FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

250, Antonio Ramos Villar | FEEC

Revista Vèrtex / Entrevistes

Antonio Ramos Villar

Revista Vèrtex 250

La muntanya m


Antonio Ramos Villar s’inicià en el muntanyisme en una època amb grans dificultats per aconseguir material i fer viatges. Però estem parlant d’una persona amb enormes dosis d’il·lusió, compromís i força per superar qualsevol adversitat. L’Antonio va començar a treballar quan encara era un nen. En sortir del taller on era aprenent, caminava durant hores per pujar a Las Cañadas i tornava al vespre a casa, també a peu.

Actualment, manté amb orgull la personalitat i el caràcter que li han fet assolir els somnis d’aventura i exploració muntanyenca. Parla amb humilitat, però també amb claredat del muntanyisme d’ara, que el veu allunyat dels valors que van forjar els pioners a les Canàries, dels quals n’és un dels màxims exponents. Gairebé sense interrupcions, al llarg de quatre dècades ha mantingut una activitat prolífica. Hi ha posat tant d’afany que ha obert més de 200 vies a les Canàries, un rècord pràcticament impossible de superar. Tot i les dificultats d’èpoques passades, també ha viatjat a l’Himàlaia (intents a l’Everest, Manaslu i Ama Dablam); a Alaska (intent al McKinley), al Muztagh Ata, a la serralada de Kun Lung; al Khan Tengri, a la serralada de Tian Shan; al mont Ararat (Turquia); a la Cordillera Real boliviana; a la Cordillera Blanca i al Huayhuash (Perú). Aquestes ascensions no li han fet oblidar mai la seva terra, on encara és fàcil veure’l ascendint el Teide, escalant a El Capricho o baixant amb esquís pel vessant nord del gran volcà.

-Com van ser els teus inicis a la muntanya?

-D’alguna manera, tot va començar a l’estiu de 1969 amb els amics del barri i de la mà de Cristóbal Salas, que dirigia la secció de temps lliure de la delegació que l’Organización Juvenil Española tenia a La Orotava. Era l’únic centre on els joves podien trobar activitats fora del futbol i de l’incipient bàsquet. En aquells temps sobretot realitzàvem excursions a la zona d’El Valle i Las Cañadas. Van ser moments molt divertits, de descoberta, ja que la muntanya amb prou feines es tenia en compte. Després vindria l’escalada com un pas lògic per assolir aquells cims que veia en llibres. El primer terreny d’escalada van ser els Roques de García, a l’epicentre del Parc Nacional del Teide.

-Segurament, tota aquella activitat ja la fèieu mirant cap a l’exterior.

-En aquells temps, sortir de les Canàries per anar a escalar era una proesa i també una raresa. Des del principi, malgrat tots els obstacles, tenia clar que volia dedicar-me a l’escalada i que viure a les Canàries no en seria un impediment. Les Cañadas del Teide són un paradís per als muntanyencs, però es queda petit amb el pas del temps. Aspirava a escalar a la Península (La Pedriza, Riglos, Montserrat) i als anys 70 vaig fer el salt cap als Alps, on vaig realitzar ascensions clàssiques com la Walker de les Grandes Jorasses o la Directa americana del Petit Dru. Escalar es va convertir en una obsessió que ens portava d’un lloc a l’altre, sempre amb pocs recursos: la cara W del Naranjo, l’Atles, la Cordillera Blanca, etc. El 1983, alhora que va néixer la meva filla, vaig obrir amb Marcelino Báez una via a la cara S del mont Kenya. Poc després vaig escalar en solitari la cara N del Triglav, als Alps Julians.

-Quines diferències destacaries entre els teus inicis a la muntanya i els dels que s’hi inicien en l’actualitat?

-Com a negatiu, la massificació de determinades zones, tant en el nostre entorn més pròxim com en el més llunyà, així com la manera d’estar-hi o com s’explica el que hi fem. Com a positiu, el canvi de mentalitat que permeten els nous equipaments i materials, que no han deixat de millorar. El desenvolupament tècnic ha permès emprendre somnis i aventures que altres generacions només podíem imaginar com a possibilitats.

-Quines han estat les influències en la teva trajectòria esportiva, tant les properes com les llunyanes?

-Una de fonamental va ser la de Walter Bonatti, perquè el primer llibre de muntanya que em va caure a les mans va ser el relat de l’escalada al pilar Bonatti del Dru. Vaig anar descobrint el personatge i somiant en aquelles muntanyes i la manera d’afrontar-les. Un altre punt d’inflexió va ser el llibre de George Meyers, que em va canviar la visió de la roca, tant físicament com mentalment. En l’entorn més proper, Miguel Díez va ser la persona més influent. Vaig estar unit amb ell cada cap de setmana durant molts anys i junts vam traçar noves vies a les Illes i vam fer les primeres sortides als mítics Alps. Sense oblidar Alberto Alón, Marcelino Báez i les noves incorporacions al muntanyisme canari de finals dels 70 a mitjans dels 80.

-Quines han estat les escalades que t’han deixat millor i pitjor record?

