Ester Sabadell

L’Ester Sabadell ha escalat aquest darrer mes d’octubre el Manaslu formant part, una vegada més, de l’equip d’Al filo de lo imposible. Amb aquest cim del Nepal, l’escaladora catalana ja suma tres vuit mils i consolida una trajectòria lligada plenament al món de la muntanya.

Gairebé acabada d’arribar de l’Himàlaia, podem entrevistar l’Ester Sabadell. Un dels seus dits encara delata els lleus símptomes de congelació que ha patit en aquesta darrera expedició i que ens corrobora que no s’ha de menystenir mai cap escalada a un vuit mil. La carrera alpinística de l’Ester Sabadell està molt lligada al programa d’Al filo de lo imposible. Va començar a col·laborar-hi el 2001 amb l’ascensió a l’Ama Dablam i més tard amb l’escalada de la integral de Peuterey. Després s’acabaria integrant en l’equip del programa com a càmera i vindrien més expedicions. Lluny queda també el greu accident que va patir el 2003 a l’illa caribenya de Guadalupe quan es va precipitar al buit mentre rapelava per una cascada de cent metres. A causa de la caiguda el seu company de corda va morir i ella va tenir greus fractures. Resultat: tres mesos d’hospitalitzacó i un any molt dur de rehabilitació. Aquest accident podria haver significat la seva retirada de l’alpinisme, però ella va aprofitar el llarg període de recuperació per sortir-ne més enfortida. El Manaslu ara, però abans el Nanga Parbat i el Broad Peak, són testimonis de la seva fortalesa i de les grans dosis d’entusiasme que continua aportant l’Ester a la muntanya.

-Has baixat fa poc del cim del Manaslu. Amb l’experiència tan recent, què destacaries d’aquesta ascensió?

-Ha estat l’expedició més ràpida de la meva vida. Hem estat tres setmanes al camp base, amb 15 dies nevant. Aquesta situació no ens ha permès aclimatar-nos suficientment. A mi m’ha afectat poc perquè venia d’intentar escalar el Hidden Peak, però alguns companys ho han passat pitjor ja que anaven molt justos d’aclimatació. El Manaslu és una muntanya tècnicament poc difícil, però hi fa molt mal temps, hi neva molt -això fa que els camps d’altura es malmetin- i la millor manera d’escalar-lo és anar ràpid. L’única cosa que he hagut de fer és pujar i prou, amb la traça ja feta i sense haver de posar cordes. M’ha fet il·lusió, però fins que no he tornat a Barcelona i m’han confirmat que els símptomes de congelació eren lleus, no ho he celebrat. Per cap cim em deixaria tallar la punta d’un dit.

-L’estil d’aquesta expedició ha estat més propi d’una expedició comercial, amb un equip molt nombrós obrint via, però poc fidel a l’estil que normalment es defèn des d’Al filo. Dónes un valor diferent a escalar un vuil mil d’aquesta manera?

-Aquest estiu havia estat al Hidden Peak, on anava sola amb un portejador. Quan vam arribar-hi, no hi havia ningú a la muntanya i vam haver d’obrir i equipar la via nosaltres sols. Alpinísticament el Hidden me l’he hagut de treballar molt més que el Manaslu i es tractava d’un projecte més personal; era un vuit mil que ja l’havia intentat escalar abans. Amb ell vaig descobrir el Karakoram, però també la fascinació per l’altura; m’agrada dir que el Hidden Peak és com el primer amor: la muntanya que més estimo, però també la que més odio. No haver-lo escalat m’ha afectat profundament i he plorat molt perquè l’he tingut a tocar de la mà. Si ens vam haver de retirar només va ser per culpa del mal temps. És veritat que en el cas del Manaslu l’estil de l’ascensió ha estat diferent, però tampoc li vull restar valor. En un vuit mil la dificultat rau en l’altitud. Has de saber aclimatar i el dia del cim donar la talla i seguir endavant.

-Broad Peak, Nanga Parbat i Manaslu. Et pot temptar la cursa dels 14 vuit mils?

-No tinc cap interès a sumar vuit mils. En són tres, però és circumstancial. Com a alpinista tampoc em sento gaire realitzada en aquest tipus d’expedicions on hi ha tanta gent a la muntanya. Molts cops em sento més realitzada fent certes escalades als Alps.

-Què és allò que més t’atreu d’escalar un vuit mil?

-Sens dubte l’altitud. És una experiència increïble. A més l’altitud m’enganxa com a repte de superació personal. Pot semblar contradictori, però el fet de no poder respirar, aquelles condicions de vida tan inhumanes… m’enganxa. És com superar els límits del planeta. Al final la filosofia dels muntanyencs és pujar als llocs més alts, no? També, quan he tornat del Broad Peak o del Nanga Parbat m’he assabentat que era la primera escaladora catalana que els escalava. M’agrada pensar que és la meva aportació a la història de l’alpinisme femení i continuar demostrant que les dones també escalem.

