Carles Albesa

L’ensenya d’or 2016 de la FEEC ha distingit Carles Albesa com a primer director de la revista que teniu a les mans. Amb motiu del cinquantenari de Vèrtex, parlem amb l’Albesa dels orígens de la publicació, dels llibres, de les excursions i de la seva visió des del cim dels anys.

Text: Xavier Maduell   

En totes les organitzacions hi ha persones que destaquen pel seu compromís, empenta i entrega abnegada. Els pals de paller, els líders naturals, l’esperit dels quals es manté al llarg de molts anys. Hem anat a entrevistar el Carles Albesa al seu domicili, situat a l’Esquerra de l’Eixample barceloní, i hi hem trobat un d’aquests caràcters, acompanyat de la seva dona Maria Bachero. Als seus 89 anys, en Carles va amb cadira de rodes, però això no li impedeix recordar i explicar la seva llarga trajectòria en el món de l’excursionisme, la cultura i l’esport.

Carles, com van ser els teus inicis muntanyencs?

Jo era molt aficionat a l’atletisme, un esport que havia viscut a casa, ja que el meu pare era un practicant molt destacat de marxa atlètica. Però les primeres excursions que recordo, com una travessa per les Guilleries, les vaig fer amb el meu oncle quan va tornar de l’exili i amb la seva filla i cosina meva. Ell era membre del Centre Excursionista Rafael de Casanova, una entitat que es va dissoldre després de la Guerra Civil (incivil, com deia mossèn Pere Ribot). Evidentment, amb un nom així va haver de desaparèixer (com la majoria dels centres excursionistes de Catalunya i la mateixa FEEC, que va passar a ser una simple delegació de la Federació Espanyola). Però alguns membres del CE Rafael de Casanova llavors van fundar la UEC de Gràcia juntament amb altra gent del barri. Per la meva banda, jo em vaig formar com a muntanyenc al Club Excursionista de Gràcia, la meva entitat de tota la vida des que hi vaig entrar amb 19 anys. No he viscut mai a Gràcia, però un company de feina era del Club i jo també me’n vaig fer. L’excursionisme per mi era una mena d’atletisme que podia practicar en plena naturalesa.

Has corregut per la muntanya?

I tant, fins als 82 anys corria per la muntanya i fins als 80 practicava l’esquí de pista. Però jo m’he enfrontat sempre a mi mateix, no als altres.

Es pot córrer i a la vegada apreciar el paisatge?

Sí que es pot. Les actituds depenen de la persona, independentment de l’activitat que faci. De totes maneres, no sóc partidari de la tendència actual de considerar la muntanya un terreny de joc buit de tot contingut que no sigui un espai d’entrenament. Jo a la muntanya hi he anat a contemplar, no a ser contemplat en un podi.

Què vas trobar en el si del Club Excursionista de Gràcia?

Hi vaig trobar gent com el Joan Lázaro, que em va introduir en una cultura excursionista que em va enriquir molt. Quan anàvem d’excursió amb ell, sempre procurava relacionar l’indret visitat amb alguna referència cultural. Per exemple, Montgrony amb Maragall, les gorges del Freser amb Guimerà o Montmany amb Els sots feréstecs de Casellas. La pertinença al Gràcia també em va ajudar a desenvolupar capacitats de gestió i direcció. En aquells temps de postguerra, en una entitat fàcilment hi ocupaves càrrecs de responsabilitat perquè érem quatre gats els qui ens hi implicàvem. A la vegada, això em va portar a fer grans amistats com la del Joan Cervera i a casar-me amb la Maria Bachero, que també era del Club.

Per tant, l’afició quedava integrada a la família.  

Sí. L’estiu següent al de la boda, la Maria i jo vam fer les primeres vacances pirinenques junts. Al refugi d’Estós, després de pujar al Perdiguero, al pic de Gourgs Blancs i al Posets, vam saber que la Maria estava embarassada. Allò ens va trastocar les vacances, però va portar al naixement del Francesc. Després va seguir el Carles i, temps a venir, un nét, el Jan; i tres nétes, l’Erola, la Joana i la Berta.

Una pregunta obligada és si han seguit la teva estela excursionista.

