Josep Maria Esquirol

Josep Maria Esquirol, 32 anys, àlies Tato, és un dels escaladors catalans més punters en l’actualitat. Aquest homenàs polifacètic i amable, bomber de professió, s’ho passa d’allò més bé tant suant la cansalada en vies d’artificial extrem (que sovint escala en solitari) com tremolant de fred a les Jorasses en companyia del seu amic Albert Salvadó. També se’l pot veure escalant a la carrera els tres murs de Gavarnia o apurant “xorreres” i regletes en qualsevol zona d’escalada esportiva. Però on potser es troba més a gust és en la repetició i obertura de vies d’escalada lliure desequipada en parets calcàries com Mont-rebei.

He intentat ingènuament aprofitar una tarda d’escalada a Sant Llorenç per fer-li una petita entrevista. La cosa acaba d’una manera molt poc professional: ens dediquem a escalar i ni tan sols arribo a engegar la gravadora. Quedem per fer un soparet a la fresca, i aquest cop sí, més relaxadament, la conversa i la imaginació ens transporta a tots els llocs i experiències viscudes pel Tato. Potser el que em queda més marcat d’aquesta conversa és la seva manera d’anar a escalar sense pressions i escoltant sempre la pròpia motivació, escollint sempre el que li ve de gust, quan li ve de gust.

-Què recordes dels teus inicis en l’escalada?

-Vaig començar amb en Josep Escofet, als 18 anys, a la via d’en Carles, a la Gorra Frígia de Montserrat. Al principi fèiem sortides d’escalada esportiva i més tard vam anar a Vilanova de Meià, a la Musical exprés i després a Ordesa, on vam fer la via Brujas al Tozal. En aquella època sortia sempre amb el mateix company perquè només el coneixia a ell, i recordo que feia sovint campanes a la universitat per sortir a escalar.

-Què et va atraure d’aquesta activitat?

-No ho sé ben bé. La segona via que vaig fer va ser l’Esperó màgic de la Prenyada. Anàvem l’Escofet, un amic i jo. En baixar l’amic estava molt entusiasmat. Jo també m’ho havia passat molt bé, però no tenia aquesta sensació d’eufòria. Vam continuar escalant tots tres, però jo hi anava quan podia, sense fanatisme. Aviat em vaig comprar uns peus de gat amb els diners de la primera feina, i poc a poc anava coneixent gent amb qui quedar. Després d’una setmana d’escalada amb un amic a les muntanyes de Prades ja em va començar el fanatisme. Des de llavors, en cada viatge he anat guanyant interès per l’escalada. En particular, el meu primer viatge als Estats Units va suposar un augment important de motivació.

-De les nombroses modalitats que practiques a la muntanya, quin tipus d’activitat t’agrada més?

-L’escalada lliure desequipada. En paret de roca exposada, on he de col·locar protecció, és on em trobo més bé.

-És aquest estil el que et dóna més satisfacció?

-No només aquest. Cada cosa té el seu moment i trec satisfacció de tot. Per exemple, de tant en tant faig alguna via d’artificial difícil. No molt sovint, però; només quan realment em ve de gust. Hi ha vies que m’agradaria fer perquè m’atrau la línia o per qualsevol altre motiu; això no vol dir que hi vulgui anar demà mateix. M’agrada fer coincidir el moment de l’escalada amb la màxima motivació. Aleshores la satisfacció és molt gran. Realment m’agrada qualsevol tipus de via mentre no hi vagi forçat. En aquest sentit no sóc amant de planificar objectius, sinó més aviat d’anar sobre la marxa; excepte, és clar, quan surto lluny, de viatge.

-Has canviat de gustos des dels teus inicis?

-Més que canviar-los, els he ampliat. Vaig començar fent roca (sobretot lliure), després escalada artificial, i després gel i alpinisme. No he deixat de practicar cap d’aquestes activitats, però hi ha hagut èpoques en què he tingut més ganes de fer una activitat i m’hi he bolcat. Fa un temps em va passar amb l’escalada artificial. Ara em ve més de gust el lliure desequipat, o l’escalada esportiva, i a l’hivern, si m’assabento d’alguna paret en condicions, anar a fer alpinisme també m’atrau força.

-Sovint escales artificial en solitari. Què és el que te n’atrau?

-Bé, potser és que sóc una mica insociable (riu). Ara seriosament: m’agrada molt i he fet bastant artificial en solitari, però no sempre em ve de gust. No puc mantenir constantment la motivació per aquest tipus de vies.

-T’agrada l’escalada esportiva?

-I tant! M’agrada molt i penso que el lliure és la base per poder fer vies interessants de paret.

-Un amic comú em va dir que t’havien extirpat el gen de la por…

-No, què va! (riu) Passo por, com tothom. Cadascú té el seu llindar. Potser hi ha gent que necessita les assegurances més properes. És una por controlada, mai pànic. El que sí és veritat és que vaig bastant còmode en lliure de roca exposat. Fent artificial difícil passo més por que quan estic obrint o repetint vies de lliure compromès amb assegurances mediocres.

 “Em trobo còmode en l’escalada lliure desequipada i exposada”

-Escales amb companys habituals? Què valores d’ells?

