Fernando Rosa va néixer a Almeria fa 39 anys i al cap de 5 mesos ja es va traslladar a Catalunya. Tota la trajectòria esportiva la va dedicar a l’atletisme fins al 2006, quan va començar amb les curses per muntanya. Fruit de la passió per aquesta nova modalitat emergent, el 2010 va passar a exercir de massatgista per l’equip de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i, el 2011, ja n’era el seleccionador. El tècnic ens fa una valoració molt positiva de la temporada que tot just s’acaba de tancar, tant pel que fa a la selecció catalana com a la resta de figures que han participat en la Copa del Món, a l’espera de poder-les aglutinar en un sol equip, en europeus i mundials, quan es faci efectiva la independència.
Quin balanç fas de l’actuació de la selecció catalana en la Copa del Món d’aquest any?
Estic molt content pels resultats. Hem aconseguit cinc podis individuals, cosa que és molt important i que els últims anys ens havia costat, amb l’afegit que l’Eugeni Gil va guanyar la Buff Epic Trail, a la Vall de Boí. Ell n’ha sumat dos; la Laia Andreu, també dos; i l’Eduard Hernández, un. També valoro molt positivament els podis dels altres catalans, que competeixen per altres equips però també formen part de la federació; i l’actuació de la gent més jove, que han tingut la seva oportunitat i l’any que ve o l’altre podran estar al nivell que toca. Per evolucionar cal rodatge, ja que no és el mateix competir a casa que fer-ho a escala internacional.
T’esperaves que l’Eugeni Gil (6è) i l’Eduard Hernández (8è) acabessin tan amunt en la classificació general?
Jo sabia que tots dos acabarien al davant, i més tal com va començar la temporada. L’Eugeni és jove i l’any anterior ja ens havia mostrat les seves condicions. Només li falta una mica més d’experiència que anirà adquirint i li permetrà escollir millor les curses. La temporada se li ha fet llarga pel cansament. Si no, hauria estat clar candidat a fer Top-5 o a pujar al podi. Pel que fa a l’Edu, s’ha de tenir present que té la seva feina com a autònom i això fa impossible que pugui rendir al 100% tot l’any, especialment a l’estiu. De cara al 2018, estudiarem molt bé les èpoques on té més feina.
L’experiència acumulada pels més joves també és impagable…
S’han de destacar les petites incursions de Pol Rodríguez i Ferran Sampere, que han estat víctimes de les lesions; en Josep Roset que, si no va superar la classificació de l’any anterior a Comapedrosa, és perquè va caure; o en Marc Traserra, campió d’Espanya júnior i subcampió del Món a Andorra. Estem molt contents amb ells i seguirem igual.
En categoria femenina, la Laia Andreu té previst competir en més proves l’any que ve. Fins a on pot arribar?
Aquest any ha fet poques curses però ha pujat al podi en dues. La conec des que vaig començar i és un valor segur. Amb l’estat de forma adient, és clara aspirant al Top-5 o al podi.
A la selecció us heu centrat específicament en la Copa del Món en la modalitat Sky Classic, en detriment de l’Ultra i l’Extreme. Per quin motiu?
També hem fet curses verticals que coincidien en el mateix lloc amb les del calendari Sky Classic, perquè eren ideals per en Pere Rullan i per algun dels nostres corredors més joves. Per distància, la Classic i la vertical són les Copes del Món més justes per a ells. Sí que és cert que la federació internacional (ISF), aquest any, va decidir que la classificació per equips inclogués totes les modalitats, també l’Ultra i l’Extreme. Tot i això, teníem el pressupost que teníem i també és cert que el calendari de la Sky Classic incloïa més curses que la temporada anterior.
Ja s’ha fet públic el calendari pel 2018. Quina anàlisi ens en pots fer?
