La flama del Canigó tornarà a encendre les fogueres dels diferents pobles dels Països Catalans la nit de revetlla de Sant Joan. Diferents entitats de la FEEC es desplacen fins a la Catalunya nord per tornar a encendre la flama a la pica del Canigó on va arribar provinent del castellet de Perpinyà on es conserva any rere any.
La flama recorrerà les diferents rutes catalanes després d’arribar el matí del 23 de juny a Coll d’Ares on l’esperarant diferents voluntaris que la començarant a distribuir per poder arribar als diferents pobles del país.
Des de la tarda d’aquest dijous, la flama també fa el seu tradicional recorregut per poblacions de la Catalunya Nord després d’arribar a Fillols. Aquest divendres Vilafranca del Conflent rebrà la flama com a epicentre de la Flama al nord del país.
Més limitacions per part de l’estat francès al cim del Canigó
Les anomenades entitats de foc que pertanyen a la FEEC han participat a l’encesa de la Flama com és habitual; a més a més del comitè organitzador format pel Casal del Conflent, IGD Flama del Canigó i Omnium Cultural.
Aquesta edició ha tingut un augment en les limitacions dissenyades des de les administracions franceses i per aquest motiu la flama només podrà seguir l’itinerari de Fillols. Tot i els entrebancs i l’augment gairebé anual d’aquestes limitacions, la voluntat i les ganes de seguir mantenint aquesta tradició per part de totes les entitats implicades fa que un any més s’encengui la flama.
Des de l’Àrea de Seguretat de la FEEC s’ha treballat, conjuntament amb el cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya, el protocol estricte que ha demanat la prefectura de Prada per a realitzar en condicions l’encesa de la Flama a la Pica del Canigó.
Cal destacar la participació també de l’Àrea de Seguretat de la FEEC que ha estat encarregada de vetllar pel correcte funcionament de l’encesa. Des de la FEEC s’ha proporcionat un equip mèdic que se situarà al refugi de Cortalets.
La flama del Canigó. Una mica d’història
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Arles de Tec (Vallespir, Catalunya del Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil·lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col·lectiu.
L’any 1966 el foc creuà per primera vegada la duana. Eren èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes abans del Cercle de Joves de Perpinyà i actualment del Casal del Conflent i la Flama d’Igualada i entitats de la FEEC, que va a buscar el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i la pugen al cim del Canigó; després de passar la nit vetllant la flama, i a trenc d’alba, inicien el descens perquè la flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
El diumenge abans de sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà.
La flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives de tot el territori. Cal, doncs, que aquesta flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.