Un fotògraf de natura ha d
Francesc Muntada és un fotògraf especialitzat en natura que ha aconseguit fondre dues de les seves aficions –l’excursionisme i l’art de retratar– en un ofici. El seu fons fotogràfic –més de 30.000 diapositives i 50.000 imatges digitals– ens parla de la seva trajectòria professional. Col·labora en revistes especialitzades, imparteix classes de fotografia i és autor de quatre llibres. Amb ell parlem de fotografia, però també de natura, de viatges i, com no, d’excursionisme aprofitant la seva condició de president del Centre Excursionista de Terrassa.
-Com t’agrada presentar-te? Com un fotògraf a qui li agrada la muntanya o com un muntanyenc a qui li agrada la fotografia?
-Jo sóc un muntanyenc-naturalista que ha trobat en la fotografia una manera de viure d’allò que li agrada. Ni sóc tan muntanyenc com per treballar, per exemple, de guia de muntanya, ni sóc tan naturalista com per dedicar-me a la biologia. La fotografia ha estat l’eina que m’ha permès mantenir el contacte amb la natura, gaudir de la muntanya i a més treure els ingressos suficients per poder guanyar-me la vida.
-En el teu cas com s’acaba produint la confluència entre aquestes dues aficions?
-Com en molts aficionats primer va ser l’excursionisme, després vaig arribar a l’alpinisme i apuntant en una llista els tres mils que escalava, però mica en mica vaig anar descobrint que hi havia coses molt més interessants en el camí que em duia cap al cim. En aquest procés em vaig adonar que la muntanya ja no m’interessava només des del punt de vista esportiu, sinó que també m’atreia el contacte amb la natura, l’apropament a la geografia del país, o el coneixement de la fauna i la flora que hi trobava; fins al punt que arribar a dalt de tot es va convertir en una fita secundària. Jo continuo anant a córrer, faig bicicleta, però la part esportiva passa a un segon terme i per a mi esdevé més interessant el viatge que la consecució del cim.
-Quina ha estat la teva formació com a fotògraf?
-Jo, que ja tinc certa edat i que en els meus inicis no hi havia estudis de fotografia, em vaig haver de formar de manera autodidacta. Això no vol dir que hagi après a còpia de prova i error sinó que ho he fet llegint molts llibres i parlant amb molts professionals, aprofitant la seva saviesa i experiència.
-Quines serien per a tu les qualitats que ha de tenir un professional especialitzat en la fotografia de natura?
-A part de la formació i de certa sensibilitat estètica per a crear composicions interessants, crec que el fotògraf ha de conèixer la muntanya i saber moure’s per ella. Que no li faci por, per exemple, enfilar-se, perquè si les muntanyes només les pots fotografiar de lluny el resultat sempre serà el mateix. També ha de ser una persona amb una gran capacitat de sacrifici ja que no és el mateix pujar una muntanya per fer-hi fotos que pujar-la només per fer cim. Que la llum sigui l’òptima o que la meteorologia sigui l’adequada ho determina l’hora d’arrivada i per tant moltes vegades els fotògrafs matinem molt més que els muntanyencs o ens quedem fins més tard per captar les postes de sol. També, com diu un fotògraf nordamericà, “bad wheather is good wheather”, i és que el mal temps és una font de bones instantànies i per aquesta raó sovint sortim encara que plogui. Finalment també ha de tenir unes qualitats emocionals determinades: un fotògraf de natura ha d’estar molt preparat pel fracàs. Moltes de les sortides que realitzem no sempre s’acaben traduïnt amb bones fotografies tot i l’esforç que hi ha al darrere ja que treballem amb elements que no podem controlar, com la llum del sol, la transparència de l’aire o les condicions meteorològiques en general. I quan aquests elements no ens són favorables sabem que aquella ascensió l’haurem de tornar a repetir, un, dos, tres cops, fins aconseguir aquella imatge que tenim al cap.
-Per aconseguir una bona imatge de natura, tu parles de la sincronia, “aquell moment màgic en què llums, ombres, volums i textures creen davant nostre la imatge somiada”. Com s’aconsegueix aquesta sincronia?
-El punt de sincronia depèn de molts elements fortuits, però no només és fruit de l’atzar. En el moment que coneixes la muntanya i la geografia del país pots començar a anticipar quan la llum serà l’òptima, quan tindrà la direcció adequada. Saber que per exemple la vessant d’un cim quedarà ben il·luminada a la tardor però durant les primeres hores del matí, o que un bosc estarà fantàstic el mes de desembre però quan ja s’ha amagat el sol. Cada vegada és més fàcil anticipar-te, fins i tot hi ha programes informàtics que et permeten calcular la direcció de la llum o la seva alçada en un punt, però és una bona preparació la que ajuda a aquesta anticipació.
