Formar esportistes implica formar persones
Des de l’any 1997 Jordi Canals dirigeix el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya de la FEEC, per on han passat esquiadors de la talla de Kílian Jornet, Mireia Miró o Marc Pinsach, i ja fa 27 anys fou un dels pares de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya. Però en Jordi va iniciar la seva trajectòria alpinística a mitjans dels anys 70 i l’any 1985 participà en l’expedició catalana que va fer el cim de l’Everest. No són motius més que suficients per entrevistar-lo?
Ja feia massa temps que la trajectòria llarga, brillant i fructífera d’en Jordi Canals en el món de la muntanya el feia mereixedor de l’entrevista principal d’un número de Vèrtex. En Jordi, pel seu càrrec al capdavant del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), ve sovint a la seu de la FEEC, ubicada al centre de la Ciutat Comtal. Aprofitem un d’aquests dies per abordar-lo. És un home inquiet, una d’aquelles persones que desperten passió quan parlen. En un tres i no res han passat dues hores. Ara la feina serà ordenar de manera coherent el material gravat.
–Bona tarda, Jordi. Per començar, tirem de tòpics: explica’ns a grans trets com són els teus orígens a la muntanya…
-Vaig néixer a l’Eixample barceloní. Imagino que tenir aquest origen urbanita m’ha motivat sempre a marxar a la muntanya. De petit recordo sortir amb els meus pares: Montserrat, Sant Llorenç, Núria, Puigmal cap als deu anys… En fi, res d’especial.
–I una mica més endavant?
–Sóc de la generació dels qui amagàvem les cordes perquè no patissin els nostres pares. Ara entenc per què (somriu). Un dia caminava amb els meus pares, els meus avis i la meva germana sota uns escaladors que estaven al Cavall Bernat de Sant Llorenç i els meus pares van co- mentar: “Són ganes de prendre mal”. Els temps, però, canvien i fa pocs dies la meva mare em va dir que per molts anys pugui seguir escalant.
–Fem un salt en el temps i passem a l’any 1983. Amb tan sols 29 anys vas participar en la primera expedició catalana a l’everest.
–Va ser una experiència molt maca. Era el grup del Conrad Blanch, cap de l’expedició. Aquell any no vam poder assolir la fita, però sí dos anys més tard pràcticament amb els mateixos integrants. Tots érem molt joves, començant per l’Enric Lucas, que precisament estava fent el servei militar.
–Vaig assistir a una conferència sobre l’expedició de 1985 on Carles Vallès i Conrad Blanch et qualificaven d’expert en nutrició i dietètica…
–En aquelles èpoques es buscava donar a cadascú la responsabilitat que més s’adeqüés al seu perfil professional. Aleshores jo impartia classes de dietètica i hi ajudava la meva formació en enginyeria química i biologia.
–Deixem enrere l’everest i passem a l’esquí de muntanya. Quan neix aquesta passió?
–Cap als set anys ja sentia parlar d’esquí de muntanya a una amiga de la meva mare. Als 10 anys baixava amb el cremallera de Núria mirant el mapa de l’Alpina i vaig començar a llegir ressenyes sobre curses d’esquí de muntanya. Se’m va encendre la bombeta i des de llavors participar en alguna d’aquelles proves es va convertir en una fita per a mi. Amb els primers diners que vaig guanyar em vaig comprar uns esquís de muntanya directament. Ho tenia claríssim.
–Així que abans no vas passar per l’escola de l’esquí alpí…
–No. Directament a fer voltes maria. A posteriori sí que ho vaig fer. Recordo que amb 19 anys, en la meva primera excursió amb esquís, quatre amics vam sortir de Salardú vall de Colomèrs amunt. Vam acabar dormint en tres llocs diferents i no ens vam retrobar fins l’endemà. Aquell matí vaig sortir sol de la cabaneta on havia fet nit i en sentir les pells lliscar per la neu enmig del bosc em vaig enganxar a l’esquí de muntanya per sempre més. A la baixada, amb uns esquís de 2 m i una motxilla de 15 kg, doncs diagonal i volta maria. Gens recomanable! Les següents sortides van continuar sent molt autodidactes. No ho hauria de dir, però el primer curs d’esquí de muntanya que vaig fer va ser com a professor.