Els meus fills l’han superada, i de llarg, pel que fa al muntanyisme esportiu. Han fet importants escalades i descensos amb esquís. Els néts també van sortint amb els seus pares. Encara són jovenets, però se senten captivats per la música i la muntanya.

L’any 1962 vas ser un dels primers repetidors de la travessa Matagalls-Montserrat que mossèn Jaume Oliveras havia fet a principis de segle. Com ho recordes?

Recordo que el senyor Buch (fundador del Club Excursionista de Gràcia) va trobar en un butlletí que mossèn Oliveras havia enllaçat el Matagalls i Montserrat a peu en menys de 24 hores, l’any 1904, i ens vam proposar repetir-ho un grupet de consocis. Vam tenir diversos fracassos, tot i que ens entrenàvem molt, i finalment l’intent de Jordi Ribot, Joan Cervera i jo va ser el bo. En Cervera, però, no va arribar a Montserrat perquè li va fer mal un genoll. Va ser l’any 1962; i deu anys més tard, coincidint amb el cinquantenari del Gràcia, ja vam organitzar la caminada oberta a tothom. S’hi van apuntar 150 persones, cosa que no ens esperàvem, i només va enllestir la travessa un 30% dels participants. Els primers temps no hi havia avituallaments. La Matagalls-Montserrat se celebrava cada dos anys i a partir del 1989 ja es va fer anualment.

Te’n sents una mica com el pare?

Un dels pares, sí. Sobretot estic content del dinamisme que ha generat dins el Club, perquè cada any mobilitza una gran quantitat de voluntaris. Molts dels organitzadors hem compaginat aquesta tasca amb la nostra participació a la travessa. Jo l’he feta disset vegades, l’última amb 77 anys. Quan vaig complir els 70, ho vaig deixar estar, però al cap de set anys m’hi vaig tornar a animar perquè era el 2004, l’any del centenari de la gesta de l’Oliveras. Per entrenar-me aquell estiu tenia un problema, i és que vaig anar de viatge al Canadà. Vaig acabar fent sèries per les escales de l’hotel, amunt i avall. Al final la travessa em va anar molt bé. M’hi va acompanyar el meu fill Francesc, amb l’absència forçosa del Carles, convalescent d’una greu malaltia.

Parla’ns de la teva etapa a la Federació Catalana de Muntanyisme.

A finals dels anys 50 vaig conèixer en Francesc Martínez Massó al cicle “Converses al voltant del foc” que organitzàvem al Club Excursionista de Gràcia. Quan en Francesc va ser nomenat president de la Delegación Regional Catalana de la Federación Española de Montañismo, em va oferir formar part de la junta directiva com a vocal de premsa i propaganda. Era l’any 62. L’any següent, Martínez Massó ja va aconseguir que la Delegación Regional passés a denominar-se Federación Catalana de Montañismo i va llogar un local a la mateixa finca on hi ha el Liceu, a la Rambla de Barcelona. Abans la Federació no tenia local propi i utilitzava les instal·lacions de diferents entitats. El 1966 vaig deixar la vocalia quan el president em va encarregar la creació d’una revista federativa. Martínez Massó tenia un gran interès que la Federació tingués una revista pròpia.

Tenies experiència en publicacions similars?

No tenia cap experiència periodística, però sí afició a la literatura i vaig dedicar-me al projecte molt intensament. La creació de Vèrtex i la confecció dels primers números va ser un treball meu molt personal i m’hi va ajudar un consell de redacció format per Josep Manuel Anglada, Rafael Battestini, Pere Català Roca, Josep E. Escartín, Jordi de Mier, Jaume Ramon, Jordi Ribot i Isidre Rodrigo. A més, hi col·laboraven Antoni Aymat i Víctor Gost, secretari i administrador, respectivament, de la Federació. Legalment el director havia de tenir carnet de periodista i això es va solucionar amb la col·laboració de Lluís Dupré, un antic excursionista que treballava a la secció d’esports de La Vanguardia. Per això ell hi figurava com a director i jo com a director tècnic. Tant Dupré com Martínez Massó van confiar totalment en mi.

El títol de la revista a qui se li va acudir?

