Miquel Lusilla

La desitjable modernitat de qualsevol grup social no depèn tant d’unes quantes celebritats com de l’existència d’una base sòlida de persones que solen ocupar un lloc poc visible però essencial. Miquel Lusilla pertany a la solidificadora base del muntanyisme català i espanyol i no sembla gaire saludable ignorar-ho. Home afable i modest, ha estat i encara és un escalador d’un gran talent innat més que no pas “acadèmic”. 

Fill del barri barceloní de Sant Andreu, el currículum muntanyenc de Miquel Lusilla presenta atractius prou diversos vinculats a circumstàncies molt rellevants de la història del muntanyisme domèstic. Membre d’una generació de vegades menystinguda que va fer de pont entre els Anglada i els Pons i els corrents (els Pirates i l’anomenada New Wave, entre d’altres) que van protagonitzar la renovació radical i l’homologació amb les avantguardes exteriors del nostre petit món de la muntanya, ja és hora d’incorporar-lo objectivament a l’encara precari relat del nostre passat.

-Parla’m, per favor, de les teves primeres passes a la muntanya.

-Jo vaig néixer al barri de Sant Andreu de Barcelona i els meus avis materns vivien a Collserola. Fins que es van morir, cada cap de setmana anàvem amb els meus pares a veure’ls. Hi anàvem caminant des de casa. A més, jo m’hi passava tot l’estiu: tres mesos. Era una Collserola típica de l’època: sense llum elèctrica, amb aigua de cisterna…

-Suposo que no paraves de voltar per la muntanya…

-Sí, i tant. Allò no era com ara. La primera foto que tinc enfilant-me en una pedra d’argila, amb set o vuit anys, és d’allà. I també m’enfilava pels arbres. Aquestes coses, típiques de les criatures, van fer que em caigués més d’una esbroncada.

-I la voluntat de “fer muntanya” quan i com es manifesta per primera vegada?

-Els meus començaments a la muntanya són a Sant Andreu, a l’Agrupació Excursionista Muntanya. Els meus pares n’eren socis. El meu pare havia sigut de la Junta, la meva mare s’havia ocupat de la biblioteca i els meus dos germans (en total som tres i jo sóc el més petit) també n’eren socis. La família sempre es va moure en el món de l’excursionisme i l’únic que va fer escalada i alpinisme de dificultatvaig ser jo. Amb la família caminàvem i prou: Puigmal, Puigpedrós, els estanys de la Pera, Montseny, Montnegre, la pica d’Estats… Recordo que la primera vegada que vaig anar al Pedraforca va ser l’estiu de 1957 i el vam fer caminant des de Guardiola de Berguedà, que llavors se’n deia de Berga; hi vaig anar amb el meu germà gran i gent del Muntanya.

-Per tal d’arrodonir una mica el teu perfil biogràfic, fes-me cinc cèntims dels teus orígens familiars, del barri i dels anys de formació.

-El meu pare era auxiliar de farmàcia al barri i la meva mare era mestressa de casa. Sant Andreu era com un poble i tothom es coneixia. I pel que fa als estudis, jo vaig fer el batxillerat, sempre al barri, i vaig començar a treballar entre els 14 i els 15 anys d’aprenent de mecànic industrial i a les nits estudiava “Maestría” a l’Escola Industrial. En aquest sector he treballat tota la vida.

-Suposo que els teus inicis en l’escalada van ser al Muntanya…

-Sí, el primer ràpel i la primera escalada, molt bàsiques i amb cordes de cànem, els vaig fer amb el Muntanya. Però el vaig deixar aviat perquè no hi havia ningú que escalés, fora d’un parell de companys. En aquella època es feia molt començar al Figaró i hi anaves durant un any abans d’anar a Montserrat, que eren paraules majors. El problema del Muntanya era que la primera persona que es va matar al Cavall Bernat de Montserrat era del Muntanya, i això va fer que a l’Agrupació l’escalada fos una cosa una mica maleïda. De fet, les primeres nocions d’escalada les vaig aprendre mirant llibres. Recordo que l’artificial el vaig conèixer per un llibre del Mallafré: la primera doble corda la vaig fer a la roca Plana del sot del Bac i m’assegurava el meu pare, que no escalava, només m’aguantava la corda. Amb qui sí vaig escalar una mica va ser amb el meu germà mitjà, però ell de seguida ho va deixar.

-I com va evolucionar la cosa?

