Sidarta Gallego

Nascut a Lleida, en Sidarta Gallego es va criar des dels quatre anys a Espluga de Serra, un poblet del Pallars Jussà molt proper a la Ribagorça. L’adolescència el va trobar immers entre muntanyes i imbuït de l’instint d’enfilar-se a les roques que el rodejaven per totes bandes. Va començar a escalar de forma totalment autodidacta a la serra de Sant Gervàs i els resultats no s’han fet esperar: a l’edat de 24 anys ja compta amb obertures a Mont-rebei, Terradets, Prepirineu aragonès, noves cascades de glaç a l’Alta Ribagorça, grans ascensions clàssiques als Alps… I el que queda per venir.

En Sidarta Gallego és un escalador atípic. Es va iniciar de manera autònoma a Sant Gervàs, una paret que encara avui no regala res. Potser per això es va acostumar abans a posar claus que a sucar magnesi. Fa un parell d’anys, quan va estar a Hampi (una famosa zona d’escalada en bloc a l’Índia) rebotat pel mal temps que feia al Bhagiratti, ni tan sols duia els peus de gat i es va dedicar a fer voltes amb bicicleta. Amb 24 anys és un escalador sense manies i un oberturista adaptable. Tant si s’ha d’obrir sense “xapes” com si és una via per fer només amb cintes, el més important és deixar una línia que agradi a la gent. Estrella pirata, a Mont-rebei, i Los delincuentes, a Terradets, en són dos bons exemples.

-Vas néixer a Lleida, però de ben petit us vau traslladar al Prepirineu. Com vas començar a escalar-hi?

-Espluga era un lloc aïllat, sense telèfon ni Internet. Van ser uns inicis precaris, ja que em vaig iniciar amb els col·legues de la meva edat que venien al poble. El primer que vam tenir va ser una corda. Ens fèiem un arnès amb una corda d’estendre la roba i el que assegurava amb un cinturó de cuir. Això és verídic! Muntàvem top ropes als arbres dels voltants del poble. Per escalar no teníem cap problema, però per despenjar-nos sí. Ens va petar un parell de cops la reunió. A la meva mare no li dèiem res d’això per evitar que no ens deixés anar a escalar.

Més endavant vaig aconseguir un vuit, però la primera vegada que vaig rapelar, en lloc de passar la corda com cal, vaig passar-ne una punta per un forat i després per l’altre. Vaig haver de desmuntar la reunió i passar tota la corda pel vuit. Era l’únic noi de la meva edat al poble i sovint sortia sol. Fins i tot obria vies pels voltants. Ara al·lucino amb algunes d’elles i penso: “Quins collons!” O: “Quina inconsciència!”.

En aquella època la meva mare m’havia de portar amb cotxe a tot arreu i moltes vegades no em podia moure d’Espluga. Llavors vaig descobrir Sant Gervàs, una paret salvatge on arribava en unes 4 h a peu des de casa. Obria un llarg -o mig-, mirava cap amunt, m’entrava la por i baixava. Això amb 14 anys. Un altre lloc proper era Mont-rebei. La primera vegada que hi vaig anar tenia 15 anys, amb un col·lega de 16… Dúiem corda simple i cintes d’esportiva. Evidentment vam “llepar”: el company va volar 10 m i va ser un drama baixar amb una sola corda.

-Els teus inicis se surten de la normalitat. Ni des del muntanyisme, ni des del rocòdrom. Només escalàveu?

-Amb 13 anys em van dur a escalar i vaig “flipar”. Era anar a fer el cabra amb els col·legues. També ens ficàvem dins de coves amb els jumars… A la cova de Cuberes vam estar en una situació perillosa, ja que ens hi podríem haver quedat aïllats i ningú sabia que hi érem. També vam “pringar” en algun barranc. La qüesti. era fer coses amb les cordes.

-Ja amb cotxe vas començar a escalar amb gent del Pont de Suert i de la vall de Boí.

-Abans d’això vaig estar un parell d’anys estudiant a Graus i escalava amb gent de la zona; del Pont de Suert encara no coneixia a ningú. Després vaig començar a anar amb el Luichy i l’Oriol Baró.

-Gairebé des dels teus inicis has obert vies. Necessitat o motivació?

-Quan era petit, si volia escalar, havia d’obrir o equipar vies… De totes maneres, és una cosa que sempre m’ha motivat. Crec que obrir una via és la màxima expressió de l’aventura en l’escalada, de buscar-te la vida… Et trobes en un mar de calcari, mires cap amunt i no saps el que et trobaràs; potser on volies passar en lliure, passes en artificial; trams on pensaves passar en artifo, et surten en lliure. Segons com ho treballis, quedarà d’una manera o d’una altra: el típic mur de forats on si poses “xapes” sortirà en lliure 6c, però que si no les poses, quedarà A3. També depèn amb qui vagis, ja que cadascú té el seu estil.

