Revista Vèrtex / Entrevistes

Edu i Francisco Marín

Revista Vèrtex 265

La força sense l

L’Edu Marín s’ha proposat transferir el seu altíssim nivell esportiu a l’ascensió de grans parets en escalada lliure. Aquest escalador barceloní de 30 anys encapçala la cordada obrint o repetint vies de prestigi arreu del món. A l’altre extrem de la corda hi ha un altre escalador d’alt nivell. És el Francisco Marín, el pare que pateix i gaudeix la batalla triomfant del fill.

Text: Xavier Maduell

Francisco Marín va néixer l’any 1952 al barri del Poble-sec, allà on Barcelona puja cap a Montjuïc per precipitar-se al mar. De molt jove descobreix la muntanya de mà de l’esplai parroquial del barri i s’inicia en l’espeleologia amb el Grup de Muntanya Gelera, avui desaparegut. Amb 16 anys Marín ja es va afiliar al GAM del Club Muntanyenc Barcelonès, on va escalar amb l’Anton Fontdevila i el Xavi Pérez-Gil entre d’altres. L’any 1982 neix el seu fill gran, l’Álex, un bon escalador avui en dia; i el 1985 veu la llum l’Edu, que en l’actualitat és una de les figures punteres de l’escalada esportiva i l’escalada lliure en gran paret a Europa.

Quan el Foment Excursionista de Barcelona va traslladar la seva seu de la Gran Via al Poble-sec, l’any 1991, Marín s’hi va apuntar; i, quan va ser l’hora, també en va fer socis els seus dos fills (de fet, aquesta entitat quasi centenària, fundada l’any 1922, ja havia radicat al Poble-sec des del seu naixement fins passada la Guerra Civil). Des d’aleshores, el Francisco sempre ha col·laborat amb el Foment Excursionista en tot el que ha estat al seu abast. El 5 de novembre passat vam acudir a aquest club per veure un audiovisual sobre la flamant escalada en lliure de la via Pan aroma (500 m, 8c) a la Cima Ovest di Lavaredo, una ascensió que va realitzar el juliol del 2014 l’Edu amb el Francisco com a company de cordada. Només va poder presentar l’acte el pare perquè el fill estava provant la via Chilam balam (9a+/9b), a Andalusia, una de les rutes esportives més difícils de la Península que al cap d’uns dies aconseguiria encadenar. La trobada al Foment amb el Francisco ens va servir per acordar la data de l’entrevista amb els dos Marín: seria l’11 de novembre coincidint amb la inauguració del rocòdrom de l’escalador californià Chris Sharma al barri del Poblenou de Barcelona.

Entre les preguntes a fer a l’Edu i al Francisco, algunes es referiran inevitablement a la seva compenetració com a cordada, que l’estiu passat va tornar a donar resultats impressionants amb les ascensions en lliure de les vies Orbayu (500 m, 8c) al Picu Urriellu, Petit (450 m, 8b) al Grand Capucin i Sansara (100 m, 8b+) al Grubhorn.

Com van anar les escalades de l’estiu passat? Sembla que us va sortir tot rodó.

Edu Ho pot semblar, però va costar i molt. Primer vam tenir mal temps als Picos de Europa, i les tres escalades principals que vam fer durant l’estiu van ser molt complicades. La més difícil tècnicament va ser Orbayu, però la Petit va ser especialment dura per les condicions alpines del massís del Mont Blanc. La via Sansara també ens va costar força, però va arribar amb premi perquè la vam acabar el dia que jo complia 30 anys.

Per què heu deixat la comoditat de l’escalada esportiva?

Edu L’escalada esportiva no és còmoda perquè requereix molt sacrifici i entrenament. És veritat que l’escalada alpina incorpora unes dificultats especials, però el pas a l’alpinisme és una evolució lògica del que jo entenc per escalada. No em podria quedar sempre escalant vies curtes o competint, tot i que m’agrada molt. Vull ser un escalador polivalent i això implica ser tan bo com pugui en totes les modalitats de l’escalada.

Francisco Jo feia uns quinze anys que no escalava vies llargues perquè últimament m’havia enganxat molt l’esportiva, però quan l’Edu em va demanar que l’acompanyés, ràpidament li vaig dir que sí. Em vaig haver de posar les piles, però tot esforç és poc tractant-se del meu fill.

Patiu gaire un per l’altre?

E. Sempre hi ha moments de patiment. La via Pan aroma va ser dura i exposada, sobretot els primers dies en els intents del llarg clau. Allà vaig patir pel meu pare mentre m’assegurava. Era la primera gran escalada alpina que fèiem junts.

F. Jo també pateixo quan veig l’Edu alliberant els llargs més exposats, però entenc la seva afició perquè és la meva. Als pares que no comparteixen l’afició els costa molt més entendre-la. Jo tinc un origen humil, ja que el meu pare provenia del camp. Ell no podia entendre’m perquè la seva realitat era una altra. De què servia escalar si no en treies un benefici econòmic? M’havia arribat a llençar les botes perquè ho deixés córrer.

