En temps de la postguerra i amb en Lluís Estasen com a precursor, una nova generació de joves aguerrits va irrompre en el petit món de l’escalada catalana. Uns dels escaladors més actius d’aquells anys 40 eren els germans Estorach: Francesc, Josep i Maria. En Josep avui ja no és entre nosaltres i la Maria va aconseguir nombroses primeres ascensions femenines. Aquí entrevistem el germà gran, en Francesc. Als seus 92 anys ja no escala, però els seus records s’enfilen a l’altura dels escaladors pioners del nostre país.
En Francesc, en Josep i la Maria Estorach van ser uns escaladors destacats a casa nostra durant la dècada dels 40, ja que van aconseguir nombroses primeres a Montserrat i al Pedraforca. Se’m presenta l’oportunitat d’entrevistar en Francesc i no la deixo escapar. El meu primer contacte amb ell és per telèfon. Li comento la meva intenció i em diu que no ho veu clar perquè acaba de sortir de l’hospital. Quedem que li trucaré més endavant. Anem ajornant l’entrevista al llarg de dues o tres setmanes. L’edat, la salut, els metges, els hospitals, els dies dolents… Quan sembla que no serà possible i que potser estic forçant una situació no desitjada, decideixo fer l’últim intent i em diu: “Avui sí que em va bé! Passa aquesta tarda, a les sis”. Fantàstic!
Arribo a Vilassar de Dalt i ell i la seva filla em reben hospitalàriament. És l’hora de la veritat. El Francesc que tinc davant no té res a veure amb el que m’imaginava a l’altra banda del telèfon. L’entrevista és llarga i em regala somriures, rialles, memòria històrica, política i social; i tot darrere una mirada de murri que em fa tenir la sensació que ens hauríem entès escalant junts! Al llarg de l’entrevista s’aixeca més de deu vegades per agafar fotos, llibres, material… Sembla el cul d’en Jaumet. Aconsegueix fer-me pensar que allò de l’hospital era inventat. Quina enveja, quina vitalitat! Paro la gravadora. M’acomiado i quan torno a ser pels carrers de Vilassar tinc una sensació molt estranya. És com un buit després de tanta informació i a la vegada com un pes… El pes de la història de l’escalada al nostre país i el de la responsabilitat d’explicar-la. Un estat difícil d’explicar, semblant al que es pot experimentar dalt d’un cim.
Quan va ser l’últim cop que vas anar a escalar, Francesc?
Ui! Quan em vaig casar, el 1951. Vaig plegar i em vaig dedicar a la família.
Quants anys tenies?
31. Sóc del 1920, de la quinta del biberó. Mira (m’ensenya una foto dels Encantats amb una línia discontínua traçada fins al cim), el 24 de juliol del 1950 vaig fer aquesta ascensió.
Va ser una primera?
No. L’Oliveras, en Comici i més gent ja hi havien pujat. Més que unaprimera va ser una última!
Per tu què és una primera?
El primer que arriba a dalt. El que hi deixa el registre i hi posa el nom. Si ja hi ha registre, no és una primera.
Però, per exemple, la via Puigmal del Cavall Bernat (la segona que s’hi va obrir) no és una primera?
No! Ells van ser els primers d’escalar el Cavall per aquell traçat. La primera és la primera ascensió que s’hi va fer, la Normal.
Entenc. A quina edat vas començar?
Doncs vam començar després de la guerra.
El 1939.
No. Jo vaig estar 9 anys a la guerra. Després dels 3 anys de guerra, vaig estar-ne 3 a la presó. Tot seguit Franco et perdonava, però havies de fer la mili 3 anys més. Total, 9 anys. Però és igual. Per mi era com una aventura.
Per tant, cap al 1945 vas començar a escalar?
Sí. Primer van començar els meus germans Josep i Maria i jo m’hi vaig afegir després. Nosaltres a la muntanya sempre hi havíem anat. Com que vivíem a Barcelona, pujàvem cap a Horta. Hi havia un llac d’una masia que es deia Can Borrell. Amb pals i un llençol vell que ens deixava la nostra mare, ens fèiem una tenda i ens hi estàvem un parell de dies. Llavors, quan va venir la guerra, el meu germà i jo hi vam anar.