-En plena era digital, creus que ja està superat el debat entre la fotografia química i la fotografia digital?
-Jo encara no tinc una resposta clara davant la pregunta de si és millor la fotogafia química o la digital. És veritat que amb la fotografia digital hi ha més avantatges: no hi ha marge d’error ja que des del primer moment amb la gràfica de l’histograma sap si et sortirà correcte; no depens de tercers ja que el mateix fotògraf controla tot el seu procès i es revela les fotografies a l’ordinador. Ara bé, la idea de que la fotografia digital és més barata també és falsa perquè li has de dedicar més hores i també t’obliga a un reciclatge més continu –les màquines de fotografiar d’avui ja no són com les de fa un any–. Així que a nivell professional és més còmode treballar amb les càmeres digitals, però sobre la qualitat final de la fotografia és més difícil pronunciarme.
-Lligat amb la fotografia digital… on estableixes el límit de la manipulació fotogràfica?
-Sempre hi ha hagut manipulació fotogràfica. Amb la fotografia analògica es triava la sensibilitat de la pel·lícula per aconseguir més o menys contrast; o també s’exagerava els colors forçant el revelat. Però per a mi una fotografia està manipulada en el moment que el contingut de la imatge ja no correspon amb l’original, encara que no ho noti ningú. Ara bé per mi tampoc és censurable aquesta manipulació si forma part d’una foto creativa i no d’una foto per a documentar una situació. Picasso no pintava les dones tal com les veia, sinó que les pintava com les imaginava. I en la fotografia creativa també s’ha de poder fer.
-Cap a on preveus que pot evolucionar la fotografia digital?
-Se’m fa difícil saber cap a on pot evolucionar però sí que imagino que els canvis seran radicals. Un dels inconvenients de la fotografia digital és que 2/3 parts de la informació és inventada a partir de la interpolació dels pixels. I això ha de millorar, com també ha de millorar el programari perquè l’exposició sigui més correcte –mentre la nostra visió és continua en la fotografia és instantània i mentre nosaltres sempre veiem correctament la fotografia no sempre capta de manera correcte la imatge quan hi ha excessiu contrast–. Penso que amb el temps tindrem imatges que avui dia no podem ni somiar.
-I les màquines poden evolucionar gaire més?
-Fins ara les màquines només han servit per fer fotos, però jo no sé si arribarà un dia en què inclouran noves funcions. Ja hi ha càmeres compactes amb un GPS incorporat que et georefe rencia la imatge i et queda gravada la posició exacta d’on ha estat presa la foto. Amb aquest GPS i una pantalla, la càmera també pot arribar a orientar-nos.
-Quina és la màxima satisfacció que et dóna el teu ofici?
-Suposo que molts fotògrafs et contestarien que treballar per al National Geographic, paradigma de la publicació que tracta bé els fotògrafs i ens valora la feina. Però aquest no és el meu cas. Jo valoro més la llibertat i la meva satisfacció principal seria que la feina em permetés viatjar allà on em vingués de gust i quan em vingués de gust. Intento fer les fotografies prou atractives perquè es vagin publicant en mitjans prou diversos per tenir la màxima difusió. I, evidentment, l’objectiu és que això em permeti arribar a fi de mes sense haver de patir. M’agrada viatjar. És de les coses que trobo imprescindibles; no només a nivell professional, també a nivell personal. Conèixer altres realitats ens ajuda a ser millors persones.
-La pirateria és un entrebanc en el desenvolupament de la teva feina?
-Encara que alguna vegada m’he pogut trobar alguna de les meves fotos piratejades, aquesta no és una pràctica habitual. Considero més problemàtica la intromissió de l’aficionat que, com que li agrada fer fotos i les fa bé, les deixa de franc a revistes només per la il·lusió de veure-les publicades. Penso que això no està fet amb mala fe, però la majoria de publicacions acaben sumant-se a aquest joc i per mi suposa una competència deslleial per part de gent que no té cap vinculació professional amb la fotografia.
-És difícil obrir-se camí a nivell professional amb la fotografia de natura?
-Tot sempre costa. La fotografia no n’és una excepció, però vivim en una època on la imatge té molt pes i per tant hi ha una demanda de fotografies. El problema és que sobretot en el nostre país s’ha desprestigiat molt aquest estil de fotografia. Moltes vegades no s’arriba a pagar totalment l’esforç que hi ha darrere una bona imatge i, en canvi, cada cop més et demanen fotografies gratuïtament. Aquest desprestigi no es dóna en altres disciplines com la fotografia de moda o la publicitària.
