És difícil tenir un gran amic que alhora sigui un gran company de cordada
Si les roques de Montserrat parlessin, ens podrien dir moltes coses bones d’aquest home ple, encara, d’una vitalitat extraordinària. Però és ell mateix qui ens transmet, a través dels seus relats, aquesta energia que el manté actiu tant a la muntanya com al mar. Escoltar-lo és un gran plaer. No solament ens fa una sana enveja, sinó que també ens dóna una agradable satisfacció i l’esperança de poder, algun dia, arribar a la seva edat amb aquest mateix esperit infatigable.
-Fa poc que has tornat de les Dolomites…
-Aquests últims anys aprofito per anar-hi. N’estic encantat. Cada any hi vaig el mes de setembre i aquest és el segon any que, a més, hi vaig a esquiar. Vam tornar-ne fa dues setmanes i la veritat és que hi hem trobat molt bona neu i molt bon temps. Aquest setembre passat tenia la intenció d’acomiadar-me de l’escalada a les Dolomites i la pregunta que em feia era: “On?” Lògicament, el lloc triat havia de ser la Cima Grande, que és l’ascensió que m’ha deixat més bon record i així va ser com vaig escalar la via Dibona. Però després de fer-la vaig pensar que era una llàstima abandonar i vaig decidir que només m’acomiadaria de les vies de més de tres-cents metres.
-Com et vas iniciar en l’escalada?
-Va ser una progressió natural: primer excursions, després la muntanya cada vegada més complicada; a continuació l’espeleologia i l’escalada. Els companys espeleòlegs són els que m’hi van introduir: sense adonar-me’n, ja estava escalant. Però en aquella època jo encara era menor d’edat i l’escalada era tabú; la gent es pensava que tothom es matava, tot i que hi havia pocs accidents. Quan a casa se’n van assabentar, jo ja feia temps que escalava. El que sí que ho sabia era en Pany (1), que era amic del meu pare. Quan ho va dir als meus pares, em van “condemnar” a anar sempre de segon de corda. El meu germà gran, en Jaume, era el responsable que jo complís aquell precepte. I així va ser fins que vaig complir els divuit anys.
-A Montserrat se’t coneix, principalment, per les teves vies a les arestes del Bruc de les Agulles. Explica’ns la història d’aquestes vies.
-La Unió Excursionista de Catalunya va fer una exposició de fotografies aèries de Montserrat i vaig quedar admirat d’aquelles arestes tan atractives. Com que ja coneixia una mica aquella zona, sabia que la gran majoria d’elles eren verges. Em vaig posar d’acord amb diferents companys -en Jordi Riera, el meu germà Jaume i altres- i vam començar a obrir aquelles arestes. De fet, eren menys verticals que les vies del cantó nord, però a la vegada més mancades de fissures i ens van oferir un tipus d’escalada diferent: potser un grau menys de dificultat, però un grau més d’exposició. En aquella època vaig començar a escalar amb altres companys, però per escalar les arestes de les Bessones em vaig tornar a unir amb el meu germà. Un cop les vam haver obertes, cadascú va anar a la seva perquè les preferències a l’hora d’escalar eren diferents.
-El Frare Gros i la paret de l’Aeri van ser dues fites memorables. Creus que van marcar un abans i un després en l’escalada a Montserrat?
-La paret de l’Aeri sí. En canvi, quan vam escalar el Frare, ja havíem fet l’aresta del Bisbe i va ser diferent. Crec que a Montserrat les escalades que han marcat diferències les hem de buscar, per exemple, en l’escalada del Pany al Dit, de la via TIM a l’Aeri, la Puigmal al Cavall i finalment l’Anglada–Cerdà també a la paret de l’Aeri, però no posaria abans la nostra via. Crec que aquest hauria de ser l’ordre correcte perquè cada una d’elles va marcar una època, un abans i un després.
-Com veus, actualment, l’escalada a Montserrat i les restriccions que s’hi han imposat per protegir l’entorn?
-Crec que està molt ben fet, però potser porten trenta anys de retard. Si s’hagués fet abans, potser ara no hi hauria tanta profusió de vies tocant-se i creuant-se. La majoria d’aquestes s’han obert per dalt i amb excés d’assegurances, sovint mal col·locades i il·lògiques.
-Has tingut molts companys de cordada, però especialment amb un d’ells has compartit moments entranyables: Heinz Pokorski (2). Com era en Heinz?