El teu germà era més gran?
Més petit. Va anar de voluntari a les bateries de canons contra els avions que venien de Mallorca. A Palamós. En acabar la guerra també el van enviar a un camp de concentració, però després no el van castigar i es va salvar de tornar a fer la mili. A mi em van enviar primer al camp de concentració de Reus (un antic manicomi) i després a Barcelona, als batallons de treballadors. Fèiem trens a l’estació de la Sagrera, empenyíem vagons… Una vegada hi va haver una riuada, a Martorell em sembla, i vam haver de treure tota la sorra d’un canal.
Mà d’obra!
Sí, sense cobrar i al tanto, perquè a la mínima hi havia palo!
I mentrestant els teus germans es van iniciar en l’escalada?
Sí. El meu germà va començar amb la UEC, però de seguida es va fer del Gràcia (CEG) juntament amb la meva germana. La seva escola (i la meva temps després) va ser Montserrat, juntament amb el sot del Bac al Figaró i Sant Llorenç del Munt.
Quina va ser la teva primera escalada?
L’agulla de la Creu. Però més aviat la vaig fer de paquet. El Josep i la Maria ja en sabien i jo anava al mig. L’agulla de la Creu és bastant difícil i perillosa per la gent que passa per sota. El meu germà ja l’havia intentada un dia en què uns del CE Catalunya no podien passar. Llavors s’hi va ficar el Josep i mentre escalava de primer se li va arrencar una llastra. Per sort va poder reaccionar fent un salt enrere i es va salvar. Les pedres van anar a parar al camí. Calcula si hi arriba a haver algú… Els haurien fotut tots a la presó! Després, quan hi vaig anar amb els meus germans, com que la llastra ja havia caigut, la vam fer sense problemes.
Amb el teu germà fent de primer de cordada?
Sí, el meu germà en sabia molt. En aquella època hi havia 6 o 7 escaladors que havien fet les primeres més bones. L’Estrems, el Casas, el Pany, la Maria Antònia, la Carme Romeu, la cordada d’en Casellas de Manresa, els de Sabadell… A cada colla sempre hi havia el cap de cordada que era un tio que passava per tot arreu encara que no hi hagués preses, ni claus, ni res… No sé si volaven o què feien!
Qui era el millor?
El rei era el Pany. I el meu germà s’hi va anar inclinant i també feia el mateix. Per on no podia passar algú, ell hi passava. Tenia les mans bé, els peus bé…
I el cap!
Sí, però era perillós perquè més d’un es va matar. Si fallaves en aquells passos fins de Montserrat… A més, tal com rasca aquella roca, el desgraciat que queia quedava arreglat. Recordo quan el GAM va escalar el Gorro Frigi per davant. Van fer la primera. És una ascensió molt perillosa perquè és lliure fins a uns 40 o 50 m on hi ha una escletxa i llavors torna a ser lliure fins dalt, uns 120 o 140 m. Gairebé només pots clavar-hi una vegada. Després de fer-la nosaltres, uns s’hi van matar.
Si per “lliure” entens sense cap clau on assegurar-te, aquesta via ara ja no és tan perillosa…
Sí, ja ho sé. Ara equipen les vies. Jo no hi estic d’acord, però el món és el món. Ara el que va allí ja no és un escalador.
I què és?
És un tio que grimpa bé, que no té por al vertigen i que està en forma. Com un atleta. Llavors algú et diu: “Avui he fet el Cavall Bernat, la Mòmia, l’agulla de la Creu, etc.”. Collons, quantes que n’has fet en el dia! Claro, si ho ha trobat tot pitonat!
Pitonat i…
Pitonat i tot arreglat amb les grapes aquelles!
Els parabolts.
