Manuel Cortès

Com a activitat social i esportiva l’excursionisme català té més de 100 anys d’història. I la trajectòria centenària d’alguns centres excursionistes no deixa de ser una mostra de la seva vitalitat, la qual neix de la dedicació dels socis i sòcies que formen part d’aquestes entitats.

Manuel Cortès és soci del Centre Excursionista de Lleida des dels anys cinquanta. Va descobrir l’excursionisme a través del moviment escolta a Terrassa en uns anys de postguerra marcats per les dificultats de caire econòmic i per la clandestinitat de l’escoltisme. Amb el pas del temps evoca aquells inicis com “una època en què era més fàcil viure aventures: el sol fet d’anar a la serra d’Ensija ja era un petit repte. Amb la gran facilitat de comunicacions i l’abundosa informació de què hom disposa, avui en dia ja gairebé no hi ha racons perduts, i menys a casa nostra.” I d’això en Manuel Cortès en sap un munt. Per la seva intensa dedicació al CE de Lleida no només és un bon coneixedor de l’excursionisme lleidatà, sinó també de les seves muntanyes. Ha publicat diferents guies sobre zones poc conegudes del Prepirineu i col·labora amb articles de divulgació muntanyenca. En molts dels seus escrits reflexiona sobre els reptes de l’excursionisme.

-Quins eren els referents muntanyencs més importants a Lleida acabada la guerra civil?

-Després de 1939 hi hagué dos noms per destacar: Josep Sarrate, que havia fet força campanyes pel Pallars, alguna d’elles amb Maria Antònia Simó, i el polifacètic Ton Sirera, que, a més d’aviador, fotògraf i cineasta, va recórrer repetidament el Pirineu. Però quan jo vaig entrar al centre el 1958, ambdós puntals eren ja grans i la seva activitat s’havia alentit. Vam haver de formar una colla nova amb Joan Farré, Casimir Martínez, Miquel Mallol i després Víctor Luque, amb el qual, tot i ser 9 anys més jove que jo, sempre més vam fer equip. Sense estar relacionats amb l’escalada, però sí amb l’excursionisme, Sebastià Teixidó, Alfred Almacelles, Genís López i Jesús Forcada, entre altres. Posteriorment hi ha hagut força muntanyencs destacats dels quals només esmentaré Jordi Vidal i el malaguanyat Joan Enric Farreny, iniciadors entre nosaltres de les ascensions d’alta dificultat com la cara N del Piz Badile. Més tard Manel Solís i el també malaguanyat Òscar Ribes. Per acabar, Juanjo Garra i Jordi Marmolejo. I també l’Araceli Segarra, que es va iniciar a Lleida.

-Es pot parlar d’alguna aportació especial de l’excursionisme lleidatà?

-Potser una i ben valuosa: divulgar les zones poc conegudes de les muntanyes de ponent (Aubenç, Montsec, Mont-roig, etc.) a benefici dels excursionistes, dels espeleòlegs i dels escaladors.

-En el teu cas, com es va produir la descoberta i atracció cap a aquestes zones del Prepirineu?

-De petit vivia a Terrassa amb els pares i passàvem part de l’estiu a Castelldans, a les Garrigues. Recordo que des del pla de les Moles veia al nord una llarga muralla de roca que el sol ponent tornava rogenca. Jo no ho sabia, però era el Montsec. Vaig dir-me a mi mateix que quan seria més gran hi pujaria i, quan el 1955 vaig venir a viure a Lleida, ho vaig complir. Vaig recollir la poca informació existent, vaig agafar el tren de la Pobla i me’n vaig anar al Montsec de Rúbies, tot sol. Després, és clar, van venir altres muntanyes.

-Perceps major interès i afluència de muntanyencs cap a aquestes zones del Prepirineu?

-Evidentment, avui dia va molta més gent al Montsec que 30 anys enrere, però les altres muntanyes de Ponent encara no es veuen massa concorregudes. I íntimament penso que potser és millor així. La massificació mai no és bona. Quant a les transformacions que hagin pogut experimentar aquestes zones, les degudes a l’afluència de muntanyencs són irrellevants en relació a les derivades del turisme i altres activitats de lleure com pot ser l’ala de pendent.

-Les teves primeres guies van ser sobre muntanyes de Ponent i després sobre el Montsec. Com van sorgir aquestes guies?

-Bé, potser no hauríem de parlar de guies en plural. És cert que he participat en alguna obra col·lectiva de divulgació, com ara els números extraordinaris de Montaña dedicats al Montsec i al Boumort. També he escrit nombrosos articles a diferents revistes. Però la primera guia fou realment el llibret El Montsec, la muntanya de Ponent de la col·lecció Llibre de Motxilla, i poc després El Montsec i muntanyes veïnes, publicada pel mateix CE de Lleida amb motiu del 75è aniversari. I precisament ara, per commemorar el centenari de la mateixa entitat, ha sortit una guia sobre el massís del Boumort.

-Com et planteges l’elaboració d’una guia?

