Albert Salvadó

Albert Salvadó, àlies Ganxets, de 42 anys i nascut a Reus, és actualment un dels escaladors i alpinistes més prolífics de l’escenari català. Extravertit i optimista, l’energia desbordant de l’Albert l’ha portat durant una colla d’anys a resseguir minuciosament l’accidentat territori vertical del país i de fronteres enllà. Ha repetit vies dures i n’ha obertes de noves arreu, sense més pretensions que passar-s’ho bé i compartir-ho amb els amics.

-Per cert, això de Ganxets d’on ve? De l’escalada artificial? De l’energia que et donen les mongetes del ganxet?

-No! És simplement que a la gent de Reus ens diuen ganxets: “Els de Tarragona manxen i els de Reus enganxen”.

-Ara ja sumes 42 primaveres i portes un munt de quilòmetres d’escalada a l’esquena, però com va començar tot?

-Doncs fa uns 18 anys em vaig trencar un peu i la recuperació la feia anant en bicicleta de muntanya. Vaig fer força tombs per les muntanyes de Prades, on vaig veure molta gent escalant i em va cridar l’atenció. Quan vaig acabar la recuperació, em va tocar fer el servei militar. Tenia l’opció de fer-lo en un cos d’esquiadors i escaladors i vaig pensar que seria divertit. Allà vaig conèixer uns xavals de Flix que escalaven i m’hi van portar un dia. Era l’any 1992 i aviat s’hi van apuntar el meu germà i la meva germana.

-A diferència del teu germà Oriol, l’escalada esportiva sembla que no et tira gaire, oi?

-És un problema del diàmetre del bíceps…

-Vols dir que no és més aviat que fas el que t’agrada?

-Sí, crec que tires una mica cap allà on veus que triomfes; si no vas molt bé en esportiva, te’n vas a la clàssica… Si jo assolís un grau més elevat, probablement faria bastant més escalada esportiva, sobretot tenint en compte que visc tan a prop de la serra de Prades.

-De tota manera, també t’agrada molt l’alpinisme, no?

-Sí. Quan parlava de clàssica, em referia a l’escalada en paret i l’alpinisme. També crec que el 50 per cent de l’atractiu d’una activitat és el lloc i el paisatge, i em sembla clar que normalment els llocs de paret clàssica i d’alpinisme són molt més bonics que les zones d’escalada esportiva.

-Home, penso que els friquis addictes a Calders no deuen pensar així.

–[Riu] Segur que no…

-T’agrada més l’alpinisme o la roca calenta?

-Home, la satisfacció va lligada a la mida de la tàpia i al compromís de la via, i normalment les parets més grans són en escenaris alpins tret d’alguna excepció com el Capi. També m’agrada variar: quan portes sis mesos escalant en roca calenta, ve molt de gust anar a punxar, i quan estàs una temporada hivernal passant molt fred, enyores la roca calenta. Sempre volem el que no tenim.

-Però vivim en un bon país per anar canviant d’activitat segons l’estació…

-Sí. Segurament és més bon país per a la roca calenta que per al gel, tot i que no ens podem queixar!

-Has canviat de gustos des que vas començar?

-Diria que em segueix agradant el mateix que abans: una bona via amanida amb unes bones birres mentre parlo amb els col·legues. El que sí que ha canviat és la manera de mirar-me els objectius: abans moltes parets tenien dragons, vies mítiques amb història que imposaven molt respecte. Per exemple, fer el Couloir de Gaube era gairebé una proesa i ara és una bonica clàssica amb un llarg de cascada moderada al final… També recordo, quan feia un any i mig que escalava, anar a la Valentín de la paret de l’Aeri tota nevada. Pensàvem que no ens en sortiríem, que ens mataríem. El desconeixement i la manca d’experiència dificultaven molt les retirades. En canvi avui sé que podem baixar gairebé de tot arreu. Per afrontar grans reptes serveix més un bon currículum de baixades que un d’ascensions d’èxit.

-Sempre has tingut la mateixa motivació desbordant? No hi ha hagut alts i baixos?

-No, les ganes sempre estan situades al punt màxim. Fa molts anys un bon amic amb qui vaig començar a fer alpinades em va pronosticar que aquesta ànsia em duraria dos anys i que després deixaria d’escalar. No ha estat així. La motivació continua desfasada, malaltissa.

-Tens interès per la història de l’alpinisme i de l’escalada?

-No gaire, però alhora, com tothom, quan repeteixes una via tens la curiositat de saber qui es va enfilar primer per allí. Determinades vies guanyen interès en considerar-ne la perspectiva històrica. Línies com Caos rampant o Existencialisme (Mont-rebei) són bones en si mateixes, però milloren si penses en l’època i els mitjans amb què es van obrir.

-Has tingut la mala sort de patir la mort d’alguns companys a la muntanya. Com ho portes?

