Joan Quintana

Vedette principal d’una de les funcions més estrambòtiques, aventurer amb filtres i balanços de blancs, llunàtic de l’escalada, pirata i nostàlgic de temps millors. La muntanya va marcar des de ben jove el Joan Quintana, quan amb catorze anys va començar a prendre contacte amb un món que l’enganxaria.

Text: Quim P. Casadesús

Aquest barceloní, d’Hostafrancs, de seguida va entendre que, lluny d’aquell barri de creus cobertes i grans vies, aconseguiria trobar-se amb ell mateix. Joan Quintana Paredes és l’exemple d’un recorregut que mostra la història recent de l’escalada i el muntanyisme al nostre país: des d’aquells inicis al Grup de Muntanya Gelera, on el van apuntar els seus pares, fins a les seves experiències davant i darrere d’una càmera per portar la muntanya al sofà de casa. Directe, concís i xerraire, accepta tots els papers de l’auca que s’ha dibuixat i escrit per definir-se. Cronista d’una època daurada, no ha estat mai amant de les obertures i reconeix que és un “malalt” de les repeticions. La seva última aventura, enregistrar una sèrie de reportatges per a Televisió de Catalunya sota el títol Refugis i guardes.

Què és Refugis i guardes?

És una sèrie de disset episodis que es pot veure pel canal Esport3 i que vol donar a conèixer la tasca que fan els guardes dels refugis catalans. Ensenyem els refugis, els guardes i molta muntanya. Hem lluitat perquè la sèrie sigui cent per cent nostra i feta per gent de muntanya.

Com va néixer la idea?

Quan vaig acabar la relació amb Al filo de lo imposible, vaig fer tres reportatges per a la FEEC, de tres refugis, on parlava d’esquí i curses per muntanya. Vaig presentar els reportatges a Jordi Merino, president de la Federació, i ho vam posar en marxa. Quan vam rodar el primer episodi, jo pensava fer en vint minuts tres refugis, però vaig veure que allò donava per a molt més. Com que voler és poder, vam capgirar el projecte inicial que teníem per construir una sèrie que crec que agradarà molt.

Tindrà continuïtat?

De fet la sèrie està oberta perquè ara de moment hem tractat refugis de la FEEC i del CEC, però queden refugis per fer. Us puc explicar que estem preparant capítols d’un projecte que neix d’aquest, però que tindrà un aspecte diferent i que es vol dir en un principi Gent de muntanya.

Molts coneixen la teva faceta d’escalador, però com entres al món de la televisió?

Tot va començar amb Al filo de lo imposible. El qui era director del programa, Sebastián Álvaro, decideix fer el seu primer programa fora d’Espanya i em truquen a mi. El programa volia parlar d’escalada en gel als Alps i vam estar uns vint dies per enregistrar aquell episodi que ara el podríem fer en dos o tres dies. L’enregistrament el vaig fer amb en Toni Torà i el programa ens va posar Ramón Portilla i Félix de Pablos com a dobles. Després encara vaig fer tres episodis més per a Al filo de lo imposible. Sempre que volien tractar l’escalada en gel em trucaven. Anys més tard la crisi, molt marcada en aquest àmbit, em va fer entendre que els grans programes ja no tenien pressupost per fer gravacions com abans. Llavors em vaig oferir per donar el producte fet, primer a Al filo i després a altres programes. La meva productora Pixpeak neix de la necessitat d’omplir uns espais per a programes de televisió que necessiten contingut.

De contingut en tens per donar i vendre perquè la teva trajectòria a la muntanya és àmplia i dilatada. On són els teus orígens?

(Riu) Fa molts anys d’això. Als 14 anys els meus pares em van apuntar al Grup de Muntanya Gelera d’Hostafrancs, que ja no existeix. A partir d’aquí conec molta gent que m’introdueix al món de la muntanya. El primer, Antoni Lázaro, que em va ensenyar com anava una brúixola. Al Gelera també vaig coincidir amb Carles Vallès i Santi Llop, que eren del barri i amb ells em vaig començar a interessar per l’escalada.

Diuen que les primeres vegades sempre deixen un record especial. Com van ser les primeres vegades?