Sí, tot el que no havíem acceptat. Nosaltres érem de l’època del pitó, la corda de cànem i el martell. Aquelles 10 o 20 cordades de l’època érem puritanes. No acceptàvem el burí, ni gastar fusta, ni troncs…
Troncs que servien per superar les balmes.
Tampoc ho volíem. Si podíem, tiràvem el tronc i miràvem de superar el desplom amb un pas d’esquena, enfilant-nos un damunt de l’altre. Si no, clavàvem claus, com a l’Ou de Colom. Vam treure el tronc i el Josep i un altre company el van escalar sense el tronc. Jo, després de veure el que van patir, no hi vaig voler pujar. Altres agulles també van costar molt, com la Nineta. Ho van provar tot. Inclús van lligar una corda a un coet per fer-la passar a l’altra banda, però no va funcionar. Al final es va fer escalant.
Quin rastre deixàveu a les vies que obríeu?
Només el llibre de registre del cim. Desclavàvem els claus utilitzats i per baixar fèiem servir alguna herbeta. A dalt de les agulles sempre hi ha alguna savina, que tenen les arrels molt fortes. De vegades no. Llavors s’havia de posar algun clau que es quedava allà per sempre.
Quina tècnica fèieu servir per baixar?
Primer la tècnica Dulfer i quan va aparèixer el mosquetó ja ho fèiem com en Comici. Així baixaves més ràpid. Per nosaltres l’escalada es va convertir en un ofici. Després de fer-ho tantes vegades podíem baixar una agulla de 30 o 40 m d’un salt. Ara tampoc no es fa això. La gent baixa rapelant, però caminant.
Sí, però no se us cremava la roba?
No es cremava res, ni les mans. Era la pràctica que hi teníem. A més, la roba que dúiem ens la feia la nostra mare i ens cosia reforços a la caçadora i al cul dels pantalons. Als peus hi portàvem espardenyes de sola d’espart, les mateixes que gastaven els caçadors. Com que el fil de l’espart és molt fort, s’enganxa molt bé a la roca de Montserrat. I el material de ferro ens el fèiem nosaltres perquè treballàvem de mecànics. El copiàvem de les revistes que arribaven a les entitats excursionistes: la revista del Club Alpí Italià, per exemple.
Quins escaladors sortien en aquelles revistes?
Dels nostres, cap. Tots eren italians, austríacs i alemanys. En Comici, en Cassin… Tots aquests tan bons. Tinc un llibre, Escalatori, més vell que Neró, de l’època del sesto grado. Del 1941.
Ells ja parlaven del sesto grado el 1941! I aquí?
Aquí no. Aquí hi havia l’Estasen que havia anat a l’estranger i s’hi va comprar un clau. Un clauot gros que no el fotia anar per res i feien coses pel Pedra.
L’Estasen va ser un dels primers…
Sí, és considerat el primer escalador. L’iniciador. Va morir el dia en què van inaugurar el refugi del Pedraforca que du el seu nom. Li va agafar un atac de cor, suposo que de l’emoció.
Tu només escalaves amb el teu germà?
No. Primer anava amb el meu germà i altres, però ens discutíem pel material quan es trencava o es perdia. Com que aquí no n’hi havia i ens l’havíem de fer… Al final vam decidir anar els 3 germans sols. Cada vegada ens compenetràvem més i cadascú sabia la feina que havia de fer. El Josep era la punta, la Maria anava al mig assegurant i jo anava l’últim traient tot el que aquell posava.
Vau començar fent segones i terceres?
Sí, vam començar escalant algunes que ja s’havien fet però que eren de categoria, com la Bola de la Partió, la Bitlla o les Bessones. Aleshores vam decidir buscar primeres i vam començar per la zona d’Agulles, la més maca de Montserrat. Hi vam trobar moltes agulles amagades que no havia fet mai ningú, com l’agulla del Mig del Faraó o l’agulla Tempestat. El meu germà va fer la Tempestat i jo la del Faraó.
Llavors anàveu canviant de cap de corda?
No. És que aquells dies ens havíem barallat una mica i vam anar-hi separats.