Hi ha algunes obertures de les quals estic content i per les quals m’han felicitat: Estrella pirata a Mont-rebei, Clásica de verano a la Peña Montañesa, un A4 sense confirmar en el congost del Ventamillo… També hi ha els eterns projectes i les vies “cutres”, que passes de ressenyar i que et fa una mica de ràbia haver malbaratat energia i temps.

“En aquest ambient sembla que hi ha gent a qui li agrada més criticar que escalar”

-Vaja, que prefereixes el martell a la resina…

-Abans em motivava més l’artificial, però et fas gran i et vas acomodant. Comences a buscar vies en lliure, més còmodes, amb descens fàcil, sense bivacs a peu de via… Un estil més friqui, més de moda. Sovint trobo a faltar marxar a fer un bivac en un lloc perdut, com ara Sant Gervàs, amb les vistes que té.

-Aquest estil aventurer es nota també en alguna via teva de les de “només cintes”. Per exemple, en el 7è llarg de Que pagui Pujol, al pic de Sant Cugat, es nota certa alegria entre les “xapes”.

-Doncs aquest llarg el vaig obrir amb 4 assegurances menys de les que té ara. No sóc cap lolo, però sí que m’agrada veure fins on arribo. El límit te’l poses tu. Poses un ganxo en bavaresa, per clavar una punta de clau amb les dents i penjar-te a espitar o taladrar. Passes por, i total perquè després vinguin i “xapin” alegrement, però és el que m’agrada, una mica d’aventura.

-Has equipat alguna via d’esportiva?

-Alguna, però més aviat “enganyat”… No és gaire divertit. M’agradaria felicitar els equipadors, ja que fan una feina força desagradable que la gent normalment no té en compte. A la Ribagorça el principal equipador és en Luichy. Si no fos per ell, aquí no hi hauria quasi vies. És molt fàcil criticar: que si la via està mal equipada, que si hi falten o sobren “xapes”… En aquest ambient sembla que hi ha gent a qui li agrada més criticar que escalar.

-I a l’hivern?

-Res a destacar, alguna cascada a la vall de Boí (Akira 6, Tetsue 5+), la del barranc de Bono… Però és que aquell hivern 2004/05 tot van ser obertures! I les clàssiques no es van formar… A més, en gel, tant se val si obres o repeteixes (a no ser que ja hagin esglaonat la cascada). Els cargols els has de col·locar igualment.

-Però l’hivern passat vas obrir alguna cosa amb l’Equipo de Jóvenes Alpinistas de la FEDME, oi?

-Sí, al Pirineu francès, però jo vaig arribar quan la via ja estava començada. Eren 3 llargs i el Simón Elías ja n’havia obert dos. El que quedava era el més fàcil. Després hi havia 3 o 4 llargs més de goulotte, però no estava en condicions: era neu sobre herba. Una llàstima perquè era una línia molt estètica.

-Què més has fet amb aquest grup?

-L’hivern passat vam fer la Lézard glacé (350 m, ED) al Balaitús. A la primavera vam escalar la N de l’Eiger, que no ha estat més difícil, però sí que ha tingut més repercussió pel que representa. Hi vam anar a parar una mica de rebot: un dissabte arribàvem a Chamonix, i com que no hi havia res en condicions, a la nit ens decidíem per l’Eiger. Diumenge ens llevàvem a les cinc i després de 4 h de cotxe vèiem la paret per primera vegada. Agafàvem el tren i començàvem a les dotze del migdia. Tot amb presses i sense saber res, ni del descens. Pensàvem fer un bivac i al final van ser dos. El primer en una lleixa de dos pams d’ample. No sabíem gaire on érem, i resulta que ens trobàvem ben a prop del famós i còmode bivac “de la mort”. A la part superior se’ns van congelar els aliens i només teníem 3 friends. Hi va haver una mica de drama en algun pas que no vam poder protegir.

-Al marge de l’Equipo, has fet altres coses als Alps?

-Sí, sempre es fan coses tot i que no tinguin repercussió. Amb l’Oriol -que és la motivació en persona- he fet bones escalades, com l’Hipercouloir del Brouillard i la nord de les Droites.

-I l’esquí, què?

-Uf! Pregunta següent!… És l’assignatura pendent. Rebo moltes bronques merescudes. L’hivern passat em vaig comprometre a dedicar-hi més hores. La manca de neu no motivava gaire i he anat a esquiar pocs dies.

-Abans de l’Equipo vas estar al Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya (CTAC). Com va anar?