Les primeres van ser a les Agulles de Montserrat i al sot del Bac. La primera, però, que em va marcar va ser a Terradets, la via CADE. En aquell moment a Terradets només hi havia tres vies. Era l’any 1977. Aquell dia vam fer 600 metres de desnivell. Vam començar aviat al matí i es va fer de nit al cim. Ara s’escala en una mitjana de 4 hores. El 1975 vaig fer la primera incursió als Alps. Vaig estar un mes a Chamonix en un càmping i vam fer ascensions clàssiques. Tenia quinze anys i vaig pujar a l’Aiguille Verte. Érem autodidactes, fèiem molta vida de club i allí llegíem guies i manuals. A més a més escoltàvem la gent més experimentada de l’entitat. Aquells anys vaig conèixer l’Antonio García Picazo, un del grup dels Pirates, com l’Armand Ballart. Gràcies a aquests noms, el Gelera es va convertir en un dels clubs d’escalada més potents. Vaig aprendre molt de tots aquests escaladors que teníem al centre i em vaig començar a engrescar.

Sorprèn no veure’t en cap de les expedicions catalanes dels anys vuitanta a l’Himàlaia…

Després del primer intent de l’Everest l’any 82, va sortir una expedició per anar al Cho Oyu. La dirigia Lluís Belvis i tenia noms de luxe com Jordi Pons i Josep Manuel Anglada. Ens van convidar a mi i al Carles Vallès. En Pons va escriure una carta a Reinhold Messner, que li va contestar amb unes fotos del Cho Oyu que eren gairebé l’única referència que teníem per fer aquella expedició. Vaig renunciar a anar al Cho Oyu perquè era una muntanya rodona. Soc més de muntanyes acabades en punxa. Entra Toni Llasera en aquella expedició i fan el cim del Cho Oyu. El fet de retirar-me d’aquella expedició em separa dels alpinistes més vuitmilistes. Em dedico a escalar vies difícils dels Alps.

Així que el Cho Oyu era una muntanya rodona…

(Riu) Sí, ja t’he dit que no m’agraden les muntanyes rodones, sinó els pics punxeguts.

El teu nom anirà sempre vinculat a l’escalada en gel. Quan fas el pas?

Va ser un procés lent. Jo em considero més muntanyenc que escalador. Jo veia que a l’hivern la muntanya quedava nevada i això em va fer descobrir l’esquí de muntanya. Recordo la mort de Franco un 20N del 1975, en què ens van donar festa i vam anar a esquiar a la Molina. No teníem diners per al forfet i anàvem amunt i avall com bojos. La meva primera ascensió amb esquís de muntanya va ser al Perdiguero. Pujàvem amb esquís i baixàvem a peu perquè no teníem ni idea d’esquiar. Sempre he considerat que soc un noranta per cent d’il·lusió i l’altre deu per cent es reparteix amb la resta. La il·lusió podia amb tot. Gràcies a aquest contacte hivernal m’interesso per escalar en condicions hivernals i començo a veure el gel com un nou repte.

Vas ser dels primers a Catalunya?

Sí, quasi de casualitat. Soc d’una generació on segurament hi ha les millors fornades d’escaladors en roca. Jo era un més de molts i això em va fer decidir a buscar un objectiu que em fes diferent. El que em demanava el cor era escalar amb neu i aquí no s’escalava amb neu. Jo era dels pocs que ho feia i això em feia tenir dubtes. No vaig fer res especial, tot va ser una conseqüència. Jo em volia preparar per poder arribar bé a les parets dels Alps, que per mi eren una prioritat. Esportivament he fet escalades que semblen impensables perquè físicament soc molt just, però no m’ha faltat mai l’empenta i això m’ha fet seguir persistint.

Com t’acabes decidint?

