Gisela Carrión: “Patir forma part del joc”

Només fa quatre anys que corre, i tan sols dos han estat amb un entrenador personal, però ja s’ha convertit en un dels noms propis que ressonen entre les corredores per muntanya. Ben mirat, Gisela Carrión (AE Matxacuca) sempre havia corregut, però de la mà d’una pilota. Dels 6 als 20 anys s’havia dedicat a jugar a bàsquet al seu poble natal, Sant Pere de Ribes. Quan l’equip es va desfer un parell d’amics que competien en alguna cursa la van animar a córrer amb ells. “A la quarta cursa disputada ja avançava aquests amics. No m’ho creia”, riu. I d’aquesta cursa tan innocent al podi de la Livigno Skyrunning, prova de la Copa del Món. Carrión, membre de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya, va arrencar temporada al Japó amb una destacada sisena posició a la Mt. Awa Skyrace, però de seguida va demostrar que era una rival a tenir en compte. Arribava a Livigno (Itàlia) entre les deu favorites i no va fallar. Tercera a la segona prova que disputava a la Copa del Món, va regalar el primer podi de la temporada al combinat català.

Poc s’ho esperava la del Garraf. “Era una cursa que no m’afavoria gens, molt tècnica, amb neu i grimpades. No tenia expectatives de quedar entre les cinc primeres”, confessa. Però aquesta no va ser l’única sorpresa. Dues setmana abans disputava la seva primera marató a la Zegama-Aizkorri, i va fregar el podi, creuant la meta en quarta posició. “M’ho havia preparat bé, havia fet el volum d’entrenaments que tocaven, però hi havia molt nivell. Mai havia corregut una cursa tan llarga i vaig sortir per darrere, augmentant el ritme segons com em trobava i avançant aquells que m’havien passat al començament”.

Tot i ser nova a la disciplina, de seguida la vam veure destacant al Quilòmetre Vertical. Tot i així, l’actual campionat de Catalunya de Curses Verticals assegura que “prefereix les curses d’entre 20 i 30 quilòmetres que el Quilòmetre Vertical”. Aquesta temporada ja està prioritzant les curses més llargues, però no deixarà de ser la reina d’aquestes proves tan explosives. Combinar els estudis, la feina i els entrenaments és complicat per a qualsevol esportista, per això apostava més pel KV: “No necessites una preparació tan específica, els entrenaments són curts i ho pots combinar bé amb els estudis i la feina, que és precisament el que necessitava”. Ella assegura que és “caòtic” compaginar aquesta vida esportiva amb les relacions socials i familiars, però que “si a un li agrada el que fa, les hores surten“. Entrena sis de set dies a la setmana, unes dues hores de mitjana, però el cap de setmana pot fer tirades de fins a quatre. Només descansa un dia, però per aconseguir la marca d’1h17′ a la mitja marató i 35’40” als 10 quilòmetres, no se li permeten gaires més descansos.

Però tot i dedicar-hi tantes i tantes hores, això només és un hobby. “No vull enfocar la meva vida a ser corredora professional. Vull seguir vinculada a l’esport però en temes alimentaris“. La ribetana està estudiant un màster en Nutrició Esportiva i creu que en aquest camp encara hi ha molt camí a recórrer. “En alt nivell, els esportistes estan ben assessorats nutricionalment, perquè filen molt prim en què menjar abans, durant i després, però a nivell amateur no”.

Esforç, dedicació i persistència. Hi ha moments en què ha patit més que gaudit, però córrer és la que la fa vibrar més ara mateix. Per molt dur que hagi estat el dia, sempre hi ha una manera d’arreglar-ho. Córrer per la muntanya és la millor medicina. “Sortir a córrer o a entrenar em fa desconnectar de tot. És el meu moment del dia”. La ribetana confessa que ha tingut dies durs en aquest esport, amb curses en les que ha patit de valent, però que mai li ha durat més d’un dia. “T’adones que patir forma part del joc, que es tracta d’aixecar-te i tornar a començar”.

“Sortir a córrer o a entrenar em fa desconnectar de tot. És el meu moment del dia”.

Estar en l’alt nivell d’un esport no és fàcil. Requereix molta preparació, moltes hores dedicades i molt esforç i ganes. L’esport es converteix en una prioritat, i mentre no esdevingui una obligació, serà fàcil mantenir la motivació. Però tot i així no és fàcil: “Costa estar en l’elit. Has de donar-te molta visibilitat, fer una temporada molt bona, amb resultats destacats perquè algú es fixi en tu”. Però la Gisela ho té clar: “Si el que fas t’apassiona, ho tens tot guanyat. Per mi és clau això, a la vida. Sinó, mai tindràs cap progressió”.