El nom Vèrtex el va proposar en Martínez Massó, però em sembla que va ser la seva filla qui va suggerir aquest títol. Va ser autoritzat amb la condició que s’utilitzés la grafia llatina; és a dir, sense l’accent gràfic obert a la primera vocal. Més endavant va augmentar la tolerància i es va poder recuperar l’accent i catalanitzar el títol.

Teníeu algun model de publicació com a referència?

El nostre propòsit era fer una revista ben il·lustrada, impresa en bon paper, que reflectís les diverses facetes de l’excursionisme català, des de les pràctiques tradicionals a les de caràcter més tècnic i selectiu. Volia ser una publicació en la línia de les grans revistes alpines europees, però sense oblidar els valors culturals de l’excursionisme històric. Intentàvem tocar tots els temes, fins i tot l’espeleologia. Ens portava molta feina perquè encara no érem coneguts i gairebé no rebíem articles.

Des del seu naixement, Vèrtex va voler ser una publicació en la línia de les grans revistes alpines europees

Tenies un horari fix en què et dedicaves a la revista?

M’hi dedicava totes les hores que podia. Era una època de moltes penúries, però també de molta voluntarietat, i això era molt present en el món de l’excursionisme. Recordo una nit que, al local de la Federació, l’Anglada traduïa de viva veu, de l’anglès al català, un article de l’escalador Royal Robbins sobre la paret del Capitán i jo anava escrivint la versió en castellà. En va resultar l’article titulat “Escalada a la pared de Norteamérica”. Un altre article, “Diálogo ante un magnetofón”, reproduïa la conversa que l’August Castelló Roca i jo vam tenir amb l’Anglada i el Pons quan aquests van tornar d’escalar l’esperó Walker de les Grandes Jorasses. Era l’any 1967 i en Jordi Pons es va convertir en el primer alpinista de l’Estat que escalava les parets nord del Cerví, l’Eiger i les Jorasses, els anomenats tres últims problemes dels Alps. Aquells primers anys també vam tenir la satisfacció de reproduir una crítica molt elogiosa que ens va dedicar la prestigiosa revista alemanya Alpinismus.

Firmaves amb pseudònim?

Vaig firmar amb el meu nom i també amb els pseudònims Santiago Costa i Ignacio Camprubí. La confecció de la revista m’absorbia molt. L’aspecte comercial no em corresponia a mi. L’única intervenció que vaig fer en la qüestió publicitària va tenir una rendibilitat nul·la: a punt d’imprimir el número 1 de la revista, quedava sense cobrir un espai publicitari d’un quart de pàgina, amb el mal efecte que això feia. Vaig demanar a un amic que treballava a l’empresa de les estilogràfiques Montblanc si tenia algun fotogravat que pogués omplir el buit i així vam evitar que aparegués aquell espai en blanc. L’empresa mai no va pagar l’anunci i suposo que ni tan sols es va assabentar de la seva publicació. També recordo que el disseny de la portada de Vèrtex va ser el resultat d’un exercici fet en una classe de l’Escola Massana que em va facilitar el seu director, el senyor Güell.

Com anaven les relacions amb la censura?

S’havien de fer equilibris, però la censura no era tan fèrria com en els primers anys del franquisme. Al principi la presència de la nostra llengua no podia anar més enllà d’alguna poesia. En el primer número, el poema “Elogi de les muntanyes” de Josep Maria de Sagarra seguia a continuació de l’editorial, encarat amb una bucòlica imatge del Cadí que ens va cedir el fotògraf Solé Guillaume. L’any 1967 la censura ja ens va permetre publicar quatre pàgines en català.

Finalment, l’any 1970 ja es va poder publicar íntegrament en català.

Sí, però jo ja no hi era. L’any 1968 vaig deixar la direcció tècnica per motius professionals. Calia guanyar-me la vida i la revista m’ocupava moltes hores. Potser si hagués sabut o hagués pogut fer més treball d’equip, sense que fos un projecte tan personal, hauria aguantat més temps. Però la cosa va anar així. En tot cas, van ser tres anys plens de bons records. En el número 10 de Vèrtex es va publicar una nota sense firmar, però que era obra de Martínez Massó, que informava del canvi de direcció tècnica de la revista i em dedicava unes paraules entranyables. Em van substituir, successivament, Alexandre Marcet i Jaume Ramon, bons amics ja traspassats.

50 anys més tard, com veus la revista?