«El pas a l’alpinisme és una evolució lògica del que entenem per escalada»

És curiós que, després de quasi mig segle escalant, encara et diguin Novato…

F. D’aquest sobrenom no me’n deslliuraré mai. De fet, m’agrada perquè em recorda els meus inicis en l’escalada. Jo era el més jove de la colla i quan pujava cridaven: “Ya sube el novatillo!” I m’he quedat novell per sempre…

Com ha canviat la manera d’iniciar-se en l’escalada?

F. El gran canvi és que abans t’hi iniciaves en un club, on feies un curs d’escalada i coneixies companys amb la mateixa afició. El col·lectiu escalador era petitíssim comparat amb el d’ara i es concentrava en les entitats excursionistes. Avui ja no cal l’entitat per escalar. La gent es coneix al rocòdrom i la informació es troba a Internet. Per això alguns dels clubs més dinàmics d’aquella època han perdut molts joves. S’han quedat antiquats i els cal modernitzar-se. El Foment Excursionista de Barcelona, sense anar més lluny, quan va tornar al Poble-sec a primers dels 90, no tenia secció d’escalada, només d’espeleologia. Amb l’ajuda del Lluís Domingo, que va ser president de l’entitat durant molts anys, vaig muntar uns plafons a mode de rocòdrom artesanal per atraure els joves que volguessin entrenar-se. Temps després, el club es va vendre un terreny que tenia a la Molina i amb els ingressos obtinguts va instal·lar un rocòdrom ja més professional. Tot això va fer que gent de la Foixarda comencés a anar cap al Foment i l’entitat es va dinamitzar. Fins i tot organitzàvem competicions d’escalada en bloc i de continuïtat.

Edu, aquests dies estàs provant la via Chilam balam (9a+/9b) a Villanueva del Rosario juntament amb el Dani Andrada. Veus l’encadenament a prop?

E. Això no se sap mai, però la veritat és que ens hi estem deixant la pell. La línia és llarga i impressionant. Tant el Dani com jo estem caient a la part de dalt de tot. Ens falten pocs moviments per resoldre. La via té un grau similar a La Rambla (9a+) de Siurana i altres rutes d’aquest nivell que has escalat a Santa Linya.

La Chilam és més dura?

E. Sí. En cas que la faci, serà la més difícil que hauré escalat mai. Els dos únics repetidors, Adam Ondra i Seb Bouin, diuen que és 9a+/9b. Jo no diré res del grau fins que hagi encadenat la via. [Pocs dies després d’aquesta entrevista, Dani Andrada va aconseguir la tercera repetició de Chilam balam; i, al cap d’uns dies, l’Edu va ser el quart escalador a repetir la ruta. Tots dos van coincidir en la proposta de 9a+/9b.]

La primera ascensió d’aquesta famosa ruta se la va adjudicar el malagueny Bernabé Fernández, però el grau que hi va proposar en aquella època (9b+ l’any 2003) va suscitar certa desconfiança en la seva paraula. Què n’opines?

E. Jo només em puc treure el barret per la visió futurista que va tenir el Bernabé. Va crear una línia al·lucinant i en la seva època no n’hi havia cap com aquella. A part d’això, passo de polèmiques.

Has hagut d’aparcar provisionalment aquesta escalada per uns compromisos que tenies a Catalunya. Com ho has viscut, considerant que tenies l’objectiu a l’abast de la mà?

E. Intento viure-ho amb calma. Per mi era prioritari ser al costat del meu amic Chris en la inauguració del seu rocòdrom. I demà passat he d’anar a la Mostra de Muntanya de Figueres amb el meu pare a presentar el nostre documental. És una mostra important. Hi aniran també el Ueli Steck i el Jordi Pons.

Un escalador professional no tan sols escala…

E. Exactament. Jo ara als 30 anys començo a poder viure de l’escalada. N’estic molt agraït als patrocinadors i a la gent que m’ha ajudat perquè en aquest esport això costa molt.

Què és el que costa més?

E. Algunes renúncies com no poder dedicar temps a la parella, a la família i als amics.

F. L’Edu s’ho ha currat. Per fi pot viure de l’escalada i això ho pot dir molt poca gent. El meu altre fill Álex voldria dedicar més temps a escalar perquè és la seva passió, però té una feina que el lliga molt.

No estem mai contents del tot…

F. Doncs jo estic molt content amb els meus fills. L’Edu, no cal dir-ho: una gran persona i un dels millors escaladors del món. L’Álex va tenir un greu accident de moto fa uns anys i quasi es pot dir que va ressuscitar. Gràcies a Déu, s’ha recuperat molt bé i té una feina que l’omple molt ja que ha creat la seva empresa. Aquell accident em va fer replantejar moltes coses, com la poca importància que té la feina comparada amb altres coses. Em vaig jubilar i em vaig dir: “Dedica’t a fer el que t’agrada i comparteix-ho amb els teus fills, que et fas gran i se’t passarà l’arròs”. I em vaig dedicar a escalar tant com vaig poder.

