Tenim un potencial impressionant dins nostre
Entre les guàrdies de la feina, l’entrenament permanent, les curses programades, la tesi doctoral i el brogit per la promoció del seu llibre, trobem un forat per entrevistar l’Emma Roca, una atleta d’elit en el món dels raids i curses de muntanya que li agrada definir-se simplement com a mare, bombera i esportista. Tot un testimoni d’una vocació per l’esport i la competició viscuda sense límits.
-Com arribes al món de la muntanya?
-Per influència familiar. Els meus pares es van comprar una borda a Tregurà que la van anar arreglant mica en mica, i els caps de setmana sortíem per la Meridiana barcelonina cap a aquell entorn màgic. Allí vaig descobrir la natura. Les caminades, les excursions, l’esquí de muntanya. També el parapent, perquè el meu pare el practicava. I m’hi vaig enganxar amb només 16 anys.
-I d’aquí saltes al món de l’esport?
-No. Va arribar a posteriori. A l’escola m’apuntava a les activitats esportives, participava a totes les olimpíades escolars. Vaig fer extra-escolars de bàsquet, futbol, patinatge, tenis perquè des de petita sempre m’he trobat a gust amb tots els esports, però eren especialment els esports de muntanya els que m’atreien. Sempre m’han estat fàcils tots els esports i també he tingut facilitat per quedar al davant. I si de petita destaques, encara es fa més fàcil seguir aquest camí.
-Això et porta al món de les curses?
-Arriba de manera natural. Les competicions les començo a la universitat, quan tens més temps i et pots organitzar la teva vida com vols. Vaig fer el primer duatló cap als vint anys i fins llavors no havia participat a cap cursa.
-I per què tries aquest tipus de carreres?
-Bàsicament perquè són multidisciplinàries. Això m’agrada molt. Havia tastat molts esports a l’escola, però em vaig decantar per aquest pel contacte amb la natura i la muntanya. Aquí toques molts aspectes i són esports molt complets.
-I l’alta competició?
-Va arribar sola. Com que m’anaven bé i sovint guanyava curses, em va venir de gust. Vaig començar amb el triatló de Barcelona i després amb duatlons de muntanya, maratons de muntanya… Vaig poder fer bastants podis. I això fa que quan et va bé continuïs, sobretot si ets molt competitiva. I d’una cursa a l’altra de manera inconscient fins que m’hi vaig trobar ben enganxada.
-Sense entrenar ni res?
-Entrenava aleatòriament, sense cap planificació.
-Quines competicions et van marcar més?
-El Raiverd, sens dubte. Va ser aquell raid fet a casa, al Berguedà, amb els germans Bohigas, els anys 1995 i 1996. Estàvem en família. Vaig començar amb un equip de dones i anàvem al nostre ritme. Va ser molt divertit. Recordo també molt la marató de l’Aneto, la pujada des de Benasc, el pas de Mahoma, els corredors, baixar de cul pels pendents nevats… Va ser espectacular.
-I els raids d’aventura?
-Van arribar com una conseqüència natural. M’han marcat molt i m’han servit per voltar per molts països. Als raids has d’estar pendent de moltes coses alhora: la coordinació de l’equip, enfrontar-se a reptes, superar accidents, perills, gestionar les forces, encarar situacions molt dures i difícils. El treball en equip és d’una importància vital. Però al final sempre hi ha aquella sensació gratificant d’haver acabat, d’haver-te’n sortit i, a cops, de guanyar.
-Fos on fos?
-Sí, això era el més important. Amb els raids he viatjat arreu del món. Poder conèixer altres cultures, altres països, altra gent ha estat un privilegi. Si només fos per l’esport, en un o dos anys ho hauria deixat perquè són tan i tan durs, que esgoten. Sense els altres ingredients no val la pena. Però aquesta part de viatge ho compensa tot. He pogut voltar pels cinc continents i d’una altra manera probablement no hauria fet molts d’aquests viatges.
-Realment val la pena l’esforç dels raids?
-Cada cop que n’acabes un penses que no, que serà l’últim. És un desgast bestial. Duren entre cinc i sis dies, durant 22 hores sense parar. Només descanses 2 hores, quan ho pots fer. Portes el teu cos al límit. Però hi tornava i amb els anys m’he adonat que sí que compensa.
-Per què?
-Les vivències no les he trobades enlloc més. He madurat com a persona, he valorat molt més les coses quotidianes de la vida, he obert molt els punts de mira i he agafat molta experiència. El viatjar t’obre la perspectiva sobre les persones. I els raids m’han donat molt criteri alhora que m’han permès conèixer-me a mi mateixa i treure energia de llocs i moments quan pensava que ja no en tenia.
-Els raids han estat la teva escola de formació?
-Segur. Tant esportivament com personalment. En termes de superació ho he notat en molts moments de la vida. M’ha servit per afrontar situacions de la vida a partir de les experiències prèvies que tenia dels raids.