-Portes uns quants anys vinculada a Al filo de lo imposible. Què et suposa portar aquest estil de vida?

-La gent sempre es queda amb la part més romàntica d’aquesta feina, dels viatges que fas, però és més dur del que un s’imagina. Ara bé, tot i les contradiccions que em suposa portar aquest ritme, em considero afortunada perquè treballo en allò que m’agrada i ho faig perquè vull. De moment m’omple el que faig.

-Quines serien aquestes contradiccions a què t’enfrontes?

-Una dona renuncia a moltes més coses que un home per intentar dedicar-se al món de la muntanya. No sé si és perquè la societat ens ho imposa o m’ho imposo jo. Per exemple, la crida de la maternitat la porto bastant malament. Tinc ganes de ser mare, però alhora vull portar un estil de vida que no em permet ser-ho. Ara he decidit ajornar-ho perquè he d’aprofitar el bon moment de forma i les oportunitats professionals, però sé que no pot durar. En tot cas és absurd donar massa voltes a les coses, però més de dos anys no crec que aguanti.

-La recent jubilació de Sebastián Álvaro dóna incertesa a aquest futur lligat a l’alpinisme?

-El meu futur no l’he tingut mai clar, ni quan el programa estava en ple funcionament ja que només em cridaven si encaixava en el projecte. És un tema que no em preocupa. També tinc un contracte amb The North Face i cada cop dono més conferències. Intentaré continuar vivint com viu la majoria d’escaladors: de mala manera, sobrevivint.

-El món de la muntanya acostuma a ser notícia quan hi ha algun accident. En el teu cas et molesta que sempre et preguntin sobre el greu accident a Guadalupe?

-No em molesta ja que al final aquest accident me’l prenc com una cosa positiva en la meva vida. No m’he d’amagar ni de l’accident ni d’haver sabut tirar endavant. M’ha fet més forta com a persona i em sento orgullosa d’haver pogut escalar tres vuit mils quan em van dir que podria quedar coixa la resta de la meva vida.

-Quan et van dir això, et vas plantejar que potser hauries de renunciar a la muntanya?

-No, perquè abans d’alpinista em considero muntanyenca. Si no pogués escalar sempre podria tornar als Pirineus amb bastó o cadira de rodes, i si en lloc d’un vuit mil pugés a un dos mil, per mi tindria el mateix mèrit perquè m’hauria cansat igual. Aquesta sensació de no poder tornar a la muntanya era absurda. Els metges no em van poder assegurar mai res, però sí que em van dir que podria tenir problemes per tornar a escalar. Ara bé, no em vaig veure mai en una cadira de rodes.

-Durant el llarg període de rehabilitació, què és el que et feia tirar endavant?

-Recordo que l’únic que em vaig dir era: “Si no pots tornar a caminar, que no sigui per culpa teva”, ja que no m’ho perdonaria. Per tant vaig dedicar totes les hores del dia a curar-me. És l’època més egoista de la meva vida ja que només em vaig centrar en mi. També va ser un any com de teràpia personal, de conèixer-me a mi mateixa. L’accident m’ha canviat. M’ha fet créixer i he vist que tinc més força de la que m’imaginava.

-Com vas experimentar el retorn a la muntanya?

-Després de la recuperació vaig tenir l’oportunitat d’anar al Manaslu de nou amb la gent d’Al filo, només per fer el trekking i quedar-me com a responsable de càmeres al camp base. Com que em vaig sentir tan bé, vaig pujar fins al camp 1. Però l’autèntica prova de foc va ser creuar el desert libi i recórrer a peu més de 700 km. Caminàvem uns 30 km diaris i arribava al final de cada jornada mig coixa. Vaig estar a punt d’abandonar, però al mig del desert vaig telefonar al meu metge i em va dir que era normal que sentís dolor. Em va recomanar que prengués antiiflamatoris; així ho vaig fer i se’m va passar. M’agrada dir que el desert em va acabar de curar.

-I després el Nanga Parbat. Com afrontes la primera expedició després de l’accident?

-La vaig afrontar amb el mateix plantejament que la rehabilitació: marcant-me objectius a curt termini. Quan estàs dos mesos al llit sense moure’t no pots pensar a llarg termini. Per no deprimir-me em marcava objectius petits. Si m’hagués exigit objectius massa ambiciosos, no me n’hauria sortit. Al Nanga vaig fer el mateix. A dalt de tot vaig experimentar una de les emocions més fortes de la meva vida.

-A part d’expedicions a vuit mils, amb Al filo també has participat en altres exploracions. Quina en destacaries?

-Travessar el gel patagònic nord va ser una experiència increïble. Tot i ser un equip de 10 persones, estàvem sols; allà no trobes ningú. És un lloc inhòspit, completament blanc, amb un mapa que no et serveix de res. Suposo que em tiren molt aquestes exploracions, com l’aventura de creuar el desert libi. Quan era petita ja em passava: m’agradava escapar-me a algun bosc i pensar que estava trepitjant llocs que no havia trepitjat mai ningú.

