Catherine Destivelle

Catherine Destivelle ha estat una de les grans referents de l’escalada i l’alpinisme femení a nivell mundial durant pràcticament les dues darreres dècades. La seva trajectòria així ho acredita: els anys 80 va dominar els primers campionats d’escalada esportiva; va ser la primera dona a superar un 8a+; i en el terreny de l’alpinisme clàssic no només va signar obertures de gran nivell als Alps, sinó que, ja a la dècada dels 90, va realitzar les primeres femenines de la mítica trilogia alpina -Eiger, Grandes Jorasses i Cerví- en hivernal i solitari.

Destivelle és una alpinista consagrada. Lluny queden els seus inicis com a escaladora viscuts amb intensitat, gairebé com una obsessió, però que van servir per convertir-la en una figura destacada de l’escalada i l’alpinisme de gran compromís. Continua en actiu, encara que avui viu el món de la muntanya des de la maduresa i la reflexió. Potser hi té alguna cosa a veure la maternitat. En aquest sentit també és un clar exemple de les dificultats que hi ha per conciliar vida familiar i pràctica de l’alpinisme. L’escaladora francesa ha estat recentment a Catalunya per presentar les seves memòries, Ascensiones, un llibre editat per Desnivel que repassa la seva trajectòria alpinística; i per rebre l’homenatge que li ha dedicat la darrera edició del Festival de Cinema de Muntanya de Torelló. Dues bones ocasions per apropar-nos a un personatge que ja forma part de la història de l’alpinisme i que continua contagiant passió per la muntanya, però també per la vida.

-Tot i la teva trajectòria alpinística, ets encara una escaladora relativament jove i amb molts projectes per endavant. Per què ara aquest llibre?

-De fet la idea neix com un encàrrec dels meus editors francesos i anglesos. Ells van considerar interessant que expliqués les meves ascensions, sobretot la meva trilogia als Alps. A més, la proposta va coincidir amb un període de convalescència després d’una operació. Com que no m’agrada perdre el temps, vaig decidir que era el moment oportú d’escriure’l.

–Ascensiones és una autobiografia centrada en les teves escalades, però que també recull aspectes més íntims com ara obsessions i temors. No t’ha resultat difícil parlar d’aquests aspectes més personals?

-La veritat és que, quan escrius, vas omplint planes sense pensar que allò serà llegit per algú. És posteriorment, quan ja ha estat editat, que te n’adones i fins i tot et sorprens de les coses que has arribat a explicar. Però bé, tot forma part de la meva evolució com a escaladora.

-Quan parles dels teus inicis, amb 15 anys a Fontainebleau, ressaltes que l’escalada se’t va convertir en una obsessió gairebé malaltissa. Amb el pas dels anys com ho recordes?

-M’estimo molt els primers records que tinc de l’escalada, ja que la vaig viure molt intensament. Jo crec que és bo viure amb passió les coses, les aficions, i així crec que t’has de prendre la vida. Ara, sempre que estic a prop, necessito retornar a Fontainebleau, ja que la considero la meva gran escola.

 “No m’agrada participar en campionats d’escalada perquè no gaudeixo competint amb els altres”

-També vas viure amb una mena de relació amor-odi el teu pas per les competicions d’escalada esportiva. Avui, quina és la teva opinió sobre aquestes competicions?

-Ja no sóc tan crítica com era al principi. Crec que és important que se celebrin aquest tipus de competicions, és una manera de motivar els escaladors. Però personalment no m’agrada participar-hi perquè no gaudeixo enfrontant-me o competint amb els altres. Però entenc que aquest tipus de competicions existeixin i que despertin l’interès del públic.

-D’aquestes competicions el que més et costava superar era la pressió a la qual estaves sotmesa. Però en canvi t’has enfrontat a escalades en solitari que també t’han exigit una gran pressió. Quina diferència hi ha?

-No és la mateixa pressió: quan vaig escalar el Pilar Bonatti del Dru ningú m’estava jutjant. En canvi, a les competicions constantment em sentia observada i jutjada. I aquí rau la diferència: quan escales en solitari, només et jutges tu.

-Quines són les condicions que ha de reunir un alpinista quan decideix escalar una via en solitari de tanta exigència tècnica?

-No crec que hàgim de parlar de condicions especials. Per mi és més important sentir la determinació per afrontar aquella via. I mai, per exemple, escalar per aconseguir més ressò publicitari. Afrontar aquella ascensió serà més senzill si veritablement en tinc ganes i estic motivada.

-Un altre aspecte que recull el llibre és el teu pas de l’escalada esportiva a l’alpinisme clàssic, amb un treballat procés d’aprenentatge en el glaç i la neu.

