Michel Sébastien

Són pocs els noms dels muntanyencs que han treballat per donar a conèixer i divulgar les muntanyes de l’Arièja. Entre ells destaca per mèrits propis el nom de Michel Sébastien, amb més de 50 anys d’apostolat per a la divulgació d’aquestes muntanyes pirinenques i per afavorir les relacions amb els catalans.

Un dia fred de l’agost ens trobem amb ell en un poblet de la partió d’aigües. És un home de 68 anys, ara ja jubilat, però en actiu i ple de projectes. Dos dies abans ha fet una travessa pel Valièr i la setmana passada va pujar al Medacorba en solitari. És un francès catalanòfil, entusiasta, optimista i bromista. Ara per ara només té dos objectius: poder continuar fent muntanya i tirar endavant el Parc de les Tres Nacions, el seu gran projecte. L’entrevista per parlar de l’Arièja es desborda i és inevitable tocar altres temes d’actualitat.

-Com es va iniciar a la muntanya?

-La meva família vivia en una granja, a la plana. Llavors tothom era pobre i no hi havia els mitjans econòmics d’ara. Acabàvem de deixar enrere la Segona Guerra Mundial. Des que tinc memòria recordo que volia saber què hi havia al darrere del pic de Sant Bertomièu, que veia des de casa. Quan tenia 15 anys, un amic pescador em va deixar anar amb ell a condició que li portés la motxilla. Vàrem anar a un estany de muntanya i allí va començar tot. Als 16 anys, amb una colla de Pàmias (Pamiers), vaig fer el pic de l’Endron, a la vall de Solcem, el meu primer pic.

-I després, com va continuar?

-A partir de llavors vaig anar sortint a la muntanya amb gent de Pàmias, de Tolosa i de Fois. Als 27 anys vaig aprendre a esquiar i durant vint anys en temporada de neu vaig fer de monitor d’esquí al Pas de la Casa els diumenges. De fet, la meva vida ha estat sempre lligada al riu Arièja, des del Pas a Tolosa. Des de llavors no he passat mai més de 15 dies sense anar a la muntanya.

“L’Arièja és una muntanya buida.”

-Com és la muntanya de l’Arièja?

-És una muntanya buida. No hi ha mai ningú als cims. Només trobes algunes persones a les valls, prop de refugis i a dos o tres cims d’anomenada. La resta està sempre solitària. Per això mateix és una muntanya molt ben conservada, en un estat quasi salvatge.

-Quines diferències té l’Arièja de la resta del Pirineu francès?

-Sembla que entre el sector de Luishon i el Carlit-Canigó hi hagi un buit. L’Arièja aparentment no existeix per a molts muntanyencs i turistes. Hi han mancat centres turístics de primer ordre, com els balnearis de Luishon, Bigorra o Argeles, per posar-se de moda. En els darrers 150 anys l’Arièja ha perdut més de 100.000 habitants. La gent de vàlua i potent ha marxat. El departament ha mirat cap a Tolosa i ha oblidat les seves valls i muntanyes. Però això serà la seva riquesa del futur. Aquí la natura està en molt bon estat de conservació i en el futur trobar un paisatge i una natura quasi verges cada cop serà més valorat.

-Què recomanaria en una primera visita a l’Arièja?

-Tot, totes les valls, els cims, les grutes, els boscos, els pobles. Però si hagués de destacar quelcom, inevitablement hauria de ser el Mont Valièr. És un món en ell mateix. Té vies d’escalada de dificultat (Trou Noir), un corredor (Faustin) que per a mi, després del de Gaube, és el segon més important del Pirineu. Unes valls salvatges, uns estanys preciosos, i ara acaben d’inaugurar una via ferrada. El Montcalm s’endú tota la fama per ser un tres mil, i és molt lleig, però el Valièr ho té tot. És preciós.

“La muntanya és una escola d’humilitat.”

-Amb tants anys de muntanya, quins records són els més importants?