Un dia en què estava escalant a Terradets van aparèixer Rainier Munsch i Dominique Julien, amb el qual ja em cartejava per a informacions. Julien escalava cascades a Gavarnia, que ho tenia al costat de casa, i va obrir més del vuitanta per cent de les cascades de la zona. Aquell mateix dia em convida a anar a casa seva per Nadal. Quan conec Gavarnia, em canvia la percepció de l’escalada en gel. Era molt vertical i molt difícil. Jo ja havia escalat el pilar de l’Angle i la paret nord del Triolet, però allò era espectacular. Cal tenir en compte que en aquell moment portàvem material molt pesat. Només per a la llanterna havies de portar tres o quatre piles de petaca. A Gavarnia veig clar que, si vull escalar muntanyes nevades de dificultat, el gimnàs és l’escalada en gel. Així, quan arribi a la paret nord de l’Eiger, estaré al cent per cent perquè hauré entrenat en gel. A partir d’aquí començo a conèixer els monstres de l’època en escalada en gel. Giancarlo Grassi em convida a Cuneo per escalar amb ell a principis dels 80. Això em va ajudar a pujar molt el nivell. A Catalunya em comencen a demanar articles i fotos i vaig agafant nom. Jo no era conegut per ser el millor, sinó perquè estava sol. No hi havia ningú més que fes fotos, articles o xerrades. En aquells temps començo a publicar el que faig a les revistes Muntanya, Alta Ruta o Desnivel, i evidentment a Vèrtex. Llavors no teníem xarxes socials i aquestes publicacions eren la meva finestra per explicar tot el que feia.

Et consideres un referent de l’escalada en gel a casa nostra?

No. Repeteixo que soc on soc perquè en aquell moment érem molt pocs i vaig agafar un nom. Heu de pensar que ara hi ha cues per fer alguna cascada com la de l’Arbret, al Pedraforca. Jo arribava allà i estava sol. Corríem menys riscos. Ara, quan vaig a fer alguna escalada, és un autèntic drama la gent que pots trobar o l’estat de la via. L’Alfons Valls em va preguntar un dia si voldria tornar ara als vint-i-cinc anys i tinc clar que no hi tornaria. Vaig tenir la sort de viure la joventut en un temps en què, tot i que no hi havia les tecnologies actuals, arribàvem a llocs gairebé verges. He escalat en glaç al Canadà, Estats Units, Alps, Escòcia, Noruega, Finlàndia, Suècia, Iran, Irlanda, Xile o Turquia. No canviaria pràcticament res del que he pogut fer.

Tot i no considerar-te un referent, ara seràs el seleccionador català d’escalada en gel. Què significa això per tu?

El president de la FEEC, en Jordi Merino, em proposa ara fa uns mesos engegar les competicions d’escalada en gel que depenen de la UIAA. Jo des del minut zero busco un col·laborador i incorporem en Carles González, un bomber del GRAE que estarà al capdavant de la selecció catalana. Es tractarà de la selecció més petita que tindrà la FEEC, però serà un orgull defensar els colors de Catalunya en l’escalada en gel arreu del món. Europa l maig tenir la sort de tnt, no canviaria prtotes les tecnologies actuals, arribavem hi tornaria. Vaig tenir la sort de tAquest hivern ens hem dedicat a voltar per Europa per veure com funcionen les proves. En Carles n’ha pres bona nota i hem obert un procés de selecció. A hores d’ara tenim dos candidats que el novembre faran una primera concentració i a partir del 2020 participarem en competicions europees. A partir d’aquí anirem progressant.

No és el teu primer contacte amb la FEEC, ni amb el món federatiu.

A mitjans dels 80, Joan Garrigós em fitxa de director tècnic de la FEEC durant tres anys i torno a la FEEC amb en Bernat Clarella a la presidència, amb qui vaig tenir el càrrec de vicepresident tècnic. Però vaig exercir poc. Quan en Bernat marxa, jo marxo amb ell. També he estat a la FEDME, on vaig ser un dels impulsors del Grupo de Alta Montaña Español. Amb el GAME fèiem estades d’estiu per a joves i els centres de tecnificació que vaig copiar de França. Les federacions més potents com la FEEC van agafar la idea i van començar a treballar els centres de tecnificació, que ara donen uns molt bons resultats.

Per on passen les noves aventures de Joan Quintana?

 Passen per continuar treballant pel món de la muntanya des dels seus diferents vessants. M’agradaria fer una segona part de Refugis i guardes i dedicar temps a aquesta nova selecció d’escalada en gel de la FEEC. Soc un autodidacte que m’he anat adaptant a les circumstàncies, però que sempre he tornat a la muntanya.