-Com a noia, has tingut dificultats per integrar-te en un món majoritàriament masculí?

-Moltes vegades les dificultats les tenim perquè no ens ho creiem nosaltres mateixes. Quan vaig començar a sortir d’excursió amb 16 anys, jo tirava igual que els meus companys, però si parlaven d’anar als Alps, es quedaven només ells i jo em sentia apartada. Un dia els vaig dir: “Com que no puc?” Davant la meva tossuderia, em van deixar acompanyar-los. Vam anar al Mont Rosa i jo i una altra noia vam ser les primeres a arribar a dalt, per això crec que es tracta més d’una qüestió de confiança en nosaltres mateixes. En una conferència recent una noia m’agraïa la meva aportació a l’alpinisme femení. Jo només vull recordar aquella generació d’escaladores que ho van tenir més difícil que nosaltres i que la seva actitud suposava molt més una reivindicació social. Per sort s’ha avançat molt. En tot cas, que el meu exemple serveixi per motivar altres noies i que se sentin menys soles.

-Suposo que el nivell actual de l’escalada femenina significa una plena normalització, no?

-Jo estic molt contenta del nivell que hi ha. La Sílvia Vidal és, avui per avui, la millor amb diferència en escalada artifical en grans parets, tant en nois com en noies. També destaca la Josune Bereziartu. En vuit mils és més complicat; només cal veure la diferència en la cursa dels catorze, però crec que aquí torna a haver-hi la qüestió de l’edat. Molts acaben aquesta cursa amb 40 anys, una edat en què moltes escaladores ja ho han abandonat per la maternitat.

-I a tu, què t’acaba donant la muntanya?

-De petita em dedicava a la gimnàstica, amb entrenaments de 3 hores diàries. M’agradava molt entrenar per la sensació del domini del cos. Però quan vaig arribar a la competició em va deixar d’atreure i em sentia molt malament competint amb les meves companyes. Quan vaig començar a escalar, vaig redescobrir la sensació de lleugeresa i el sentit de l’equilibri. I a la muntanya no hi tenia rivals, l’únic rival era jo mateixa i era jo la que m’obligava a superar-me.

-Quin valor dónes a la formació a la muntanya, tu que també has passat per les estades de joves alpinistes de la FEEC?

-Crec que avui s’està perdent l’aprenentatge que t’oferia, per exemple, un centre excursionista. Per mi això és molt trist ja que els centres et transmetien l’estimació per la muntanya, la base per arribar a l’escalada o l’alpinisme. La gent que s’apropa a la muntanya sense aquests valors es perden l’essència. Potser perquè a mi m’atreu molt més la part sentimental i romàntica de la muntanya que la vessant esportiva, i si he arribat a l’alpinisme és gràcies a haver après a estimar la muntanya. No al revés.

-Quins alpinistes admires?

-N’hi ha molts, com el mateix Reinhold Messner. Però també en un programa d’Al filo que vam rodar als Alps on el fil conductor era una entrevista a Walter Bonatti, em va impressionar. Tot i que ell ha fet molt més que jo, quan parlava de la muntanya ho feia com jo la sento. Només escoltant-lo m’emocionava.

-Hi ha algun racó del Pirineu on t’agrada retornar després de les teves expedicions?

-Tot el Pirineu em perd. Amb Al filo vaig poder col·laborar en dos programes que creuaven el Pirineu, un a l’hivern amb esquís i un altre a l’estiu amb parapent. Va ser una experiència preciosa que em va permetre unir diferents records, com si ajuntés les peces d’un trencaclosques i com si tot prengués sentit. I no hi ha res més maco en aquesta vida que anar encaixant peces.

-I els projectes per al futur?

-Recuperar-me i curar-me el dit. I potser tornar al Hidden. Vaig sortir d’aquella expedició odiant-lo, però només he pogut treure’m l’angoixa tornant-lo a estimar. No em vull obsessionar, però més tard o més d’hora hauré de tornar02 a intentar-ho.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
ESTER SABADELL SIMÓ
(Barcelona, 1976)

Economista, alpinista i conferenciant.

Des del 2001 forma part de l’equip d’Al filo de lo imposible, de Televisió Espanyola.

Ascensions, entre altres, a l’Ama Dablam (6.856 m), Broad Peak (8.047 m), Nanga Parbat (8.126 m), Manaslu (8.156 m), integral de Peuterey (Mont Blanc, 4.807 m) i Antàrtida.

Intents al Shishapangma (8.046 m) i al Hidden Peak o G-I (8.068 m).

Travesses del desert libi, el camp de gel patagònic o la travessa hivernal del Pirineu amb l’Escuela Militar de Alta Montaña.