-Porto més de cinquanta anys sortint a la muntanya. He viscut tota mena de situacions, anècdotes i facècies, i m’ho he passat molt bé. Ara bé, el record més pregon de la meva vida de muntanya és de fa molts anys. El vaig tenir al pic Ròi de Bassièrs. Era una muntanya que per raons diverses se’m resistia i portava quatre intents fallits. Vaig decidir que la cinquena havia de ser la vençuda i un dilluns de Pentecosta vaig sortir sol de l’Artiga. Aquell any hi havia molt neu, estava dura, i amb grampons vaig pujar molt ràpid, llavors era jove i fort. Dalt del cim em vaig trobar una tenda plantada. Va sortir un home. Hi havia pujat sol el dia anterior. Havia trigat tretze hores i jo dues. Tenia una minusvalidesa i no podia caminar gaire, però estava enamorat de la muntanya. Sortia sol perquè ningú el volia acompanyar. Aquell dia vaig rebre una lliçó d’humanitat. Vaig tenir una il·luminació. Jo amb la força i l’orgull de la meva joventut em pensava que em podia menjar el món i allí vaig veure que realment qui tenia mèrit era aquell que, malgrat les seves dificultats, es sobreposava i anava a la muntanya. Aquell dia vaig descobrir que la muntanya és una escola d’humilitat.

-Ha sortit en solitari, sempre amb la mateixa colla o ha variat de companys?

-He sortit i surto molt en solitari, però també he sortit des de sempre amb gent molt diversa, de tot arreu. Al llarg de la meva vida he portat milers de persones a la muntanya. M’agradaria pensar que potser les meves sortides han ajudat algunes persones a descobrir la bellesa de la muntanya.

-Tinc entès que li agraden molt els bivacs.

-Molt. La filosofia dels bivacs és diferent. Cal portar més pes i això t’obliga a anar més lentament. Et permet ser més a prop de la muntanya, conviure-hi més íntimament. Des de fa molts anys fem un bivac especial la nit de Sant Joan, la més curta de l’any. Portem una mica de llenya, vi, menjar. Arribem al cim a mitja tarda i al capvespre encenem un petit foc, escalfem el vi, cantem cançons. Després cadascú des del seu sac es mira els estels, la lluna, esperes la sortida del sol. Vaig començar a l’Aneto, però han seguit el Mont Perdut, el Vinhamala, el Valièr, el Montcalm i molts d’altres. Un bivac és una experiència molt pregona, és com fer l’amor amb la muntanya.

-Què pensa de les actuals tendències competitives i esportives del muntanyisme?

-La muntanya és essencialment una experiència solitària i la tradició no morirà mai. Però a la muntanya hi ha lloc per a tot i per a tothom. A mi m’agrada anar a fer un bivac al cim, caminar per les valls, pujar sol al cim del Medacorba com la setmana passada, però la setmana entrant aniré a la cursa del Montcalm, i a la categoria de competició, eh! No veig oposició entre la tradició i la modernitat. Un mateix muntanyenc pot participar alhora d’ambdues i gaudir de tot. No sóc dels qui pensa que abans tot era millor. Era diferent, però avui hi ha moltes coses bones. M’agraden les postes de sol, però també fer ferrades. M’agrada veure gent jove, d’alt nivell, però mantenir el contacte amb els vells amics. La vida evoluciona i cal adaptar-s’hi.

“A mesura que fas més muntanya, més respecte tens.”

-Recordo haver-li llegit un bonic article sobre la reposició de les creus del Tres Senhors.

-Sí, ja ho he fet tres cops. El Tres Senhors és una de les muntanyes més emblemàtiques de l’Arièja, i sempre hi ha hagut unes creus, però en els darrers anys uns brètols les han arrancades diverses vegades. Sempre he mobilitzat gent per restaurar-les, i el darrer cop érem més de 150 persones. I això ho faig des del meu ateisme convençut. Ho faig perquè estic en contra del vandalisme, per respecte a la tradició i perquè les creus, a banda del seu significat religiós, són un símbol i un patrimoni que s’ha de respectar. A mesura que fas més muntanya, més respecte tens.

-Com va començar a escriure llibres i guies?

-Un dia a la Pica d’Estats vaig començar a explicar als companys les característiques geològiques de la zona. Llavors jo era professor de geografia. Els degué agradar i em van suggerir que ho escrivís. Així va néixer el meu primer llibre. Després n’han vingut molts més.

-Totes les seves guies intenten transmetre uns sentiments i vivències. Per què?