-Abans de res una gran persona. A la muntanya tenim companys de cordada, però és difícil tenir un gran amic que a la vegada sigui un gran company de cordada. Ens aveníem molt en la manera de pensar i en la manera d’actuar i ens ho passàvem molt bé. Això ens va portar a fer molta activitat. Sempre ens barallàvem per fer de cap de corda al primer llarg i en Heinz, que feia molt el viu, deixava les cordes a terra i s’enganxava al primer llarg. Jo m’hi afegia corrents i moltes vegades acabàvem la via l’un darrere l’altre i sense cordes. Això ens va passar a l’aresta de l’Arbret; quan vam arribar a dalt, es va posar a ploure. Una cosa és pujar en sec i l’altra baixar amb la roca mullada. Com que ell no coneixia el lloc per on es baixava, es va espantar una mica, però jo el vaig guiar i a poc a poc vam anar descendint per la via normal. A la Haus-Estrems de la Mòmia va passar una cosa semblant. Havíem quedat a peu de via i jo em vaig retardar una mica perquè venia d’un curset. Quan hi vaig arribar, ell ja estava enfilat perquè no tenia espera. Així vam fer tota la via, sense cordes; i després, és clar, vam desgrimpar la via normal.
-Quina era la “filosofia” a l’hora d’obrir una via?
-En general, per la mentalitat de l’època, buscaves aquella placa atractiva, aquell díedre que ja et marcava una línia a seguir, aquella aresta on podies fruir d’un espai aeri a dues vessants… Era la lògica d’aquells moments. Si ja existia una via en algun lloc, no anàvem a obrir-ne una altra al costat mateix, ni que fos a cinquanta metres de distància. Actualment si obres una via, tal vegada has de vigilar per no “trepitjar-ne” una altra. Abans buscàvem el camí natural, “llegíem” la paret i intentàvem desxifrar la seva lògica.
-Fora d’Europa també has fet coses importants…
-Vaig tenir la sort de poder participar, a l’Himàlaia, a l’expedició a l’Istor–o–Nal, un cim de més de set mil metres. Crèiem que ja l’havien fet els americans, però va resultar que no era així, tal com ells mateixos ens van informar a la tornada. També vam anar a la paret del Saraghart, però no vam aconseguir fer el cim. A l’Àfrica vam obrir una via al Mont Kenya, a la punta Batian, i a Grenlàndia també vam fer moltes primeres ascensions, sobretot quan hi vam fer l’expedició nàutica–alpina l’any 1976. Vam aconseguir-hi dues primeres força difícils: l’Agpatut i l’Ino, a la península Alfred Wegener. A la Patagònia vam intentar el Fitz Roy, però el fort vent ens va fer desistir poc abans de fer el cim. Al Perú vam fer l’aresta nord de l’Alpamayo…
“Als meus setanta anys, jo faig al mar el que feia a la muntanya quan en tenia vint”
“La Cima Grande, a les Dolomites, és l’ascensió que m’ha deixat més bon record”
“Ara obrim vies blaves; de negres ja en vam fer quan érem més joves”
-Sempre s’han comparat els mariners amb els muntanyencs. Sabem de la teva afecció pel submarinisme de fa molts anys. Les sensacions són comparables a les de l’escalada?
-Sí. A la muntanya pots anar a Sant Llorenç o pots anar d’expedició a l’Himàlaia i en el mar passa el mateix: pots fer una volta a prop de la platja o pots anar a veure per dins un vaixell enfonsat, per exemple. Les emocions són molt semblants. Alguns amics de muntanya que els he dut enganyats, després s’hi han quedat enganxats. El mar és natura i aventura i la pots fer tan complicada o simple com vulguis. Hi ha la diferència que la muntanya requereix una condició física molt bona i el mar no. Ara mateix, als meus setanta anys, jo faig al mar el que feia a la muntanya quan en tenia vint.
-Tornem a l’escalada. Actualment quins són els criteris que segueixes a l’hora d’escollir una via?
-Primer, que la via es deixi fer. Per mi hi ha dues dificultats: les vies que es deixen fer i les que no es deixen fer. Després, que la qualitat de la roca sigui òptima i encara més, que la situació de la via sigui bona. Abans escolliré una paret o una agulla amb bona vista que no pas una al fons d’un torrent, per exemple.
-Els teus fills escalen. Et treuen a escalar o ets tu qui els treu a ells?
-Em sembla que a tots els que tenim fills que escalen ens ha passat més o menys el mateix. Primer et diuen que volen sortir a la muntanya, després que volen anar a escalar, més endavant escaleu junts, després són ells els que et porten a llocs per on tu no podries passar i finalment ja no surten amb tu i quan arribes a casa et pregunten: “Papa, quina rampa has anat a fer avui?” Ara són més comprensius i ells fan un grau que queda molt lluny del que jo he fet mai. Pensa que allò que fèiem nosaltres en artificial, ara ells ho fan en lliure.