Posàveu vosaltres els noms a les agulles?
No, perquè ja tenien el seu nom en els mapes antics o els pagesos de la zona ja els n’havien posat un. Com la Faluga, la Mà, etc. Però si l’agulla era desconeguda, com la del costat del Faraó, sí. Jo li vaig posar agulla del Mig perquè era allà al costat. El nom agulla de l’Esquelet també el vam inventar nosaltres. No sabíem quin nom posar-li i en arribar a dalt hi vam trobar l’esquelet d’un colom missatger amb l’anelleta i tot. Per això li vam posar agulla de l’Esquelet. Encara guardo l’anella. Però si ja tenia nom només hi deixàvem el registre…
Encara ara hi ha registres.
Sí, però molts clubs no et donaven el registre i de vegades utilitzàvem pots de sardines. Volien que fessis activitat, però no et donaven res. El GAM, en canvi, cuidava més els escaladors i tenia millor material.
Com sabíeu abans de pujar a una agulla si algú ja ho havia fet?
Perquè després del cap de setmana els escaladors passàvem pels centres, dèiem el que havíem fet i es publicaven les escalades en el butlletí. Però a vegades la gent deia que feia una primera al Cigarro quan l’agulla es deia Trencabarrals i ja s’havia fet. Això és una cosa que m’empipa…
Ara és molt diferent perquè pots pujar una agulla per molts itineraris diferents.
Sí, hi ha 40 vies diferents per pujar una agulla. La via del Pepet, la del Joanet… Això no em sembla bé.
Però també hi havia les vies Haus-Estrems, Anglada-Cerdà, Anglada-Guillamon…
Sí, però aquests van venir després nostre i ho van canviar tot. Però el món canvia i tornarà a canviar. Nosaltres només tenim una via amb el nostre nom: la Directíssima Estorach al pollegó Petit del Pedraforca. Però va ser cosa del Club: al pollegó Petit ja hi havia altres vies com la Font o la Xandri-Casanellas, però no eren de tanta categoria. Llavors jo treballava de mecànic en una fàbrica i la filla del cap em va ensenyar una foto i em va dir: “Mira, això sí que és una escalada!” Era la Directíssima, que l’havien intentada sense èxit uns del Club.
Quina casualitat que la filla del cap fos escaladora, no?
No era escaladora, però era del Club. Llavors els clubs aglutinaven molta gent. Hi havia els que els agradaven les marxes, la natació, les plantes… Hi havia seccions de tot!
Com era un cap de setmana d’escalada en aquell temps?
Sortíem dissabte al migdia perquè al matí treballàvem. Agafàvem el carrilet a la plaça d’Espanya fins a Monistrol i si teníem cèntims pujàvem a l’Aeri. Si no, doncs a peu amunt i enfilàvem cap a Agulles sense passar pel Monestir. Dormíem a qualsevol racó i diumenge escalàvem.
I després, a desfer tot el camí fins a l’estació…
Algun cop se’ns escapava el tren i esperàvem algun tren de càrrega. Però si no ens deixaven pujar-hi, dormíem a l’estació i l’endemà agafàvem el primer tren i directes a la feina.
Amb la roba d’escalar?
Sí. De fet dissabte ja anàvem a treballar amb la roba d’escalar.
I per anar al Pedraforca?
Al Pedraforca, si hi anaves 2 o 3 cops l’any, ja podies estar content. A més, per anar al Pedraforca necessitaves un salconduit! Quan es va acabar la guerra, per anar d’un poble a l’altre calia “permiso de la autoridad”. A les carreteres hi havia els burots, uns paios que et feien pagar. Com que hi havia molta gana, la gent anava als pobles a buscar menjar i quan en tornaves havies de pagar. Per exemple, si portaves una gallina i una col et deien: “Això val una pela”.
Com els peatges d’ara, vaja.
