La cordada formada per Roger Cararach (CEC), Marc Toralles (Club Alpino Barcelona) i Iker Madoz ha realitzat la primera repetició de la via ‘Tambo, churros y amigos’ (1.100m, ED3/4, 7a, A2, 95°, M4) a la cara est del Jirishanca (6.126 metres), a la serralada Huayhuash, als Andes del Perú. Les males condicions meteorològiques del darrer dia d’escalada no han permès a la cordada culminar l’ascensió trepitjant el cim.
Els francesos Aymeric Clouet e Didier Jourdain van obrir la via l’any 2003 i els hi va suposar la nominació al prestigiós Piolet d’Or. Han hagut de passar 14 anys per a que la via es repetís. Aquest fet posa de manifest la dificultat de la ruta. La via està pràcticament desequipada al llarg de 1.100 metres. “Els pitons trobats a la via es podrien comptar amb els dits d’una mà” ha explicat Marc Toralles. La via consta de seccions de gel, neu i llargs de roca calcària amb dificultats en lliure fins a 6c/7a.
Crònica de l’ascensió a ‘Tambo, churros y amigos’
La cordada Cararach-Toralles-Madoz va escalar la via entre els dies 19 i 25 de juliol. Sis dies en total amb quatre bivacs a la paret. Ells mateixos relaten l’ascensió:
“El passat 17 d’agost ens trobem els tres a Huaraz perfectament aclimatats i comencem l’aproximació a la via. Dos dies després, el 19 d’agost, al migdia, vam començar a escalar el primer llarg. Ens va sorprendre la quantitat de sorra que tenien les fissures. Això va provocar que anéssim més lents del que esperàvem i vam dedicar dos dies sencers a completar els tres primers llargs. Després de fixar aquests tres llargs vam tornar al camp base per agafar més provisions i descansar un dia abans de penjar-nos a la paret.
El dia 22, quan encara era de nit, vam remuntar els tres primers llargs i a primera hora vam començar a escalar. El mateix dia vam arribar a R9, a uns 5.350 metres, després d’escalar un dels llargs més bonics de la via, de 7a i 60 metres verticals de continuïtat. Al dia següent va escalar fins al bivac de l’R16, a 5.650 metres, superant llargs de roca de fins a 7a A2 i trams de gel i neu.
El penúltim dia, el 24, vam superar els tres llargs verticals de 6c a la part superior de la paret. Roca perfecta a mes de 5.700 metres. També vam superar sense grans problemes el primer sostre de gel. Per sobre d’aquest, a uns 5.850 metres, vam instal·lar el tercer vivac. A la tarda vam fixar 120 metres de corda. Així podíem atacar al dia següent el cim del Jirishanca sense pes.
Havent gaudit de sis dies amb un temps espectacular, la matinada del 25 ens vam aixecar dins d’un núvol i amb forts vents. Gràcies al telèfon via satel·lital vam trucar a Casa Zarela, a Huaraz, per saber la previsió i valorar si valia la pena esperar un dia més. Després de les males notícies sobre la previsió de vent vam decidir desmuntar la corda fixa i baixar. Ens vam quedar sense cim però amb la satisfacció d’haver escalat la via.
Després de més de 20 ràpels vam arribar a la base de la paret i quasi de nit al camp base. Al dia següent, ja des de la seguretat del camp base, veient el vent que s’havia aixecat en alçada, ens vam alegrar de la decisió que havíem pres el matí anterior. No tenim més temps per una altra temptativa i optem per tornar a Huaraz i prendre unes merescudes cerveses al Tambo.
Tots tres estem molt contents amb la primera repetició d’una via tan espectacular. No només per la paret i l’entorn, sinó també per un estil d’apertura que es veu poc darrerament. Una via sense cap expansió pròpia. Només dues reunions (una d’uns japonesos i l’altra d’una aberració de via d’uns italians). I només 12 pitons fixes, tots abandonats en reunions en la baixada i sense cap assegurança fixa en tota la via. Volem felicitar las aperturistes, Didier Jourdain y Aymeric Clouet per l’estil i l’ètica”.
Fotos / Cararach-Toralles-Madoz