-No podria concretar-ne cap en particular com a millor. Totes m’han donat moments magnífics que recordo amb gran satisfacció, ja sigui per l’entorn, la qualitat de la via o l’experiència gratificant amb els companys. La pitjor, sens dubte va ser l’estada a l’Ama Dablam el 2006, on vaig topar amb la realitat que impera en aquells cims tan massificats de l’Himàlaia, on no hi anava des dels inicis dels anys 90.

-Quines limitacions, si n’hi ha hagut, t’ha generat la teva condició insular i com les has superades?

-Cal reconèixer que hi ha limitacions per als illencs, en general per a qualsevol cosa; i per a la pràctica del muntanyisme són enormes, tant des del punt de vista físic com mental. I més encara als anys 70, quan el transport era escàs, car i l’economia gens pròspera. Aquella va ser una època de pura subsistència. Tampoc no arribava la informació com avui, i et trobaves lluny dels punts calents del moment. Però les ganes es converteixen en miracles i vam fer tot el que vam poder a cada moment.

-Què demanes al teu company de cordada?

-En èpoques passades demanava que escalés molt. Ara, amb l’edat que tinc, m’interessa que escali millor que jo, ja que algú ha de tirar… Bromes a banda, sempre he buscat un company amb qui estigui a gust i, amb els anys, aquest desig s’ha accentuat.

-Com veus el moment actual del muntanyisme canari i a qui destacaries?

-Crec que no està en un mal moment. Potser es troba una mica perdut, com la tònica general del país, però hi ha grandíssimes individualitats que, com sempre passa en aquestes terres, no se’n parla més enllà del reduït cercle d’amics. Vull pensar que això canviarà en breu i que servirà per donar un nou impuls al muntanyisme a les Canàries. No seria just per la meva part destacar ningú en concret, però els que ens movem a diari per aquest món coneixem perfectament els que es “mullen” i intenten fer una tasca que perduri en el temps.

-Si un jove et demanés què cal per ser muntanyenc, què li diries?

-Que la muntanya és allà com una cosa física que ens amaga l’horitzó, però que també és quelcom més que un obstacle que ens impedeix veure l’altra banda. Poder veure l’altra cara és el que ens impulsa primer a pujar muntanyes, però durant l’ascensió la meta es transforma i t’adones que aquell altre costat sovint es troba en la mateixa ascensió. Abans de res cal el coneixement d’un mateix, i a continuació s’han de conèixer les regles que marca la muntanya.

-De què t’ha servit la muntanya a la teva vida i per què la recomanaries?
-Per mi la muntanya ha estat, i encara ho és, una manera de viure grans moments. No calen necessàriament grans serralades, sinó més aviat pensar en el dia a dia, a prop de casa, entrenant, compartint projectes amb els amics i companys. En definitiva, la muntanya m’ha servit com a escola de formació de vida. Per mi és senzill recomanar-la: et dóna més del que t’exigeix i el que et dóna no es pot trobar en cap altra activitat.

-Quin record tens de l’expedició a la cara nord de l’Everest el 1987, amb persones com Luis Fraga o el conegut Luis Bárcenas?

-Els records que tinc d’aquells dies són molt agradables. Va ser una activitat molt bonica, realitzada en un escenari grandiós com és la cara N de l’Everest. Van ser sensacions molt allunyades del que avui ens arriba d’aquesta muntanya. Pel que fa a les relacions amb els companys, van ser cordials, tot i que la majoria no ens coneixíem de res. Inclús es va forjar una bona amistat que va perdurar en el temps. Això és normal quan es comparteixen vivències tan intenses. Amb Luis Bárcenas gairebé no hi he tractat els últims anys, però he de dir que va ser un company excel·lent, ni més ni menys com la resta de l’equip.

-Què penses davant l’actual comercialització i massificació absoluta de l’Everest?

-Quan vaig trepitjar per primera vegada l’Himàlaia, el 1987, ja vaig tenir la sensació d’arribar-hi tard, que tot estava trillat i molt mastegat. A Katmandú ens vam creuar amb algunes expedicions que van fer augmentar encara més la meva sensació de multitud. Però ni de bon tros podíem sospitar el que arribaria a ser amb el temps, amb aquestes interminables cues darrere una corda fixa a l’esglaó Hillary. Em sembla un autèntic despropòsit. Ningú no s’imaginava que podríem arribar a aquests extrems. És demencial. No hi tornaria ni cobrant; ni a aquesta ni a cap altra muntanya on no es pugui viure l’alegria de realitzar una activitat amb els teus companys sense tenir la sensació d’estar a les Rambles. La massificació mata l’aventura. Penso que cal fer alguna cosa, encara que no sé el què. La sensació que allà passarà alguna cosa grossa en qualsevol moment no me la puc treure del cap. També és cert que passi el que passi, l’any següent hi tornarà a anar la mateixa quantitat de gent. És un producte de consum que es ven molt bé.

-Com veus la relació entre les regulacions ambientals i la pràctica del muntanyisme?