-Vaig anar al Club Excursionista Pirenaic, sense deixar el Muntanya, perquè un company amb qui escalava era del Pirenaic. I al Pirenaic també em vaig trobar com al Muntanya: només hi havia dos o tres socis que escalaven. Imagina’t: jo tenia setze o disset anys i em van fer responsable de la secció d’escalada; aquesta era la situació en aquella època. L’ambient en aquestes entitats era molt bo, hi havia molt de caliu, però el nivell per escalar era el que era.

-I aleshores…

-Aleshores l’any 1963 vaig entrar al Grup Especial d’Escalada (GEDE) del Club Excursionista de Gràcia. Allà vaig començar a escalar amb el Colomer, amb el Josep Maria Rodés, i va entrar gent molt bona: el Joan Martí, el Cèsar Comas, el Jordi Roca…

-Fins a quin punt et condicionava la feina a l’hora de fer muntanya? Avui els joves no comencen a treballar tan aviat…

-Sense tenir mitjans, per dir-ho així, tenia la sort que a casa no feien falta els diners meus per tirar endavant. Llavors, el que jo guanyava durant la setmana m’ho gastava el cap de setmana a la muntanya. Tot i que durant un temps els dissabtes treballàvem de 6 a 14 h.

-L’anomenada setmana anglesa…

-Sí, això mateix. I quan plegava el dissabte, corrent cap a casa, agafar la motxilla i cap a Montserrat: a la plaça Espanya a agafar el carrilet o la Hispano-Igualadina fins al Bruc, dormir a les baumes i diumenge baixar caminant a Monistrol. És clar que no necessitaves gaires diners. Vull dir que, per poc que guanyessis, això t’ho podies permetre.

-Montserrat era, per tant, el teu terreny habitual d’activitat.

-Sí, sí. De fet, a part del primer any que vaig començar a escalar i me’l vaig passar al sot del Bac, quan vaig descobrir Montserrat ja no me’n vaig apartar. Perquè per anar al Pedraforca necessitaves tres dies. Recordo que la primera vegada que vaig escalar al Pedra vam anar a fer el Gran Diedre i ens vam equivocar de via. Això era en l’última època del Pirenaic.

-Per tant, estaves a punt d’entrar al Gràcia i al GEDE…

-Exacte. Devia ser cap a principis dels anys seixanta.

-Al GEDE suposo que vas trobar el que buscaves.

-Jo era molt jove i sempre he estat més aviat tímid. Quan hi vaig entrar hi havia gent més gran que jo: el Colomer, el Mas… I vaig començar a sortir amb ells. De seguida vaig començar a sortir bastant amb el Josep Maria Rodés. A tots dos el club ens va donar l’any 1963 una beca per anar als Pirineus, a Ordesa. Vam fer el Perdut, el Casco, la Torre de Góriz i l’esperó Clos del Bazillac, que era bastant difícil. Encara vam tenir temps d’anar a Gredos. Aquell viatge el Rodés i jo el vam fer en moto i només conduïa ell perquè jo no tenia permís de conduir. I amb les motxilles plenes de menjar per estalviar. Llavors, l’any següent, vam rebre una beca per anar als Alps.

-I com va anar la cosa?

-A Chamonix ens vam trobar amb dos companys més grans. Tots quatre vam fer la normal del Mont Blanc i després el Rodés i jo vam anar a l’Aiguille Verte i vam fer diverses escalades. Recordo que després d’aquell viatge vaig pensar: “Bé, com a mínim, hi he estat una vegada”. Les coses eren tan diferents de com són ara que pensar a tornar-hi era gairebé somniar… Però vaig tenir sort i a partir de la millora del nivell de vida del país va ser possible de tornar-hi. Primer ho vaig fer amb moto carregat amb tot el material i després amb cotxe, com ara.

-Déu n’hi do…

-Va ser l’any de la preselecció de l’expedició de l’Àfrica del Gràcia, a la qual finalment no hi vaig anar. Diguem-ne que arran de la selecció final d’aquesta expedició el GEDE es va dividir en dos grups: els oficialistes i els altres, més joves i dinàmics. I jo pertanyia als “altres”. Va ser un moment de crisi i fins i tot vaig passar una temporada al Club Acadèmic d’Escalada (CADE) del Centre Excursionista de Catalunya.

-És també el moment en què inicies el període d’activitats de més alt nivell.