–No predicaves amb l’exemple…
–Tot és relatiu. Tenint en compte la quantitat de gent que sortia a la muntanya, llavors (a mitjans dels setanta) hi havia un percentatge més elevat d’accidents que avui en dia. Això també passava en escalada i alpinisme. He conegut molta, massa gent que ha mort. Ara que el nombre de practicants ha augmentat tant, no es dóna amb aquesta freqüència. Deu voler dir que s’ha fet alguna cosa bé.
–Tinc entès que vas ser un dels pares de la Copa Catalana d’esquí de Muntanya.
–Sí. L’any 1984, a l’antic local de la FEEC al Liceu de Barcelona, ens vam reunir en Lluís López, l’Enric Hernàndez, en Xavier Martínez i jo mateix. Organitzadors, corredors i gent de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM). Va sorgir la idea de fer una Copa per aglutinar les diferents curses del moment: Núria – la Molina (organitzada pel CE Terrassa), Núria – Setcases (UEC Barcelona) i Núria-Noufonts-Núria (Foment). Aquelles proves eren moltes vegades una aventura més que una competició. Una cosa impensable avui en dia.
–Totes al Pirineu oriental…
–Amb l’excepció del Ral·li del CEC, que era itinerant. Fa trenta anys o més, tenir cotxe per a un jove era gairebé un luxe. Així que tocava agafar el tren per anar a Núria o a la Molina. La història va canviar quan la majoria de gent va poder disposar de vehicle: moltes curses es van desplaçar al Pirineu occidental, amb un paisatge més alpí i normalment amb més neu.
–En aquest període una de les curses mítiques va ser la del Molières…
–L’any 1982 vam començar a organitzar aquesta cursa juntament amb en Miquel Sánchez (des de fa una pila d’anys guarda del refugi Ventosa i Calvell) i altres amics. La 1a edició va reunir 60 persones i tant en Miquel com jo en teníem tantes ganes que també la vam córrer. Jo llavors corria; de fet vaig fer-ho des de 1978 fins a 1990. En la 5a o 6a edició vam tenir més de 100 equips: un autèntic rècord per l’època. Es podria dir que fins i tot vam morir d’èxit, de tanta gent que s’hi va apuntar.
–Més gent que en algunes curses d’ara. Per què?
–La Molières tenia un recorregut preciós. S’assolia un pic de 3.000 m amb una sola pujada i amb una baixada des del cim de més de 1.700 m! A més hi havia molt bon ambient, amb participació internacional. Vam tenir molta sort que durant totes les edicions no hi hagués cap incident remarcable, ja que es passava per dues de les valls amb més allaus del Pirineu. Ara hi ha curses que per sumar el mateix desnivell fan fins a quatre pujades i baixades, pràcticament per sota dels telecadires d’una estació d’esquí. Tenint en compte, però, que avui per qualsevol cosa et poden enviar als tribunals, té la seva lògica. Per sort també hi ha proves amb recorreguts molt atractius que cobreixen les inscripcions en molt poc temps, com la de la vall Fosca, l’Open Altitoy de la vall de Barèges o les mítiques alpines com la Pierra Menta, el trofeu Mezzalama o la Patrouille des Glaciers. Això demostra que si l’itinerari és atractiu, hi ha demanda no només de corredors, sinó també de persones atretes per nous recorreguts i per l’ambient.
–Tornem als orígens de les curses d’esquí de muntanya. Sembla mentida que la primera documentada fos a Catalunya.
-L’any 1927 la Cursa Puig d’Alp – Puigllançada va ser la primera. He parlat amb suïssos, italians i francesos per veure si abans n’hi havia hagut alguna altra, però sense resultat, tot i que penso que en devien existir. Als Alps sembla que en feien, però amb material d’esquí de fons. A l’arc alpí l’eclosió no arribarà fins al 1986, amb la primera edició de la Pierra Menta, una carrera per etapes que revolucionà l’esquí de muntanya de competició a Europa. Es va seguir el model català de cursa en línia i no de proves cronometrades de pujada i baixada amb coeficients correctors, com es feia a Itàlia.
