Joan Pareras

Amb aquesta entrevista volem acostar-nos a la vivència de totes aquelles persones que han après a envellir desenvolupant la seva gran passió, l’excursionisme, a partir d’un dels federats de més edat que encara continua en actiu. Aquest col·lectiu és sovint el reflex d’una realitat associativa que avui en dia es troba en plena transformació.

Com altres diumenges, la colla es troba a la plaça de Catalunya de Barcelona, per fer una nova excursió. Abans de pujar a l’autocar, la figura petita i enèrgica d’en Joan Pareras irromp com sempre amb un “bon dia, ferms!”. Per a la majoria, l’excursió prevista durarà unes cinc hores. Per a ell i altres companys, els més veterans de l’entitat, serà una passejada d’unes dues hores. Després, en autocar, aniran a recollir els companys al final de la ruta i potser pel camí visitin algun racó de món. Miraré, doncs, d’aprofitar al màxim aquestes dues hores de camí en comú per conversar amb en Joan. No serà fàcil de seguir un fil, ja que qualsevol punt del recorregut serà una excusa per encetar una nova conversa, comentar el paisatge o escoltar les seves explicacions sobre les aplicacions remeieres i gastronòmiques d’herbes, plantes o bolets que puguem anar trobant.

Per cert, he oblidat de presentar-vos. En Joan Pareras té 89 anys i és un clar exemple del que anomenaríem un excursionista de base. En Joan és vidu i viu sol. Ja fa nou anys que la seva esposa va morir després d’una llarga malaltia, i reconeix que la muntanya l’ha ajudat a superar, en part, la solitud que això li va suposar. Ara té més temps que mai i, amb seny, manté la seva il·lusió i activitat excursionista fins al punt d’haver-hi setmanes que és difícil de localitzar: excursions amb la colla del Pirenaic, viatges amb els “vells” del Montepío Textil o xerrades i sortides organitzades pel Cercle d’Amics dels Parcs Naturals, omplen la seva agenda.

-Com es va aficionar a la muntanya?

-De ben petit. Quan tenia 4 anys, el meu pare em va dur a fer la travessa del Montseny. Ell era d’Alella, un home de camp, i coneixia bé la natura. Tot el que sé sobre plantes, herbes i bolets ho vaig aprendre amb ell. Sortíem cada festa a fer excursions: al Tibidabo, a Castellar de n’Hug, a l’Empordà, què sé jo la de llocs que vam recórrer! Després, de jove, vaig anar passant per diferents centres excursionistes i vaig anar fent noves sortides i activitats.

-De quines entitats excursionistes ha estat soci?

-Als 14 anys era membre de la Federació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball de Barcelona. Hi practicàvem diversos esports: beisbol, natació, aviació, excursionisme, etc. Després vaig fer-me soci del Muntanya, més tard del Pedraforca, després del Montnegre, que era una entitat de Gràcia, i del Poblet, entitat fundada el 1940 i que rebia el nom d’una barriada que avui pertany a la Sagrada Família. Actualment, i des de fa gairebé 60 anys, sóc soci del Club Excursionista Pirenaic.

-És membre actualment d’altres associacions relacionades amb la muntanya, el lleure o la natura?

-Sí. Fa uns 7 anys que sóc soci del Cercle d’Amics dels Parcs Naturals, de la Diputació de Barcelona. Organitzen xerrades i sortides a parcs naturals de Catalunya, d’altres zones d’Espanya o del sud de França. Amb ells he visitat els espais protegits de la Camarga, les gorges del Tarn o Navarra. També sóc membre de MUTUAM, l’antic Montepío Textil, que té un servei de la gent gran que organitza activitats de lleure i viatges turístics. El passat octubre vaig estar amb aquests “vells” una setmana al Perigord, França.

-Quines activitats de muntanya ha practicat al llarg de tots aquests anys?

-Principalment l’excursionisme, però també l’esquí, l’escalada i l’espeleologia. Durant molts anys vaig participar en marxes i caminades de resistència. La darrera va ser la XVI Marxa de Veterans, celebrada el 1997 al Berguedà. Llavors tenia 80 anys i em van donar un trofeu al participant de més edat. En aquella ocasió em vaig adonar que era millor no fer excursions massa llargues. A la meva edat s’ha de saber renunciar, trobar la justa mesura i acceptar-ho.

-I a nivell d’entitat, quines activitats heu desenvolupat?

-Durant molts anys, amb els companys del Pirenaic participava en la preparació i mesurament de les marxes d’orientació organitzades per l’entitat. Els darrers anys vaig sovint per l’estatge social, sobretot si hi ha projeccions de vídeos o diapositives. A més, sempre es pot donar un cop de mà o fer algun encàrrec.

-Amb quina freqüència surt d’excursió a la muntanya?

-Amb la colla del Pirenaic un o dos cops al mes i amb els Amics dels Parcs Naturals un parell o tres a l’any.

