“L’alpinista Ferran Latorre (CEC – UE Vic) ha coronat el cim de l’Everest (8.848m) el 27 de maig i s’ha convertit en el primer català en sumar els 14 cims més alts de la terra”.
Així iniciavem la crònica d’aquell 27 de maig on tot el país va estar pendent de seguir el Race Tracker de Ferran Latorre en el que havia de ser el seu intent definitiu a un Everest que coneixia a la perfecció però que seguia convertit en un parany per Latorre.
Ferran Latorre aconseguia una fita històrica per l’alpinisme català, ja que mai cap català havia assolit els catorze vuitmils.
Amb l’ascensió a l’Everest, Latorre culminava el projecte CAT 14×8000. Un projecte que va mantenir a tot Catalunya, al món de l’alpinisme en general, i en especial a la comarca d’Osona, expectant per cada pas amunt que feia en Ferran.
“Feia molt mal temps, al cim no he pogut veure res” va comentar Latorre
Latorre va començar l’atac definitiu al cim de l’Everest a les 17:57 (hora catalana), del dia 26. L’expedició formada per l’alpinista català, el francès Yannick Graziani, l’austríac Hans Wenzl i el xerpa Dawa Sangay va passar prop de 8 hores al Camp 4, abans de l’ascensió final, intentant refer-se de la dura pujada del Camp 3 al 4 en què van trobar-se amb una forta ventada que va complicar molt l’ascensió.
Les ràfegues de vent al voltant dels 30 km/h, temperatures de -25º , una sensació tèrmica de -40º, van complicar l’arribada al cim de l’Everest. Wenzl i Dawa van decidir recular mentre que Latorre i Graziani van seguir endavant i van trepitjar el cim de l’Everest. “Feia molt mal temps, al cim no he pogut veure res” va comentar Latorre.
L’alpinista català va lamentar assolir el cim de l’Everest i quedar-se sense poder gaudir del moment a causa de les condicions meteorològiques. Latorre abans de marxar havia fet bandera del fet de gaudir de la muntanya i de cada ascensió que realitzava.
“Vull gaudir i que la gent gaudeixi amb mi” deia Ferran Latorre
Latorre va reconèixer que havia utilitzat oxigen artificial en els últims metres de l’ascensió per poder acabar el repte i per poder fer el cim d’un Everest que era com una espina clavada en la seva immaculada carrera alpinística.
La revista Vèrtex 272 li va dedicar una portada i un especial a Ferran Latorre. Una revista que es va esgotar degut a la forta demanda que va tenir.
L’Everest del Ferran Latorre
El setè intent de Ferran Latorre a l’Everest va ser el definitiu. Entre els intents anteriors destaquen els de l’escalada pel corredor Hornbein, el 2006, (ascensió que intenta actualment Kilian Jornet) o per l’aresta Nord fins als 8.700 metres, en dues ocasions, el 2012. En les diferents expedicions que Latorre ha fet a aquesta muntanya ha sumat un any sencer instal·lat al camp base més popular del món.
“Vaig a complir el somni d’un nen” va dir Ferran Latorre abans de marxar el diumenge 9 d’abril de 2017 cap a l’Everest. Fa més de 30 anys, baixant de la la Punta Alta, Latorre va escriure en un llibre de piades al Refugi de Ventosa que volia aconseguir l’ascens a la muntanya més alta del món, un somni per gaudir de l’alpinisme amb les seves diferents cares i que va portar a aquest barceloní establert a Osona a omplir una pàgina gran de la història de la muntanya catalana.
Els catorze vuit mils de Ferran Latorre
Ferran Latorre va finalitzar una aventura que va començar fa 23 anys amb l’ascensió a l’Annapurna (8.091 metres). En aquella ocasió fa formar cordada amb Juan Vallejo i Juanito Oiarzabal. Per Oiarzabal, l’Annapurna suposava el seu catorzè vuit mil. El basc tancava un cercle i el Ferran obria un de nou.
Aquesta és la llista dels 14 de Ferran Latorre:
- Annapurna (8.091 m). 29 d’abril de 1999.
- Sisha Pangma (8.013 m). 4 d’octubre de 2005.
- Broad Peak (8.051 m). 12 de juliol de 2007.
- Dhaulagiri (8.167 m). 1 de maig de 2008.
- Manaslu (8.156 m). 5 d’octubre de 2008.
- Kanchenjunga (8.586 m). 18 de maig de 2009.
- Gasherbrum II (8.035 m). 31 de juliol de 2012.
- Lhotse (8.516 m). 22 de maig de 2013.
- Cho Oyu (8.201 m). 26 de setembre de 2013.
- K2 (8.611 m). 26 de juliol de 2014.
- Gasherbrum I (8.080 m). 24 de juliol de 2015.
- Makalu (8.481 m). 23 de maig de 2016.
- Nanga Parbat (8.126 m). 25 de juliol de 2016.
- Everest (8.848 m). 27 de maig de 2017
Un 2017 per omplir la història de l’alpinisme català
Aquell 2017, ara fa just cinc anys, va ser històric per l’alpinisme català, ja que tres mesos més tard que Ferran Latorre aconseguís ser el primer català en posar els peus als catorze cims més alts del planeta, un altre català, Òscar Cadiach, repetia el mateix èxit.
Cadiach aconseguia assolir el cim del Broad Peak (8.047 metres), el 6 d’agost, i aconseguia el seu 14è vuit mil sense oxigen.
Quedava lluny aquell Everest (8.848m) de l’agost de 1985 on Cadiach anunciava que Catalunya havia fet per primera vegada el cim més alt del planeta.
Aquell 2017, Kilian Jornet, també es trobava a l’Everest realitzant dues ascensions en sis dies i sense cordes fixes ni oxigen en una altra cita històrica per a l’alpinisme català.
