Avui, 25 de novembre, hem de tornar a reivindicar el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Segons les enquestes, vuit de cada deu dones residents a Catalunya han patit violència masclista alguna vegada a la seva vida. La literatura, i en general l’art, poden aportar el seu gra de sorra per intentar pal·liar la situació?
Vuit de cada deu dones residents a Catalunya han patit violència masclista alguna vegada a la seva vida.
El que és clar és que dones artistes genials han expressat el cru patiment femení que arrasa en silenci el cos i l’ànima. La marginada Cecília que viu de prostituir-se i al final és violada en aquelles nits macabres d’El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda. El vídeo de la cançó Bagdad de Rosalía, en què la treballadora d’un club nocturn ja no sap fer res més que plorar i el mar de llàgrimes l’acaba inundant i ofegant abans de ressorgir de les aigües en una resurrecció inesperada.
La Mònica de L’endemà de totes les nits (La Magrana, 2024), un llibre de Gemma Asins (Almussafes, 1973) on la 
protagonista pateix un avortament que li fa despertar el fantasma d’un abús sexual sofert quan era xicoteta. Sí, xicoteta, en valencià, perquè la Gemma és una valenciana resident a Barcelona, professora de física i química en un institut públic, que ha treballat també com a mestra en una escola d’escriptura i ha creat aquest text magnífic que configura la seva primera novel·la.
No es tracta d’un llibre de muntanya, però algun dels seus moments crucials se situa al Montseny. No versa tampoc únicament sobre l’abús sexual als infants. Les seves prop de tres-centes pàgines conviden a moltes més reflexions i sensacions: la família, la figura materna, la parella, la salut mental, el dolor, la por, la consciència del propi cos, el procés de reconstrucció personal, la teràpia psicològica, el perdó, l’esperança… La vida mateixa.
-En el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones hem de recordar que vuit de cada deu dones que viuen a Catalunya han patit violència masclista algun cop a la seva vida. En el cas dels infants, un de cada cinc ha estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La nostra societat està malalta?
-No m’atreviria a afirmar això. Crec que la nostra societat ha normalitzat durant molts anys moltes violències que ara estan eixint a la llum. S’està trencant «un silenci antic i molt llarg», com cantava Raimon. Ara bé, les dades ens diuen que l’abús infantil és una xacra, que arrosseguem com a societat i que cal erradicar.
-El títol del teu llibre evoca esperança…
-Al títol li vaig donar moltes voltes. Em va costar molt de trobar. La història de la Mònica és dura, la lectura et fa patir per ella, però també volia donar llum; és a dir, que hi ha camins d’eixida. Volia proposar un camí, una esperança, una eixida. Aquest llibre és el mapa d’un camí. Però només es tracta d’una proposta, cadascú ha de trobar el seu camí. Unes ho faran denunciant, d’altres ho resoldran en l’àmbit familiar, o fent les dues coses… Però el que és clar és que cadascú ha de trobar què li va millor.
-Què et va motivar a escriure sobre l’abús sexual infantil?
-Sempre m’han interessat les violències silenciades. Les dones per desgràcia patim violències. Les xifres són alarmants. Aquest llibre surt de la necessitat d’entendre aquesta violència i què provoca. Volia explorar com s’ho fa una víctima per trobar les paraules, per reconèixer-les i articular-les per primera vegada. Quan som adults ho podem expressar amb més o menys dificultats. En canvi un nen o una nena, si pateix un abús, probablement callarà. De fet, els últims informes de què disposem calculen que el 90% dels infants no ho diran fins que siguin adults. Desgraciadament això és així, sobretot si ha passat en l’entorn familiar, i el 80% dels abusos infantils ocorren en l’àmbit de confiança dels infants. A mi aquest tema em commou i em remou interiorment. Soc professora, i en una de les formacions sobre prevenció a la qual vaig assistir ens insistien que, si no estàs sensibilitzada que l’abús pot passar, no el veuràs. Si no tens la mirada atenta i no estàs alerta sobre aquest tema, no el detectes. Això també em va motivar a escriure sobre el tema. Per donar-li visibilitat.
Les dones patim violències. Les xifres són alarmants
-La literatura té una funció social?
-I tant. Però quan escrius no tens aquesta funció en primer pla. No és que hagis entès una cosa i l’escriguis per explicar-la a la societat. Diria que va al revés: jo escric de les coses que encara ara no entenc i escrivint-les puc veure-hi un ordre. A partir d’un tema que em commou, tinc la necessitat d’escriure per entendre’l i alhora per entendre’m a mi. Després, quan el text arribi a cada lectora, aquesta el comprendrà a la seva manera. La literatura té la capacitat de fer que la lectora es formuli preguntes que encara no s’ha fet o que miri una determinada situació des d’un punt de vista que potser no s’ha plantejat. A més a més, un bon llibre ha de ser una provocació, com deia Joan Fuster. Crec que la literatura ha de remoure, sacsejar i trencar prejudicis. Ha de provocar una reflexió.
-A la novel·la insisteixes en la idea que l’abús provoca el silenci. Per què?