Sí. Nosaltres érem uns fanàtics i cèntim que recollíem, cèntim que guardàvem. En lloc d’anar al cine! Així, quan en teníem prou, agafàvem el carrilet i cap a Saldes. Primer paràvem a les cases de pagès a menjar i després ens havíem de presentar a la Guàrdia Civil. Ens miraven i ens deien: “Circulen”. I a peu cap al Pedraforca.
Us agafàveu el dissabte de festa?
No! Marxàvem el cap de setmana, però ens hi estàvem 6 o 7 dies i quan tornàvem ja estàvem acomiadats! Anar al Pedraforca volia dir perdre la feina. Però com que sobretot el meu germà era un gran mecànic, totes les empreses el volien i en tornar ja teníem feina en algun altre lloc.
Caram amb els Estorach! Quines ascensions vau fer al Pedra?
Hi vam fer tres primeres: la Directíssima, la canal de Riambau i una primera a Cabirols a l’hivern, el mes de gener, que no s’havia fet mai. Quan nosaltres hi vam arribar, ja hi havia moltes primeres fetes i després s’hi han obert moltes més vies. El Pedra està cosit.
Sí, també. Als Pirineus hi vau fer alguna cosa més a part dels Encantats?
El meu germà, sí. Jo només vaig fer el pic de Bassegoda quan estava de soldat del caudillo. Vam demanar d’anar a aquest cim fronterer i ens van dir: “Sí, vayan, pero vayan armados por si cogen algún maqui”. Sí, home!, vaig pensar, si trobem un maqui ens n’anirem amb ell! Ens fotien unes coses… Érem rojos i ens fotien a caçar maquis! N’hi havia que ho feien: si es trobaven amb algun maqui, s’hi ajuntaven i se n’anaven cap a França.
I fora del país vau fer-hi alguna escalada?
Nosaltres, no. No hi havia cèntims. Teníem companys que per anar a Montserrat s’amagaven al tren sense pagar o anaven penjats a fora!
Et va quedar alguna ascensió pendent?
Home, sí! Una que ens hauria agradat fer als dos: la paret N de l’Eiger. La que ha tingut més morts de tot el món. Aquella és de por. S’hi ha mort Déu i sa mare! Però no hi he estat, no he sortit d’Espanya ni per escalar ni per res.
El teu germà va continuar escalant quan tu ho vas deixar?
No. També va parar quan es va casar, una mica abans que jo.
Si la parella no escala, és complicat combinar-ho…
No és això. És que t’hi jugues la pell. I per què? De vegades em dic: “Per què es van matar tots aquells?” Mira, hi havia un xaval que va començar a venir amb nosaltres i de seguida es va posar al corrent. Es deia Capeta. S’ho empassava tot i la meitat de les coses les fotia en lliure. En Capeta va anar a repetir la Directíssima i en un lloc on nosaltres havíem necessitat un clau, ell va passar-hi sense. Jo li vaig dir: “Vés amb compte”. A la següent ascensió es va matar, al Midi d’Ossau.
Suposo que quan et casaves et plantejaves el perquè.
No, és ara que ho penses. Per què ho vam fer tot allò?
I per què ho vau fer?
Mira, ens havia agafat aquella passió i si un feia una cosa, l’altre també… A més, l’escalada la van iniciar els anglesos. El Whymper al Cerví i tots aquells. Anaven als Alps i contractaven guies per pujar muntanyes. Això es va anar enramant i es va escampar com una taca d’oli. Aquí va arribar una mica més tard, però tot arriba.
Coses de joventut?
No. No sé per què ens vam arriscar tant…
TEXT: Oriol Dubreuil
FOTOS: Arxiu Francesc Estorach
FLAIX…
FRANCESC ESTORACH PONS (Barcelona, 1920)
Resident a Vilassar de Dalt (Maresme)
Mecànic jubilat.
Escalador pioner durant els anys 40, amb obertures a Montserrat i al Pedraforca.
Primer guia de muntanya d’Espanya juntament amb el seu germà Josep.
Exmembre de la UEC, del GEDE (Club Excursionista de Gràcia) i del GAM (Club Muntanyenc Barcelonès).