Josep Maria Espinàs

Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) ha construït una obra literària de gran abast en diversos camps. En aquesta entrevista ens centrem en la singular aportació que ha fet a la literatura de viatges, amb nombrosos recorreguts a peu per diferents territoris de Catalunya, Castella, Andalusia, Galícia, el País Basc, el País Valencià o Mallorca. També ens aproparem a l’escriptor que, des de fa prop de 40 anys, mira el món i parla de la societat actual des d’una columna periodística diària.

Text i fotografies: Francesc Vila

Quan llegim els teus llibres, de seguida ens adonem que fer viatges a peu no és el mateix que fer excursions. Quina és la diferència?

Jo no tinc un objectiu fixat a la ment pel qual he de lluitar amb la finalitat d’aconseguir-lo. La meva finalitat és caminar i trobar el que trobi. Per tant, no trio llocs que tinguin unes característiques determinades, com pot buscar un excursionista o un alpinista. Senzillament, sense prejudicis, em poso en marxa a partir d’un petit poble i vaig caminant durant deu, dotze o quinze dies, sempre sense un programa previ de què vull aconseguir. Vaig a cegues a un territori no conegut, que normalment no té prestigi des de cap punt de vista. Trio un itinerari en el qual no hi ha ciutats i no vaig a mirar esglésies o castells. També busco que no hi hagi deserts perquè no vull batre cap rècord.

Per tant, l’Espinàs no fa excursionisme. Però, quina opinió et mereix el fet excursionista?

Un dia vaig anar a dinar amb el lingüista Joan Coromines, i el seu germà em va preguntar: “On faràs un viatge aquest estiu? Per què no vas al pla de Busa, al Solsonès, que és molt bonic?” I Joan Coromines va dir: “Què hi faria Espinàs al pla de Busa? Si no hi trobaria ningú!” Dit això, admiro molt els excursionistes, de la mateixa manera que no m’emborratxo, però reconec que beure està molt bé. Jo no faig excursionisme, però sí que m’imagino a mi mateix fent d’excursionista. Tinc molta simpatia pel món excursionista perquè em sembla molt bé que la gent faci el que li agrada fer.

He llegit que el secret d’Espinàs quan fa viatges a peu és el ritme d’aproximació. Com afrontes aquesta aproximació a la gent?

Quan faig els viatges a peu, sóc un foraster que pot despertar curiositat o no, en un petit poble. Si em trobo algú, en general no pregunto res, però sí que creo la situació perquè l’altre s’expliqui. Per exemple, si trobo una persona asseguda en un banc, puc pensar que potser en puc treure alguna cosa. Vaig a poc a poc, perquè pugui tenir temps de veure’m i m’accepti en el seu territori, fins que arribo al seu costat. M’assec i dic bon dia. Si l’altre no diu res més que bon dia, jo no demanaré res més. Aquesta és la situació que més m’interessa perquè pot produir els resultats més espontanis. D’iniciativa, cap. Així m’han explicat la vida sencera d’una família, els problemes que hi ha al poble que visito i tot el que han volgut. El secret és donar temps a l’altra persona perquè t’accepti al seu costat. Un dia funciona, però molts d’altres has d’acceptar el mutisme de l’altre. D’aquesta manera faig una immersió anònima en un espai determinat. Quan fas d’escriptor potser aquesta situació canvia i sorgeix algun pla. Prens notes o documentes els llocs? Poques notes i cap documentació prèvia. El secret és escoltar. Jo sóc un escriptor que escolta i prenc notes a posteriori, però en els meus llibres de viatges a peu no pretenc aportar cultura o explicacions dels llocs que visito. La història d’aquella persona asseguda o del poble que visito no m’interessa gens. M’interessa la persona que està esperant un autobús que passa una vegada al dia i que la porta a un altre poble. Exerceixo la passivitat atenta i no faig recerca de res en concret.

«Quan faig els viatges a peu, sóc un foraster»

Els teus viatges a peu, doncs, estan totalment renyits amb la pressa. Com sorgeixen aquestes converses?

