Bea Garcia

A la Bea Garcia la mouen els somnis. Però no les il·lusions utòpiques, sinó tot allò que amb força de voluntat i paciència es pot aconseguir i superar. Esportista amb diabetis, no en fa bandera, sinó que la integra com a part d’un tot, enamorada com està de poder participar en proves de resistència extrema arreu del món. La Bea, àrbitra de curses de muntanya de la FEEC i membre de l’equip d’esports de TV3, alimenta la seva passió pels cinc continents posant segells al mapa dels seus somnis.

Text: Joan Tutusaus

Com vas començar?

Sempre em recordo fent esport. Els pares em portaven a la muntanya des de molt petita. A l’escola feia esport extraescolar i vaig demanar a la mare que m’apuntés al gimnàs del barri. El 2001 vaig començar a fer esquí alpí, però el 2005 amb uns snowblades em vaig trencar la tíbia. Em volia mo-rir! Recuperada, amb una amiga vam anar per Ordesa i vaig retrobar l’es-perit muntanyenc. de fet, el meu avi havia estat del CEC i jo tenia les seves guies Alpina i les cordes. L’octubre del 2007 van fer la Cursa de la dona a Barcelona i, com que tinc diabetis i no sabia com reaccionaria el meu cos, vaig sortir amb motxilla!

I a córrer…

per Nadal els pares em van regalar una motxilla de muntanya, però no van encertar el model. Quan vaig anar a la botiga a canviar-la, em van subscriure al newsletter, on sortia el Meridià Verd, de 70 quilòmetres. En aquella època es parlava molt poc de la llarga distància. Vaig anar a la botiga, em van dir que era molt familiar i m’hi vaig apuntar amb una amiga. A mitja cursa ella va abandonar i jo vaig continuar, per acabar trinxadíssima! Va ser una nova etapa a la meva vida: amb capacitat d’esforç arribes allà on vols. S’ajunta-ven la passió per la muntanya, el po-der passar moltes hores a la natura, la convivència amb la gent, el saber els teus límits amb la diabetis…

I la llarga distància.

Sí, però vaig continuar fent carreres més curtes. El 2008 vaig anar a Cha-monix pel trekking del Tour del Mont Blanc. Em va meravellar. També vaig anar a fer el Gran paradiso i la primera cursa fora d’aquí, a Chamonix. Em va encantar. La meva vida va quedar lliga-da a Chamonix (tinc amics allà) i a les curses de llarga distància. Han passat només sis anys, però ara aquest món està molt més massifcat. En aquella època vaig descobrir un noi diabètic basc, Josu Feijoo, que havia pujat a l’Everest. Com que tenia un web, li vaig escriure un mail i em va contes-tar. Estava fascinada! Em va explicar que volia portar un grup de diabètics al campament base de l’Everest i li vaig demanar que m’hi inclogués. I el 2012 em va dir que hi anava. Va ser increïble! Una experiència esportiva, però també personal. El Josu em va preguntar quin era el meu proper somni i li vaig dir que volia fer els Four deserts, però que no tenia diners. Ell em va dir que tampoc, però que m’ajudaria a trobar-ne.

No hi ha somnis barats…

Casualitats de la vida, una marca em va dir que li interessava ajudar-me a fer la cursa d’Atacama. Eren set dies, amb tot a la motxilla i temperatures molt altes, on si m’equivocava en les pautes del menjar s’acabava la cur-sa. Vaig arribar de novata: portava la motxilla més pesada de tots els corredors, disset quilos! A 50 graus i a més de 3.000 metres, vaig pensar: «Jo no puc». La força mental em va ajudar. Vaig mirar al voltant, era tot increïble, i vaig deixar de patir. Em va costar i a mesura que es buidava la motxilla vaig pujar a la classifcació i vaig trobar el meu ritme. Ja no era només sobre-viure. Va ser una gran experiència.

Es va repetir?

Sí. La segona cursa va ser la del desert de Gobi. Vaig trobar el mateix patroci-nador, però vaig patir molt per culpa dels peus. El metge em va dir que si no es curaven hauria d’abandonar, perquè si tenia una infecció m’hau-ria de medicar. Al final vaig acabar i em van dir que em pagaven el tercer desert, Egipte, el febrer del 2014. per la situació política la van passar a Jordània i la vaig gaudir molt més que les altres travesses, malgrat que va ser molt extrema. plovia, i a la nit feia molt de fred. Va ser caòtic. però tu saps que allò és momentani. Totes han estat experiències culturals: mi-litars amb fusells, gent amb mòbil al mig del no-res…

«Al desert d’Atacama la força mental em va ajudar. Vaig mirar al meu voltant, era tot increïble, i vaig deixar de patir»

I el darrer desert?

El somni s’acabava a l’Antàrtida, i em van dir que m’ajudaven. Era amb diferència la carrera més cara, i res-tringida a seixanta corredors. Córrer amb pingüins ha estat una de les ex-periències de la meva vida. Em queia la llàgrima d’emoció. Els paisatges són molt guapos, però feia molt de fred, i jo el pateixo molt. Ho vaig passar fatal! La il·lusió et permet aguantar. I vaig quedar segona noia, tot i que arribava justa d’entrenaments. Així vaig complir el somni dels quatre deserts, i vaig fer molts amics.

Et vas marcar noves fites?

per al 2015 tenia dos projectes. Un era a Austràlia: 520 quilòmetres en 9 dies amb tot a la motxilla. Vaig tro-bar l’ajuda, però vaig patir com mai ho havia fet. El tercer dia el metge em va dir que s’havia acabat, però vaig anar tirant amb antiinfamatoris. Jo anava amb una gran motxilla, el terreny era molt tècnic, amb molta sorra i pedra. Corres sola… de dia feia molta calor i de nit, molt fred: a les etapes noc-turnes, alguns participants corrien amb el sac de dormir. Arribava a meta plorant.

Quin gaudi hi ha en això?

Acabes molt feliç, tot i que anàvem zombis. Vaig acabar molt lesionada, però vaig acabar.

No tens la sensació que t’has maltractat el cos?

No. A Austràlia, una mica al límit pot-ser sí. A nivell metabòlic no tant, però sí articular. però tinc molt clar quin és el límit. És un cansament extrem, però sense la sensació d’explotar al màxim el cos.

On deixes de patir i comences a gaudir?

Sí que penses: «Què fas aquí?». però són els meus somnis. No és un repte, no vaig a buscar posició, porto un dorsal perquè està organitzat així, però és la il·lusió. Logísticament no ho podria fer sola, però és la meva vida, la meva passió.

No hi hauria il·lusió amb menys dies, amb menys quilòmetres?

M’agrada el concepte d’aventura. És un tipus de competició molt diferent d’un ultratrail, on saps que tens avituallaments i persones que et recullen. Ets en un lloc recòndit del món. de tant patiment, a les fotos no em reconec…

Tens la sensació de privilegi quan vas a aquests llocs?

Sí, els agafes el seu terreny i després tornes a casa amb les teves facilitats. Si pogués, els ajudaria, però no puc. I en aquests llocs són feliços, t’ofe-reixen el poc que tenen. Busco no tant l’aspecte competitiu com el personal.

Tens temps d’aturar-te i contemplar què t’envolta?

Sí, tot i que quan torno penso que potser no ho aprofito prou. Intentes aproftar-ho el millor que pots. Voldria rebobinar.

Com s’integra la diabetis en tot plegat?

Continuo anant amb motxilles molt pesades. Quan vaig fer divuit anys, vaig aprendre que la diabetis era part de la meva vida. No em plantejo mai que sóc diabètica; busco solucions, però no em preocupa no poder fer un control de glucèmia a 25 graus sota zero a l’Antàrtida. procuro que no em falti res i sóc molt conscient en el menjar i els medicaments.

«No amago que sóc diabètica, però no ho utilitzo»

Ets un cert mirall?

Ara és la moda, demostrar. M’agrada ajudar la gent, però no vull anar amb l’etiqueta d’esportista diabètica. No ho amago, però no ho utilitzo.

Fins a quin punt la moda de córrer per la muntanya no és excessiva?

És bona per a les marques i els organitzadors de carreres, però no ho és quan trobes brutícia o gent sense el material adequat. Visc a prop de Collserola i veus poc respecte a la natura. La gent vol arribar amb el cotxe a tot arreu… Suposo que és un esport entès com econòmic i la gent ha trobat en les curses uns al·licients a la vida. Vivim l’era dels reptes: cada cop més ràpid, o més lluny, imitant els esportistes que veiem als mitjans de comunicació. I la gent vol arribar a dalt amb poca evolució.

És saludable per a l’entorn?

Hi ha llocs on preferiria que la gent no hi anés, però també que la gent res-pectés el medi. Tant corredors com organitzadors. Les organitzacions han passat de ser centres excursionistes a empreses…

I això és bo o dolent?

Els centres tenen més experiència, però de vegades no tants mitjans. Hi ha d’haver convivència. Els centres s’han de nodrir de la gent jove que comença, però també entenc que hi hagi empreses que si respecten els compromisos ètics i legals, ho puguin fer. però hi ha un boom. Amb els anys es veurà qui ho fa bé. Cal que tothom ho deixi tot com ho ha trobat.

La teva família, de tradició de muntanya, entén el que fas?

No, els fa patir. Respecten que m’agra-di, però els costa. Tot i això, saben que no aniria a un lloc on m’hi jugués la vida.

«Vivim l’era dels reptes: cada cop més ràpid, o més lluny, imitant els esportistes que veiem als mitjans de comunicació»

Treballes en un mitjà de comunicació i ets àrbitra de curses de la FEEC. Com tracten els mitjans la muntanya?

El concepte d’espectacle es pot extrapolar a qualsevol tema. En els mitjans es busca allò que és notícia, tot i que cada cop més el món de la muntanya hi té el seu forat. però sempre hi haurà més aficionats al Barça, per exemple. Hi ha programes que t’expliquen i són didàctics, però potser no els veu gaire gent. I és llàstima. Aquí comencem, mentre que a França o a Suïssa fa molts anys que s’hi dediquen.

Tens somnis de futur?

Sí, però com que no tinc els diners, millor no dir-los, no fos cas que no els pogués complir. Tenir un somni per tenir-lo no val la pena: els somnis s’han de complir.