsar-nos. A vegades, la vida no és tant el que volem, sinó aprofitar el que ens ve donat.

Diuen que l’esport d’elit no és sa. Comparteixes aquesta visió?

No, no la comparteixo. Tot depèn de la mentalitat amb la qual t’ho prenguis i com ho visquis. Hi ha molts i moltes esportistes d’elit que estan vivint la feina de la seva vida. Fan el que els agrada. Quina millor forma de viure, no? No soc amant dels extrems. Els extrems no són sans. I es pot viure l’esport d’elit sense ser extremista.

Trobes a faltar l’alta competició?

No, gens. Fa un parell d’anys vaig tornar a competir després de la meva retirada del 2013. Potser encara no havia passat pàgina completament i necessitava fer-ho. I no ho trobo a faltar. Soc feliç fent el que faig ara mateix. La veritat és que estic molt desconnectada del món de l’alta competició. Només segueixo algunes proves perquè estan relacionades amb la meva professió actual. I aquesta distància em va molt bé.

Ets conscient que tu i el Kilian heu esdevingut un mirall per a una jove generació d’esportistes de muntanya?

Per a una generació concreta soc una referència gràcies als meus resultats i a ser la primera dona a assolir victòries inèdites. Però, sincerament, en el meu dia a dia no hi ha temps per pensar en aquestes coses. Fins i tot, quan algú em reconeix, em sembla estrany. Tot allò ja em queda molt lluny.

Amb el boom popular de l’esquí de muntanya i les curses s’ha perdut una mica l’essència hippie d’aquests esports?

Tot plegat és fruit del moviment. Tots els esports, com les modes, tenen èpoques concretes. Ara bé, és cert que quan un esport creix, l’essència es pot perdre. S’ha d’intentar transmetre l’esport amb la màxima puresa, però en un camí de moviment i transformació sempre s’acaba perdent alguna cosa.

T’has sentit alguna vegada discriminada en l’esport pel fet de ser dona?

La veritat és que no. Sí que m’he trobat amb algunes curses en què els premis eren més alts per als homes que per a les dones. Però amb els equips, les marques i els organitzadors sempre m’he sentit molt a gust i no he patit mai cap tipus de discriminació.

Laia Sanz, Núria Picas, Gisela Pulido, Queralt Castellet, Mireia Belmonte i molts altres noms més. Per sort, l’esport d’elit s’escriu cada cop més amb l’article femení.

Sí, són unes esportistes referents. És molt positiu que sigui així. Han anat més enllà que les esportistes precedents i són uns models a seguir. Quan una persona obté alguna cosa que no s’havia fet abans, obre el camí perquè en el futur ho puguin fer moltes més.

La societat en què vivim hauria d’aprendre de la solidaritat que hi ha en el món de la muntanya?

Crec que no es redueix només a això. Penso que hauríem d’aprendre a viure tots amb més coherència. I quan dic coherència em refereixo a viure amb més amor cap als altres i amb més empatia. Hem de ser conscients que tota la gent que ens envolta també són persones i tenen una vida com la tenim nosaltres. Ens falta mirar una mica més cap al nostre entorn i adonar-nos que no estem sols, que no som el centre de l’univers.

Ets optimista i afirmes que has tingut sort a la vida. La sort es busca o es té?

Jo crec que la sort es crea. No és només actitud, depèn de moltes més coses. Qui és optimista ho és i ja està. Però la sort has d’anar-la a buscar, has de passar a l’acció. La sort és un conjunt que depèn de la teva actitud, però també de tot allò que fas per arribar on t’has proposat.

Treballes a Lymbus, l’empresa de comunicació i representació d’esportistes que porta cracs de la talla del Kilian Jornet o la Núria Picas. Quina hi és la teva funció concreta?

Soc responsable de diferents àrees d’esdeveniments, management i relacions amb els atletes. Cada atleta és com una marca personal i cal saber tractar-lo individualment. Haver estat a l’altra banda m’ajuda ara en la meva tasca professional. Intentem ajudar els atletes tant com podem perquè la seva carrera esportiva no es prolongarà durant tota la vida. Hem de trobar un equilibri entre el que poden fer a nivell mediàtic i el seu dia a dia competint; i hem de tenir en compte també la seva esfera personal i familiar.

El Kilian Jornet diu que “si no somiem, estem morts”. En què somia ara mateix Mireia Miró?

Des que vaig deixar la competició em vaig centrar en la descoberta de mi mateixa. Vaig començar a meditar i ara ho faig cada dia. Crec que és molt important descobrir com afecten els pensaments en el nostre dia a dia i en les nostres actituds. I també esbrinar quin és el poder que tenim per crear la vida que volem, per descobrir el nostre potencial. Tots tenim aquest poder. Només es tracta de saber utilitzar-lo.