-Sí, efectivament, les guies de muntanya que he fet han estat per comunicar la meva manera de viure la muntanya, de fer ascensions, de conviure amb els companys. Les descripcions de les rutes són molt fredes i avorrides i sempre he introduït opinions, consells, aportacions personals i algunes pinzellades poètiques. Són unes guies una mica atípiques, però jo em penso que aquest afegit personal és el valor que puc donar a una guia. Ara intento fer el mateix amb les meves col·laboracions en els diaris.

-Quina opinió té de la fortíssima polèmica sobre l’alliberament de nous óssos als Pirineus?

-Són uns fanàtics els dels dos bàndols. Els polítics han fet una operació brutal, una imposició unilateral, i alguns pastors són uns absolutistes. Estic a favor de la reintroducció, però d’una altra manera, amb consens, diàleg i concertació, de manera progressiva i prudent, en espais semicontrolats, lentament. Cal donar temps al temps.

-Enfront de la proliferació de les estacions d’esquí i l’especulació immobiliària, quin futur té el Pirineu?

-Ja hi ha prous estacions d’esquí, es poden optimitzar les existents, però no cal crear-ne de noves. Les pistes forestals s’han d’utilitzar, però no fer-ne noves. A l’Arièja hi ha molt poques segones residències, ja que s’ha seguit una política de recuperació de cases, bordes i estables abandonats i això està molt bé. Cal respectar el que s’ha fet, però s’han d’aturar molts projectes. Jo em declaro ecologista moderat. Únicament estic del tot en contra del motor a la muntanya. Això dels vehicles tot terreny, les motos de neu, els quads, crec que no tenen cap espai a la muntanya i se’ls ha de prohibir l’accés. Per la resta no m’agraden les prohibicions. Tanmateix, el canvi climàtic canviarà tot això i potenciarà la muntanya. En el futur, l’aigua, la fresca, la vegetació només es trobaran a la muntanya i aquesta es veurà molt revaluada. Cal avançar en la protecció i potenciar les figures com els Parcs Nacionals i Regionals.

-Parli’ns del projecte del Parc de les Tres Nacions.

-I tant. Aquest és un projecte on abocaré totes les energies d’aquesta darrera etapa de la meva vida. Somio en un Parc que abasti territori de l’Arièja, d’Andorra i de Catalunya. El cim del Medacorba, on coincideixen els tres Estats, simbolitza aquest projecte i l’any vinent hi aniré a posar una placa reivindicativa. Crec que és un projecte fonamental per garantir la preservació d’aquestes muntanyes, per protegir la natura, però alhora per assegurar un desenvolupament econòmic, ja que avui en dia els parcs són elements de desenvolupament respectuosos. A més, ha de ser un element per acostar els francesos, els catalans i els andorrans. No podem viure donant-nos l’esquena.

“La muntanya m’ha ensenyat que a la vida cal tenir utopies.”

-I què hi diuen les autoritats?

-Poca cosa. Crec que no s’ho creuen gaire, però estic convençut que és un projecte que tirarà endavant. Vaig llançar la idea el 1972. Llavors ningú ho volia, però ara ja se’n parla més. La muntanya m’ha ensenyat que a la vida cal tenir utopies, i ara aquesta és la meva. Potser jo no ho veuré, però les properes generacions sí.

-Coneix Catalunya?

-I tant, hi vaig sovint. Fa un parell de mesos vaig estar a Montserrat i he pujat totes les seves muntanyes. Però ara estic molt enfadat amb la Generalitat perquè li hem demanat que ens cedeixi unes parelles de cabres salvatges per repoblar les nostres valls i no han volgut fer-ho. A banda d’aquest fet, estic convençut que el futur de l’Arièja li ha de venir del sud, de Catalunya, i no de Tolosa o París. El nostre demà serà amb Catalunya, amb el vostre dinamisme, el vostre sol i el vostre escalf. Les vostres energies. Us necessitem i us estimem. Junts podem fer moltes coses. Jo he necessitat salconduits per poder anar a casa vostra, i crec que l’època actual de fronteres obertes és meravellosa.

Flaix…
Michel Sébastien
Pàmias (Pamiers), 1937

Professor d’institut i de la Universitat de Tolosa.

17 llibres publicats només sobre l’Arièja. Destaca Randonnées dans les Pyrénées ariégeoises (Ed. Denoël, 1980) i Cimas Pirenaicas (en castellà, Ed. Martínez Roca, 1985)

Periodista

53 anys de pràctica de muntanya.

Ha viscut sempre a l’Arièja.