-Imagino que com tothom. És com si t’arranquessin un bocinet del cor a mossegades. La ferida no cura mai. Sovint, després de la satisfacció de fer alguna via bonica em ve al cap un o altre company, com en Kike Ortuño o en Sebastià Colomé, amb els quals havia compartit instants màgics, i em sap realment greu que no puguin continuar xalant amb nosaltres.

-Aquestes morts no t’han fet mai replantejar el fet de continuar escalant?

-La mort d’un amic tan proper t’afecta necessàriament, sobretot els primers mesos, però la vida continua. Amb el temps la tristesa es torna malenconia i amb els anys acabes recordant els moments divertits i bonics. La muntanya m’ha pres amics, però abans me’ls va donar.

-Canviant de tema, l’escalada artificial sembla que no t’ha interessat mai gaire…

-Ah! No és cert, m’havia agradat moltíssim. Els primers anys d’escalar –el 94, 95 i 96, que van ser força plujosos– recordo que anàvem sovint al Port, ple de grans balmes on podies escalar sota la pluja. A més, estava tot per obrir i era força divertit. Trobo, però, que si tens poc temps el lliure condeix més. Per això no em compensa pujar una via d’artificial difícil que impliqui assegurar cinc hores seguides penjat d’una reunió. Trobo més sentit a l’artifo en solitari, on no pares quiet. També s’ha de dir que tenir un bon nivell d’artificial ajuda molt a l’hora d’obrir vies, tot i que tinc amics que sense gaire tècnica d’artificial obren coses realment difícils… Vaja, que per obrir, o tens grau, o tens grau d’artifo.

-Ara que parlaves del Port, va ser aquest el camp de batalla dels primers anys?

-Sí, el teníem a tocar de casa i era el nostre terreny particular. No hi baixava ningú, allunyat com estava de zones de moda com Vilanova de Meià. Hi vam xalar i escalar molt durant els primers anys. Anàvem amb cotxe gairebé fins al peu de via. Hi vam aprendre l’escalada artificial i vam començar a experimentar coses com dormir en hamaca a la paret. La primera, per cert, d’estil casolà construïda pel Kike, es va estripar en plena nit… Poc temps després vam descobrir Mont-rebei i va ser un amor a primera vista. Però el rodatge al Port ens va ajudar força.

-Escales amb companys habituals?

-Sí, he tingut la sort d’escalar amb grans amics que ho són dins i fora l’escalada. Normalment escalem una colleta de vuit o deu companys i si s’hi apunta més gent, millor. Cada cop valoro més el vessant social de l’escalada. De fet, és una de les coses que més enyoro de l’esportiva, que és més social que la clàssica. Sovint provem de coincidir una bona colla de gent i muntar alguna trobada o festa d’escalada clàssica en què hi participin també els francesos, els de Navarra, els de Vic, els de Tarragona… És força divertit!

-És a dir, l’escalada també com una manera de relació social…

-Sense el vessant social perdria al·licient. L’activitat és més divertida si la pots comentar.

-T’anava a preguntar si t’agrada l’escalada en solitari, però després del que m’acabes de dir suposo que no…

-Ja fa molts anys que no escalo en solitari. Només ho faig alguna vegada per començar a obrir una via. Escalar en lliure i en solitari és molt difícil. Tot plegat resulta molt més pesat i menys dinàmic que si vas acompanyat. Potser li veig sentit per escalar en artifo, que ara no m’atrau tant.

-Ens pots explicar alguna vivència que t’hagi marcat especialment?

-Físicament la que em va marcar més va ser la congelació dels dits dels peus a les Grandes Jorasses, on portava una bota mig foradada i vam cascar dos bivacs. Encara de tant en tant se me’n ressenten les ungles. També hem passat moments perillosos, que ens recorden que cal estar sempre atents. Amb divuit anys escalant n’hi ha una pila, no ho sé… Sortosament em recordo més d’anècdotes i converses divertides.

-Per exemple?

-Una del Kike al Port, quan acabàvem de repetir una via. Ens vam trobar amb els oberturistes i ens van preguntar si ens havia agradat. En Kike, tot espontani, va contestar: “De las vías me acuerdo por tres motivos: porque son muy bonitas, porque paso mucho miedo o porque son una mierda. Y en la vuestra ni he pasado miedo, ni me ha gustado…” Encara recordo la cara que hi van fer. I els comentaris escatològics, sempre abundants al nostre món.

-No t’has plantejat mai la muntanya com una opció professional?

-No, ja tinc una feina que em genera prou per viure. Has de ser molt bo per guanyar-te la vida a la muntanya. Per a mi és una afició viscuda amb passió.

-Llocs preferits i projectes pendents?