Com que no tinc objectiu, no tinc pressa. Ara bé, si sé que a nou quilòmetres tinc un lloc per dormir, sí que tindré un objectiu relatiu. Encara que, més que dormir, si hi ha un objectiu és parlar amb gent. Per exemple, anava per Galícia a peu i després de caminar una estona en solitud vaig veure un home assegut al davant de la façana d’una casa sense fer res. El primer que vaig pensar és que he trobat algú i li dic bon dia. Però em va dir: “Ya ha visto la ermita?” La meva resposta va ser: “Si voy a ver la ermita, cuando vuelva, usted aún estará aquí?” I aquella persona em va dir: “Tengo que irme”. “A dónde?” Li pregunto. “Al cielo!”, diu. I després d’un silenci breu, va continuar: “Pero esperaré”. Això ho trobo increïble perquè no és programable, no és previsible. Canvio qualsevol monument per la literatura que em trobo quan faig els viatges a peu. O aquella altra persona que estava cuidant les ovelles. Et veu allà quiet i observant, travessa el ramat i et diu: “Viene a visitar el pueblo? Soy la única persona que vive aquí.” Això és literatura pura, que fabriquen aquelles persones i que jo tinc la sort de ser allà per escoltar-ho.

Veig una sensació de llibertat en aquesta manera de viure el viatge a peu. Pot ser més lliure qui va a poc a poc que qui corre per les muntanyes?

Per mi, més és una paraula prohibida i que es fa servir massa sovint. La catedral aquesta és més bonica que aquella altra. Aquest menjar és més bo que aquell altre. Depèn dels gustos. No hi ha més, hi ha dues coses diferents sempre. Dit això, una persona que es proposa pujar quatre mil metres o fer cent quilòmetres corrent, no és lliure en relació amb l’objectiu perquè se l’ha fixat. En els viatges a peu, no m’imposo cap objectiu i no vull batre cap rècord. En aquest sentit, sóc lliure. Tampoc faig un programa que he d’acomplir en el trajecte. Per tant, la llibertat dels meus viatges a peu és absoluta. I passarà el que hagi de passar, perquè no em proposo res. Si arribo a un poble i no hi ha ningú assegut al banc, jo no hi sec esperant que vingui algú per parlar amb mi. La llibertat, en aquest cas, és el caminar com a instrument per aproximar-se a un lloc que no és el teu.

El llibre resultant del viatge podria ser l’objectiu, o apareix després aquesta necessitat d’escriure l’experiència viscuda i publicar-la?

Faig un viatge per aquella comarca i després faig un llibre. Trio la zona i em desplaço fins allà. Però l’objectiu del viatge no és aquest perquè, quan començo a caminar, faig itineraris que no fa ningú, sempre fora dels circuits o les rutes establertes, sense anar a buscar llocs o edificis emblemàtics. Estava en una cuina d’una casa d’un petit poble prenent unes notes mentre em preparaven un ou ferrat, i arriba una altra dona. I la dona que m’havia acollit li diu: “Es un escribidor”. Això és fantàstic! Sense dir qui sóc, per aquelles persones sóc un escribidor que passava per allà, m’han acceptat i m’han acollit. Això crec que em diferencia bastant d’altra gent que fa excursions o puja muntanyes perquè jo no programo una excursió, ni tinc la intenció de pujar una muntanya. Hi ha molts llibres que ja parlen d’aquestes coses, amb molt bones fotografies, amb molta documentació històrica, cultural, de la ruta o el recorregut. A mi m’agrada escriure el que visc.

Tens encara alguna zona o algun lloc pendent de visitar o de recórrer a peu per després deixar-ho per escrit?