Ara la revista no té res a veure amb la de fa cinquanta anys. S’ha guanyat moltíssim en la qualitat de les imatges i en tot l’aspecte gràfic. En els continguts, hi trobo a faltar una mica més de reflexió. Potser per això trobo tan interessants les actuals columnes d’opinió. Estan molt bé les ressenyes de les activitats, però ens hauríem de replantejar amb esperit crític la nostra activitat a la muntanya i no oblidar els nostres orígens.

Els orígens de l’excursionisme són presents en alguns dels teus llibres.

Sí. Les biografies de Cèsar August Torras i de Ramon Arabia pretenen mostrar la gran contribució d’aquests homes als primers anys de l’excursionisme organitzat. I el llibre que vaig fer de la història de l’excursionisme català és un resum dels primers 125 anys (ara ja en portem 140), des de la fundació de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, el 1876, fins al començament del segle XXI. També estic molt content del llibre Dates i dades excursionistes, que és un recull d’articles publicats a la pàgina d’excursionisme del diari Avui a finals dels 70 i primers dels 80. Aquesta pàgina la coordinava l’amic Jordi Mir, gran conegut en el món excursionista i cultural català. Dates i dades excursionistes no tracta només dels orígens de l’excursionisme, però hi fa bastantes referències.

Tens cinc llibres fets del Montseny. El Jordi Mir diu que ningú no coneix més aquest massís que tu.

El Jordi exagera molt. No em sento més que un aprenent de persones com Pladevall, Panareda, Boada o López Cortijo, entre d’altres. Sí que és cert que, pel fet d’estiuejar al sector d’Arbúcies de fa molts anys, he estudiat força el Montseny, sobretot des del punt de vista de l’excursionisme històric i dels escriptors que s’han inspirat en la zona. Artur Osona, per exemple, va escriure l’any 1879 el llibre Excursió a la muntanya del Montseny, que va ser la primera guia excursionista de Catalunya. Verdaguer va néixer a Folgueroles, sota el Montseny, i se sap que hi va caminar força, però els quaderns de les seves excursions no s’hi refereixen en cap moment. Potser la causa és que aquesta muntanya era massa familiar per ell i només prenia notes d’ascensions i viatges més llunyans. De totes maneres, l’any 1901 (un abans de morir), Verdaguer va publicar el llibre de poemes Aires del Montseny. La vinculació de mossèn Cinto amb el massís queda clara amb paraules com aquestes: “Si qui ha begut un estiu les fresques i regalades aigües del Montseny no el pot oblidar més, com l’oblidarà qui ha nascut a la seva ombra, qui ha jugat en sa falda i qui ha passat en ella lo bo i millor de sa vida?”

Ens hauríem de replantejar l’activitat a la muntanya i no oblidar els nostres orígens

Parla’ns també de la teva col·lecció de postals del Montseny. Quantes en tens?

No ho sé. Moltes. Fa temps vaig començar a col·leccionar-ne i d’aquí en van sorgir dos llibres que apleguen dues-centes postals comentades. Van tenir molt èxit, sobretot el volum que va aparèixer primer, que es va exhaurir. Ara, l’editorial (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) està preparant un nou llibre amb cent d’aquestes postals acompanyades de la fotografia actual, que permetrà apreciar el canvi en els paisatges i els pobles al cap d’un segle aproximadament.

Parlant de canvis, com veus l’excursionisme avui?

Avui l’excursionisme sobretot és esportiu. Molta gent ja no es defineix com a excursionista, sinó com a corredor, escalador, esquiador, etc. La simple comparació de les seccions actuals de les entitats amb les seccions antigues ja ens dóna una idea del canvi de funció dels centres excursionistes. Pel que fa a les pràctiques dels muntanyencs, abans hi havia un procés progressiu: Montseny, Montserrat, Pirineu oriental, Pirineu de veritat (com deia Jaume Oliveras), Alps, etc. Ara no. Tot va molt més ràpid. A més, no cal l’entitat per formar-te com a muntanyenc ni per trobar-te amb els companys. No és com abans que les entitats eren com ateneus. Tot això no treu que avui hi hagi més practicants d’esports de muntanya que mai, i això és molt positiu. Es diguin o no excursionistes, comparteixen un escenari comú, la muntanya.