Desnivel ha parlat de tu com de “pare mutant”. Com ho fas per escalar 8b+ als 63 anys?

F. Escalant molt i passant-m’ho bé. El més important és tenir il·lusió. Jo ara estic súper motivat i fanàtic amb l’escalada i és així com arriben els resultats. Jo no entreno, només escalo. També he de dir que últimament les vies alpines no m’han permès fer gaire escalada esportiva i he baixat el grau. L’any passat tenia un projecte de 8c a Rodellar que ara no tinc el nivell per assolir-lo. Em faig vell i potser no arribaré mai al 8c. I què passa? Res. Obsessionar-se pel grau només condueix a estancar-se. Per mi l’objectiu de l’escalada és ser feliç i no pas apuntar-me una xifra determinada. Ara mateix el que em fa més il·lusió és escalar amb els meus fills. Aquest estiu vull fer una gran paret amb tots dos.

I tu, Edu, quins objectius et planteges?

E. M’agradaria escalar alguna paret de gel. He practicat i he competit en dry tooling, però em falta l’escalada en glaç.

De ben jove la teva mentalitat alpina ja et va causar algun ensurt…

E. Bé, vaig començar a escalar vies llargues amb el meu pare, però ràpidament m’ho va treure del cap perquè va veure que era una mica temerari i em podria fer mal. Per això només fèiem escalada esportiva. Va ser el Toti Valés qui em va portar a Noruega quan jo tenia 19 anys i vam obrir la ruta La vida és bella a la cara N del Kjerag. Però ens hi vam jugar una mica la vida. Em sembla que aquella escalada no s’ha repetit. Al Toti li dec la meva iniciació nen el món de l’alpinisme perquè l’any 2011, amb ell com a director del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya, vaig entrar-hi i hi vaig estar fins al 2013. Estic molt agraït també a la FEEC perquè formar part del CTAC ha estat un luxe. M’ha aportat formació i m’ha permès conèixer alpinistes i viatjar a llocs nous.

En aquella època el CTAC es va nodrir d’escaladors esportius. Tots serveixen per a l’alpinisme?

E. No tots, però els qui serveixen poden aplicar el seu alt nivell a les grans parets i aconseguir millors resultats que els alpinistes que no s’han entrenat per a l’escalada esportiva. Només cal veure els itineraris que vam obrir a Etiòpia i a Colòmbia amb el Marco Jubes, el Dani Moreno i el mateix Toti. Va ser una època molt emocionant i intensa. Després jo vaig iniciar en la gran paret la nord-americana Sasha DiGiulian, una altra escaladora esportiva que va demostrar tenir grans aptituds per a les vies llargues i alpines. Va fer amb mi la primera ascensió femenina de Bellavista (8c) a la Cima Ovest di Lavaredo, tota en lliure. Un bon bateig per a la Sasha.

“L’escalada esportiva no és còmoda perquè requereix molt sacrifici i entrenament”

No hem parlat de les competicions, on amb 17 anys ja et vas proclamar campió del món juvenil. Què és el que més t’atrau de competir?

E. L’emoció que s’hi viu. També hi ha molta pressió, però la suporto bastant bé i em motiva. La competició m’ha ajudat molt en el meu rendiment a la roca. Vaig deixar de competir l’any 2011, però no descarto tornar-hi.

El teu positiu per dopatge en una prova de la Copa del Món et va influir a abandonar-ho?

E. No, en absolut. Vaig deixar la competició durant dos anys, forçat per la sanció justa que em van imposar. Però això va ser l’any 2007, i el 2009 ja tornava a competir a la Copa del Món. Vull tornar a deixar clar que aquell positiu va ser per un consum de cocaïna que no pretenia millorar el meu rendiment. Vaig sortir de festa uns dies abans de la competició i vaig cometre un error fatídic que em va costar molt car. Era molt jove, però vaig aprendre molt ràpid! Vaig decidir explicar-ho i ho vaig superar.

F. Diuen que allò important a la vida no és no caure, sinó saber-se aixecar, que és el que va fer l’Edu.

Amb “Fuerza y honor”, com repetiu sovint en els vostres documentals…

E. Sí, és una mica com el nostre lema familiar. Jo a la família i als amics els ho dec tot.

F. Aquesta consigna pot semblar una mica militar, però és molt important per a nosaltres. La força evidentment la necessitem per escalar, però sense l’honor no serveix de res. L’honor no se’l guanya el qui és més fort, sinó el més íntegre i honest. És l’única manera que confiïn en tu. Això passa a l’escalada com a la vida.

Els millors vídeos d’Edu Marín en acció: