Ferran Latorre

El tancament de l’edició d’aquest número ha coincidit amb l’ascensió que l’alpinista Ferran Latorre està realitzant al Gasherbrum I. Si culmina aquesta muntanya del Karakoram, es tractarà de l’onzè vuit mil que haurà coronat, sempre sense l’ús d’oxigen suplementari. Però la seva fita d’escalar els catorze gegants de la Terra només és una etapa en la trajectòria llarga i envejable d’un alpinista que ha brillat en totes les modalitats d’escalada.

Text: Pep Soldevila

Ets un alpinista molt conegut, però això no es fa d’un dia per l’altre. Com van ser els teus inicis en el món de la muntanya? La família hi va jugar algun paper?

Sí, el meu pare era aficionat a l’excursionisme. Però va ser sobretot arran de les sortides amb l’escola que em vaig enganxar al món de la muntanya. El meu primer tres mil, la Punta Alta, el vaig fer amb l’escola, en el transcurs d’una sortida d’una setmana a Aigüestortes en què també vam pujar el Montardo, el Ratera i altres cims. Jo devia tenir uns tretze anys i aquella sortida em va marcar molt. Arran d’aquella experiència em vaig apuntar al Centre Excursionista de Catalunya, on inicialment vaig fer algunes sortides amb nens a la muntanya. Després vaig fer un curset d’escalada al Centre Acadèmic d’Escalada del CEC i a partir d’aquí vaig començar a sortir amb els escaladors d’aquest grup.

I amb el grup del CADE vas començar a fer activitats de dificultat en roca i alpinisme?

Al principi em vaig dedicar intensament a l’escalada en roca pura, influenciat per l’eclosió de l’escalada esportiva, molt present en aquell moment i impulsat per escaladors com Joan Olivé, Chema Gómez o Carles Brascó. De seguida se’m va donar bé perquè era un jove lleugeret. Però, alhora, ben aviat vaig tenir interès per fer alpinisme. Fins als 25 o 30 anys vaig fer grans vies clàssiques als Alps, sobretot al massís del Mont Blanc: el Couturier a la Verte, la Major del Mont Blanc, la integral de Peuterey, la Gabarrou-Long al Pilier Rouge du Brouillard, la nord de Les Droites i un llarg etcètera. També vaig anar-hi a l’hivern i vaig escalar per exemple l’esperó Croz de les Jorasses, si no m’equivoco la primera hivernal per una cordada espanyola en aquesta muralla. També vaig fer força activitat al Pirineu, com la N de la Pica Longa de Vinhamala a l’hivern, amb en Manel de la Matta. Recordo també especialment les vies que vaig obrir amb Patrick Gabarrou.

Deus guardar un bon record d’aquesta època.

I tant! És potser la millor època de la meva vida. Any rere any anava millorant, fent vies més difícils tant en alpinisme com en escalada en roca pura. Vaig escalar bastants 7c+ a vista, i fins a 8b. Són anys en què tot anava a millor i, a banda de l’aspecte esportiu i d’aventura, tenia pocs lligams i poques responsabilitats: sense hipoteca, sense fills… Fins i tot amb tan sols 21 anys vaig anar al Shisha Pangma, a l’Himàlaia.

Com va sortir la idea d’aquesta expedició?

Doncs va ser molt maco perquè érem un grup de gent molt jove, tots membres del CADE, liderats per l’Albert Castellet i l’Ernest Bladé que eren més grans. Jo estava vinculat tant al CADE com a la Universitat Politècnica de Catalunya, que va ajudar a patrocinar l’expedició. Vam aconseguir escalar el Shisha Pangma Central (8.008 m). Va ser molt bonic perquè vaig fer cim amb una sèrie de gent amb qui havia après a escalar. Mirant enrere veig aquest moment com la culminació de la meva etapa alpinística de joventut.

Després d’això va canviar alguna cosa?

Vaig passar per un període intermedi en què vaig escalar vies de força dificultat amb altra gent, tant d’alpinisme com de gran paret. Vaig fer cordada amb alguns molt bons escaladors com Pere Vilarasau o Xavi Fernández. Al cap de poc, però, va sortir l’oportunitat de treballar amb el programa de televisió espanyola Al filo de lo imposible. Em van trucar per participar-hi i l’any 98 vam anar a l’Annapurna amb en Juanjo Garra. Vam tenir mala sort el dia de l’atac final. Ens vam quedar molt a prop del cim, però va significar per a mi l’inici d’un nou període vinculat a aquest programa que dirigia Sebastián Álvaro. En aquesta primera expedició jo hi anava com a alpinista, però alhora vaig començar a aprendre a filmar. L’any següent vam tornar a l’Himàlaia, on ja des del començament vaig prendre el rol de càmera. Això va durar fins l’any 2010, en què vam escalar el Kangchenjunga.