-Com encaixa una dona en un món tan masculí?
-Lluitant. M’he tornat més radical i lluitadora. He hagut de buscar el meu espai sense que la societat m’imposi els seus límits. M’he fet una mica guerrera. Sense voler lluitar contra l’home, però cercant el meu lloc: que et respectin, que els premis siguin equitatius, que no hi hagi diferències.
-Has estat una pionera?
-Una mica. Les noies que m’envoltaven callaven, però jo no podia callar.
-Arriba un moment en què vols ser bombera. Per què?
-Jo vaig estudiar cinc anys a la universitat i sóc bioquímica. Mentre estudiava, durant els estius feia d’auxiliar forestal i participava a les campanyes d’extinció d’incendis com a suport de la feina del bomber professional en el foc forestal. Allí vaig conèixer el món dels bombers. Vaig veure com treballaven també en els accidents de trànsit, domèstics, industrials i tot el que fan. Em vaig dir: “Quina passada de món!” I m’hi vaig enganxar. En acabar la carrera, mentre preparava la tesina, vaig començar a opositar. Em va costar tres oposicions, però al final hi vaig entrar.
-I arribes al GRAE, el grup de rescats dels bombers.
-Coneixia el grup, hi tenia amics i ho tenia present. Quan a la Seu d’Urgell, al parc on jo estava, es va crear el grup, em vaig dir: “Ara és la meva”. Suposo que la meva experiència de muntanya m’hi va ajudar. Vaig poder-hi entrar després de deu anys de bombera.
-Quina experiència treus de la teva trajectòria de bombera i especialista del GRAE?
-Has de tenir molta energia, vigilar que amb el temps no es vagi perdent i mantenir unes ganes de formar-te tècnicament sense parar, a més de conservar una gran forma física. M’ha ajudat per a moltes coses de la vida.
-Ara et defineixes com a mare, bombera i bio-química. Què és més important?
-Ser mare. És vital. Tinc tres criatures i viure la seva criança és impressionant. No penso deixar l’esport ni la competició, però ser mare passa per davant de tot.
-És compatible la vida d’una esportista d’elit, que a més treballa, amb la cura de la canalla?
-Si tens un treball amb un bon horari i la parella t’hi ajuda, sí que és possible. Jo com a bombera m’ho puc combinar i la meva parella m’hi ajuda.
-Però en el cas de les dones que tenen molts dubtes entre la maternitat i l’esport, és compatible?
-I tant! Funcionem molt per esquemes preconcebuts que ens limiten. Es poden fer moltes més coses de les que imaginem. Hem d’intentar fer les coses que volem i la majoria de cops és possible. Si una dona vol ser mare, vol continuar sent esportista, vol treballar i no deixar l’entrenament, que s’ho combini. Si vol, pot. És qüestió d’organització i prioritats. Moltes vegades he anat a córrer a les sis del matí i a quarts de set donava esmorzars.
-Creus que si hi ha voluntat no hi ha límits?
-Per descomptat! Molts cops els límits ens els posem nosaltres o la societat, però tenim un potencial impressionant dins nostre que hem d’aprendre a gestionar.
-Ara has començat la tesi doctoral…
-Sí, per un seguit de casualitats. Sempre ho deixava perquè l’esport, la feina i la família passaven al davant. L’Enric Subirats, cap de metges de l’hospital de Puigcerdà, un dia em va dir que havia parlat amb el Ramon Brugada, un cardiòleg de primer nivell, i em proposaven fer la tesi i ells farien de codirectors. Em deixaven triar el tema i m’hi vaig decidir. L’estic fent sobre l’esforç en les curses de muntanya i la seva afectació sobre la salut. M’està apassionant.
-Ara has escrit un llibre. D’on treus el temps?
-M’ho va proposar una editorial i jo inicialment vaig dubtar. No volia tenir protagonisme ni tampoc m’ho havia plantejat. Però m’ha servit per mirar enrere, revisar i ordenar la meva vida. Ha estat un exercici personal interessant que m’ha ajudat a madurar. Però ha estat molt més difícil del que em pensava. Han estat dos anys de feina. Però volia aportar la meva experiència per si podia servir a gent que de vegades no s’atreveix a fer les coses. Volia trencar alguns motlles i estereotips.
-La teva vida sembla un seguit de trencar motlles.
-Ara ho he vist en escriure el llibre. Però mai m’ho he proposat conscientment. Ha anat venint sol. Sempre m’he preguntat els perquès dels impediments, potser per la meva formació científica, i els he volgut superar. Probablement el meu caràcter m’hi ha ajudat.
-Com ets?