-Sí. Per exemple, l’estiu del 1969 vaig fer l’esperó Walker de les Grandes Jorasses amb l’Emili Gil.

-Quin record tens d’aquesta ascensió?

-L’havia intentat abans amb l’Emili Civis, però no la vam fer pel mal temps. El Gil i jo vam fer només un bivac. On vam patir més va ser en el descens, a causa del cansament acumulat i per falta d’informació i d’aigua. Però ens en vam sortir i va ser la tercera ascensió espanyola: la primera la van fer el Pons i l’Anglada, la segona els manyos de Terrassa i la tercera nosaltres.

-L’any 1970 obres amb altres companys la via de la Miranda dels Ossos que duu el teu cognom i que gairebé tots els escaladors montserratins coneixen, per bé que no tots l’han feta; una via molt atractiva i una clàssica absoluta. Parla-me’n una mica.

-Vam trigar anys a acabar-la. Hi van participar el Joan Martí, que després va passar una llarga temporada a l’Índia, i el Manel Martín. Al final la vam completar el Jordi Mur i jo al setembre de 1970. És una via molt maca, tot i que avui no l’hauria començat per on la vam fer; però en aquella època sempre anaves a buscar la part més lògica de la roca. De fet, avui la gent la comença per la Gironella.

-Immediatament després, el 1971, és l’any de l’expedició “Gràcia a l’Hindu Kush”, marcada per la mort del Jordi Matas.

-L’ànima d’aquest projecte va ser el Josep Paytubí. Érem un grup de cinc amics: el Paytu, el Manel Martín, el Jordi Matas, el Cèsar Comas i jo. Vam intentar, sense gaire èxit, buscar diners i al final en vam posar del nostre (del poc que teníem). A diferència de les expedicions de l’Anglada i companyia que es feien en aquella època, el nostre pressupost era de mig milió de pessetes, i allò va molestar algunes vaques sagrades. Però, és clar, hi vam anar amb dues furgonetes i amb tot el menjar i tot el material des d’aquí. A causa de la mort del Jordi vam decidir tornar en avió perquè volíem tornar a casa, però la idea inicial era tornar amb la furgoneta entretenint-nos pels països pels quals havíem de passar.

-Totes les morts a la muntanya són sensibles i “fumudes”, però la d’en Matas va adquirir un ressò remarcable dins del gremi. Potser valdria la pena que evoquessis una mica la figura del Matas i el seu accident, perquè de vegades sembla que el passat romangui emboirat, per dir-ho així.

-El que va passar al Jordi va ser molt senzill. Nosaltres anàvem a fer un cim verge que es deia Koh-e-Tez. Vam muntar campaments d’altitud: el primer el teníem al final de la morrena, quan començava el gel, i el segon en unplateau. Per arribar-hi havíem de travessar unes esquerdes. Les primeres vegades anàvem encordats i després hi vam passar infinitat de vegades. I bé, després d’un intent del Cèsar i del Jordi, van decidir desencordar-se en la zona que et dic i després de quatre passes el Jordi se’n va anar cap a dins d’una esquerda.

-Recorda una mica la mort de Casarotto al K2…

-Sí, això va ser el mateix, si fa no fa. El Jordi va caure en una esquerda d’uns seixanta metres de profunditat i per sota hi passava un riu. Vam baixar a buscar-lo i l’únic que vam trobar va ser la motxilla amb les tires arrencades. Llavors vam decidir abandonar, però tot el material que hi havia del campament dos en amunt el vam deixar perquè l’aprofitessin uns italians que van fer cim.

-Era un itinerari gaire complicat tècnicament?

-No, no, el que passa és que les distàncies eren molt bèsties. De fet, nosaltres ens devíem quedar a uns dos-cents metres del cim. El que passa és que tu veies un llom fins al cim i aquell llom estava tallat i havies de baixar i tornar a pujar des de la bretxa. Allò no s’acabava mai.

-La mort d’en Matas us devia pesar molt en tots els sentits…

-Sí, va condicionar moltíssim i, a més, érem un grup molt unit. Estàvem en un moment de les nostres vides molt decisiu: el Jordi s’havia casat feia poc, el Paytu em sembla que ja estava casat, jo començava a sortir amb la meva dona… Llavors et planteges de seguir sortint, però també te’n vas distanciant més davant la possibilitat de determinades activitats. Però és maco poder dir que avui el Manel Martín, el Cèsar Comas i jo continuem escalant junts. Sobretot amb el Manel, que és amb qui he fet, amb l’excepció de les Jorasses i d’alguna cosa més, les vies més fortes del Pirineu i de Montserrat.