-Digues-nos un racó que t’agradi anar a fotografiar una i altra vegada…
-Un sol lloc m’és difícil. Si parlem de Catalunya, un dels llocs preferits seria el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. És el pati de casa meva, com aquell qui diu, amb formacions rocalloses molt atractives. També m’agrada Montserrat, un indret fotogràficament molt complicat, però que per mi és un dels paisatges més sorprenents d’Europa. Tampoc no em canso d’anar a la zona del prat de Cadí i també m’atreu molt Amitges.
-I dels teus viatges a l’estranger?
-De l’estranger hi ha tres llocs que considero obligatoris per als aficionats a la fotografia de natura. El primer seria Islàndia, no només un paradís de fauna i flora, també una illa d’una bellesa brutal. Un segon indret meravellós és el desert de Namíbia, on les dunes han creat unes formacions espectaculars. I el tercer lloc seria la Patagònia, especialment la zona del Paine.
-Què recomanes als teus alumnes que es volen dedicar a la fotografia de paisatge?
-Sobretot dues coses: primer, que es formin; avui el mercat és molt dur i només aquells que dominen l’art de la fotografia triomfen, ja que una bona fotografia no és mai fruit de la casualitat; i segon, que aprenguin a estimar la muntanya. I com s’estima la muntanya? Trepitjant-la, vivint- hi experiències. Així hi crees un vincle emocional que s’acaba plasmant a les teves fotografies. També s’ha d’aprendre a tenir paciència i a assumir un alt percentatge de fracàs. L’única manera de continuar endavant és insistir i insistir. Així s’arribarà a produir el moment màgic de la sincronia.
-Des de la teva condició de president del Centre Excursionista de Terrassa, com veus el panorama actual de l’excursionisme?
-Jo crec que ara toca espavilar-nos perquè anem perdent pistonada i diluint-nos en aquesta societat abocada només a rebre serveis, com els que donen les empreses d’esports d’aventura, la nostra competència més evident. Els centres excursionistes som alguna cosa més. Jo entenc que es legisli per protegir els consumidors, però no es pot posar tot en el mateix sac i exigir a les entitats excursionistes el mateix que a les empreses d’esports d’aventura. Nosaltres podem oferir el mateix nivell de qualitat i garantia que aquestes empreses sense necessitat d’exigir-nos títols ja que som els que tenim els millors escaladors, els millors espeleòlegs o els millors esquiadors. Si no som capaços de plantar cara a aquesta situació, acabarem convertint-nos només en empreses de serveis. Crec que la legislació ha de recollir la nostra realitat com a entitats que som amb un gran impacte social. Per mi aquest és el repte que tenim actualment.
-Creus que aquesta visió és compartida per altres centres excursionistes o per la matei- xa Federació?
-Un dels problemes que tenim és que la Federació no ha estat capaç d’anticipar-se a tot això i ha acceptat aquesta manera de funcionar.
-Finalment, tu que estàs compromès amb l’educació mediambiental i vius en una àrea tan urbanitzada com és el Vallès, com veus el futur dels nostres paisatges?
-Jo tinc un optimisme moderat cap a la preservació de la muntanya perquè, tot i que s’ha incrementat l’impacte mediambiental de l’activitat humana, també ha crescut la sensibilitat cap a la conservació de la natura. A nivell global ho veig més complicat ja que és molt difícil incidir en la sensibilitat de totes les persones. No és normal que fent de pagès t’arruïnis i en canvi venent-te el terreny et facis ric. Penso que el dia que aconseguim que fer de pagès sigui una feina digna i t’hi puguis guanyar la vida, el perill de la degradació començarà a minvar.
TEXT: Agustí Estruga
Flaix…
FRANCESC MUNTADA SAGRADO
(Terrassa, 1958)
Fotògraf especialitzat en natura.
Professor de fotografia de natura al Centre per la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la UPC i al Centre de Recursos per a la Biodiversitat Animal de la UB.
Articulista per a diverses publicacions periòdiques.
Director de Manyamanyuà, empresa de serveis dedicada a la divulgació, a tra- vés de la fotografia, dels valors de la na- tura i l’educació ambiental.
President del Centre Excursionista de Terrassa des de l’any 2009.
Realització de reportatges fotogràfics dels Estats Units, Canadà, Argentina, Xile, Bolívia, Kenya, Namíbia, Líbia, Escandinàvia, Islàndia i altres països europeus.
Col·laborador de publicacions com National Geographic España, Desnivel, Gran- des Espacios, Altaïr o El mundo de los Pirineos, i d’agències fotogràfiques com Corbis, Alamy o Fototeca 9×12.
Autor dels llibres Catalunya íntima (Edicions 62), Mirades a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears: el que tenim i no podem perdre (Ara Llibres), Cims de Catalunya i Parcs i altres espais prote- gits de Catalunya, els dos de l’Editorial Alpina.
Primer fotògraf català a aconseguir un highly commended al Wildlife Photographer of the Year l’any 1996.