-Em diuen que tinc caràcter, a cops fort. Crec que sóc segura, optimista, entusiasta. En el caràcter d’una persona hi ha una part genètica, que potser no arriba ni al 50 %, però la resta ve de l’entorn: com t’han educat, què t’has trobat a la vida, com t’hi has enfrontat i, especialment, la voluntat personal. El fenotip i el genotip et fan. Sobre el genotip no hi pots fer res, però en el fenotip la responsabilitat és teva.
-Ets molt competitiva?
-Sí. M’agrada competir i fer-ho bé; i si puc quedar primera, millor! Però m’ho agafo més aviat com un repte personal, per superar-me a mi mateixa. Crec que ho faig per anar més enllà dels meus límits i no per estar per davant dels altres.
-Com valores el boom de les curses de muntanya?
-Va tot massa ràpid i és una mica desenfrenat. Ha pujat com l’escuma, sense una cultura ni un pas a pas, sense cremar les etapes lògiques. Per desconeixement se subestima molts cops l’entorn de muntanya i els seus perills. Es fan les coses sense haver-les madurades. La gent s’emmiralla en icones, compra el material i s’atreveix amb tot. Sense progressió, ni entrenament, ni prevenció.
-Com penses que evolucionarà?
-Crec que arribarà a un sostre i es mantindrà. Uns ho abandonaran i altres hi arribaran. Anirà estabilitzant-se, però em penso que no punxarà ni desapareixerà. Les curses de muntanya són una nova realitat del món de la muntanya.
-Quina responsabilitat veus en els mitjans?
-Els mitjans haurien de ser molt crítics i curosos. Haurien d’informar amb responsabilitat i no estar tan influenciats per marques comercials ni modes. Han de ser objectius i apostar per la seguretat.
-Com et veus d’aquí a uns anys?
-Tinc molt clar que no estaré fent competició d’elit perquè el cos dirà prou; però sempre faré esport, cada dia. Em veig fent proselitisme i intentant aportar la meva experiència, els valors, la part científica a tot aquest món. M’agradaria donar camins clars i segurs per a la gent. Em veig, en cert sentit, fent d’ambaixadora d’allò que és important per a mi: reivindicar el paper de la dona i de les mares en l’esport i la competició, però també aportant una part científica a tot plegat. Però no vull oblidar que el més important és intentar sempre ser feliç, cadascú a la seva manera i fent el seu camí.
TEXT: Enric Faura
FLAIX
EMMA ROCA RODRÍGUEZ
(Barcelona, 1973)
Casada i mare de tres fills. Llicenciada en Bioquímica, bombera professional de la Generalitat de Catalunya i membre del GRAE (Grup de Recolzament d’Actuacions Especials).
Actualment està duent a terme la tesi doctoral sobre els riscos de les proves d’ultraresistència per a la salut. Més informació a www.projectesummit.com.
Ha format part de les seleccions catalanes de curses de muntanya i d’esquí de muntanya de la FEEC.
Des de 1998 competeix en proves esportives a la muntanya. Ha obtingut nombrosos podis i victòries com els següents:
Curses de muntanya i d’ultraresistència
- 2013 – Campiona de Catalunya de curses d’ultraresistència (UTBCN).
- 2012 – 3a a l’Ultratrail del Mont Blanc i 1a a la Ultramarató d’Escòcia.
- 2011 – 2a a la Marathon des Sables i 3a a la Travessa Cavalls del Vent.
- 2010 – 1a del seu grup d’edat a l’Ironman de Niça (9a de la classificació general).
- Campiona d’Europa de marató de muntanya (Val d’Aran) i campiona de Catalunya de duatló de muntanya.
- 1998 – 1a a la Marató Nike Aneto X-Treme, campiona de Catalunya de duatló de muntanya i campiona d’Espanya de duatló de llarga distància.
Esquí de muntanya
- 2008 – 3a a la Copa del Món per parelles (Itàlia) i 5a a la Patrouille des Glaciers (Suïssa).
- 2007 – Campiona d’Espanya per parelles (Núria).
- 2005 – Campiona d’Espanya per parelles (Formigal) i de cronoescalada (Cerler), 3a a la Copa del Món individual i 4a a la Pierra Menta (França).
- 2004 – Campiona d’Espanya individual (Formigal).
- 2003 – 2a al Campionat d’Espanya (Vaquèira-Beret).
- 2002 – 4a a la Copa d’Europa per parelles i campiona d’Espanya per parelles (Vaquèira-Beret).
Raids d’aventura
- 2010 – Campiona del món de raids.
- 2007 – 1a de la copa i del campionat d’Espanya de Raids.
- 2003 – Subcampiona d’Europa de raids.
- Autora de dos llibres: Extreme Adventure Races. El llibre dels raids d’aventura (amb fotografies de Jordi Canyameres. Momentum Editors, 2008) i Non stop! Esportista, bombera i mare (Cossetània, 2013).
- Participant habitual de taules rodones i conferències sobre temes relacionats amb els esports de muntanya, les dones i la salut.