–Quan vas deixar de córrer, la teva vinculació amb l’esquí de muntanya no es va aturar…
–Vaig parar el 1990. Després vaig anar quatre anys a treballar al Marroc i vaig desconnectar a mitges. En tornar em van proposar entrar a l’or- ganigrama tècnic de la Federació Espanyola per coordinar la selecció, les competicions i el recentment creat centre de tecnificació d’esquí de muntanya de Madrid. Aquesta última activitat era la que més em satisfeia, però la meva idea era crear un centre a casa nostra. El 1997, amb Joan Bernat Clarella presidint la FEEC, es va tirar endavant aquesta iniciativa. Amb l’Alfons Valls i la Maite Hernández vam començar la nostra tasca al capdavant del CTEMC. Un somni fet realitat!
–Quin era l’esperit del Centre?
–De fet la “filosofia” no ha canviat: formar tant esportistes com persones perquè una cosa implica l’altra. Es tracta de buscar gent que pugui arribar a l’alt nivell, però no a qualsevol preu. En un món poc professionalitzat com el de l’esquí de muntanya, tenim claríssim que el més important són els estudis. Et recordes de tota la gent que ha passat, però sempre més de la primera promoció on hi havia l’Arnau Anguera, l’actual coordinador, que llavors tenia 15 anys; en Gil Orriols, que s’acaba d’incorporar a l’organigrama tècnic de la FEEC; la Gemma Furió, en Ferran Vilella o l’Oriol Garrote, que va dissenyar els logos; i molts d’altres…
–Quina evolució va tenir?
–El 1997 teníem 17 esportistes. Quatre d’ells van ser bombers, una mica emmirallats per l’Alfons Valls, un gran exemple com a professional (guia d’alta muntanya amb una llarga experiència en rescats de muntanya) i com a muntanyenc. A poc a poc va augmentar tant el nivell com el nombre de joves. El primer any l’Arnau i la Gemma ja van fer podis a nivell europeu. Gairebé no et sabria dir per què, però el CTEMC ha creat escola. No deixa de sorprendre que un país de poca neu com el nostre hagi pogut posar-se al nivell dels països alpins, tradicionalment dominadors dels esports d’hivern. A tall d’exemple, et diré que treballem molt amb esquís de rodes, tal com es fa en esquí de fons i biatló. Això, a nivell d’esquí de muntanya, ens ho han copiat altres països.
–Com pot ser que superem països que domi- nen l’esquí alpí com França, Itàlia o Suïssa?
–Hi ha força factors. Als països alpins tradicionalment si tenien un bon esportista, l’encaminaven de seguida cap a les disciplines olímpiques, on hi ha més diners. No obstant això, els joves alemanys, austríacs, suïssos i francesos estan fent una feina molt bona. Tan sols cal veure els resultats. L’any 2004, durant la disputa dels Campionats del Món a la Val d’Aran, en la categoria cadet en Kílian Jornet va guanyar la cursa vertical i pocs dies després l’Aleix Pubill la individual. Recordo perfectament com dos entrenadors italians van venir a preguntar-me com havia estat possible. Ara ja no ens ho demanen. Gaudim d’un reconeixement internacional, senyal que les coses s’han fet bé.
–I és clar, apareixen figures com en Kílian Jornet o la Mireia Miró, talents naturals. En quin percentatge són el que són gràcies al CTEMC?