-Mont-rebei i Ordesa. A partir d’aquí qualsevol paret on hi hagi una línia bonica per obrir, que des de fa temps s’ha convertit en la meva passió principal. A la meva fase avançada de malaltia, quan miro parets, només hi veig línies i més línies possibles. Mont-rebei és el meu lloc predilecte, on he viscut més experiències. Sóc “fill” de Mont-rebei. Ordesa destaca per la qualitat dels paisatges i l’ambient extraordinari de les parets. D’entre tots els llocs on he estat, la vall d’Ordesa té quelcom diferent: normalment admet assegurances naturals, línies lògiques i alhora complexes de seguir, amb una certa dosi d’incertesa, i llargs desplomats on no cal fer setè grau per sentir l’aire sota els peus… Un altre lloc que m’agrada molt és Gavarnia, per la quantitat i qualitat de les vies. Tens gel per avorrir-t’hi, però a la vegada pots fer activitats alpines amb gran desnivell i dificultat. Tot alpinista de casa nostra hauria de viure les sensacions de sortir per sobre del tercer pis de Gavarnia. Llàstima que el fred no visiti casa nostra amb assiduïtat.

Pel que fa als projectes pendents, en tinc molts, massa. Fa anys que m’apunto en una llista els projectes pendents d’obrir, i passen de trenta. En tinc una bona dotzena en procés, algun de fa temps. M’ha passat que algú ha completat una línia començada, però no em sap greu. La quantitat de roca disponible avui dia és limitada i exigeix cura i treball. No acostumo a deixar mai cordes fixes: cada cop que obro repeteixo la via des de sota i així veig si cal canviar un llarg o afegir alguna assegurança. Hem arribat a obrir un llarg fins a tres vegades cercant la millor línia, homogènia en grau, no tant per fer demostracions d’audàcia.

-I fora del país?

-Cada any escalo als Alps per qüestions de facilitat i proximitat. Freqüentment també visito Yosemite i Taghia, però si trobés un lloc que s’assemblés a Ordesa, hi aniria més sovint! Un lloc pendent: Patagònia. M’ho reservaré per quan les previsions de la méteo siguin efectives a una setmana vista. Altres llocs que m’agradaria visitar són Madagascar, Mali i els tepuis veneçolans. També alguna paret tècnica a l’Himàlaia indi, a la zona del Shivling i dels Bhagiratti per exemple, a cims de sis mil metres. El Baltoro, al Pakistan, m’apassiona, però cau molt lluny i ja l’he visitat dos cops. Sobretot penso en vies de roca per escalar-les en lliure fins on pugui.

-L’activitat a l’Himàlaia en altura no t’atrau?

-No, perquè no tinc prou nivell per fer un vuit mil per alguna via tècnica. Avui no m’atrau pujar caminant un vuit mil. Ho trobo molt respectable, però no m’agrada.

TEXT: Pep Soldevila

Flaix…
Albert Salvadó Aragonès
(Reus, 1969)

-Venedor d’assegurances
-Escalador i alpinista des de fa 18 anys
-Repeticions destacades:

Karakoram: via Eslovena a latorre Sense Nom del Trango.

Yosemite: The Nose, West Face, Salathé, Zodiac, North American Wall.

Taghia: Les rivières pourpres, Rouge bereber, L’axe du mal, Fugitivos en el paraíso.

Alps: McIntyre-Colton i Bonatti-Vaucher a les Grandes Jorasses, Eugster directe a l’Aiguille du Midi, Gramusat directe a Fressinières, Le chant du cigne i Simphonie de liberté a l’Eiger, Caminando i Stern schnuppe al Wendenstock, Tempi moderni a la Marmolada, etc.

Pirineus: Shackleton a Izas; Graciela a Fuenfría; Fortune carré al Midi; Frenesí a Telera; Lowe love me do, A las estrellas, Jerôme i Aloïs a Gavarnia; Sólo estoy sangrando al Vinhamala; Passemurailles, Le gout des autres i Poder de la obsesión al Pempenus; Stupeurs et tremblements a la penya de Sin; Enamorados, Pepe Rayo, Misóginos, Garrafón, Marraskillo, Racs a Ordesa; etc.

Mont-rebei: Ksur ul Aina, Radical lliure, Totxaires i una cinquantena de vies més.

-Obertures:

Andes: Mururoa al Pucarraju i Ganxets glacé a l’Esfinge.

Pirineus: El aliento del diablo, Cruzando el Hades i Memento mori a Gavarnia; Brutal fang, Sandra i Tei-chi a Pineta; Xemeneia nord, Àngels i Laberinto del viento al pic Feixant; del Sexto i Bildurra a Ordesa; etc.

Mont-rebei: obertura de 16 vies, 6 de les quals sense expansions.

Massís del Port: Terra de ganxets, Mar de ganxets, La iaia, Rapinyaires.

Altres zones: unes 60 obertures (20 sense expansions) a la penya Montañesa, Turbó, Cienfuens, Montsec de Rúbies, Sant Gervàs, Penyagolosa i Alacant.