-Quan fa un quart de segle el CE de Lleida va pensar en la guia del Montsec, hi havia ja un abundós recull de dades, indrets explorats i itineraris seguits; o sigui, una base que només calia completar. La idea de la guia del Boumort ha sorgit de manera semblant, però la situació era diferent. Tot i que la zona ens era coneguda, es disposava de poques dades i ha calgut recórrer la muntanya a fons, de dalt a baix i d’esquerra a dreta.

-Sobre aquesta darrera guia, què destacaries de l’àrea del Boumort?

-És un massís típic del Prepirineu i, juntament amb la serra de Sant Gervàs, potser el menys conegut dins del món excursionista. I tanmateix és una zona molt interessant per la seva gran complexitat estructural, per la seva riquesa paisatgística i per comptar -encara- amb una natura relativament intacta, que cal preservar a qualsevol preu.

-Ets un actiu col·laborador del CE de Lleida, elaborant articles, oferint xerrades, cedint material gràfic, fins i tot realitzant observacions astronòmiques… Com veus el futur dels centres excursionistes?

-Encara que conec excursionistes d’arreu, no conec gens l’ambient que es respira en llurs centres, només del que m’és proper. En tot cas, i això només és una impressió personal, jo diria que ara tothom va més a la seva, a causa segurament de la forma de vida actual. Les coses han canviat, és cert. Però, per a bé o per a mal? El temps ens ho dirà.

-Sobre l’actitud de l’Administració envers les entitats, en algun article fins i tot et preguntes si l’excursionista és una espècie a extingir. Aquest és el teu parer?

-Un botó per a mostra: en una entrevista amb responsables de l’Administració vam constatar com, almenys els nostres interlocutors, posaven els excursionistes al mateix sac que els motoristes de trial. Malgrat 125 anys d’existència, el col·lectiu excursionista i el seu capteniment són mal coneguts. I de poc serveix al·legar que, per exemple, ara fa tres quarts de segle es va salvar el bosc de Gresolet per la pressió dels excursionistes. Ni t’escolten. L’excursionisme no s’extingirà, és clar, però no serà pas per la comprensió que rep.

-Quins altres embats creus que pateix l’excursionisme com a col·lectiu?

-Per exemple: la llei que regula les activitats físico-esportives a l’àmbit natural. Ignora totalment el ric bagatge de coneixements i d’experiència acumulat dins dels centres excursionistes i els posa al mateix nivell que les empreses d’esports d’aventura. Però no és només això. Hi ha també la doble mesura que s’aplica. Cal només veure la destrucció d’espais naturals causada per les incomptables urbanitzacions existents i els projectes de nous estralls a gran escala com la vall d’Àrreu, l’estany de Filià, la vall de Manyanet, fins i tot subvencionats. En canvi, a nosaltres no se’ns permet plantar una petita tenda a la vora d’un estanyol, ni fer bivac, ni construir nous refugis, tot això en defensa de la natura. És que potser hi ha dues natures diferents? En el fons l’explicació és senzilla: l’excursionisme no genera grans negocis; l’explotació i destrucció del territori, sí.

-Com es poden superar aquestes situacions?

-Cal diàleg, però no un diàleg de sords. L’Administració hauria de tenir present, en dictar normes referents al medi natural, que el col·lectiu excursionista és un dels que millor coneix el tema. Hauria de consultar les federacions i escoltar els suggeriments que aquestes facin. És clar que l’Administració no s’ha de regir exclusivament pel criteri de les federacions, però sí valorar-lo a l’hora de decidir. Quant al futur dels centres excursionistes, no s’hi val a ser pessimista. Portem 125 anys d’existència, ens hem adaptat a circumstàncies força difícils i hem hagut d’anar alguna vegada a contracorrent. Ben segur que superarem qualsevol repte que es presenti.

-Finalment, què significa el món de la muntanya per a en Manuel Cortès?

-En poques paraules: és un món que m’agrada. M’agrada l’ombra de l’alzina en un dia calorós, rebre el sol en una lleixa del cingle un dia de vent gebrat, grimpar per una aèria cresta, forçar el pas d’una canal per on sembla que mai no ha passat ningú, romandre dalt d’un cim un dia clar, amb un paisatge estès des del Balaitús a la Pica d’Estats… Per a mi n’hi ha prou.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
MANUEL CORTÈS RIBELLES
(Terrassa, 1935)

Fundador de la secció d’escalada i alta muntanya del CE de Lleida.

1961-1963: primeres absolutes a les agulles de Camarasa-Santa Linya: el Puro, la Pera, el Bisbe, agulles del Cingle, etc.

Ascensions i escalades al Pirineu al llarg de 40 anys.

Publicació de prop de 200 articles de divulgació muntanyenca, principalment a la revista Aresta del CE de Lleida i en altres publicacions com Muntanya, del CE Catalunya.

1983: autor d’El Montsec, la muntanya de Ponent. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

1984: autor d’El Montsec i muntanyes veïnes. Editada pel CE de Lleida.

2005: autor de La serra del Boumort i muntanyes veïnes. Cossetània Edicions.