–És molt difícil d’avaluar, però hi ha una frase que diu: “Un mal entrenador de cavalls pot fer malbé un pura sang, però el millor entrenador no aconseguirà que un cavall de tir guanyi el Grand National”. S’ha fet un treball molt seriós al llarg dels anys amb la implicació de molts es- pecialistes. És molt positiu que els joves vegin els tècnics amb unes ganes boges d’anar a la muntanya. Una de les claus de l’èxit és que s’ho passin bé anant a la muntanya! Molts esportistes fan un munt de quilòmetres per venir a les sortides, però les ganes sempre hi són, faci bo o dolent. Cal que els joves s’hi trobin a gust. A més al CTEMC impera el bon ambient entre esportistes, tècnics i també amb els pares. Els “veterans” ajuden els més joves i això també fa que el seu grau d’implicació estigui al màxim. Bé, contestant a la teva pregunta, segur que el CTEMC ha influït positivament sobre ells i també ells han influït positivament sobre el Centre. El dia que deixem d’aprendre uns dels altres, estarem una mica morts.
“Sóc de la generació dels qui amagàvem les cordes perquè no patissin els nostres pares”
“No ho hauria de dir, però el primer curs d’esquí de muntanya que vaig fer va ser com a professor”
–Continuem amb en Kílian. Parla’ns una mica dels seus orígens al Centre.
–Va entrar-hi amb només tretze anys (l’edat mínima era catorze) i recordo la il·lusió amb què parlava dels seus projectes a la muntanya. Des de ben petit ja s’intuïen les seves qualitats esportives, però sobretot la seva constància i capacitat de recuperació. El mètode de la Maite, la seva entrenadora, era posar-li entrenaments que entengués per aprendre a entrenar-se. Segur que en Kílian ha aprofitat moltes d’aquelles primeres sessions. A més a més era molt bon estudiant. En la darrera sortida de la temporada (juny de 2006) m’explicava que volia estudiar disseny industrial a Barcelona i escapar-se a la muntanya tant com pogués. Em semblava estar sentint la crònica d’un desastre anunciat. Vaig comentar-li la possibilitat d’estudiar STAPS (ciències de l’activitat física) a Font-romeu i encara tinc gravat al cap com se li va il·luminar la cara. Jo no tenia clar que a França volguessin formar un esportista català i vaig contactar amb en Jacques Soulié (excompany meu de l’època en què competia i gran coneixedor de Font-romeu) i de seguida em va donar una resposta positiva des de la facultat. Ara en Kílian és una icona per a Font-romeu. L’acolliment dels esportistes de la FEEC a la facultat d’STAPS és excel·lent. Quatre esportistes s’hi han graduat ja i actualment n’hi ha set estudiant.
–Tot i que tant en Kílian com la Mireia són actualment els millors esquiadors de muntanya del món, recordo que fa dos anys vaig entrevistar-la a ella i en els aspectes a millorar ho tenia claríssim: la baixada. S’ha fet?
–Sí, però sempre es pot millorar més. La veritat és que també falta muntanya per entrenar. Els Pirineus estan molt bé, però són molt diferents dels Alps sobretot pel que fa als descensos. La temporada passada tant en Kílian com la Mireia hi van anar a viure. Això és un desavantatge que encara fa més extraordinaris els nostres èxits. No és el mateix ser de Bormio que de Sabadell o de Barcelona; o que t’arribi un esportista sabent traçar viratges de gegant o un que fa cunya. Encara que estiguis molt fort en la pujada, si no baixes gaire bé, a part que et retallaran molt de temps, arribaràs molt més cansat a l’inici de la següent pujada. Per això estem tan contents amb els resultats obtinguts la temporada passada als mundials de Claut (Itàlia), on hi havia unes baixades dificilíssimes. Vull destacar que més del 90 % dels punts obtinguts per Espanya a Claut van ser d’esportistes que tenen o han tingut vincles amb el nostre centre de tecnificació.
–Són molt diferents en Kílian i la Mireia?
–No t’ho pensis. Els dos són molt centrats i els uneix una passió comuna. En Kílian té moltes més distraccions al voltant seu (entrevistes, compromisos publicitaris, etc.) i és molt mediàtic, no només a Catalunya sinó a moltes parts del món. L’hem pogut veure fins i tot en panells a Times Square (Manhattan) i fa poc Canal Plus France li va fer un reportatge de mitja hora en franja de màxima audiència. Ho comentàvem fa temps amb la Núria Burgada (la seva mare): té sort fins i tot amb el nom. En no ser comú, fa que la gent s’hi fixi.