Per què vas acabar deixant el programa?

Perquè Sebastián Álvaro es va prejubilar i ell era l’esperit de l’equip. Vaig seguir uns tres anys com a càmera d’altura acompanyant l’Edurne Pasaban fins que va completar el seu projecte. El 2010, però, vaig tenir un accident a l’Annapurna. Em vaig trencar un lligament creuat i això em va deixar fora de joc una temporada. El 2012 vaig fer l’última expedició com a càmera acompanyant l’Edurne a l’Everest i vaig decidir centrar-me en el meu projecte personal d’escalar tots els vuit mils.

Quin balanç fas d’aquesta etapa treballant amb el programa Al filo de lo imposible?

El balanç d’aquesta època és molt bo. Vaig guanyar molta experiència alpinística i vaig entrar de ple en el món audiovisual. També va ser una manera de guanyar-me la vida aquells anys, amb la incertesa i angoixa que pot comportar aquest tipus de feina, pel fet que hi ha moltes variables importants que no depenen de tu. Una altra cosa positiva són les bones amistats que vaig fer, com José Carlos Tamayo, Juan Vallejo, Mikel Zabalza i Alberto Iñurrategi.

Imagino, però, que hi va haver anys més bons que altres…

Sí, hi va haver un període entre l’any 99 i el 2005 en què vaig anar dos cops al Makalu, dos a l’Everest i un al K2, sense aconseguir fer cim en cap ocasió encara que, entre les expedicions a l’Himàlaia, vaig fer viatges molt interessants a Yosemite, Grenlàndia i l’Antàrtida. L’any 2005, per fi, vaig escalar la cara S del Shisha Pangma fins al cim principal per la via Britànica, amb estil alpí. Després vaig començar a fer vuit mils amb l’Edurne Pasaban i vaig tenir millor sort. El 2008 va ser un any molt intens i fructífer: vaig pujar el Dhaulagiri a la primavera acompanyant l’Edurne, el Gasherbrum IV a l’estiu i el Manaslu a la tardor. L’ascensió al G-IV, la muntanya resplendent, em va deixar tranquil amb mi mateix com a alpinista per la seva bellesa i per la dificultat que té. És una escalada que em va donar la sensació de recompensa pel camí escollit a la vida. A més, va ser una experiència molt bonica perquè vam anar-hi tota una colla d’amics que ens havíem conegut a través d’Al filo. Va ser en certa manera una culminació d’aquella etapa. També tinc molt bon record de l’intent amb estil alpí que vaig fer amb Juan Vallejo a la cara N de l’Everest per la canal Horbein, la tardor del 2005, en un moment en què estàvem sols a la muntanya. No vam fer cim, però vam arribar força amunt i la sensació d’estar sols a l’Everest va ser molt especial.

El projecte d’escalar tots els vuit mils és molt absorbent?

Sí, tot l’any vaig bastant atabalat perquè quan no sóc fora hi ha molta feina de preparació, que intento fer bé. El balanç, però, és molt positiu: he après moltíssim en organització, tecnologia audiovisual i relat de l’experiència. Últimament penso que escalar aquestes grans muntanyes és una excusa per seguir explicant quelcom interessant. M’agrada molt l’aspecte de la divulgació. Però també m’agrada el fet de plantejar-me un projecte, liderar-lo i tirar-lo endavant amb tota la feina organitzativa que comporta: la relació amb els mitjans de comunicació, amb els patrocinadors, etc. En definitiva, m’agrada perquè és una tasca molt àmplia en la qual he de tocar moltes tecles, tot i que ho faig d’una manera podríem dir-ne amateur perquè faig jo sol tota la feina. També em fa il·lusió retrobar-me amb la gent d’allà, amics que he fet al llarg dels anys: portejadors d’altura i cuiners.

Després d’un viatge a l’Himàlaia, tornes carregat d’energia o trobes una certa buidor en la vida quotidiana?

No, a mi m’agrada la vida que comporta el projecte. He d’estar constantment actiu. Quan torno, estic sempre molt enfeinat, muntant el vídeo per a TV3, cuidant els patrocinadors, fent xerrades i preparant la propera sortida. I si torno havent fet cim, doncs encara més content. També, entre gestió i gestió he de trobar temps per entrenar. Amb 45 anys t’has de cuidar perquè, si no, la condició física decau ràpidament.

Es parla molt que actualment hi ha un abús dels mitjans que banalitza l’activitat a l’Himàlàia.

Sí, jo he viscut aquest procés des de l’any 92, en què vaig anar-hi per primer cop. Per mi hi ha hagut dos grans canvis. El primer és positiu, que és l’avenç de les comunicacions i l’aparició d’Internet. Això ha fet que ara puguem existir i se’ns pugui seguir dia a dia en línia. És bonic per als espectadors i també satisfactori per a mi, quan per exemple comparteixo imatges i experiències que he viscut durant el dia encara que disminueixi la sensació d’estar aïllat a la muntanya. L’altre canvi, el negatiu, l’he vist sobretot des de fa uns quatre anys. Hi ha hagut un increment de la comercialització de les expedicions, que abans només ocorria a l’Everest i ara sembla que s’ha estès a moltes altres muntanyes. Això fa que hi hagi molta més gent a la muntanya perquè les expedicions comercials faciliten moltíssim les coses: equipen la via amb cordes fixes i campaments i obren la traça. És una llàstima; s’estan banalitzant activitats que abans tenien més valor perquè eren molt més dures.

Suposo que això és inevitable…

Sí, jo mateix me n’he aprofitat, per exemple al K2. Jo formava part d’una expedició comercial i tot va sortir molt rodat. Malgrat que és un cim considerat molt dur, em va resultar relativament fàcil per aquell motiu. En canvi, el 2012 vam pujar al Gasherbrum II i va resultar molt més dur, tot i ser un cim objectivament més assequible, perquè estàvem sols a la muntanya. És una pena que hi hagi muntanyes que hagin estat tan importants en la història de l’alpinisme i ara s’hagin banalitzat. És el mateix que passa al Mont Blanc, on les facilitats d’avui no tenen res a veure amb les dificultats que trobaven els pioners.

Però potser cal que, un cop feta l’escalada, s’expliquin les coses tal i com han succeït.
Sí. Una de les coses que trobo més criticables és la falta d’honestedat. Ens trobem des de gent que menteix descaradamen fins a gent que no diu tota la veritat. Com a esportistes, hauríem d’explicar les coses com són. No només si hem fet cim o no; també com ho hem fet: si hem utilitzat corda fixa de dalt a baix, quin horari hem fet, si teníem la traça oberta, etc. Crec que la gent que vol viure d’això, o la gent que pretén haver realitzat una escalada important, hauria de demostrar que realment l’ha feta. En principi hauríem de creure en la paraula de la gent, però no hem de ser ingenus, tenint en compte que en la història de l’alpinisme hi ha hagut moltes mentides demostrades. Podem entendre que als anys 50 no es documentessin bé les escalades importants per la poquíssima gent que les feia i els mitjans escassos, però avui, amb la tecnologia que tenim a l’abast…

Els alpinistes no som millors que la gent normal.

Correcte. Practicar alpinisme no et converteix en una bona persona o en una persona més ètica. Hom és bona o mala persona independentment que practiqui o no alpinisme. Tot això té difícil solució, com té difícil solució la massificació d’algunes muntanyes. Al final crec que és la mateixa gent la que ha de decidir com escalar una muntanya. Sempre n’hi haurà alguns als quals els serà igual la manera de pujar i, en canvi, sempre hi haurà qui considerarà important com es fan les coses.

En Messner diu que cadascú hauria de ser lliure de pujar una muntanya com volgués, però que després ho hauria d’explicar.

Sí, però a mi el que em sap greu és que molta gent durant anys s’ha aprofitat de la ignorància del gran públic. Gent que vol fer passar com escalades importants activitats que no ho són ni de bon tros, i ho saben perfectament. A més, en l’alpinisme sempre hi ha hagut una mala relació entre el món professional i l’esperit tradicional romàntic, que ha estat poc inclinat a acceptar aquesta professionalització perquè d’alguna manera pervertia l’essència de l’esport. Ja fa de mal portar ser professional de l’alpinisme que, si a sobre hi ha alguns alpinistes professionals que expliquen falsedats, es provoca un rebuig més gran. Jo sóc professional de l’alpinisme i procuro, quan explico les coses, buscar un cert equilibri fent-ho d’una manera atractiva, però alhora sincera, i així em quedo tranquil amb mi mateix. Vull que la gent entesa que t’escolta en una xerrada no senti que estàs pervertint l’alpinisme. És un equilibri difícil i que jo tinc molt en compte. Com tot en la vida, és una qüestió de mesura.