-Darrerament escalo gairebé sempre amb l’Albert Salvadó, sobretot quan es tracta de vies amb un cert grau de compromís. Vam coincidir una vegada fa uns anys i ens ho vam passar molt bé, i d’ençà sempre ens plantegem junts determinats objectius. Ens coneixem força i ens complementem bé. Quan es tracta de vies equipades o de tipus clàssic sí que escalo amb altres persones. Els objectius també són importants. Sé, per exemple, que amb l’Albert no puc anar a segons quines vies perquè l’artificial no li agrada gaire. Però d’altra banda, tampoc em ve de gust anar amb qualsevol a fer una via d’artificial que em motivi.

-Explica’ns alguna vivència que t’hagi marcat.

–Buf, hi ha molts moments intensos, per un o altre motiu. Recordo l’escalada a la McIntyre-Colton. La previsió indicava tres dies de bon temps, però al segon va començar a nevar. Estàvem molt motivats i no vam dubtar a continuar, amb condicions realment dures de fred i purgues constants de neu. Per sort, després d’una nit al cim de les Jorasses, va sortir un dia bo amb tot el paisatge recentment nevat. Va ser molt dur, però vam tenir una gran satisfacció. Va ser el final d’un hivern molt bo, ja que havíem escalat molt a Gavarnia i anàvem força rodats.

La vegada que he passat més por, però, va ser a la Rabadá-Navarro del Naranjo de Bulnes. Anava amb una noia americana i quan érem al tram final, que és força senzill, ens va agafar una tempesta elèctrica. Érem en un lloc que recull molta aigua i vaig notar com em passava el corrent per la mà, i per la corda arribava a la noia, que pujava de segona. És quan més por he passat perquè continuar vius depenia d’una mena de loteria sobre la qual no teníem cap control. En arribar al cim vam llançar el material uns metres enllà, va petar un llamp molt a la vora i vam descendir ràpidament per la cara sud.

Aquest any, a les Jorasses he tornat a passar-ho malament durant l’intent en solitari de la via El dorado, a la punta Whymper. Vaig haver de desistir després d’haver fet portejos pesats fins a peu de paret i d’escalar-ne el terç inferior. La causa era les caigudes de pedres motivades per la falta de fred i l’escassa formació de les goulottes superiors. Alguns blocs em van passar molt a la vora i, durant tot el temps necessari per baixar, vaig passar por.

També recordo que quan estudiava per a les oposicions a bombers, vaig anar a obrir una via a Mas de Barberans i em vaig notar molt malament: escalava tremolant i descentrat. Vaig decidir que aquell estiu me’l prendria amb més calma, fent escalada esportiva i sense afegir més estrès al que ja de per si em donava l’oposició. Quan les oposicions van quedar enrere, vaig anar amb l’Albert a obrir una via al Peñón del Divino, que va sortir força exposada.

-T’has plantejat mai la muntanya com una opció professional?

-No. No em veig fent projeccions de diapositives i tot això. Em fa molta mandra. Pel que fa a la feina de guia, si treballes en això, no pots dedicar-te realment a escalar el que et motiva. He vist exemples d’alguns amics com en Teixi, que treballava de guia i alhora de professor a l’escola de tècnics de muntanya. Anava força estressat i havia de fer malabarismes per sortir a escalar. Tinc amics que viuen de fer projeccions de diapositives, però a casa nostra això dóna ingressos irregulars i amb poca seguretat.

 “Si treballes de guia, no pots dedicar-te realment a escalar el que et motiva”

-Per acabar, quins són els teus llocs preferits?

-A prop de casa, Ordesa i Mont-rebei, on trobo el tipus d’escalada que m’agrada a mi. A l’estranger, Yosemite. També m’agrada anar de pressa en paret, i a Yosemite he tingut la sensació d’anar gairebé corrent. A més, és difícil trobar un lloc com aquell, amb tantes vies d’artificial i lliure de diversos dies, amb bona roca i facilitat d’accés.

TEXT: Pep Soldevila

Flaix…
JOSEP MARIA ESQUIROL DE ARTEAGA
(Barcelona, 1975)
Bomber

ALPINISME I ESCALADA EN GEL

Grandes Jorasses: McIntyre-Colton i Bonatti-Vaucher.

Gavarnia: encadenament dels 3 murs (Freezante, Mitológico i Aliento del diablo); obertura de la via Cruzando el Hades. Vies Lowe, love me do i Jerome.

Mont Perdut: obertura de la via Sandra.

Tête de Gramusat: vies Directe i Directe des ombres.

Malaval: via l’Étoffe.

Vallon du Diable: via La verge du démon.

ESCALADA EN ROCA

Montserrat: repetició en solitari de les vies Mirall impenetrable i Vudú, a la paret de l’Aeri.

Mont-rebei: obertura de les vies Spartans i Llibertat d’expressió a la paret de Catalunya; i de La gran travesura, Vàndals i Llastritis a la paret d’Aragó. Repetició dels itineraris Cor salvatge, Sopa de farigola, Ksur-ul-aina i Un ull de la cara, aquesta última en solitari.

Pirineus: repetició de la via Racs, a Ordesa. Repetició de la via Zutopistes, a l’Espigolo d’Ansabère, en solitari. Repetició de la via Sólo estoy sangrando, al Vinhamala.

Serra d’Aitana (Alacant): obertura de la via Vent del nord a les plaques de l’Eco.

Xile: obertura de la via Pluja, fam i feina, a Cochamó.

Yosemite: vies al Capitán: Sea of dreams i Zenyatta mondata, en solitari; The nose, Lurking fear i West face, en el dia; Salathé, Magic mushrooms, Zodiac i The shield; via al Half Dome: Regular, en el dia; via al Rostrum: Regular north face.