–Parla’ns d’altres joves del Centre…
–Tots tenen qualitats, però si n’hi ha un que ja s’ha consagrat, és en Marc Pinsach. L’any passat, tot i estar en categoria de promeses, es va consolidar al top ten mundial. Recordo quan la Mireia, en Marc i en Kílian van guanyar el relleu jove als Campionats d’Europa d’Avoriaz. Guanyar un relleu vol dir moltes coses! Tenim molts joves amb talent, però no vull dir cap nom perquè me’n deixaria d’altres.
–Hem d’anar acabant, Jordi. Una de les preguntes que més et deuen fer: serà l’esquí de muntanya esport olímpic?
–A principis dels noranta hi havia dos camins: el de la Federació Internacional d’Esquí (FIS) i el de la UIAA. Per raons de muntanya es va escollir el segon. La història va evolucionar i es va crear una federació pròpia d’esquí de muntanya de competició: la ISMF, que actualment deu tenir una desena part del pressupost de la FEEC. Quan faig classes sobre organitzacions internacionals esportives, els alumnes se sorprenen per la quantitat de requisits econòmics que el Comitè Olímpic Internacional (COI) posa a les seves revisions del programa dels Jocs Olímpics i dels diners que el mateix COI reparteix a les set federacions olímpiques d’hivern. L’entrada d’una nova federació implicaria menys diners a repartir excepte que aquesta aportés un gran valor afegit mediàtic. Des de Catalunya hi ha hagut sempre un gran interès en aquest sentit i si hagués passat el mateix en un altre país potser ja seria olímpic. El 1995, Joan Antoni Samaranch va assenyalar el camí de parlar amb la FIS com la via més senzilla perquè l’esquí de muntanya fos olímpic i ho va repetir el 2002 i el 2006.
–I per què insistia tant el mateix Samaranch en el tema de parlar amb la FIS?
–El senyor Samaranch era òbviament un gran coneixedor del moviment olímpic i penso, com molts, que el seu consell era molt encertat. Per una banda, perquè hi entri un nou esport s’han de passar molts filtres. Si s’hi incorpora com a disciplina de l’esquí com ho han fet el surf de neu, l’esquicròs o l’slope style de la mà de la FIS, serà molt més senzill. El pastís econòmic que es generà als Jocs de Torí 2006 va ser d’entre 150 i 200 milions de dòlars, uns diners que en bona part es van repartir entre les set federacions olímpiques d’hivern que alhora ho van repercutir en salaris, organització de proves, etc. Si hi entra una nova federació (en aquest cas la ISMF), s’enduria una part del pastís. El programa de l’actual equip directiu de la ISMF preveu parlar amb la FIS. A veure què passa…
TEXT: Josep Llusà
Flaix…
JORDI CANALS
(Barcelona, 1954)
Casat i amb dos fills.
Enginyer químic i llicenciat en Biologia.
Professor del cicle formatiu de Grau Superior de Diagnòstic de Laboratori Clínic.
Director del CTEMC des de 1997.
Autor de llibres i manuals d’esquí de muntanya.
Corredor d’esquí de muntanya des de 1978 fins a 1990 amb més de cinquanta victòries.
Instructor de l’ECAM des de 1980. As- censions als Pirineus, Alps, Atles, Andes, Rocalloses i Himàlaia.
Delegat tècnic i jutge internacional d’esquí de muntanya des de 1997.
Organitzador de curses i seminaris inter- nacionals d’esquí de muntanya al Marroc, Iran, Japó, EUA, Canadà, Argentina i Xile.
Responsable d’esquí de muntanya de la FEDME des de 1994 fins a 1997.
Director tècnic esportiu de la Internati- onal Ski Mountaineering Council de la UIAA de 2001 a 2007.
Professor del Curs Internacional de Socorrisme, Seguretat i Medicina d’Urgències a la Muntanya, organitzat per la Universitat de Barcelona i l’Hospital de Puigcerdà de 2001 a 2011.