Has sortit ben parat de tants anys d’activitat a l’Himàlaia, quan altres han mort pel camí. Has tingut sort?

Segur que sí. Hi ha hagut tres moments puntuals en què la sort m’ha salvat. El primer va ser l’any 95, quan anava amb el Xavi Lamas baixant del Changzhene, un cim proper a l’Everest que havíem escalat per aclimatar-nos. La baixada la intuíem molt perillosa i anàvem fent llargs. En arribar a terreny una mica menys dret vam desencordar-nos. Just després una allau se’l va endur i va morir. Em va salvar el fet de portar jo la corda i aturar-me per plegar-la i ficar-la a la motxilla. En general, però, diria que sóc una persona bastant prudent, que no apuro mai fins al meu límit. Quan sents que físicament no estàs a l’altura, has de ser capaç de girar cua. Ho he fet molts cops.

Però diuen que l’altitud pot afectar els raonaments lògics d’aquest tipus…

No, crec que sempre tens una sensació bastant clara, sobretot quan et trobes dient-te a tu mateix que no vas bé. Crec que ja és prou perillós tot plegat com per afegir-li més variables. Un altre factor és la preparació tècnica. Jo procuro estar sempre tècnicament preparat per sobre de la dificultat de l’escalada que he d’afrontar. Malgrat això, a vegades no n’hi ha prou, com en l’accident que va patir en Xavi Lamas. Un segon moment perillós, causat segurament pel cansament i per un error d’apreciació, va ser al G-2, quan vaig caure dins d’una esquerda baixant del cim, sense anar encordat. Era una esquerda que havíem creuat molts cops, però aquell dia feia molta calor i la neu s’havia estovat molt, i no vaig estar-hi prou atent. Altre cop vaig tenir sort perquè vaig caure 15 metres i no em vaig fer res. I un tercer moment de gran perill en què la sort em va acompanyar va ser escalant un pic a les illes Geòrgies del Sud. Anava amb presses per arribar al cim perquè s’havia desencadenat una tempesta. Sense adonar-me’n, vaig arribar a la cornisa cimera i vaig punxar el buit de l’altra banda amb el piolet… Vaig retrocedir ràpidament i la cornisa, per sort, va resistir. Tots tres moments perillosos, repassant-ho, van ser deguts a errors meus.

Què aconsellaries als joves que es vulguin iniciar en l’alpinisme?

Que es formin molt bé, perquè avui dia hi ha molt bons centres de formació en les titulacions de muntanya. Jo mateix he fet el curs de guia de muntanya a la Pobla de Segur, amb gent molt professional. També els recomano que vulguin aprendre de l’experiència dels altres. Quant a fer el salt a l’Himàlaia, que facin una progressió lògica, que es formin amb una bona base tècnica i física i que comencin per algun vuit mil fàcil. També convé fer molta muntanya per conèixer bé l’adaptació del teu cos a l’esforç prolongat i a l’altitud.

«Espero que de la gran crisi humanitària del Nepal se’n tregui quelcom positiu, que serveixi per construir una societat més cohesionada»

Tens plans per a després del Gasherbrum?

Tinc pensat potser d’anar al Nanga Parbat a l’hivern amb l’Alex Txikon.

El maig passat vas tornar del Nepal, on et va enxampar el terratrèmol. Com ho vas viure?

Estava amb la Núria Picas al Makalu. Va ser una decepció en el sentit que l’expedició va acabar molt ràpid, amb tot el que costa preparar-la i arribar allà. I és clar, és una pena per al país, ja que els últims anys el veia emergent, políticament més estable i amb més turisme. En general havia millorat força; cada any el veia una mica millor. El terratrèmol, doncs, ha estat un cop a tot això, però espero que d’aquesta gran crisi se’n tregui quelcom positiu, que serveixi per construir un Nepal més cohesionat.

Una altra tragèdia recent ha estat la del Kirguizistan. Has expressat públicament el teu condol als familiars dels tres alpinistes del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya. Els coneixies?

No els coneixia, però sí que conec un dels tècnics del CTAC, l’Elies Coll, que és un molt bon amic. Conec de primera mà, a través de l’Elies i del Toti Valés, la bona feina que fa el CTAC. Ha estat una tragèdia injusta i molt dura, que recau sobre molta gent.