-Quan una víctima pateix un abús, li provoca vergonya, culpa i també por. Un dels mecanismes de supervivència de les víctimes és fer com si no hagués passat, guardar silenci i tirar endavant. Però aquestes vivències traumàtiques sempre tornen. El cos en porta el compte, el cos recorda d’una manera conscient o inconscient. Volia parlar del caos emocional en què deixa a un infant haver viscut una violència així. Aquest caos fa que ni tan sols pugui articular les paraules per demanar ajuda.
La nostra societat ha normalitzat durant molts anys moltes violències que ara estan eixint a la llum
-A sobre la víctima ha de carregar amb la culpa?
-La víctima carrega molts anys amb la culpa. La culpa per no haver parlat, per no haver demanat ajuda, per no haver-se defensat, per tantes coses… El que volia en aquesta novel·la era trencar aquest prejudici que encara recau sobre la víctima. Un infant agredit no parla quan vol, parla quan pot. I sovint arribarà a l’edat adulta sense haver-ho revelat. Aquesta novel·la no va només d’un abús, va de què passa a un infant quan ha de callar i guardar silenci durant anys.
-I què passa quan l’agressor és dins de la família?
-Al sentiment de culpa se li suma el pes de trencar la família. La culpa i la vergonya han de canviar de bàndol: el culpable és l’agressor. Aquest tipus de delicte no hauria de prescriure mai. Encara ens queda molta feina per canviar les lleis en aquest sentit.
-Un altre aspecte recurrent en la novel·la és el del cos: escoltar el cos com una brúixola.
-Sí, crec que la consciència del propi cos és important en el procés de reparació de les víctimes. Després d’un abús, sovint el cos es tanca i d’alguna manera és com si es desconnectessin els circuits i s’anestesiessin les emocions. Es tracta també d’un mecanisme de supervivència per no sentir dolor. La Mònica cerca les pistes per trobar-se millor com si fos una detectiva del seu cos. Es pregunta què necessita, què li va bé i què no. Necessita entendre què li ha passat i per què. És una pregunta molt recurrent en les víctimes. Es pregunten per què l’agressor els va fer allò, sobretot si aquest és un familiar o un conegut. Però aquesta recerca em sembla que no té resposta.
-Per què?
-Perquè l’abús no té una explicació racional. Que algú agredeixi així un infant potser no ho arribarem a entendre mai. La Mònica necessita trobar el camí per sortir-se’n i necessita saber com ho han fet altres víctimes. Per mi és molt important el paper dels referents; més en un tema com aquest, que encara avui és un tabú i a les víctimes els costa tant parlar. Aquesta és una novel·la coral: he volgut donar veu amb la figura de la Mònica a moltes dones que encara avui no han alçat la veu.
He volgut donar veu, amb la figura de la Mònica, a moltes dones que encara avui no han alçat la veu
-La protagonista de L’endemà de totes les nits, Mònica, es deleix per una figura materna empàtica i la troba en un germà. A totes les famílies hi ha alguna figura de salvació?
-No sé si a totes les famílies hi és, però a l’entorn de cada persona potser sí. És molt important reconèixer els fils que ens sostenen. En el cas de les víctimes de violència és essencial. També forma part de la prevenció reflexionar amb els nostres infants i reconèixer amb ells i elles, en tots els seus àmbits quotidians (família, escola, lleure), un adult de referència a qui recórrer si els passa alguna cosa dolorosa. És molt important també com l’entorn més immediat acull la víctima quan aquesta decideix parlar.
-Parlant de fils que sostenen, la Mònica troba refugi en una feina que l’omple. Ella és professora i a les classes se sent lliure. Què significa per a ella la ciència?
-La ciència és un altre fil que la sosté. Aquesta mirada científica que busca la racionalitat, ella la utilitza per trobar respostes i el fet d’entendre la fa sentir millor. Com a científica que és, vol entendre el caos, el seu caos. Li vol trobar un sentit.
-El text té molts moments intensos i inquietants i altres de contemplatius i poètics. El dolor pot ser font d’expressió?
-El dolor pot ser una font de creació. L’escriptura és un buidatge: l’art permet crear alguna cosa fora de mi on em puc reconèixer. Crear amb les mans fa que ens sentim lliures i, a més, transformar el dolor en art pot ser reparador perquè en el resultat podem trobar-hi fins i tot bellesa.
-En un moment del relat, la protagonista diu que quan va patir l’abús no existien les xarxes socials i que li podrien haver anat bé per trencar l’aïllament. Com a mestra d’institut, creus que les xarxes aporten alguna cosa bona als adolescents?
-La tecnologia en ella mateixa no és ni bona ni dolenta. Depèn de l’ús que li donem. Potser en algun cas podria pal·liar l’aïllament que senten algunes víctimes… És difícil de dir.
-Al llibre, un moment decisiu en el procés de la Mònica es produeix caminant pel Montseny. Les excursions a la natura poden ser guaridores?
-Penso que sí que ho poden ser. Caminar per la natura et permet mirar a terra per observar el camí, aixecar la mirada i deixar-te endur per les vistes, les olors, els sons, el vent a la cara, el sol a la pell… Tot això guareix. I a mi que m’agrada escriure, caminar em fa baixar el ritme i entrar al ritme lent de la literatura. El món literari que construeixo escrivint, l’observació de la natura me’l fa farcir de matisos i detalls.
Text: Xavier Maduell