Tinc dos viatges a peu fets que no han sortit publicats. Però no importa la zona, no m’interessa pensar en això. Em considero lliure per triar-ho. Sé que els lectors ho accepten perfectament perquè, al cap i a la fi, els ofereixo una novel·la d’una vivència personal més que un viatge. Hi havia tres persones assegudes en un replà al costat d’una carretera esperant que passés alguna cosa. I quan em van veure arribar pel camí, em van preguntar: “Es usted alemán?” Quan vaig intentar saber per què ho deien, em van explicar que feia dos anys van passar per allà dos alemanys! Això per mi és literatura pura, que no és a cap mapa ni està prevista enlloc. Per això no he tornat a fer cap altre viatge a peu dels que ja he fet, perquè seria un altre viatge i, sobretot, perquè destruiria tot el que he viscut abans. Estaria massa condicionat. Per mi, el descobriment és trencar amb la rutina i ser conscient que quan faig la primera passa ja no sóc jo, sóc un ser que es mou allà sense prejudicis, sense fer judicis de res, disposat a acceptar qualsevol cosa que passi.

Ser conegut també ha de ser un entrebanc per a la descoberta literària dels viatges a peu. Es pot viatjar sense cridar l’atenció?

Després de tants viatges a peu et pots trobar que algú et reconegui i et pregunti què fas allà o, encara pitjor, que et convidi a sopar amb altra gent. Això no pot formar part dels meus viatges a peu; fins i tot, instintivament, quan ha passat ho he esborrat de la ment i del viatge. La improvisació ha de ser absoluta i anar a llocs desconeguts, sense cap referència. És una condició necessària per poder fer el viatge a peu que faig. Com que no exigeixo res, tot el que passi és benvingut i és fantàstic. No hi ha d’haver ni documentació ni coneixement previ perquè, llavors, la descoberta literària no funciona. Cada passa que faig ha de ser una passa viva que m’aproxima a una realitat que desconec.

Des del 23 d’abril de 1976, amb el naixement del diari Avui, i fins ara, al Periódico de Catalunya, has escrit una columna diària!

No les he comptades mai, però són uns milers de columnes publicades. Puc escriure del que vull en les columnes a la premsa, en una obra de teatre, en les novel·les o en els viatges a peu. La llibertat l’he exercida en els diversos gèneres literaris que he fet. Però també en les cançons o en el cant del Barça. Tot i això, una persona no es pot definir pel que fa. Un dia vaig pensar que necessitava trobar alguna manera de definir-me com a escriptor i vaig fracassar absolutament. Em vaig posar una copa de whisky a un costat, vaig encendre la pipa i em vaig proposar fer d’escriptor. Vaig acabar el text que estava escrivint i no havia tastat ni el whisky. I és que quan em poso a escriure, oblido tot el que suposadament m’ha de definir com a escriptor. Entenc, doncs, que la manera de fer els viatges a peu t’ha ajudat a fer aquests articles a la premsa. Suposo que el que m’ha ajudat a escriure és mirar. Hi ha molta gent que mira i jo no pretenc ser un geni de res. Simplement miro, associo el que miro i em sorgeix una idea com a resultat d’aquesta activitat tan normal que és la mirada. Penso perquè miro. Miro i penso. Aquest és el mecanisme que em permet escriure cada dia. També vull dir que tots els viatges a peu, segurament, els faig com els he fet perquè sóc molt barceloní. Aquesta condició t’obliga a fer una immersió en una realitat que no és la teva i la ignores completament. Aquest fet m’ha apassionat sempre i m’ajuda a fer la columna diària a la premsa.

No tens adreça electrònica i potser tampoc tens mòbil. No t’interessa la tecnologia?

M’interessa la llibertat. Gràcies a això, molta gent, per sort, no ha contactat mai amb mi. No tinc adreça electrònica, no tinc pantalles, però sí que tinc telèfon mòbil. Si ho necessites, ho fas servir i, si no, te’n desinteresses. Tot i això, admiro l’evolució tecnològica perquè és progrés, i benvingut sigui el progrés! La tecnologia suposa un avenç extraordinari i en fem un ús que s’haurà de modifi car algun dia perquè, en part, pot arribar a ser destructiva pel temps que ocupa i l’atenció que es presta en coses que no tenen cap importància. Però això és qüestió de temps i de perfeccionament, fins a trobar el punt just d’ús i treure’n profi tecnològic.