La Copa del Món Sky Classic manté les mateixes curses però s’han ajuntat les modalitats Ultra i Extreme en una de sola. Ens plantegem fer-ne alguna cursa també pensant en la modalitat per equips però l’objectiu principal seguirà sent el calendari Classic amb alguna vertical. Tenim un equip potent i l’objectiu serà el Top-5 en la general.
Al marge de les actuacions de la selecció, Jan Margarit ha estat podi en categoria masculina, Pere Aurell segon en la general que combina les tres modalitats, Sheila Avilés ha guanyat en noies i Laura Orgué, en kilòmetre vertical. Per no parlar de les gestes continuades de Kilian Jornet i Núria Picas. Què té Catalunya per ser una potència tan destacada en aquest esport?
L’element principal és l’entorn que tenim. Les muntanyes de Catalunya són meravelloses per entrenar perquè n’hi ha d’altes i baixes. El nostre esport està pujant molt a tot arreu i aquí s’està veient reflectit. Cada vegada em costa més fer una selecció perquè estan sortint corredors de nivell de sota les pedres!
El fet de tenir tantes figures també deu ajudar…
Tots els atletes que has mencionat són el referent, de la mateixa manera que d’altres que ja no estan en actiu. Estem molt contents i il·lusionats per l’evolució demostrada per en Jan Margarit, i el mateix passa amb la Sheila Avilés, la Laura Orgué i la Ragna Debats, que ens la sentim com a nostra malgrat competir pels Països Baixos. Ha estat molts anys a la selecció i li devem molt com a esportista. Ells, ara mateix, estan competint per marques i espònsors però són amics i saben que tenen el suport de la FEEC per a qualsevol cosa.
Fins on podria arribar una selecció catalana amb tot aquest talent acumulat en europeus i mundials?
Seríem campions del Món, sense cap dubte. Només s’ha de veure els equips que ha tingut Espanya en els mundials i europeus i l’últim exemple són Sheila Avilés i Eli Gordón al Campionat d’Europa de Sky; Pere Rullan al de kilòmetre vertical; o l’actuació als mundials júnior i Sub-23, on la majoria de competidors han sortit del Centre de Tecnificació de la FEEC (CTCMC). Tant de bo hi puguem competir aviat com a selecció catalana.
Potser en el mundial absolut que està previst la temporada que ve?
Seria molt bonic per mi com a seleccionador, per la FEEC com a entitat, per tot Catalunya i per tots els esportistes, que estic segur que formarien part de la selecció. Fins ara poden competir amb la samarreta que vulguin, i fa 3 anys en Pere Rullan va guanyar el bronze a Zegama amb l’equipatge de la FEEC. Tot i això, el resultat va computar per Espanya i de moment és el que hi ha.
A l’hivern hi ha diversos corredors que seguiran actius, ja sigui fent esquí de muntanya, raquetes de neu o curses atlètiques. L’única manera de compaginar correctament totes les modalitats és escollir bé els pics de forma?
Jo crec que s’ha de triar i cada esportista sap molt bé quin és el seu esport. En Kilian Jornet pot estar sempre al 100% amb tot el que fa però la majoria ha de prioritzar. Els esquiadors de muntanya comencen ara la pretemporada i estan competint fins a l’abril. Això fa que ho tinguin molt complicat per mantenir el rendiment en la primera prova de la Copa del Món de curses per muntanya, que serà aquell mateix mes a la Xina. Potser sí que poden conservar el fons físic per haver estat en altitud però han perdut l’adaptació a l’impacte. Una altra cosa són les raquetes de neu, on les proves són més curtes.
Les curses per muntanya algun dia seran olímpiques?
Costarà per la manera com s’està treballant de manera internacional. Sport Accord vol que les competicions es facin per països i això, de moment, només passa a escala júnior. Els nostres mundials i europeus tenen format Open. Jo crec que hem de començar a treballar com l’escalada i l’esquí de muntanya. El primer esport ja és olímpic i el segon està a punt d’aconseguir-ho.