-Els anys setanta marquen en la teva trajectòria una estabilització de l’activitat en un nivell molt bo, però menys intens que els anys anteriors.

-Sí, sobretot arran del naixement de la meva filla, l’any 1974.

-Tanmateix, durant gairebé tota aquella dècada la teva participació en el socorrisme de muntanya a Catalunya és importantíssima…

-Sí, vaig estar-hi molt implicat. Els rescats de muntanya no estaven professionalitzats. Quan hi havia un accident avisaves els companys i feies el que podies. Llavors es van impulsar els Grups de Socors a nivell federatiu. La cosa va començar a mitjans dels anys 60, en ple franquisme. Recordo que vam fer alguns nius de material al Pedraforca, a la balma de Sant Salvador, per fer més ràpids els rescats. Vaig col·laborar a treure molta gent de molts llocs per tot Catalunya. Ja als setanta es va crear una coordinadora i, amb l’arribada de la democràcia, la cosa es va professionalitzar fins arribar a la situació actual.

-T’hauria agradat professionalitzar-te com a alpinista?

-En la meva època professionalitzar-se era complicadíssim, però és que si ho hagués fet no m’hauria agradat. Jo entenc l’escalada, l’alpinisme i la muntanya perquè m’agrada i per passar-ho bé. Que em diguin on he d’anar no m’agrada i, a més, jo busco la satisfacció; res més. He impartit cursos quan estava a l’Escuela Nacional de AltaMontaña, la qual, en arribar la democràcia, es va convertir en l’Escola Catalana d’Alta Muntanya, i havia participat en cursos als Alps, on m’havien ofert la possibilitat de quedar-me a França i fer-m’hi guia, però vaig dir que no. Que quedi clar que no menyspreo el més mínim la professionalització. El que passa és que mai l’he vista com una opció per a mi.

-Pel que fa a la muntanya, tens algun referent ideològic?

-Tinc respecte pels grans noms: Cassin, Bonatti, Hermann Buhl, Terray, Rébuffat, Messner… Però no sóc gens mitòman. La persona que he vist mai escalar millor és el Joanet Cerdà. De chapeau! I només he escalat una vegada amb ell.

-Per acabar, et veus amb cor de fer una valoració general del moment actual del muntanyisme?

-Bé, no es pot anar contra el que fa la majoria… La realitat és la realitat. Jo sempre dic que estic molt content de l’època que he viscut. Perquè jo he fet unes fogueres a Montserrat acollonants; he dormit a les balmes i ens hi cuinàvem la carn a la brasa al vespre i mai no hi va haver cap foc al bosc enlloc. He estat al Pirineu acampant o fent bivac allà on m’ha sortit dels nassos. Això avui no ho tens. I la felicitat que donava tot això… És una vivència impagable que avui amb la massificació és impossible d’experimentar.

TEXT: Josep M. Cuenca
FOTOS: col·lecció Miquel Lusilla

FLAIX
MIQUEL LUSILLA VILA
(Barcelona, 1945)

Soci de l’Agrupació Excursionista Muntanya i, des del 1963, membre del Club Excursionista de Gràcia i del seu GEDE; també ha estat membre del Club Excursionista Pirenaic i del CADE del CEC.
Esperó Clos del Piz Bazillac, 1963.
Membre de l’ECAM des del 1964.
Obertura, amb Agustí Gil i Jaume Casanovas, de la via Lusilla de la Gorra Marinera de Montserrat, considerada el primer A4 del massís.
Participació en l’obertura de diverses vies GEDE (roca Gran de la Portella de Montserrat, paret de Catalunya de Mont-rebei, etc.).
Tercera ascensió espanyola de la Cassin de l’esperó Walker de les Grandes Jorasses, l’estiu de 1969.
Obertura de la via Lusilla de la Miranda dels Ossos, a la regió d’Agulles de Montserrat (1970).
Membre de l’expedició “Gràcia a l’Hindu Kush” del 1971.
Membre del Grupo de Alta Montaña Español des del 1971.
Director tècnic del Grup de Socors de Muntanya de la Federació Catalana entre 1973 i 1977.
Ha estat instructor de l’ENAM i de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya, de la qual va ser director.
Secretari general de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada des de maig del 2002.