-Tot i així, no has parat d’obrir vies…
-Com que ens anem fent grans, fa un temps vam tenir la idea d’obrir les que hem anomenat vies blaves. Com que encara ens agrada tenir aquella sensació de fer de cap de corda, vam pensar obrir uns itineraris amb bona roca, situats en llocs atractius i que no fossin gaire difícils per dos motius: per poder-los fer quan siguem més grans i perquè no siguem criticats dient que hem anat a equipar tal via i l’hem feta malbé. Han de ser vies que la gent que escala bé avui, les pugui escalar més endavant sense problemes. Així va ser com un grup de veterans –més aviat avis–ens vam posar a obrir aquestes vies que vam anomenar blaves en comparació amb les pistes d’esquí d’aquest color, que són força fàcils. De negres ja en vam fer quan érem més joves.
-Amb l’Agustí Ventura –que ja té més de vuitanta anys– seguiu formant cordada i tu fas de primer, oi?
-En Ventura és un gran entusiasta i necessita escalar. A vegades quan ens telefonem, em pregunta: “Què fas demà?” Si li dic que vaig a caminar, em diu que a ell ja li vagarà això de caminar. Llavors busquem ascensions amb bona roca, no gaire lluny i que no siguin complicades per fruir-ne al màxim. Alguna vegada m’ha deixat ben parat. No fa pas gaire, com que el vaig dur al Cavall Bernat quan va fer cinquanta anys de la seva primera a la via GAM, em va dir que el volia tornar a escalar quan ell complís els noranta perquè quan en va fer vuitanta també el vam escalar junts. Quan compleixi els noranta anys, potser el problema que tindrem serà trobar algú que ens hi vulgui portar a tots dos…
-De quina primera guardes millor record?
-De fet, tinc més bon record d’algunes repeticions. Quan fèiem una primera, teníem la satisfacció de trobar l’itinerari lògic, bonic, però que no ens omplia excessivament. En canvi, em va deixar molt marcat l’escalada a la via Comici de la Cima Grande (Dolomites), perquè de ben petit ja havia llegit les aventures d’Emilio Comici i de quan Gaston Rébuffat hi va anar per primera vegada. Les peripècies que vaig passar per poder escalar aquella via són innombrables. L’accident de l’italià que m’acompanyava, per la caiguda d’una pedra, l’evacuació del ferit, després l’escalada amb en Cervera, la nevada que ens hi va agafar –mentre érem sota el desplom tot va anar bé, però després ja t’ho pots imaginar–, un bivac al cim… En fi, van ser tantes les dificultats que vam haver de vèncer i era tanta la il·lusió que portava de molts anys enrere, que allò és el que més m’ha marcat; més fins i tot que moltes escalades a Montserrat i a cims de l’Himàlaia.
-Ara et dediques, també, a passar projeccions…
-Em dedico més a filmar sota el mar. Molts clubs de busseig em demanen que els passi aquestes filmacions. De muntanya he fet un muntatge sobre la vida de Heinz Pokorski i un altre sobre la meva experiència de l’escalada al llarg de més de cinquanta anys. Ara estem col·laborant en unes pel·lícules sobre les vies blaves i sobre l’evolució de la dona en el món de l’escalada. Com veus, em busco feina constantment.
-La qüestió és no parar, i que duri molts anys!
TEXT: Josep Fatjó
Flaix…
JOAN CERDÀ I MENDIELA
(Barcelona, 1938)
Membre del GAM del CM Barcelonès i del SAM del CE de Terrassa
53 primeres a Montserrat
7 primeres al Pedraforca
10 primeres al Pirineu
2 primeres al Cadí
Moltes primeres a diferents massissos: el Port, Oliana, Eivissa, cingles de Bertí, puig Campana, etc.
Primera a l’esperó NW de la Cima Grande (Dolomites) amb Josep Manuel Anglada, l’any 1966.
Expedició “Barcelona Hindu Kush 1969”: 1a ascensió absoluta a l’Istor-o-Nal (7.398 m) i a cims de més de sis mil metres.
“Operació Kenya 1971” del CM Barcelonès: 1a ascensió a la punta Batian (5.199 m).
Kilimanjaro, per la glacera SW.
“Expedició Catalana a Grenlàndia 1973”: 12 primeres ascensions.
“Expedició Nàutica-alpina a Grenlàndia 1976”: 2 primeres ascensions.
Patagònia: via Chouinard (sense fer el cim) al Fitz Roy, el 1979.
Alpamayo, aresta nord.
Professor de l’Escuela Nacional de Alta Montaña
Membre del Grupo Nacional de Alta Montaña
Medalla de plata de la Federación Española de Montañismo (FEM)
Medalla d’or de la FEM per l’activitat de l’”Expedició Barcelona Hindu Kush 1969″