«La tecnologia suposa un avenç extraordinari, però pot arribar a ser destructiva»

A mi m’ha estat molt fàcil contactar amb Josep M. Espinàs. Diria que ets una persona molt accessible.

I ho sóc. El que no puc entendre és que una persona que vol entrar en contacte amb mi i s’adona que no tinc adreça electrònica, ni perfils socials enlloc, m’enviï un correu electrònic a través d’una altra persona sense indicar adreça postal, ni telèfon ni cap altra dada de contacte que no sigui l’adreça electrònica remitent. Això vol dir que estem en una fase extraordinària de perfecció que, en part, també s’està autodestruint a causa del seu abús. Perquè si tu vols que algú et respongui, t’has de molestar per facilitar la comunicació i no donar per fet que aquesta comunicació funcionarà tota sola.

Potser el progrés tecnològic ens està fent perdre el món real de vista?

Segurament hi ha màquines molt potents i fantàstiques per excavar al camp. Però, de vegades, per treure’n una bestiola o una mala herba, una aixada continua sent la millor eina. Amb això vull dir que una molt bona màquina no ens ha de fer oblidar que també existeix l’aixada. De vegades em pregunten com puc viure sense Internet i sense correu electrònic. El que passa és que no sé com algú pot viure pendent permanentment de la tecnologia. El que caldria plantejar-se, i hauria de ser motiu d’estudi, és com pot ser que hi hagi un supervivent que visqui sense fer servir la tecnologia.

La tecnologia pot canviar la manera que tenen els escriptors de percebre la realitat, de fer periodisme, de crear?

No crec que la tecnologia canviï la manera d’escriure. Els estils canvien amb el temps i això no té res a veure amb la informàtica ni els avenços tecnològics o el progrés. Escriure és, en el fons, un fet molt senzill que té a veure a pensar amb la ment i tenir un dit disposat a prémer una tecla. L’escriptura evoluciona com evolucionen els cotxes o qualsevol altra cosa. Segur que al segle xVI es feien frases molt llargues i ara les fem més curtes. Com tota cosa viva, el llenguatge també evoluciona, però és evident que es pot continuar llegint una novel·la del segle xVIII encara que ho fem amb un aparell del segle xxI. L’escriptura continuarà sent escriptura i està per damunt de les limitacions dels avenços tecnològics. Amb tot, no m’agrada dictar sentències perquè l’experiència m’ha demostrat que totes són falses. I aquesta sentència que acabo de fer, per tant, també és falsa.

Sempre a peu

Aquesta és la bibliografi a «A peu per…», publicada per Edicions La Campana, que ha motivat aquesta entrevista i que no us podeu perdre:

• A peu per la Terra Alta. Febrer de 1989
• A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua. Gener de 1990
• A peu per l’Alt Maestrat. Gener de 1991
• A peu pels camins de cendra. Viatge al Berguedà. Setembre de 1994
• A peu per l’Alcalatén. Febrer de 1996
• A peu pel Matarranya.
• Viatge a l’Aragó que parla català. Octubre de 1996
• A peu pel Comtat i la Marina. Valencians, catalans, mallorquins i moriscos. Maig de 1998
• A peu per Castella. Terres de Sòria. Febrer de 1999
• A peu pel Pallars i la Vall d’Aran. Novembre de 1999
• A peu pel Priorat. Octubre de 1999
• A peu per la Segarra. Novembre de 1999
• A peu pel País Basc. Bizkaia. Febrer de 2000
• A peu per Extremadura. Las Villuescas i Los Ibores. Gener de 2001
• A peu per Galícia. De la Ulloa a Val de Camba. Febrer de 2002
• A peu per Andalusia. Sierra Mágina, la frontera cristiano-musulmana. Febrer de 2003
• A peu per la Costa da Morte. La Galícia atlàntica. Març de 2004
• A peu per Mallorca. Sense veure el mar. Febrer de 2005
• A peu per Aragó. El Somontano. Febrer de 2006
• A peu per l’Alt Camp. Retorn a Catalunya. Octubre de 2007
• A peu per Múrcia. Valle de Ricote. Febrer de 2009