“A la meva edat s’ha de saber renunciar, trobar la justa mesura i acceptar-ho”

-Què pensen els seus fills de les seves sortides a la muntanya? No pateixen?

-No gaire. Vaig amb el mòbil i quan comencem l’excursió els truco i els explico quin dia fa, que tot va bé; i quan acabem torno a parlar amb ells perquè estiguin tranquils. El que no em deixen, és clar, és anar sol. Ells comprenen la meva passió per la muntanya, ja que jo els hi vaig aficionar, malgrat que després ho han anat deixant.

-Actualment hi ha més temps d’oci i, a més, els desplaçaments s’han escurçat. Com ho fèieu abans per sortir sovint d’excursió?

-Aprofitar el temps al màxim. Abans es treballava en dissabte, i els companys de la fàbrica em prenien per ximple; no entenien com, acabat el torn, podia prendre el tren i anar a dormir a la muntanya per tal d’aprofitar el diumenge. Ells entenien que el diumenge era per descansar. A vegades agafava el primer tren de diumenge al matí i anava a esquiar cap a la Molina, o bé d’excursió o a escalar al Sot del Bac.

-Des de la seva experiència, quins altres canvis que han afectat l’excursionisme destacaria d’aquests anys?

-Tot ha canviat molt, però cada cosa té el seu temps. Abans qualsevol excursió, qualsevol sortida a la muntanya tenia una dosi d’aventura més alta. Ara hi ha moltes comoditats, que no hem de rebutjar és clar, però que han fet variar aquesta aventura. Tot és més fàcil. Només cal veure la roba, el calçat, el material, tot ha millorat molt. Ara en tens per triar i remenar, massa i tot. En un altre nivell, abans carregàvem els esquís a l’esquena per poder baixar esquiant. Ara, amb els remuntadors, l’exercici només es fa a les baixades.

-Què és el que troba més a faltar d’aquells temps? Què en destacaria especialment?

-L’actitud de la gent. Abans hi havia més respecte per les persones i les coses. De brètols n’hi ha hagut sempre, però ara es fan veure i sentir més. La muntanya, i la natura en general, és molt sensible a aquestes actituds.

-Què pensa, doncs, de les restriccions d’accés al medi natural?

-D’una banda crec que són necessàries perquè hi ha massa gent i cal posar-hi ordre. Però de l’altra, abans sortíem, anàvem de travessa, acampàvem i ho deixàvem tot net. Ara això no seria possible. A molta gent li falta conèixer l’entorn. Per valorar i estimar la muntanya, cal conèixer-la.

-Cada cop, doncs, hi ha més gent que surt a la muntanya, més federats i entitats. Però, com veu vostè el futur de l’excursionisme i de les entitats?

-No el veig gaire clar. No em toca a mi dir quina pot ser la solució, però hi ha entitats que hauran de desaparèixer, aquelles amb més gent gran. Els socis més joves acabaran en altres entitats. A més, hi ha moltes associacions, o la pròpia administració, que ofereixen activitats de caire excursionista que tenen el seu públic. Vaja, que les entitats no són l’única possibilitat per sortir a la muntanya de manera conduïda. Si no desapareixen, s’hauran de reconvertir i obrir-se a la societat.

-Com veu els nombrosos esports que es practiquen a la muntanya: curses, marxes, raids, etc?

-Molt bé. Aquestes activitats atrauen molta gent i, a més, si es fan a la muntanya, millor que millor. És un al·licient més per descobrir la muntanya, sempre que es facin amb respecte per l’entorn, és clar.

-Què és el que més el motiva per anar d’excursió?

-Les ganes de sortir, de fer coses, de conèixer millor la natura; sempre s’aprenen coses noves. A més la muntanya es pot gaudir a qualsevol edat, només cal trobar el punt just d’equilibri. Malauradament, hi ha gent gran que no pot sortir per raons de salut. Però d’altres perquè no s’ho plantegen, no tenen ànims. Jo els recomano que ho provin, que s’acostin a una entitat i que s’animin.

-Quin consell donaria als excursionistes, joves o no, que s’inicien en la muntanya?

-Que no deixin de sortir i que s’interessin per descobrir i conèixer la natura i els seus mecanismes. I això es pot fer molt a prop nostre, no cal anar al Perú o a l’Himàlaia per trobar aquest esperit de descoberta i aventura. Pots sortir de qualsevol poblet i prendre un camí, un sender que et porti a descobrir indrets ben propers: la serra de Collserola és plena de racons, o el Montsant, al Priorat, per posar un parell d’exemples.

TEXT: Jaume Ferrández

Flaix…
JOAN PARERAS I JUNYENT
(Barcelona, 1916)

Mecànic jubilat.

Excursionista en actiu. Membre del Club Excursionista Pirenaic des del 1947 i soci del Cercle d’Amics dels Parcs Naturals.