-Ha estat una part important de la meva formació, tot i que ens havíem de pagar el quilometratge i el material. En alguna concentració potser no aprenies molt, però en d’altres, com les de seguretat en neu o autorescat, vaig aprendre força perquè són coses que no acostumes a practicar. Col·legues que estaven al centre de tecnificació d’Aragó tenien les despeses pagades, però es queixaven que les concentracions es limitaven a fer activitat i que no els tecnificaven. Suposo que és difícil fer un centre de tecnificació a gust de tothom.

-I el tema dels patrocinadors? Suposo que ser membre de l’Equipo t’ajudarà.

-Bé, a l’Equipo ens patrocina Peak Performance, que ens ha vestit de blau cel de cap a peus. Després cadascú es busca les seves coses. Jo ara estic amb Grifone, al Grifone Test.

-També has col·laborat amb el Comitè de Reequipaments de la FEEC. Penses que perden compromís les vies en reequiparles?

-Uf! Tema polèmic. És clar que una via perd compromís si canvies uns burins rònecs per uns flamants parabolts, tot i mantenir el mateix nombre d’expansions. Des d’un parabolt pots volar, des d’un burí ni t’hi atreveixes. Alguns els pots treure fins i tot amb la mà. Crec que si es canvia “xapa” per “xapa”, no hi ha problema, però quan es reequipa, sovint s’abusa i apareixen “xapes” de més, com per art de màgia. Això no em sembla bé, tret d’algun cas en concret. És complicat i cada cas és diferent. També hi ha el tema de la voluntat dels oberturistes. Però quan vaig reequipar els 5 burins de la Rabadá-Navarro al Gallinero, a qui ho hauria d’haver preguntat?

-Viatges llunyans no gaires, oi?

-Home, en tinc moltes ganes, però són cars i no he buscat mai subvencions. A més, són viatges llargs i també costa trobar el company adequat. La meva única experiència fora d’Europa va ser l’any passat al Bhagiratti, a l’Himàlaia indi. Érem cinc, molt il·lusionats, que vam treballar de valent per poder pagar els permisos. Ens hi va ajudar l’empresa de treballs verticals ESLECE. Volíem repetir la via catalana Estel impossible, però després de fer tots els transports, va nevar molt i la ruta no estava en condicions. En lloc de buscar alternatives, ens hi vam entossudir. Després vam mirar de fer l’Escocesa, que és una mica més fàcil, i un intent d’obrir alguna cosa a la desesperada, però al final, res. En ser un grup una mica gran, costa prendre decisions i moure’s. A més, el tema dels permisos és una llauna perquè no et permet anar a cap altra banda.

-Al final vau acabar a Hampi.

-Sí, però no duia ni els peus de gat. Mentre els meus col·legues escalaven, jo anava a fer voltes amb bici. No faig bloc ni a Cavallers, que és al costat de casa. El bloc no m’ha motivat mai.

-Per acabar, unes preguntes ràpides: en què penses si et dic… Una muntanya?

-Bhagiratti.

-Una tàpia?

-Mont-rebei.

-Una via?

-Qualsevol de Mont-rebei.

-Alguna que hagis obert tu?

–Clásica de verano de la Peña Montañesa. No és la més guapa de les que he obert, però és la que m’ha sorprès més. Pensava que havia de passar per uns desploms molt trencats, i després va resultar que hi havia una cova vertical molt curiosa.

-Granit o calcari?

-Calcari.

–Rot punkt o A0?

-A0 sempre! És broma… En tàpia no tinc manies. Es força el que es pot, tot i que amb A0 es puja més ràpid.

-Els viatges, amb el company o quants més sigueu, millor?

-No m’agrada anar amb molta gent, m’estresso una mica.

-Recuperes forces…

-Dormo com una marmota.

-Per menjar, cervesa o vi?

-Aigua. En horari nocturn la cosa canvia.

-Un grup musical?

-Cycle.

-Un llibre?

–Los hijos del grial, de Peter Berling.

-Algun projecte?

-A veure si aquesta tardor anem d’expedició, que en tinc ganes i hi ha molts llocs a conèixer.

TEXT: Dani Martín

Flaix…
SIDARTA GALLEGO SOLÍS
(Lleida, 1983)

Exmembre del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya.

Membre de l’Equipo Nacional de Jóvenes Alpinistas.

Ha obert nombroses vies al Pirineu i Prepirineu.

Nombroses escalades, tant hivernals com estivals, per tot el Pirineu.

Diverses escalades als Alps: Hipercolouir del Brouillard, N de Les Droites, N de l’Eiger, Triangle de l’Ailefroide Central…

Intent a Estel impossible al Bhagiratti III (Himàlaia indi).