-Sempre he pensat que, si vols dominar la muntanya, és molt important la polivalència. Encara que sempre he preferit la roca perquè és el terreny que millor conec, si volia convertir-me en una bona alpinista, havia de saber progressar amb seguretat en neu i gel. Però el tema de la preparació també és una qüestió molt personal que depèn de la motivació de cadascú.

-Centrant-nos en les teves ascensions, quina destacaries pel nivell d’exigència que et va suposar?

-La nord de l’Eiger en solitari i hivernal. A part que és l’ascensió que més emocions m’ha reportat, era la primera vegada que m’enfrontava a unes condicions molt noves per a mi: a penes em vaig poder assegurar, el més important era progressar amb rapidesa i sortir per dalt, i vaig assolir el cim enmig de la foscor de la nit. És l’ascensió més neta i que millor m’ha sortit. A part, va estar plena d’aventura perquè jo no coneixia prèviament la via.

-En el llibre deixes entreveure que la teva condició de dona també t’ha causat algun conflicte dins l’alpinisme.

-És difícil d’analitzar, però sí que penso que si hagués estat un home, hauria evolucionat de manera diferent en el món de l’escalada. I, en el fons, algunes de les meves ascensions han estat la meva necessitat de reafirmar-me com a escaladora. Em refereixo sobretot a les meves ascensions en solitari i en les 3 cares nord alpines.

-De la teva primera experiència himalaienca a un vuit mil, el Makalu, no et quedes amb un bon regust de boca i et planteges no tornar a aquests cims tan alts. Però més tard escales el Shishapangma. Per què?

-Precisament perquè el Shisha no són els 8.000 m del Makalu. Si torno a l’Himàlaia és per escalar parets de menys altitud, de 6.000 o 7.000 m, però que requereixin ascensions més tècniques. Aquest és el tipus d’escalada que jo admiro i que per mi és el futur de l’alpinisme: ascensions en estil alpí afrontant la dificultat en altitud.

“Quan estic al límit, em salva la meva passió per la vida”

-Una de les teves experiències vitals i que descrius a la introducció del llibre és l’accident durant l’expedició a l’Antàrtida on, per les dificultats del rescat, vas estar a punt de perdre la vida. Quina lliçó treus d’aquest succés?

-Durant l’accident sí que penses “què coi faig aquí?”, però també t’adones que dedicar-te a la muntanya és una opció personal i que si ets allà és sota la teva responsabilitat. També és veritat que si el mateix accident m’hagués succeït als Alps, les conseqüències no haurien estat tan greus. Crec que el que em va salvar van ser els anys d’experiència a la muntanya, així com la meva passió per la vida.

-“Un home sense paisatge està completament desarmat”. Aquesta cita encapçala un dels capítols del llibre. Quins són els paisatges de Catherine Destivelle?

-Avui, el meu paisatge és el meu fill Víctor.

-Com ha transformat l’experiència de la maternitat a la Catherine alpinista?

-Després del naixement del meu fill m’ha estat difícil consagrar-me únicament a la muntanya i en aquest sentit tinc el cor dividit. Per a determinades ascensions cal molt temps i molta concentració, i en aquest tipus de repte ara per ara no m’hi puc ficar.

-Però projectes no te’n deuen faltar?

-Ara em dedico a ascensions més tècniques als Alps. Però mentre el meu fill sigui petit, és molt difícil que em plantegi reptes que em reclamin massa dies fora.

-Finalment, suposem que aquest llibre t’haurà servit per descobrir quina és l’essència de l’escalada?

-Si en els meus inicis l’escalada va ser com una obsessió, ara amb el temps ha evolucionat i ja no la necessito per al meu equilibri personal. M’agrada la muntanya i estimo l’escalada, però ja no m’és indispensable.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
CATHERINE DESTIVELLE
(Argèlia, 1960)

Escaladora, alpinista, escriptora.

Principals ascensions durant els anys 90:

• 1990. Pilar Bonatti al Dru
• 1991. Obertura d’una via al Dru
• Primeres hivernals femenines en solitari a la N de l’Eiger (1992), Walker de les Grandes Jorasses (1993) i Bonatti del Cerví (1994).
• 1999. 1a femenina i 4a absoluta en solitari a la Brandler-Hasse de la N de la Cima Grande de Lavaredo.

Expedicions:

• 1990. Torre Sense Nom (Karakoram)
• 1993. Makalu
• 1995. Shishapangma
• 1995. Obertura d’una nova via a la cara S de l’Annapurna
• 1996. Antàrtida