-És difícil per a mi, una persona d’una altra generació, on gairebé no existien les restriccions per transitar pels espais naturals, pensar en regulacions contundents. Però entenc que en alguns llocs les normatives són necessàries. En qualsevol cas, es tractaria de regular i no tant de prohibir. I s’ha de fer amb seriositat, analitzant tots els punts de vista, sense sectarismes i amb diàleg. D’altra banda, els usuaris d’aquestes zones hem de ser conscients que tot l’entorn és fràgil i pertany tant als qui el recorrem ara com als que hi vindran en el futur. Cal pensar que estem de pas i mirar de no alterar les condicions existents. El problema és que quan un lloc es posa de moda, es troba amenaçat. Per això penso que la massificació és l’arrel de tots els problemes posteriors. La solució no és només la regulació, també cal educar i sobretot utilitzar el sentit comú. En els meus inicis, caminar i escalar a les Canàries no representava cap amenaça perquè érem quatre gats. Però ara cada cop són més les persones que s’acosten a les zones de muntanya i a un percentatge significatiu els manca la sensibilitat necessària per comportar-se en aquests paratges naturals. Sovint només es té en compte el vessant esportiu de competició, graderies i públic. En aquests casos, la regulació ens l’hem guanyada a pols.

-Quins llocs i escalades recomanaries als muntanyencs catalans que visiten les Canàries?

-Qualsevol illa presenta indrets que justifiquen la visita d’un muntanyenc. A La Palma, la Caldera de Taburiente, els naixements de Marcos i Cordero o la Ruta dels Volcans són magnífics. Val la pena gaudir del descens de barrancs, sobretot a l’interior de la Caldera. L’escalada en roca no hi està prou desenvolupada, però s’hi troben alguns racons interessants amb poca gent. La Gomera sorprèn pel contrast del territori en un espai tan reduït: el bosc de laurisilva a Garajonay, els descensos de barrancs i l’escalada als roques Cano i Agando, antics volcans extingits. A Gran Canària, la zona central culminada pel Roque Nublo i Ayacata als seus peus és l’avantsala de l’escalada en roca a les Illes. Tamadaba ofereix un bon nombre de zones d’escalada esportiva, sense oblidar les caminades per barrancs agrestos.

-I de Tenerife què me’n dius?

-A Tenerife el Teide permet gaudir de l’alta muntanya, amb nombrosos cims que sobrepassen els 2.000 m i l’aparició de la neu a l’hivern. Hi ha estupendes escalades en roca, tant d’esportiva com de clàssica. Al NE de l’illa, al massís d’Anaga, podem capbussar-nos en bellíssimes excursions envoltades de l’espectacular vegetació de laurisilva. A l’oest, el massís de Teno ens sorprendrà amb barrancs com el de Los Carrizales, amb aigua tot l’any. També es poden fer excursions pels nombrosos senders de medianía i de costa.

-Aquest és un repàs magnífic. Però, quins són els teus llocs favorits?

-Les Cañadas del Teide, a Tenerife. És un petit espai on es concentra tot el que pot oferir la muntanya de les Canàries. A més, té un caràcter gairebé màgic pel seu paisatge i solitud, especialment quan cau la tarda i els turistes tornen a la costa. També les parets de Tabares, a La Laguna, són una de les meves prioritats, ja que s’hi poden trobar línies de fissura fantàstiques. La paret N del Roque de las Ánimas o el Roque Negro, a Anaga, són altres dels meus racons preferits. També Ayacata, a Gran Canària; la Caldera, a La Palma; el Roque Agando, amb el seu Diedro negro, a La Gomera. Hi ha molts llocs que podria esmentar com a favorits, però aquests són els que freqüento més perquè m’han seduït des de sempre. Hi ha molts racons interessants. Abans només els coneixia poca gent. Ara tot es troba a Internet. Bé, quasi tot…

TEXT: Pedro M. Millán del Rosario
FOTOGRAFIES: Col·lecció d’Antonio Ramos Villar

Flaix…
Antonio Ramos Villar
(La Orotava, Tenerife, 1956)

Professor de muntanyisme, escalada en roca i alpinisme de l’Escuela Española de Alta Montaña.

Membre del Grupo de Alta Montaña Español.

Primeres ascensions: més de 200 a les Canàries, de l’any 1973 al 2005. Via Atlántida a la cara S del mont Kenya (5.199 m), amb Marcelino Báez l’any 1983. Via Canarias a la cara E del Nevado Illampu (6.372 m) a la Cordillera Real boliviana, amb César Tejedor el 1986.

Escalades de dificultat a les Canàries, Alacant, La Pedriza, Galayos, pics d’Europa, Riglos, Ordesa, Vinhamala,  Terradets, Pedraforca, Montserrat, Mont Blanc, Eiger, Triglav i cascades de gel a Malaval.

Expedicions (des del 1980 al 2013) a la Patagònia, Cordillera Real, Cordillera Blanca, Huayhuash, Alaska, Atles, Kenya, Turquia, Himàlaia i Karakoram.

Primers descensos amb esquís de les canals de la cara N del Teide (1986 i 2006) i de la cara S del Pico Viejo (1981).

Primers descensos de barrancs: salt  de Viñatea, salt de San Juan i El Río (Tenerife).